Complir 35 anys és tota una fita. Més encara en el món de la música. Això no obstant, és el que ha aconseguit la formació valenciana de folk Urbàlia Rurana que celebrarà el seu aniversari aquest dissabte 14 de març amb un concert al Palau de Les Arts de València.

Músic lleidatà i, sobretot, un lluitador. Joan Mesegué té ara 55 anys, viu amb la seva parella vora el pantà d’Utxesa i comença una nova vida. Des dels vint anys ha estat pul·lulant entre la vida i la mort, l’art i la follia, les depressions més profundes i les lucideses més creatives, amb viatges arreu d’Europa i retorns frustrats… Diagnosticat amb un trastorn bipolar i controlat recentment per la medicació, inicia una gira per pubs i discogràfiques dels Estats Units amb l’esperança que la gran Emmylou Harris acabi interpretant alguna de les seves noves cançons.

“Paf era un drac màgic que vivia al fons del mar. Però sol s’avorria molt i sortia a jugar. Hi havia un nen petit que se l’estimava molt...” Coneixes aquesta cançó? En saps la melodia? Sabries continuar-la? És un dels temes del CD Adeu, Paf, del grup de música folk Falsterbo, fundat fa més de 50 anys, que diu adeu als escenaris amb aquest disc i una gira que durà a terme l’any vinent per tot Catalunya. En la interpretació d’aquesta mítica cançó infantil, que sens dubte continuarà formant part del repertori popular, hi participen Andrea Motis i Ramon Mirabet –que també canta una altra cançó de les onze que inclou el CD: Postes de sol per algú.

Una mica de context en l’actualitat: un nou èxit a internet

Aproximadament a finals de desembre, a internet va esclatar un nou èxit: cançons tradicionalment entonades per tripulacions en velers mercants amb elaborats arranjaments a cappella, els sea shanties. Gràcies a internet i les xarxes socials, no feia falta que la gent navegués al mateix vaixell per cantar junts, i el fenomen es va disparar fins al punt que els vídeos etiquetats amb el hashtag #seashanty ja sumen més de 1.000 milions de visualitzacions.

]]>

Hi ha dues maneres de prendre’s un retard i una cua de més d’una hora quan pagues 70 euros per entrar a un concert: bé o malament. Aquest dissabte la gent va començar ballant -amb el fil musical que va seleccionar algun fan de la Motown en què van sonar The Ronettes, Frank Wilson i Marvin Gaye-, però deu cançons després començaven a sentir-se xiulets. Amb 40 minuts de retard respecte a l’hora anunciada van aparèixer a l’escenari, situat al mig de la pista, els britànics Mumford & Sons, reis del folk èpic amb tocs de country desmanegat i vocació ompleestadis. Per si algú s’ha perdut amb l’etiqueta: diuen que fan música d’arrel però s’assemblen més als Coldplay que als Avett Brothers. El que ningú negarà és la connexió dels londinencs amb un públic que va omplir fins a la bandera el Palau Sant Jordi en la segona visita al pavelló olímpic després que l’estrenessin el 2013.

]]>

]]>

Mike Scott va sentir a parlar per primer cop de la que seria la seva actual dona, Megumi Igarashi, en un article al New York Times dedicat a la controvertida artista japonesa denunciada per navegar amb un caiac fet amb la forma de la seva vulva. Entusiasmat davant d’aquell acte artístic transgressor, va contactar-la a través de Twitter i la resta és una història d’amor més o menys de la vella escola. Aquesta anècdota reflecteix el tarannà de Scott i l’esperit inconformista de la seva banda, The Waterboys, un grup que durant més de trenta anys ha sabut conjugar gèneres com el punk, el rock i el folk, molt abans que ho fessin bandes com Arcade Fire i que es convertís en una moda. Scott i els Waterboys van aconseguir atenció gràcies als seus primers àlbums de pop-rock, com el seu debut homònim del 1983 o This is the sea (1985). I, en una jugada que no cobraria sentit fins a anys després, van abraonar-se al folk d’arrel celta en el seu -llavors sí- celebrat Fisherman’s blues (1988). Aquest 19 de novembre, gairebé tres dècades després, presenten el seu doble àlbum Out of all this blue (2017) a la sala Barts, en el marc del Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

]]>

La música té la capacitat de projectar estats d’ànims i de legitimar morals. S’ha pogut comprovar en un mes d’octubre que va començar amb porres contra urnes i va acabar a les portes de la represàlia. En les manifestacions independentistes hi ha hagut dues cançons que expliquen l’esperit d’aquest temps convuls. D’una banda, L’estaca, de Lluís Llach, el cant que proposa la possibilitat d’un canvi col·lectiu fet des de la unitat d’acció. Quan el grup xilè Quilapayún cantava El pueblo unido jamás será vencido a favor del govern de Salvador Allende, estava compartint l’anhel de L’estaca. És l’èpica de la resistència contra la repressió.

]]>

Joana Serrat ha actuat als festivals South by Southwest d’Austin i a l’AmericanaFest de Nashville, del qual acaba de tornar. També ha girat per Europa amb grups com The Jayhawks i The Handsome Family i, just abans dels cinc concerts de Tennessee, ha fet una minigira pel Regne Unit amb Courtney Marie Andrews. És, potser, una de les artistes catalanes que més volten pel món. El treball que ara presenta - Dripping springs, el quart en només cinc anys-, l’ha gravat a Texas amb el seu admirat Israel Nash i canviant els seus músics habituals per instrumentistes nord-americans de l’entorn de Nash.

]]>

El nomenament de Lluís Puig com a conseller de Cultura, el juliol passat, va provocar reaccions curioses. Opinadors professionals van airejar la seva activitat com a sardanista com si això el desacredités per al càrrec! Va ser l’enèsim símptoma que la sardana, potser més encara que altres expressions de la cultura popular, ha de carregar amb un sac de tòpics. Carrinclona, antiquada, avorrida... Però, com passa amb tot, només fa falta gratar una mica per fer caure la crosta dels tòpics. Com deia Antonio Baños en aquestes mateixes pàgines fa unes setmanes, la sardana té un origen més incendiari del que sembla.

]]>

Què és el folk? Uns diran que són músiques antigues d’autors desconeguts, altres que són l’expressió autèntica de la cultura d’un poble i uns tercers que l’únic secret és incrustar un ukelele en un grup de guitarres, baix i bateria. Certament, la de folk és l’etiqueta musical més polisèmica i problemàtica de totes. Ara bé, si considerem que el folk és mantenir un cert compromís amb l’entorn més immediat (alguna cosa així com la música de màxima proximitat), aleshores hem de concloure que el folk pot estar a tot arreu i el pot fer tothom. Folk és el festival Tradicionàrius, que coincidint amb la revetlla de Sant Joan completarà la seva trentena edició, i també Sílvia Pérez Cruz interpretant l’havanera dels seus pares Vestida de nit. És el mataroní Pau Benítez animant el bar del CAT mentre invoca l’esperit del llegendari flabiolaire Roviretes, són els Arrels de Gràcia versionant al Pescaílla, és Jordi Molina dibuixant paisatges amb la seva tenora, són Carles Belda i Sanjosex remenant les cançons dels avis amb el disc Càntut i és la rockera Maika Makovski indagant en les músiques de les seves dues àvies, macedònia i andalusa, en el projecte CarMenKa, que acaba de guanyar la segona edició del premi Teresa Rebull. A continuació, presentem set exemples de la multitud de músics i de propostes que actualment estan reinventant les pròpies arrels musicals. Tots ells fan folk: música feta mirant endins. Interpretada a partir de vivències, mai a partir de modes.

]]>

La carrera de Cálido Home és d'aquelles que comencen des de sota i van creixent a un ritme constant, sense pressa, però sense aturar-se mai. Ja consolidats amb el seu segon disc, Tones and Shapes, publicat per la prestigiosa discogràfica catalana Bcore, el duet segueix jugant a la lliga de les cançons pràcticament nues, detallistes i tendres. La veu i la guitarra com a grans armes de combat. Anna Andreu i Eduard Pagès experimenten amb les harmonies i l'aparent senzillesa, de Karen Dalton a Phil Ochs o Woody Guthrie, cercant cor, cap i estètica.

]]>

“Crec que hi ha alguna cosa en l’aire, que cerquem alguna cosa en l’esperit col·lectiu i que més que recuperar-ho volem trobar-ne l’essència”. Joana Gomila mira d’explicar amb paraules allò que ha fet amb sons a Folk Souvenir, el disc que ha publicat amb Bubota Discos: explorar la música popular de Mallorca, experimentant amb la forma i acostant-se a la sampledèlia i el free jazz . Un collage sonor que inclou cançons tradicionals, versos manllevats a Antònia Font, arxius d’àudio enregistrats per Alan Lomax, una partitura inèdita del besavi d’un amic i fins i tot la veu de la seva padrina, que recorda cançons a pesar del maleït Alzheimer. “Si un dia desapareguessin tots els aparells que reprodueixen la música i no hi hagués cap partitura, només quedaria la música popular, la que tenim al cap”, reflexiona la Joana, que per preparar els membres del grup per a la gravació els va convidar tres dies a Mallorca perquè es trobessin ‟amb la gent que continua fent música tradicional”. Més que un souvenir del passat, el disc és una finestra al present i al futur. D’aquí ben poc, el 16 de febrer, la tindrem al Tradicionàrius.

]]>

Hi ha pocs músics amb més de vint anys de carrera de qui puguis assegurar, sense por d'equivocar-te, que mai han fet un pas en fals. En el selecte grup hi ha Lidia Damunt. Educada en l'ètica punk i exponent més brillant del Riot Grrrl espanyol, la murciana és fundadora de Hello Cuca, un grup qualitativament equiparable a Bikini Kill o Huggy Bear, tan respectat a Barcelona com a Olympia i on va acostumar-se a fer gires amb bandes tan influents com The Make-Up. Una vegada tancada aquella època va començar la seva carrera en solitari, i ara presenta el seu cinquè disc, Telepatía (2016), un àlbum especialment esperat després de La gramola (2014), on versionava intèrprets com Lola Flores, Julieta Venegas o Lydia Mendoza.

]]> Per si ens en havíem oblidat, Lambchop són els reis de la reinvenció. Aquella banda que va començar fa vint anys fent country alternatiu, ha demostrat una habilitat per evolucionar i adaptar-se als nous entorns que deixaria meravellat Darwin. Al llarg de dotze discos, el grup de Nashville ha sabut canviar de pell i convertir-se en una big band de soul sofisticat, en una orquestrina de pop il·lustrat, en uns presumptes assalariats d'un piano bar i, ara, en una banda d’electrònica, sense perdre mai un bri d’identitat. Sempre sonen a Lambchop. Fins i tot quan Kurt Wagner s’emborratxa d’autotune (escola Bon Iver, per entendre’ns) i es passa de rar.

]]>

Des del primer acord del debut homònim de Matagalls afloren unes credencials inequívoques: sons àrids elevats per vents instrumentals, seguint les empremtes que deixen referents universals com Calexico o Giant Sand. Tot i que el seu disc de seguida agafa direcció i sentit, en realitat les pautes musicals d’aquesta nova banda tenen més a veure amb l’instint que amb la planificació. “Les cançons neixen sense cap premissa, no teníem la intenció de sonar a res concret, tan sols partíem d’algunes intuïcions”, comenten aquests músics del Montseny. “El so ha seguit un camí força natural, conformant-se capa a capa amb l'aportació improvisada de cada instrument. No teníem clar on arribaríem”. Aquest alè de nomadisme compositiu, juntament amb la seva marca sonora emo-folk, circulen en perfecta comunió amb unes lletres on la veu trencada de Ramon Mas deixa anar un rastre de neguit existencial, glopades de reflexió experta, i fins i tot cert aire paròdic, com passa a Pobres, lletjos i curts. “Les lletres del Ramon no es diferencien gaire de les que escriu per a FP, la seva banda de punk-rock. Pobres, lletjos i curts precisament és l'única que no és seva. L'autor és Roger Peláez, dibuixant, poeta, músic i agitador de consciències en general”.

]]> En un univers paral·lel, Devendra Banhart hauria sigut un músic català. Segons quins trams de la seva carrera ens mirem, podria haver actuat abans o després del Grup de Folk, compartit substàncies creatives amb Pau Riba, passejat pels carrerons de l’heterodòxia de la cançó d’autor rock amb Adrià Puntí i, ara, buscar amb Mazoni quin estil de cançó pot encaixar en tots els gèneres coneguts i alhora en cap. Perquè Ape in pink marble és un disc-ovni que no ho sembla. Lluny queden els dies de fàcil etiquetatge de Devendra dins del weird folk i el neohippisme. Si ara va amb americana i corbata! I dedica discos a la seva passió per la cultura japonesa, però sense fer j-pop. A quin estil hem d’entatxonar una joieta com Saturday night, doncs? Sí, continua cantant amb aquell fil de veu tan seu i tan femení (Marc Bolan o Caetano Veloso continuen presents). Però, és això pop? És sensual, és especial, és estrany i és magnífic, com gairebé tot el disc. Devendra ja no deu estar de moda, però fent discos així, li fa cap falta?

]]> Quan, el 8 de juliol del 2007, Justin Vernon va decidir autoeditar-se For Emma, forever ago, ningú podia imaginar que Bon Iver acabaria convertint-se en un dels cantautors més influents dels últims anys. Ni tan sols ell mateix, que va veure com segells discogràfics internacionalment respectats com Jagjaguwar i 4AD volien llicenciar el grapat de cançons que havia enregistrat en total solitud, per deixar enrere una ruptura de parella, en una petita cabanya a Wisconsin al llarg d’un cru –i finalment molt inspirat– hivern. Des d’aquell moment For Emma, forever ago es va convertir per mèrits propis en això que els anglosaxons anomenen grower, una obra que creix a poc a poc fins a convertir-se en fonamental.

]]>

El cantautor Raimon recorda la seva relació amb Pete Seeger, mort aquest dilluns als 94 anys.

]]> Una carrera interrompuda prematurament

]]>