Imagineu que sou en un bar jugant a dards i l’objectiu és que tots vagin al centre. Amb alguna copa de més, comenceu a disparar a la babalà. La diana acaba plena de forats, distribuïts sense cap patró. Un altre dia, ja sobris, claveu tots els dards en una casella lluny del centre. Heu fallat i ho heu fet de forma sistemàtica.

La victòria de Donald Trump ha estat tan contundent que fins i tot supera el seu triomf històric del 2016. Aquell cop va guanyar en vot electoral (304 electors) però va perdre el vot popular. Aquest any Trump ha guanyat tant en nombre d'electors –amb una xifra que encara no és definitiva però que es preveu molt més alta que aquella– i també en vots. Més de 71,1 milions d'estatunidencs han votat Trump, molts més dels que li van donar la presidència l'any 2016. El recompte segueix en marxa i queda per veure si superarà els 74,2 milions de vots que va tenir fa quatre anys, quan Joe Biden el va superar.

Ja ho saben. La frase ve de 1272: Anglaterra i, després, França. El rei ha mort. Visca el rei. La versió espanyola és propera a 1714, any decisiu de la història de Catalunya, quan Felip V va respondre “A rey muerto, rey puesto” als que li demanaven que no arrisqués la seva vida en batalla.

Les eleccions de diumenge no han resolt res, i ho han complicat tot. Ja es veia a venir. La desfeta de la unitat independentista després de 2017, si és que mai havia existit de veritat, ja es va manifestar rotundament a les eleccions de 2021. Una pèrdua de 700.000 vots. I com que en tres anys no s’ha fet altra cosa que burxar en la divisió, tant en el pla polític com en el civil –i per part de tothom–, és lògic que no s’hagi recuperat cap dels centenars de milers de desenganyats per la gestió del Primer d’Octubre.

Els resultats de les eleccions catalanes també són un brusc recordatori de la conveniència de conèixer el teu enemic, i de valorar-lo com es mereix. El Procés i el post-Procés han anat plens d'impartidors de lliçons que han tendit a minimitzar la importància de la dreta ultranacionalista espanyola, la que representen ara el PP i Vox (abans ho va fer també Ciutadans, un partit que ha estat truculent i desagradable fins i tot a l'hora de desaparèixer). Figurava que el PP i Vox no eren sinó l'espantall per justificar l'autonomisme i renunciar covardament a no se sabia quantes èpiques jornades de cels vermells en defensa de la independència.

Ja fa temps que la reforma de l’administració té el seu espai en la majoria de programes electorals, per bé que és una matèria que no aixeca passions, sobre la qual la ciutadania mai ha mostrat un interès especial, potser per escepticisme. Avui tot programa electoral que es preui hi dedica un apartat, amb una rècula de proclames i recomanacions. El denominador comú del reclam sobre la reforma tendeix a la grandiloqüència, amb missatges que cerquen transcendir, però que en acabat són traïts amb accions pirotècniques i mesures superficials que d’habitud no superen la retòrica. Tot plegat fa molt difícil descobrir exemples palmaris que confirmin la seva incorporació real en les agendes dels diferents governs. De fet, contràriament al que ha succeït en països que s’han pres seriosament el tema, a Catalunya no trobem cap candidat que hagi arribat a la presidència de la Generalitat fent manifestació explícita i ferma del seu compromís personal amb la reforma de la cosa pública.

En aquest país encara no hem tingut l’oportunitat de votar un programa polític. A veure, que els programes existeixen. Però ningú vota a partir dels programes. Primer, perquè ningú els compleix. Segon, perquè amb els pactes posteriors cal fer concessions. I tercer, perquè aquí la política és un joc de poder i no d’acció ciutadana.

Els resultats electorals d’aquest diumenge no han estat els que es deien. Una cosa és l’opinió pública, i l’altra l'opinió demoscòpica publicada amb la pretensió, justament, d’incidir sobre l’expressió electoral de la ciutadania. Amb una política tan polaritzada com fa temps que és l’espanyola, els blocs antagònics s’han mantingut en les seves posicions, encara que amb una correlació una mica diferent de la que s’havia prefigurat. Espanya no és tan carca ni reaccionària com s’afirmava. Encara que pels pèls, el bloc progressista és majoritari. Resulta de difícil compra l’associació del conservadorisme més tradicional empeltat de liberalisme econòmic extrem, amb aquesta nova extrema dreta a la qual li agrada expressar-se de manera radical i excloent. Encara que incapaç de fer triomfar el seu relat als mitjans, el govern d’esquerres ha fet transformacions ingents els darrers quatre anys: salari mínim, reforma laboral, gestió de crisis, ampliació de llibertats... Conformar blocs estancs probablement no és políticament el millor ni gaire recomanable. Quan la dreta, amb una estratègia trumpista, construeix un enemic –el sanchisme–, resulta inevitable fer-hi front per tal de defensar els avenços de progrés i les llibertats assolides. Malgrat alguns intents, el relativisme sobre els blocs no el compra una majoria de l’electorat que sap el que s’hi juga. El fracàs electoral de l’independentisme a Catalunya ho evidencia. A més d’un cert afartament de tanta promesa incomplerta, hi havia la necessitat de saber on aniria a parar el seu vot. El contrapunt dels resultats del nacionalisme basc deixa força clares les coses. Allà tothom sabia el seu camp de joc.

L’endemà també va ser un ritual. Rere uns resultats electorals amb alta abstenció, sota pandèmia i amb un milió de persones sotmeses a exclusió electoral pel racisme d'Estat i el vot exterior segrestat, hem viscut en directe el drama –tràgic i còmic, frustrant i esbojarrat– dels relats. Es veu que alguns pretenen guanyar judicialment o mediàticament el que no han guanyat a les urnes. Passa amb el partit de la Fiscalia, que va callar durant la campanya tot el que va afirmar l’endemà: recurs infame –mal redactat i guardat al calaix des de feia quinze dies– a tots els tercers graus. Passa amb la numerologia en prime time i la tafureria dels tramposos. Cap dubte que si no s’hagués assolit la xifra del 51%, la premsa sistèmica hauria titulat a l’uníson: "L’independentisme continua sense arribar al 51%". M’estalvio imaginar com haurien passat de puntetes per l’alta abstenció si la derrota electoral hagués estat de l’independentisme.

Després de les eleccions al Parlament català, he detectat al meu voltant moltes reaccions de decepció i de desànim davant dels resultats i de les declaracions dels líders polítics. Confesso que jo també comparteixo la decepció, ja que tenia l’esperança de veure canvis; però no accepto deixar-me portar pel desànim. És per això que m’agradaria fer una anàlisi i algunes reflexions sobre el que ens està passant i, amb molta més modèstia, proposar idees sobre el que crec que cal fer.

Les greus circumstàncies en què s’han celebrat aquestes eleccions fan que els resultats s’hagin de llegir atenent als condicionaments d’excepció que els han determinat. Vull dir que la interpretació del mapa parlamentari resultant no té uns colors tan nets i clars com semblen indicar les meres representacions del nombre de vots i diputats aconseguits per cada partit. Així, i només per començar, no sabem quants vots del milió i mig que s’han perdut respecte del 2017 ho són –positivament– per un clima de menys polarització política i quants els podem atribuir –negativament– a l’impacte de la pandèmia, ni quina variació en escons n’ha resultat d’una cosa i de l’altra. 

Amb un percentatge avançat de l'escrutini d'aquest 14-F, el subdirector de Política de l'ARA, David Miró i el cap de Política, Gerard Pruna analitzen els resultats d'aquestes eleccions al Parlament de Catalunya.