"En teoria és una obligació dels ajuntaments, però, com hem vist a Badalona, n'hi ha alguns que decideixen no fer-ho". La politòloga Alba Lanau, professora i investigadora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), lamenta que a la pràctica les administracions locals poden sortir airoses d'incomplir les seves obligacions en l'assistència a les persones sense llar. La llei fixa els mínims que ha de garantir l'administració, però gairebé no hi ha precedents d'incompliments que hagin arribat als tribunals. A això se suma la dificultat que persones en una situació d'extrema vulnerabilitat vulguin –i puguin– impulsar un procediment judicial, i veus de les entitats socials especialitzades admeten que la falta de recursos també ha acabat pesant a l'hora de descartar les accions judicials cada vegada que s'ho han plantejat.

La notícia del dia és la reunió entre el president espanyol, Sánchez, i el líder d’Esquerra, Junqueras.

Un record per al Mouad, l'Evgeni, el Josep Maria o la Brigitte. Són alguns dels noms de les 69 persones sense llar que han mort en l'últim any a Barcelona i que les entitats socials han homenatjat amb un emotiu acte davant la catedral, com cada any pels volts de la celebració de Tots Sants. Són més de 600 les persones sense llar –que malvivien al carrer, en pensions o altres serveis socials, modalitats incloses en el sensellarisme– que han mort a la ciutat de Barcelona des del 2016.

Mentre parla es venta, malgrat que té a tocar un dels ventiladors posats estratègicament a la sala de la Fundació Arrels, al Raval de Barcelona, per intentar refrescar l'ambient propi de la canícula. Luana Monteiro respon a les preguntes de l'enquesta que l'entitat referent del sensellarisme ha preparat per conèixer quines són les problemàtiques del miler llarg de persones que sobreviuen als carrers de la ciutat. Com la majoria d'aquest col·lectiu (sis de cada deu), Monteiro no va saber què era quedar a la intempèrie fins que va arribar de Lisboa a Barcelona, diu que fugint de la incomprensió d'una societat cap a gent diferent com ella. Per poc que pugui, Monteiro canvia la paraula per una cançó, com la que ha compost en record a Sònia Rescalvo, una dona trans com ella, assassinada al parc de la Ciutadella fa tres dècades. "Jo no vaig mai als albergs, m'estimo més el carrer perquè allà em van violar i tampoc em deixen entrar amb les meves gosses", relata.

Atendran les 160 persones que dormen a l’aeroport del Prat. La Generalitat i els ajuntaments del Prat i de Barcelona hi posen diners i acompanyament social. Bona notícia, però el fenomen està disparat. Cada nit, Barcelona és un immens dormitori a cel obert. A tocar de la reixa de la Ciutadella s’hi acampa amb tendes. Dimecres, baixant de l’estadi de Montjuïc, hi havia gent que ja preparava el llit a la falda de la muntanya. A l’Eixample, qualsevol entrant de façana o de porta de botiga o de garatge, qualsevol espai sota un balcó, és dormitori sovint protegit amb una tanca que han agafat del carrer i on diu “Ajuntament de Barcelona”. Fins i tot és la casa on desenes de persones viuen de dia, estirats sobre un sac de dormir o un matalàs brut com una guilla, passant les hores, potser perquè ningú no els prengui el lloc, sobretot si tenen una font a la vora o hi toca el sol a l’hivern. N’hi ha que fa anys que no es mouen dels mateixos carrers, i els veus sovint, arraulits, quiets com una estàtua al primer racó que troben, amb els ulls tancats, com si haguessin perdut qualsevol contacte amb el món exterior, tot i estar rodejats de milions de persones.

Un jutge de Badalona investiga l'alcalde del municipi, el popular Xavier García Albiol, per haver revelat durant un ple dades mèdiques d'un sensesostre que havia estat atès a l'Hospital Municipal i que, dies després, havia acabat morint. En una interlocutòria avançada per Eldiario.es i a la qual ha tingut accés l'ARA, el jutge considera que hi ha "clars indicis" d'un delicte de descobriment i revelació de secrets per part d'Albiol, després d'haver admès a tràmit una querella presentada contra ell per l'exalcaldessa i regidora badalonina Dolors Sabater (Guanyem).

Avui fa un mes que va jurar com a president dels Estats Units, i Donald Trump ha posat el món cap per avall. En el capítol d’ahir, i amb el seu habitual repertori de mentides, Trump va dir que la guerra d’Ucraïna la va començar Ucraïna, com si Putin no hagués envaït el seu veí, i va titllar Zelenski de dictador. L'abraçada de Trump a Putin, l’abraçada dels Estats Units a Rússia, mai havia estat tan descarada i tan vergonyosa. Per això dic que Trump ha posat el món cap per avall.

La vida en xifres. Cau la natalitat a Catalunya. Feia gairebé 30 anys que les dones no tenien tan pocs fills. Ara som a 1,10 fills per dona, una dada que dita així sempre és inquietant, perquè t’imagines un 10% de fill vagant per ves a saber on. Un de cada tres nadons que neixen és de mare estrangera, amb majoria de mare marroquina seguida de pakistanesa, colombiana, hondurenya i romanesa. Males notícies per l’extrema dreta. O més metxa. Aquesta davallada de la natalitat no és una tendència exclusivament catalana i són molts motius els que porten les dones a tenir fills o a no tenir-ne. Aprofito per recordar que la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va aconseguir que el dret a l’avortament desaparegués de la declaració final de l’última cimera del G-7 i en lloc de citar-lo explícitament, es negociés posar que les dones han de tenir “accés universal als serveis sanitaris adequats”. Res de “l’accés a l’avortament segur i legal” que apareixia el 2023. Aquesta gent va per feina. I els altres, signen. Prohibir l’avortament com a solució per revertir els índexs de natalitat és el primer que fan els governs d’extrema dreta. És a dir, prohibir els drets de les dones, com a declaració de principis. Encara que qui governi sigui una dona, i que la dona que governa, governa gràcies a l’avenç dels drets de les dones. La vida no és un despropòsit. Les persones, sí.

Primer van anunciar la construcció d'estanys per impossibilitar "els assentaments" de persones sense sostre a sota dels ponts del Jardí del Túria i, així, evitar que aquests "impedeixin que la ciutadania gaudeixi dels seus parcs i jardins". I, després, van decidir no renovar el permís a les entitats que reparteixen menjar perquè aquesta activitat genera "brutícia" i té un efecte "crida". En només set mesos i des d'un suposadament asèptic departament de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de València, el regidor de Vox Juanma Badenas ha constatat quina és la seva política per a les persones més desafavorides: expulsar-les dels parcs de la ciutat.

Són les 11 del matí i en molts punts de Barcelona el termòmetre ja frega els 35 graus. Fa pocs minuts, tres equips formats per dos voluntaris de Creu Roja i dos treballadors del Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) han carregat furgonetes amb aigua fresca, gorres, ventalls i tríptics informatius. L'objectiu que tenen és pentinar la ciutat per trobar persones sense sostre per veure com estan, oferir-los material per refrescar-se i, sobretot, donar-los informació sobre quins espais de refugi climàtic tenen a prop per poder protegir-se de la calor. L'actuació forma part del dispositiu que s'ha posat en marxa amb la fase d’alerta diürna del Pla Calor que l'Ajuntament de Barcelona activa quan se superen els 33,7 graus de temperatura a la ciutat.

Les escenes surrealistes i tètriques al metro de Nova York no es limiten a la pel·lícula del Joker. Fa temps que veïns i turistes es queixen d'una evidència: no és un espai segur. Cada dia més de 3 milions de persones es mouen per alguna de les 34 línies de metro que conformen la vida subterrània de la gran ciutat, que es ven com a capital mundial. I cada setmana hi ha una nova notícia que contribueix a augmentar la sensació de perill: "Un tiroteig al metro de Nova York provoca el caos", "Un home amb problemes mentals empeny una dona i l’atropella un comboi" o, l'últim episodi, "Un exmilitar escanya un sensesostre i l'ofega fins a la mort".

Unes 300 persones que viuen als carrers de Barcelona, una quarta part del col·lectiu, han acabat malvivint al ras quan han perdut l'habitatge estable que ocupaven. Concretament, el 21% han passat de tenir un pis de lloguer a haver d'estar a la intempèrie, mentre que el 5% eren propietaris d'un habitatge. Són dades de l'informe Viure al carrer a Barcelona que aquest dijous ha presentat la Fundació Arrels, a partir de les entrevistes que van fer a l'últim recompte de persones al carrer de l'estiu passat. En total, l'entitat va comptabilitzar 1.230 persones, un augment del 15% respecte a l'any anterior. D'aquestes, el 80% són homes, el 8% dones i el 0,6% són, a parts iguals, persones trans o de gènere no binari.

La ciutat de Washington, la capital del país més ric del món, ha al·legat que la inseguretat i la insalubritat són motius suficients per arrabassar les poques propietats dels sensesostre que viuen als seus parcs. Després de desmantellar el campament d'Union Station, li ha arribat el torn al de la plaça McPherson, situada a dos carrers de la Casa Blanca, on desenes de persones sense llar dormien cada nit en tendes de campanya i on s'havia constituït una petita comunitat. L'ARA ja va constatar al desembre les dures condicions en aquest i altres parcs d'una ciutat governada per demòcrates, que s'autoproclama la més progressista dels Estats Units.

La Maria i l’Alberto estan drets, recolzats en una paret i enfundats en anoracs amb caputxa davant de la parròquia de Santa Anna de Barcelona. La reixa de l’entrada encara està tancada. Passen pocs minuts de les vuit del vespre, les botigues continuen obertes i el moviment de gent al carrer és important. Ells, en canvi, són allà, immòbils, amb les caputxes posades i les mans enfonsades a les butxaques per protegir-se del fred. Van nets, ben vestits i semblen uns vianants qualsevol, però esperen per entrar a la parròquia per passar-hi la nit. Abans dormien a l'exterior de l'estació de Sants, però ara, amb el fred que fa, no hi ha qui dormi al carrer. Aquesta nit les temperatures a Barcelona han fregat els zero graus. “Aquí almenys hi ha estufes”, comenta ella.

Arantxa O. i Mariona M. es van fer amigues al carrer, on la vida les havia portat a malviure. Durant uns mesos se les va veure plegades sempre al voltant de la plaça Comas, al barri de les Corts de Barcelona, i allà la Fundació Arrels les ha volgut recordar penjant unes senzilles plaques de cartó –un material útil i habitual dels sensesostre– amb un petit led que il·lumina les lletres dels seus noms i la data de defunció. Van morir amb tan sols 16 mesos de diferència: l’Arantxa, als 41 anys, el 27 de juliol del 2020 en plena via pública, i als 31 la Mariona, l’últim dia del 2021, en una pensió mentre esperava un allotjament definitiu.

Cap a les set del matí la vida torna al Pis Zero, un allotjament que la Fundació Arrels obre cada nit al barri del Raval per donar llit i sostre a una desena de persones que malviuen al carrer. A aquella hora Omar Jorataal acaba de rentar-se i fa un glop a un gotet de vi. El primer de la jornada. “He dormit molt bé, he descansat prou”, respon i, tot seguit, pregunta a l’educador a quina hora va arribar la nit passada. A les 10.30. “Molt d’hora”, riu. A les 8, el pis tanca portes fins a les 8 del vespre.

Almenys 1.231 persones viuen al carrer a Barcelona. Aquest és el recompte que la Fundació Arrels va fer el 15 de juny, pentinant carrer per carrer de la ciutat amb 522 voluntaris que van enquestar 354 sensellar. L'entitat diu que és una "xifra de mínims", perquè no els poden haver detectat a tots, malgrat que suposa un increment del 15,7% de les persones que ara fa un any es va detectar que no tenien casa. Però fent una mirada més retrospectiva, la dada encara és més esfereïdora: el 2008 vivien 658 persones al carrer, segons Arrels, és a dir, que la xifra de persones sense llar a Barcelona ha crescut un 87% en 14 anys, pràcticament s'ha doblat. "Cada vegada són més les persones que es veuen abocades a fer vida al ras", constata Arrels, que reclama més atenció social i més polítiques públiques per fer front al sensellarisme.

Dormir al carrer no admet gaires poètiques, ni tan sols la de tenir per sostre el firmament, invisible rere la contaminació lumínica de la ciutat. Dormir al carrer admet millor l’enfocament metòdic i perseverant de qui intenta posar fi al fenomen del sensellarisme. La matinada passada, Arrels va treure al carrer un exèrcit d’uns 600 voluntaris per fer el recompte anual de persones que dormen cada nit al ras a Barcelona, que s’estima que són un miler llarg. En grups de dos o de tres, aquests voluntaris van fer a peu una bona quilometrada, seguint i resseguint els carrers que se’ls havien adjudicat per recollir no només el nombre sinó també tanta informació com fos possible de les persones que passen la nit al ras. Aquesta informació, expliquen des d’Arrels, “és or” per a l’equip de carrer que fa el seguiment personalitzat i per a una organització que vol detectar l’evolució d’un col·lectiu estigmatitzat.

Encara va una mica insegur i ha de refer l’última fila d’un trenat amb fullola que quan estigui acabat serà un llum. Avui és el segon dia d’Alberto Escayola en aquest taller ocupacional que la Fundació Arrels va obrir fa 20 anys per a persones que han passat anys al carrer i que ara ja estan en cases o hostals. Escayola s’ha decidit a acceptar la invitació per “aprendre coses noves” i deixar de pensar en el “rum-rum”. Una taula més enllà d’aquesta nau gegant, Marisa Zoleta fa anar amb més desimboltura la màquina de cosir per donar les últimes puntades als lligacues d’estampats africans. “Hi vinc perquè aquí passo l'estona i m’ho passo bé fent una cosa que m’agrada molt”, explica somrient.

La ciutat de pedra encara dorm. Són les set de la matinada, una hora perfecta per fruir del silenci i estimular el batec del meu cor malalt. Pujo pel carrer de la Força en direcció a la catedral. M’agrada trepitjar les llambordes en completa solitud, imaginar-me a mi mateix dos mil anys enrere, en plena Via Augusta, camí d’alguna proesa insuperable o, potser, d’un amor furtiu. Passades les escales de la Pera, immers encara en un plaent viatge al passat, arribo a la plaça dels Apòstols i constato que, per molt que intenti rebel·lar-me contra l’estat de les coses, el temps és implacable: sempre acabo patint alguna sacsejada que em retorna al present. Just al davant de la porta dels Apòstols, una escena gens catòlica em recorda que vivim en un món ple de desigualtats. Com a mínim sis persones s’han refugiat sota la portalada per passar-hi la nit. Quatre d’elles es tapen amb mantes o peces de roba col·locades sobre trossos de cartró. Una altra dorm sobre un matalàs, i una altra –o potser dues, impossible saber-ho–, dins d’una tenda iglú.