Divendres, la Conferència de Presidents autonòmics va quedar eclipsada pel menyspreu d’Isabel Díaz Ayuso a les llengües cooficials de l’estat. Alguns mitjans van posar l’accent en l’actitud conflictiva de la presidenta de Madrid. A Cuatro, per exemple, resumien el titular amb un “Isabel Díaz Ayuso intenta rebentar la Conferencia de Presidentes autonómicos”. També definien la seva conducta com “un desplante al presidente catalán y vasco”. Per il·lustrar el context d’aquesta situació incloïen el comentari de Salvador Illa en què parlava de la riquesa de les llengües del país: “Entendre això és entendre Espanya”, i ho qualificaven de “toda una pulla a Ayuso”.

Al moment d’enregistrar aquest vídeo continuem pendents de la votació dels 27 estats membres de la UE sobre l'oficialitat del català, el gallec i el basc a les institucions comunitàries. A aquestes hores, les cartes són damunt la taula: el govern espanyol, obligat pels seus pactes d’investidura, fa mesos que intenta aconseguir l’oficialitat, mentre que el PP, que pertany al partit amb més representació al Parlament Europeu, intenta tot el contrari. 

"L'interès per les humanitats ja ha tornat. Només cal veure com s'omplen els cursos extraacadèmics. La societat necessita el coneixement humanístic que el sistema educatiu ha deixat d'oferir", afirma el filòleg clàssic, escriptor i editor Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics. En un món en què es prioritza el rendiment econòmic i l'ensenyament instrumental, en l'era de les pantalles i la intel·ligència artificial, les aules s'estan omplint de gent amb ganes d'escoltar, llegir i aprendre. Sovint busquen coneixements que no tenen una finalitat ni utilitària ni laboral; senzillament es tracta del plaer de fer una pausa, construir un pensament crític o bé obrir la porta a mons desconeguts.

M'encanta l'anàlisi etimològica. Més que res perquè, sovint, ens adonem de la simplicitat amb la qual podem crear paraules els humans per enriquir el nostre llenguatge. De tant en tant em sorprenc a mi mateix descobrint etimologies que m'havien passat totalment desapercebudes. Fa uns dies em vaig adonar que ascensor prové d'ascendir. L'ascensor és el que t'ascendeix. Els semblarà una ximpleria i potser molts lectors ja n’eren conscients. Però jo no.

Una de les dèries dels ciutadans del món actuals –i sobretot dels seus pares– és parlar molt bé diverses llengües, sobretot l’anglès, i també altres idiomes globals. En l'últim Eurobaròmetre, el 86% dels europeus deien que tothom hauria de parlar una segona llengua, i pràcticament la meitat optava per anglès. Parlar bé un idioma estranger en general s’identifica no només amb tenir una alta fluïdesa sinó també un accent nadiu. Però aquesta fita, malgrat tots els esforços, la majoria de vegades es resisteix als nous parlants, fins i tot encara que se’n vagin a viure a al país estranger. Per què?

Ahir al matí, sentia, a la ràdio, un comentarista de sèries que parlava del canal Disney Plus. Ho pronunciava a l’anglesa. “Disney Plas”. Plas. No va dir “Desney plas”, en canvi, perquè de vegades, quan dius dues paraules en anglès, el que fas és pronunciar-ne una de bé i una de malament. Tothom, per pronunciar la marca de whisky White Label, diu “wait label” però no “wait leibel”. I tothom, per parlar de la plataforma de continguts YouTube, diu “yutub”, però no “yutiub”. 

A primera hora del dia, pels conductes reglamentaris, es donava a conèixer la notícia de l'acord de govern entre el PSOE i Sumar, que no per previsible deixava de ser un pas necessari per seguir amb la part difícil de l'acord, els equilibrismes amb els independentistes bascos (que negocien des del seu habitual silenci) i els catalans (que es passen el dia gesticulant i fent rebombori). El PP de seguida va reaccionar amb un tuit en què intentaven fer gràcia sobre la “sorpresa” que els produïa un acord “contra tot pronòstic”. En la mateixa línia ludicohumorística, algú dins el PP va ironitzar sobre “la capacitat negociadora de Yolanda Díaz”, etc. 

Molts ciutadans tenen la sensació angoixant que el català se sent cada vegada menys espontàniament pel carrer. I, tot i això, pot ser que els mateixos ciutadans que se’n lamenten, sense pensar-s'ho gaire, prescindeixin del català en la seva vida diària, al mercat, al bar o al whatsapp de l'escola. "Ho faig per educació", "igualment no m’entendran", "em surt automàtic", solen dir.

L'atmosfera al Congrés de Diputats d'aquest dimarts era molt estranya: el que per a uns era un dia històric per a uns altres era una pantomima i un "atropello". A una banda, els nacionalistes/independentistes, i a l'altra la dreta i l'extrema dreta. I enmig el PSOE, amb la postura a favor del multilingüisme a la cambra acabada d'estrenar. "Vostès no creuen el que estan votant avui, ho fan obligats per Pedro Sánchez. Fa només uns mesos vostès haurien votat el mateix que nosaltres", els retreia des de la tribuna el portaveu del PP, Borja Sémper, intentant fer equilibris per fer veure que la postura del seu partit no era contra les llengües en si sinó en defensa del parlamentarisme.

És un gest que hem vist moltes vegades. Mà a l’orella, ajustant l’aparell per entendre millor la traducció. En definitiva, la imatge d’algú utilitzant l'orellera.

Quan havia de néixer la Jana, l’Hèctor tenia clar que li parlaria en anglès. A ell li havia costat anys de classes particulars amb professors nadius i va pensar que, com que el sap prou bé, podria ensenyar-l'hi fàcilment a la nena. "Com més d’hora l'aprenen, millor, els hi fas més fàcil. Ho aprenen sense esforç, que és la millor manera d’aprendre un idioma. A mi m’hauria agradat aprendre xinès per no haver-lo d’estudiar ara", assegura per telèfon des de la Xina. L’Hèctor Pavia dirigeix una empresa familiar que s’ha encarregat d’internacionalitzar: produeix a la Xina i ven a tot el món des de Barcelona, i per això, a més del català i el castellà, ha après anglès, portuguès, francès, italià i ara va pel xinès.

A l'Institut Miquel Tarradell hi ha gairebé 700 alumnes entre ESO, batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior i s'hi parlen 20 llengües diferents. Urdú, panjabi, tagal i ilocano són les llengües que més s'hi parlen. L'escola té molt present la riquesa cultural dels seus alumnes i té en marxa un projecte de tractament integral de llengües en què treballen en català, castellà i anglès i les comparen amb les llengües familiars de l'alumnat. "Les comparem amb les que parlen a casa i els alumnes han d'explicar com funcionen les seves llengües", explica la directora del centre, Verónica Santos.

Fa poc, i no us sabria dir ben bé on, vaig llegir que el català és la dotzena llengua més influent del món. Costava d’entendre, el titular. Per inversemblant, segurament. Per complaent. Per aquesta cosa tan nostra de lloar l’engruna gratificant que oxigena l’estat crític d’una llengua. Recordo que l’article feia referència a un estudi del ministeri de Cultura francès –ço és: el mateix govern que mutila llengües com l’occità o el bretó– i celebrava l’ascens de posició del català des del darrer estudi realitzat fa més de cinc anys –les llengües, ara, són cavalls veloços a la recerca del podi–. Un competeix sense saber-ho, un s’aproxima a la meta –o al final, a l’acabament– de manera inevitable. 

La cimera entre la Comissió Europea i el govern d'Ucraïna del 3 de febrer va deixar ben palès que una cosa és l'accés meteòric a l'estatus de país candidat i una altra de ben diferent és l'inici exprés de les negociacions d'ingrés i, per descomptat, l'ingrés exprés a la Unió Europea.

Més que una circumstància, sembla una condemna, una llosa pesant que he de carregar a l'esquena encara que passin els anys. Des de petita que sento que em diuen “la teva cultura”, una expressió que encara em desconcerta com la primera vegada. Què deuen voler dir quan empren aquesta paraula per situar-me al món d’una manera tan definitiva? Com una sentència. Com es defineix i es delimita una cultura? Com se sap on acaba una i en comença una altra? On és exactament la frontera? Envejo els qui hi veuen clar (desperts i tot) i no dubten a l’hora de traçar línies clares per classificar una realitat enormement heterogènia, canviant, alegrement bastarda.

Que passin a la història els episodis en què els diputats que parlen català a la tribuna del Congrés siguin advertits i, en el pitjor dels casos, se'ls retiri la paraula. Aquest és l'objectiu de la proposta de reforma del reglament que han presentat Unides Podem i les formacions sobiranistes i nacionalistes de la cambra baixa: Esquerra, Junts, el PDECat, la CUP, el PNB, EH Bildu, el BNG, Més País i Compromís. "Els diputats tindran dret a intervenir en les sessions del ple del Congrés i de les comissions en qualsevol de les llengües oficials i reconegudes estatutàriament en les seves comunitats autònomes. Així mateix, tindran el dret de presentar els escrits i documents parlamentaris en qualsevol d'aquestes llengües", diu un dels punts.

A la final d'Eurovisió el català mai s'hi ha pogut sentir, tot i els intents frustrats de Joan Manuel Serrat l'any 1968 i també dels diversos representants d'Andorra (fins a cinc), que sempre s'han quedat a les semifinals. A Europa, però, hi ha un altre festival de la cançó on el català sí que hi és benvingut. Es tracta del Liet Internacional, el conegut popularment com “l’Eurovisió de les llengües minoritàries”, que va néixer el 2002 inspirat pel concurs Liet de cançons en frisó, celebrat a la província de Frísia, al nord dels Països Baixos. El seu objectiu sempre ha estat promocionar i donar visibilitat a les llengües europees minoritàries, és a dir, aquelles que no són majoritàries dins d'un estat, com per exemple el còrnic al Regne Unit, el sami a Noruega, el bretó a França o el català i el gallec a Espanya. Des de l’any 2008, el festival compta amb el suport del Consell d’Europa i ha aconseguit establir-se com un dels esdeveniments més importants per celebrar la diversitat lingüística europea.