Per a Maria Barbal (Tremp, 1949), ser escriptora i fer d'escriptora no és el mateix. "Mentre faig promoció de l'última novel·la publicada, en realitat no soc escriptora sinó que estic fent d'escriptora. En canvi, quan estic sola i m'enfronto amb les paraules, aleshores sí que soc escriptora", explica. L'autora, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2021, s'ha confrontat amb totes aquestes contradiccions a través del personatge de l'Anton Bellart, el protagonista de la seva darrera novel·la, Peripècies (Columna / Destino). El llibre, que es posa a la venda aquest dimecres, arrenca amb Bellart a la universitat, quan s'encamina cap a una professió però descobreix que el que més l'apassiona és fabular i escriure. "El que ell viu ho han pogut viure molts escriptors, però no necessàriament tot ni de la mateixa manera", diu Barbal.

El català no és només una eina de comunicació, sinó també un mitjà d'expressió artística: dos escriptors, amb una llarga, reconeguda i fructífera trajectòria, Maria Barbal i Xavier Bosch, han reflexionat sobre el model de llengua que cal fer servir. Ho han fet en un debat celebrat aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans, coorganitzat amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

En una peça audiovisual feta per Núvol a propòsit del recull de tots els seus contes, l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) afirma que el conte és el resultat d’una fuetada que té lloc a partir d'una imatge, una anècdota, una vivència; afegeix que la diferència amb una novel·la resideix en el fet que de bon principi l’autor o autora veu que el seu recorregut és curt. Gairebé un centenar de relats són els que trobem reunits a Tots els contes, inclosos tres d'inèdits i un en castellà. Els altres pertanyen a reculls com Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2010) o Dolça companyia, cara solitud (2013), o bé van aparèixer en revistes, diaris i antologies. Lluny d’agrupar-los cronològicament, han estat organitzats temàticament en deu capítols per Carme Arenas, que s’ha fet càrrec de l’edició.

Encara que Sergi Pàmies lideri la llista de llibres més venuts des que va publicar, a principis de setembre, A les dues seran les tres (Quaderns Crema) i que el nou recull de contes de Carlota Gurt, Biografia del foc (Proa/Asteroide), hagi aconseguit també una molt bona repercussió entre els lectors, són dues excepcions en el panorama narratiu, dominat des de fa anys per la novel·la. Les lletres catalanes tenen contistes insignes des de fa dècades, de Víctor Català a Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó i Empar Moliner, i el gènere s'ha renovat gràcies a veus com les de Borja Bagunyà, Yannick Garcia, Anna Gas, Víctor García Tur, David Gálvez, Jordi Masó i Clara Queraltó.

Com ja va demostrar en la seva darrera novel·la, Tàndem –guardonada amb el premi Josep Pla 2021–, Maria Barbal (Tremp, 1949) es mou bé en les distàncies curtes. Ho ha tornat a fer ara en el seu darrer títol, Al llac, una història coral on les peces van encaixant com les d’un retaule i on dedica una escena a cada personatge. Aquí la figura central és la Nora, una nena de dotze anys, assenyada i observadora, que els diumenges d’estiu es deleix per anar al pantà –que els habitants de la zona anomenen llac– no només per a ficar-se a l’aigua, sinó també per la companyia de la Lídia, casada amb el cosí de la seva mare, que és qui li va ensenyar a nedar.

Lírica, breu i reflexiva. Així es pot descriure Al llac, l'última novel·la de Maria Barbal (Tremp, 1949), en què l'escriptora rescata un paisatge d'infantesa, el pantà de Sant Antoni, on es banyava els dies d'estiu amb la família i els amics. Un retall de vida viscuda li permet imaginar el periple de set personatges que passen un diumenge vora l'aigua: entre ells hi ha dones decidides com la Lídia, la Milagros i la Marieta, homes torturats com el Toni i el Joaquim i dues criatures, la Nora i el Quim. La jornada transcorre relaxadament –tot i que amb alguna tensió mig soterrada– fins que un accident fa trontollar els protagonistes. Amb Al llac (Columna, 2022), Barbal confirma el bon moment creatiu pel qual passa: Tàndem, la novel·la anterior, va rebre el premi Josep Pla 2021, i poc després la trajectòria de l'autora de Pedra de tartera va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Quan fa 50 anys Pau Casals va fer el seu famós discurs a les Nacions Unides, va parlar de què era per a ell ser català i va destacar dues coses, la democràcia –va recordar que Catalunya havia tingut el primer parlament democràtic, molt abans que Anglaterra– i el pacifisme. Des d'aquell 24 d'octubre del 1971 fins avui han passat moltíssimes coses. Entre elles, el final de la dictadura o els convulsos esdeveniments polítics dels últims quatre anys. La cultura catalana o què vol dir ser català pot ser molt diferent per a cadascú. Com es viu o com s'explica al món? El 2021 també hi ha artistes catalans que recorren el món i que o bé a través de les seves obres o quan han de parlar davant un auditori expliquen d'on venen. I, a vegades, no és gens fàcil.

Fa anys que el món del llibre en català viu instal·lat en una paradoxa: el d'un creixement, petit però sostingut, enmig d'un panorama complicat, que quan surt d'una crisi cau en la següent. "Ara mateix, un de cada tres títols venuts és en català, però no ens hem de conformar amb les vendes d'un terç del sector", ha recordat aquest divendres Joan Carles Girbés, president de la Setmana del Llibre en Català, a l'acte inaugural de la 39a edició de la fira, que se celebra per segon any consecutiu al Moll de la Fusta.

Tàndem, de Maria Barbal, i Sira, de María Dueñas, tornen a encapçalar la ficció més venuda en català i en castellà, respectivament, d'aquesta última setmana. La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, Hamnet, de Maggie O'Farrell, i Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, es mantenen al rànquing de ficció en català, mentre que Una família –en què Toni Sala escriu per primera vegada unes memòries– s'incorpora a la cinquena plaça. En ficció en castellà, Megan Maxwell repeteix la segona posició amb Hay momentos que deberían ser eternos, seguida de María Oruña amb Lo que la marea esconde. Javier Castillo escala al quart lloc amb el thriller El juego del alma.

Maria Barbal escala a la primera posició de la ficció en català més venuda amb Tàndem, seguida de Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà. En castellà, María Dueñas es manté al cim amb Sira, mentre que Megan Maxwell també repeteix en la segona posició amb Hay momentos que deberían ser eternos. Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado, que fa 141 setmanes que es va publicar, puja a la quarta posició. Maggie O'Farrell ocupa la cinquena plaça tant en català com en castellà amb Hamnet, novel·la sobre el fill de Shakespeare que va morir a conseqüència de la pesta.

Hamnet, de Maggie O'Farrell, i Sira, de María Dueñas, lideren la ficció en català i en castellà, respectivament. Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, escala a la tercera posició de ficció en català, i El arte de engañar al karma, d'Elísabet Benavent, reapareix a la ficció en castellà ocupant la quarta posició. També en castellà, destaca la incorporació a la llista de Después, de Stephen King.

Tàndem, l’última novel·la de Maria Barbal, torna a encapçalar el rànquing de ficció més venuda en català, seguida de La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, i Esclaus del desig, de Donna Leon. En castellà, Megan Maxwell lidera de nou les vendes en ficció amb Hay momentos que deberían ser eternos i Sira, de María Dueñas, ocupa la segona posició. També destaca la incorporació en quart lloc d'Antigua sangre, la nova novel·la de John Connolly sobre el detectiu Charlie Parker. 

"Barcelona és un soroll sense paraules i és un silenci pastós, ple de records concrets". Amb aquestes paraules, extretes de Pedra de tartera, de Maria Barbal, començava aquest dijous a Tremp la cerimònia d'entrega del 53è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'escriptora ha escollit aquest municipi, recollit entre muntanyes, perquè hi va néixer el 1949, hi va créixer fins que va marxar a estudiar a la capital catalana i el va incorporar a la literatura a través del reconegut Cicle del Pallars.

Enguany els premis Nadal i Josep Pla ens han regalat un bon tàndem femení. Va passar per primer cop l’any 1994 amb Rosa Regàs i Carme Riera, el 2002 amb Ángela Vallvey i Eva Piquer (col·laboradora d’aquest diari), el 2010 amb Clara Sánchez i Llucia Ramis, i l’any passat amb Ana Merino i Laia Aguilar. Serveixi per compensar una hegemonia masculina en la història dels dos guardons que fa picor.

Antoni Bassas presenta el llibre 'Tàndem' de Maria Barbal a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm.

A punt de complir-se un mes i mig de fer-se públic, Maria Barbal encara sent l’impacte d’haver rebut el gran guardó literari que atorga Òmnium Cultural i que el president de l’entitat, Jordi Cuixart, l'hi comuniqués abans de tornar a la presó després que li retiressin el tercer grau. “Encara no he paït el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, ha dit a l’autora aquest dimecres durant una presentació de la seva última novel·la, Tàndem (Destino), amb Antoni Bassas a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Precisament aquesta novel·la va guanyar el premi Josep Pla al gener, així que el començament del 2021 per a Barbal ha sigut “extraordinari”, com ha dit Bassas. Malgrat tot, ella no abaixa el llistó i considera que el Premi d’Honor pot no ser “definitiu” perquè els lectors l’apreciïn, i aprofitarà les setmanes fins que li donin el Premi d’Honor el 10 de juny per continuar assimilant-ho. I pel que fa a aquest Sant Jordi, té “bones expectatives” i moltes ganes de gaudir-ne.

"Des que vaig néixer el 1949 a Tremp i fins que em vaig llicenciar en filologia romànica hispànica, la meva instrucció i formació mai no van ser en la meva llengua. No obstant això, ara rebo el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Malgrat totes les complicacions, si volem hi ha esperança". Amb aquestes paraules optimistes ha rebut Maria Barbal aquest dimecres l'anunci d'un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, el Premi d'Honor, dotat amb 20.000 euros i organitzat per Òmnium Cultural des del 1969.

"Sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l'Elena a mi em faltava quasi tot. Jo només existia". Així arrenca Tàndem, la novel·la amb què Maria Barbal (Tremp, 1949) ha guanyat l'últim premi Josep Pla, una història sobre un home i una dona madurs que es coneixen en una classe de ioga poc després d'haver-se jubilat. El llibre és una defensa de les segones oportunitats, del dret a continuar estimant i de com aprendre a conviure amb les ferides del passat –o fins i tot, deixar-les enrere–. Barbal s'endinsa en la peripècia íntima dels seus personatges, l'Armand i l'Elena, que tenen moltes opcions de guanyar-se el cor dels lectors com ho ha fet, des de fa anys, la Conxa, protagonista de Pedra de tartera, la novel·la amb què l'autora va debutar el 1985.