Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la definició d'heroïna pot ser: "Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc". Però també: "Derivat diacetil de la morfina, de fórmula C₂₁H₂₃NO₅, de la qual és obtingut per tractament d’aquesta amb anhídrid acètic, i el consum del qual crea dependència".

Amb Comiats, Julian Barnes (Leicester, 1946) no s’acomiada de la literatura, perquè se suposa que continuarà llegint fins que es mori o fins que els ulls i el cervell l’hi permetin, però sí de l’escriptura de llibres i dels seus lectors. Quan dic que se n’acomiada és literal, i ell així mateix ho explicita en els paràgrafs finals interpel·lant directament els que l’estan llegint: “espero que hàgiu gaudit de la nostra relació al llarg dels anys. Jo, sens dubte, sí. La vostra presència m’ha complagut (ben mirat, jo no seria res sense vosaltres)”.

Molts cops m’he preguntat d’on venen les meves idees i què passa si les canvio. Tinc sempre la porta oberta a fer-ho: argumenta’m un perquè sòlid i dubtaré. Deixa’m pensar-hi una estona i potser et faig cas, o potser torno al mateix lloc. Amb el pas dels anys, constato que la meva manera de desxifrar el món té unes arrels profundes que beuen d’un fil de pensaments anterior a mi i que em sobrepassarà: la tradició, la història, i la llengua amb què ho verbalitzo tot.

La vida íntima de Sheila Heti (Toronto, 1976) es pot llegir en més de 25 llengües. L'autora canadenca ha experimentat amb la literatura autobiogràfica des de fa gairebé dues dècades gràcies a llibres com Maternitat (2018; en català a Més Llibres) i Cómo debería ser una persona (2012; en castellà a Alpha Decay). A Diaris alfabètics, que Angle Editorial publica en català traduït per Maria Bosom i Lumen publica en castellà traduït per Sara Barquinero, presenta una proposta d'una singularitat formal remarcable: ordena per ordre alfabètic i espigola deu anys de dietaris que acaben construint un text enginyós, divertit i alhora melancòlic sobre una època decisiva en la vida de l'escriptora.

El mes de juny del 2022, la nord-americana Rebecca Solnit (1961) no va poder venir a Barcelona, on havia de parlar al CCCB, i ens vam haver de conformar a veure-la i escoltar-la a través d’una gran pantalla. Tres anys després, aquest juny sí que va ser-hi en persona, en aquest cas per compartir amb nosaltres el seu darrer llibre publicat, Elogi del camí inesperat, que enllaça amb Esperança dins la foscor, on reflexionava sobre l’activisme i confirmava la seva contribució en l’assoliment de resultats, més enllà dels discursos –sovint interessats– que conviden a la inacció.

Feia uns mesos que el llibre En terra de meravelles (Angle Editorial, 2025), de la filòsofa i professora Eulàlia Bosch, em perseguia per casa. Inconscientment, se m’atansava i se m’allunyava: el dia que va arribar, els seus colors m’insistien sobre la taula del menjador; el vespre següent, esperava pacient una oportunitat a la tauleta de nit; l’endemà, amb l’arribada d’un nou llibre, va veure’s desplaçat a la taula del despatx. Els dies passen i hi ha lectures que no troben el seu moment, fins que finalment les comences i entens per què sempre les havies mantingut a prop, fent un passeig erràtic per casa, evitant relegar-les del tot a la pila de títols pendents que en el fons saps que mai llegiràs.

"I si fes una novel·la sobre els cabells de Nicolas Cage?", es va plantejar fa uns anys Albert Pijuan (Calafell, 1985), novel·lista, dramaturg i traductor. "Em semblava un punt de partida massa absurd per deixar-lo perdre –continua–. Si les idees sobreviuen al pas del temps i aquesta obsessió persisteix, sé que em perseguirà fins a la fi dels temps i llavors no tinc més remei que escriure-la".

Amb aquesta quarta novel·la, la directora de cinema i performer Miranda July –cinquanta anys acabats de fer– ha superat una mena de barrera simbòlica que s’havia erigit nel mezzo del cammin della sua vita i ha entrat en el regne dels Grans Escriptors. Però no ho ha fet vestida de senyora distingida, sinó que s’ha posat de quatre grapes i s’ha follat tot el que se li posava al davant: nois, senyores grans i noies, en quantitat. S’ha embrutat, ha baixat a l’abisme més pregon de la feminitat i n’ha emergit renovada, com la protagonista d’aquesta novel·la: “Hauria pogut ser sempre així, com en aquesta habitació: imperfecta, sense gènere, juganera, sense vergonya. Tenia tot el que necessitava a les butxaques, una ànima completa”.

Sembla que el famosíssim conte de Jorge Luis Borges, Pierre Menard, autor del Quijote, on un copista tornava a escriure, paraula per paraula, el clàssic de Cervantes, hagi trobat una reformulació en la post-postmodernitat on som immersos, convençuts per fi que no hi ha progrés, sinó només canvi i transformació. Si hi ha tradicions, com la xinesa, en les quals la còpia no és sinònim de falta d’imaginació o d’originalitat, sinó que s’interpreta com una bona pràctica, també fa temps que el món anglosaxó practica la reescriptura de clàssics segons els nous cànons, com un mecanisme de reversió de les injustícies i els silencis massa perllongats.

Quina és la darrera vegada que vam riure en veu alta llegint un llibre? Quants autors catalans vius han escrit més d’un llibre d’humor? Es poden comptar potser amb els dits d’una mà, i casualment uns quants han publicat llibre aquest any: Edgar Cantero i Uriol Gilibets, per exemple. I mira que la tradició humorística catalana no és petita. Que ha desembocat en altres formes, un pèl allunyades de la literatura? Sí, només cal fixar-se en la vitalitat de l’stand up en les seves diverses formes, de les més podcasteres a les més teatrals o radiofòniques. Però en literatura és més migrada. Doncs bé, La Gran Substitució potser és el gran llibre que li faltava a aquesta tímida tendència per començar a dir-se onada. No tsunami, per no exagerar i per no fer una broma fàcil amb el títol de la magnífica novel·la anterior d’Albert Pijuan, però sí que potser s’està obrint una porta cap a un humor de traç més gruixut i irreverent que la ironia que puguin contenir els llibres de Pàmies o Empar Moliner, per entendre’ns. O la del gran Pere Calders.

El Museu de la Rendició Incondicional, de Dubravka Ugrešić (Kutina, actual Croàcia, 1949–Amsterdam, Països Baixos, 2023), traduïda al català per Pau Sanchis Ferrer, no és ben bé una novel·la. És un collage. És una peça conceptual escrita i sense concreció plàstica. És un inventari desordenat, però no arbitrari, de records. És una auca memorística que té com a base els àlbums de fotografies de l’autora. És un trencadís postmodern. És un llarg poema en prosa en què la cohesió ve donada no per la coherència explícita i lineal d’uns temes i d’un fil argumental, sinó per tota una argamassa d’associacions, correspondències, repeticions, persistències, variacions i recurrències. I és, a més de tot això, una novel·la, amb una protagonista –la narradora, un transsumpte de l’autora, o això sembla però ves a saber–, amb una estructura de conjunt en què l’experiència de l’exili ho articula tot, amb una galeria de secundaris que apareixen, desapareixen i reapareixen i amb una progressió argumental que fa digressions en la ficció i que no desemboca en cap mena de resolució, sinó en més profunditat, amplitud i complexitat.

Deia Marcel Proust que els llibres bonics estaven escrits en una mena de llengua estrangera. Això ve a tomb perquè la primera impressió que es té quan es llegeix l’escriptora sud-africana trasplantada al Regne Unit Deborah Levy (1959) és que escriu en una llengua particular, que de tan poc pretensiosa resulta màgica. Ho demostren els seus atípics tres volums autobiogràfics Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals, reunits en un sol volum a Angle Editorial el 2021. Es diria que no escriu des de les alçades, sinó des del bell mig del quefer literari, com una abella laboriosa que fa la feina sense escarafalls. Però l’abella Levy té ales i, de tant en tant, voleia en l’aire i fa acrobàcies, per la qual cosa sembla més un pardal juganer que de cap manera somnia a ser una àliga.

La imatge icònica del rostre de Maya Angelou que Angle Editorial ha triat per a la coberta d'aquest volum de memòries mostra tota la càrrega, la profunditat i la significació de l’ocell engabiat. Per fi podem gaudir de la publicació en català d’aquest clàssic modern de literatura afroamericana, amb la traducció de Blanca Busquets.

"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

Els llibres d'A.M. Homes (Washington D.C., 1961) arrenquen com una muntanya russa. A Jack (1990), un noi de 15 anys descobria que el seu pare era homosexual. A En un país de madres (1993, reeditada ara en castellà a Anagrama) la protagonista anava a teràpia per acceptar que havia estat adoptada, i la terapeuta sospitava que era ella mateixa qui havia abandonat la noia anys enrere. El punt de partida de La revelació (Angle/Anagrama, 2024; traducció al català d'Elisabet Ràfols Sagués), la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units el 2008, sembla més subtil, però l'autora nord-americana demostra una vegada més que sap com posar el dit a la nafra, perquè se centra en un pare de família republicà que es resisteix a acceptar que "un negre dormi a la Casa Blanca" i prepara un pla amb una desena d'homes poderosos, propers a l'extrema dreta, per frenar la presa de possessió del candidat demòcrata. En paral·lel al complot polític, el protagonista, anomenat Paio Gros, veu com la seva família entra en crisi.

Comencem pel final: la Claire, una dona de 59 anys, contempla el mas vell i encara magnífic on va passar els cinc primers anys de la seva vida i que està a punt de ser venut després de la mort del pare. Li venen al cap paraules que no troba prou precises, però que “l’eleven i la desborden” pel poder que tenen de fer aflorar una realitat dura que va viure quan era nena i que no pot ni vol oblidar. És aquesta elevació i aquest desbordament de significats i d’experiències el que ha de provocar la literatura quan està ben feta, que és el que passa amb els llibres de Marie-Hélène Lafon, una escriptora francesa originària d’Aurillac i provinent de família pagesa, dues claus que fan d’aquest llibre potser un dels més autobiogràfics que ha escrit, encara que això, en la bona literatura, no tingui cap mena d’importància, diguin el que diguin les modes.

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) no és l'escriptora més simpàtica del món. Potser seria estrany que ho fos, tenint en compte que els personatges dels seus llibres són mariners alcohòlics i assassins (McGlue, 2014), joves còmplices de crims (Eileen, 2015), noies que s'atipen de somnífers i relaxants per fugir del món insuportable on viuen (El meu any de repòs i relaxació, 2018) i adolescents que pateixen tota classe de vexacions en plena Edat Mitjana (Lapvona, 2022). L'autora nord-americana ha visitat Barcelona per primera vegada amb motiu de la publicació, en català i castellà, de la seva primera novel·la, McGlue (Angle/Alfaguara; traducció d'Alexandre Gombau). Asseguda en una petita cadira d'una sala gegant del CCCB –com si estigués atrapada en un relat claustrofòbic de Franz Kafka–, Moshfegh respon les preguntes amb una barreja d'introversió i desgana, mentre fa glops mínims d'una tassa de te.

Percival Everett (Geòrgia, EUA, 1956) és un escriptor i professor afroamericà conegut pel seu eclecticisme, per la seva imaginació endimoniada, per l’habilitat i l’atreviment a l’hora de barrejar un sentit de l’humor estripat i frenètic i una mirada política dissolvent, per la desimboltura salvatge amb què agafa les convencions dels gèneres més dispars i les desmunta i les torna a muntar a la seva manera explosiva, gimnàstica i entretinguda.

Quin prodigi, quina habilitat, quin repte escriure un llibre com aquest! Inventar-se un dialecte, una llengua viva i a estones incomprensible, una llengua que il·lumina un món nou contra totes les veus que canten la fi del català, la mort de la llengua del carrer, la impossibilitat d’escriure un relat sobre les capes baixes de la societat que sigui “realista” en català. Prou de pessimisme! Sense fer soroll, sense demanar permís, vet aquí que Ferran Grau ha escrit un llibre que quedarà. Hi ha moltes novel·les cada any, però n’hi ha ben poques que ofereixin una perspectiva tan radicalment nova com aquesta.

Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és la gran figura literària italiana de la seva generació. Venerat per la crítica, guardonat amb el Premi Strega i el Viareggio, amb incomptables lectors i traduït a 44 idiomes. La vida íntima, portada al català per Joan Casas i publicada a Angle Editorial, flueix entre la sàtira social i el drama íntim i, encara més, pot ser llegida com una tragicomèdia sobre la societat contemporània de les aparences, l’espectacle, els enganys i els autoenganys provocats pel culte desenfrenat a la bellesa. La vida íntima és, també, una mena de venjança de la dona-objecte que, a través de la por, aconsegueix redirigir la seva vida recuperant les capacitats de ser i de fer, aquell coratge absent amb què ha viscut des de petita. La recepta secreta d’Ammaniti és una sàvia divisió entre el que passa i el que ha passat. Transportant-nos en el temps veiem la vida present de la protagonista i el que la va portar a ser així.