Tots sabem que la política és lluita pel poder i està governada pel principi "et trec a tu per posar-m’hi jo". Però les democràcies semblaven destinades a ser un ritual amb unes regles de respecte a l’adversari i de responsabilitat davant de la ciutadania per posar límits als deliris de la voluntat de poder. A la vista de l’espectacle que ens ofereix la política dia a dia, i que a Espanya ha assolit nivells delirants en l’ofensiva monotemàtica del PP contra el govern socialista, en què el debat no és de propostes i d’idees sinó senzillament d’imputacions amb les quals desqualificar l’adversari, és a dir, sense que tingui cap valor la distinció entre veritat i mentida, la sensació que la confrontació pot acabar desbordant les regles del joc, i per tant el marc democràtic, es fa alarmant.

Des de les eleccions del 12 de maig hi ha hagut una sèrie de moviments que recorden els minuts inicials d’un partit de futbol: els aspirants mostren intencions vagues i s’esforcen sobretot a no cometre errors. Hem vist els independentistes situar Josep Rull a la presidència del Parlament; Puigdemont optant a la investidura i després rectificant; Salvador Illa renunciant a explicar el seu programa davant de la cambra, i pactant després amb els sobiranistes perquè els diputats exiliats puguin votar. Tot plegat, maniobres que allarguen l’agonia i ens situen davant la perspectiva, poc encoratjadora, d’una repetició electoral que no sembla que hagi de desencallar res.

Alberto Núñez Feijóo surfeja cap a la Moncloa al damunt d’una onada conservadora que ahir va tenyir el mapa espanyol de blau. De res han servit els nombrosos plans de rescat i anuncis de Sánchez en plena campanya electoral. Les eleccions suposen un sever correctiu al govern espanyol, que veu com una part molt important de l’opinió pública desconfia de la seva gestió, marcada per les constants crisis entre els socis de govern i apostes arriscades com la del diàleg amb Catalunya.

Fa un parell de diumenges escrivia que el principal repte d’ERC és demostrar la seva capacitat d’exercir el poder, i ara ja sabem que ho haurà de fer en les pitjors condicions, amb l’oposició fent pinya per demostrar la solitud d’Aragonès, amb Junts en peu de guerra; res que hagi de sorprendre els republicans, per molt que apel·lin a la crítica conjuntura econòmica. Qualsevol altra previsió hauria estat una tremenda ingenuïtat. ERC haurà de baixar al fang i prendre decisions complicades, triar mals menors i, sobretot, explicar-se molt bé, la qual cosa, per dir-ho suau, no és la seva especialitat.

Els comuns es van posicionar públicament com a aliats del Govern en la votació dels pressupostos, però l'anàlisi a fons de les votacions al Parlament aquesta legislatura que us ofereix l'ARA indica que, a la pràctica i més enllà de les declaracions d'intencions, ja eren un soci preferent. L'executiu de Pere Aragonès ha superat 21 votacions de decrets i projectes de llei aquesta legislatura, i en 17 ho ha fet amb l'aval dels comuns –quatre de les quals amb abstencions necessàries–, per davant del PSC –13, tres amb abstencions– i amb la CUP –9– en tercer lloc.

Les eleccions parlamentàries del mes de març a Israel, les quartes que ha celebrat el país en menys de dos anys, van ser un referèndum a Benjamin Netanyahu, però, com es va avançar llavors, la continuïtat de Bibi no s'havia de resoldre a les urnes sinó posteriorment amb les lleialtats dels partits polítics. Netanyahu, de qui la supervivència política penja d'un fil, se sent traït pels partits als quals va donar suport des del seu govern. No obstant això, el primer ministre interí "s'equivoca quan pensa això, perquè són els partits els que li van donar suport a ell en un principi i ara han deixat de comptar-hi", explica a l'ARA Yaron Frieman, de la Universitat de Haifa. Però la realitat és contundent, i Netanyahu, acostumat a sortir viu de crisis immenses, ho sap. Aquest cop, de fet, no se'n sortirà.

L’administració massiva de vacunes contra el covid és una oportunitat extraordinària per sortir del subsol en el qual hem hagut de viure l’últim any. No serà immediata, la vacunació de tota la població, ni serà immediat l’alliberament mental després de mesos d’incertesa, malaltia, restriccions de les llibertats i empobriment moral i polític.

Quan dimarts el vicepresident amb funcions de president, Pere Aragonès, signi el decret de convocatòria de les eleccions del 14-F, rubricarà l’epitafi d’una legislatura convulsa. La que va de la promesa incomplerta de la restitució -només Josep Lluís Trapero ha tornat al seu càrrec- a la inhabilitació d’un president en actiu. Tres anys marcats per les conseqüències de la repressió primer i d’una pandèmia després, i que si ha tingut un fil conductor ha sigut el de les diferències entre dos socis -JxCat i ERC- que, malgrat tot, volen tornar a governar junts.

L’equip del ministeri d’Hisenda tenia coll avall a finals d’agost que els pressupostos estatals s’aprovarien per la via de Ciutadans. Pedro Sánchez va començar el curs polític reunint-se amb la líder dels taronges, Inés Arrimadas, abans que amb el portaveu d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián. Llavors el president espanyol va transmetre als republicans que Cs li acceptaria qualsevol cosa. El preu dels pressupostos era molt baix, però ERC va decidir jugar: la pandèmia havia allunyat una mica l’escenari d’eleccions i va començar una cursa per fer decantar la balança. La photo finish s’ha visualitzat aquesta setmana amb un acord amb ERC i el PNB i el sí d’EH Bildu als comptes, que ha comportat el no de Cs. Sánchez encarrila així la legislatura amb el bloc d’investidura i dona un revulsiu a la coalició amb Podem, però manté la intenció de continuar buscant Arrimadas.

En el seu discurs d’investidura, el 13 de maig del 2018, Quim Torra es va esforçar en presentar-se com un president “provisional”, pendent que es pogués investir Carles Puigdemont, i va garantir que l’objectiu de la seva presidència no seria cap altre que fer el trànsit cap a la República Catalana. L’oposició unionista no va trigar a carregar contra ell per aquestes dues qüestions, acusant-lo reiteradament d’estar obsessionat amb la independència i d’ignorar “els problemes reals dels catalans”.

“Aquesta legislatura no té més recorregut polític. Arriba al seu final”. Aquestes paraules lapidàries van ser pronunciades pel president Quim Torra fa set mesos i mig. La causa era la pèrdua de confiança amb els seus socis d’ERC i per això el president es va comprometre a anunciar la data de les eleccions l’endemà de l’aprovació dels pressupostos. Aquest dijous, però, el missatge va ser el contrari: “No seré jo qui en aquest moment crític aboqui el país a una cursa electoral irresponsable”. La causa adduida per a aquest canvi d’opinió és la necessitat de combatre la pandèmia, però la relació amb ERC continua en el mateix punt, i la prova és que els dos espais polítics no han sigut capaços de consensuar una resposta conjunta en cas que el Tribunal Suprem, d’aquí uns dies o setmanes, confirmi la condemna per desobediència i inhabiliti el president.

L’eventual inhabilitació del president, Quim Torra, endinsa la Generalitat en un terreny desconegut, primer al Govern i després al Parlament. La llei de presidència preveu com s’ha de procedir en cas que s’inhabiliti el cap de l’executiu, però la lletra petita de com es concreta això s’haurà d’escriure a partir de la decisió del Tribunal Suprem -si hi acaba havent condemna-, perquè no ha passat mai abans. Els serveis jurídics de la Generalitat fa temps que estudien tots els escenaris.

Les tres dècades fortes

El gruix dels mandataris tenen entre 50 i 80 anys. Hi ha tres presidents en els 90 anys –a Malàisia, Tunísia i Kuwait– i cap per sota dels 33 de l’austríac Sebastian Kurz. Molts països de l’Amèrica Llatina fixen en els 35 anys l’edat mínima per optar a la presidència.

]]>

L’endemà de la tempesta arriba la calma, encara que s’hagi de forçar. Una consigna que forma part del manual de qualsevol govern de coalició i per la qual ahir van optar els socis a la Generalitat, només unes hores després de l’enfrontament que va obligar a ajornar el debat de política general. El president, Quim Torra, i el vicepresident, Pere Aragonès, van obrir el Palau de la Generalitat per deixar-se fotografiar junts abans de comparèixer plegats amb un missatge d’unitat: “Ara i aquí ens conjurem per reforçar l’acord estratègic de legislatura”. Tots dos van reconèixer que “els mecanismes de coordinació de l’acord de coalició són millorables”, però, tornant al manual, van negar que hi hagi cap crisi en la relació entre JxCat i ERC després de la batalla per la suspensió dels diputats.

]]>

Un nou ajornament del ple del Parlament per les discrepàncies polítiques i un acord de mínims per salvar, de moment, la legislatura. Aquesta va ser la fórmula que JxCat i ERC van trobar dijous per salvar el Govern, amenaçat per l'enèsima crisi entre les dues formacions en aquesta legislatura. Una crisi que aquest divendres han intentat tancar definitivament el president de la Generalitat, Quim Torra, i el vicepresident, Pere Aragonès, en una reunió de treball a Palau. Gairebé tres hores després han llegit un comunicat conjunt en el qual es "conjuren" per millorar la coordinació de l'executiu. "Com a mínim fins a les sentències", ha afegit Torra ja en el torn de preguntes.

]]>

Convocar eleccions seria un "fracàs", perquè evidenciaria que els polítics han estat "incapaços" de traslladar el mandat de les urnes en una proposta de govern. Com que per al primer secretari del PSC, Miquel Iceta, una nova convocatòria electoral és "l'últim dels escenaris a contemplar", ha tornat a reivindicar un pacte entre PSOE, Podem i Ciutadans per desencallar la formació de govern a l'Estat. Ara bé, des de Podem ja han refusat aquesta idea.

]]>