El dramaturg Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) va començar a escriure la Trilogia americana després de complir un somni: fer un tram de la Ruta 66 dels Estats Units amb la seva parella, l'actriu Mireia Aixalà, i arribar fins al Grand Canyon. Allà va brotar la idea de crear tres obres de teatre arrelades a Catalunya, però amb el passat colonial com a teló de fons. La primera que es va estrenar va ser Amèrica, sobre la caiguda en desgràcia d'una família burgesa i els seus vincles amb l'esclavisme, i ara arriba Grand Canyon, que en realitat l'havia escrit abans. Dirigida per Pere Arquillué, la producció forma part del festival Grec i serà a La Villarroel des d'aquest diumenge fins al 3 d'agost.

Yasmina Reza domina la comèdia de situació, ja sigui en una faula sobre l'amistat (Art) o la manca d’empatia de dos matrimonis desconeguts confrontats per una baralla dels seus fills en aquest Un déu salvatge que vàrem conèixer fa catorze anys al mateix Teatre Goya de Barcelona en una proposta dirigida per Tamzin Townsend, de la qual Roman Polanski va fer una pel·lícula poderosa. Un déu salvatge és també l'obra que Pere Arquillué ha escollit per dirigir-la al Teatre Goya.

Pere Arquillué necessita capbussar-se dins d'un text i d'un personatge per enamorar-se d'una obra o d'un autor. El 2016 li va passar amb Art, que va protagonitzar juntament amb Francesc Orella i Lluís Villanueva, i des d'aleshores és un admirador convençut de l'escriptora francesa Yasmina Reza. "Les seves obres i els jocs teatrals que proposa tenen un nivell extraordinari. Després d'Art em va quedar un racó dins del cos que volia continuar investigant les obres de Reza", explica Arquillué. L'oportunitat li ha arribat gairebé deu anys més tard i s'hi ha agafat fort, amb el text més emblemàtic i conegut mundialment de l'autora: Un déu salvatge. Arquillué el dirigeix i el protagonitza al Teatre Goya acompanyat de Laura Conejero, Laura Aubert i Ivan Benet, en un espectacle que s'estrena aquest dissabte, i que de moment no té data per a les últimes funcions.

Un vídeo de Pere Arquillué ha anat corrent aquests dies per xarxes i whatsapps. L'actor terrassenc hi convida a "un petit repte": "Mirar d'estar 21 dies seguits d'entrada parlant en català amb tothom, sigui del color de pell que sigui, és igual com vagi vestit, vingui d'on vingui; primer parlar en català amb tothom". La iniciativa surt d'una campanya que el Consorci per a la Normalització Lingüística ha anat escampant per Catalunya, i que ara impulsen també els Centres de Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí juntament amb l'Ajuntament de Terrassa, d'on és natural l'actor. L'objectiu és proposar que tothom parli, "d'entrada, en català" per trencar l'hàbit de convergència lingüística al castellà perquè amb el clàssic pretext de ser ben educats s'acaba per esborrar el català de les interaccions públiques. "Jo soc el primer culpable perquè ho he fet tants i tants anys. Ho fem sense adonar-nos-en i hauríem de prendre una mica de consciència de parlar d'entrada en català", reconeix a l'ARA Arquillué. Ell no és conscient de la viralitat del vídeo perquè no té xarxes socials.

La presència de les tragèdies gregues als nostres escenaris és molt esporàdica. D’aquí l’expectació per la visita que la directora Alícia Gorina i el dramaturg Albert Arribas han fet a un dels personatges més tràgics i misteriosos del teatre d’Eurípides, Ifigènia, a través de l’adaptació de dues de les seves obres, Ifigènia a Àulida i Ifigènia entre els taures. La proposta té dues parts ben diferenciades, tant en el tractament com en el resultat. La primera és fidel a l’argument i l’esdevenir de l’original. És a dir, Agamèmnon enfrontat al dilema d’actuar com a líder guerrer o com a pare amant. El dilema de complir l’exigència de l’oracle i sacrificar la filla, Ifigènia, per aconseguir el bon vent que mogui les veles de l’armada en destinació cap a Troia, o bé salvar-li la vida. 

Què en queda, avui dia, de la tragèdia grega? És la pregunta que s'ha fet la directora Alícia Gorina (Barcelona, 1979) aquests últims mesos durant els assajos d'Ifigènia, una versió de la tragèdia d'Eurípides, adaptada pel dramaturg Albert Arribas, que es pot veure del 24 d'abril al 2 de juny al Teatre Lliure de Montjuïc. "Hem anat als orígens per veure què és allò essencialment teatral", diu Gorina. "Eurípides va ser un gran innovador formal; en el seu temps va ser incomprès, però ha tingut molta incidència en els moments de canvi de la humanitat", afegeix Arribas, que considera que "el teatre o és problemàtic o no és teatre". El repartiment d'Ifigènia, encapçalat per Pere Arquillué i Emma Vilarasau, inclou Marta Ossó, Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig, Neus Soler, Albert Pérez i Pau Vinyals.

"Miró era violent, lluitava contra el sistema des de ben jove. Era el més surrealista dels surrealistes!", exclama el compositor Hèctor Parra (Barcelona, 1976), que aquest dissabte 14 d'octubre estrena a la sala 2 de L'Auditori (19.30 h) una obra inspirada en les pintures de la sèrie Constel·lacions, de Joan Miró. "D'ell tenim la imatge de la bonhomia, de l'home vellet, però era una persona amb un trencament interior tremend", continua Parra, un dels compositors catalans més internacionals, autor d'òperes com Les Bienveillantes, estrenada el 2019 a Anvers amb direcció escènica de Calixto Bieito, i Orgia, que l'any que ve arribarà al Liceu també amb posada en escena de Bieito.

Richard Wagner (1813-1883) no és només un dels grans compositors del segle XIX, sinó també una figura cabdal per entendre la història contemporània. Aquesta és la tesi principal d'Alex Ross, crític musical del New Yorker, a l'assaig Wagnerismo: arte y política a la sombra de la música (Seix Barral, 2020), en què repassa exhaustivament la influència de Wagner en la música, la literatura, les arts escèniques, la filosofia, la política i un llarg etcètera. “Fins i tot en l’ecologisme, el pacifisme i l’anticapitalisme”, diu Joan Oller, director general del Palau de la Música. “És un personatge que no te l’acabes”, afegeix Josep Pons, el director musical del Gran Teatre del Liceu.

L'òpera comunitària La gata perduda, obra del músic Arnau Tordera, la dramaturga Victoria Szpunberg i tot el teixit creatiu del Raval, es van endur ahir al vespre el premi Max a millor espectacle musical o líric de l'any. "El premi [a La gata perduda] prova que els teatres d'òperes ens podem descosir i tornar a arreglar, esdevenint útils per a la societat. L'art comunitari és fonamental", va dir el director general de la Fundació del Liceu, Valentí Oviedo, al recollir l'estatueta de la poma a Cadis. Oviedo va recordar el més d'un miler de persones que van treballar en una producció amb "1,1 quilòmetres quadrats de diversitat".

Manu Chao ha fet tres coses importants al Festival (A)phònica de Banyoles que s'ha celebrat aquest cap de setmana: diverses activitats amb escoles i entitats de la capital del Pla de l'Estany, un gran concert i un gag recurrent. En comptes de Banyoles, Manu Chao va dir Banyuls... i no una vegada, sinó un centenar. "Som-hi, Banyuls!", "Més fort, Banyuls", "No t'escolto, Banyuls" i "Gràcies per l'energia, Banyuls" van ser les crides, sempre en català, amb què va adreçar-se al públic que havia exhaurit entrades al Club Natació Banyoles. Els primers cinc cops paraves atenció per estar-ne segur, i cap al final tu mateix cridaves "Banyuls!" I hauríem cridat el nom que el músic francès hauria volgut, immersos com estàvem en la seva manera de fer, tan fora de les convencions, tan engrescadora i tan eloqüent sobre com pot ser l'experiència de la música en directe quan li treus la faramalla que hem acabat acceptant com a inevitable. És un impressionat generador d'estats d'ànim que entren pels peus i els malucs, i tot plegat a trio acústic amb el guitarrista argentí Lucky Salvadori i el percussionista francès Philippe Teboul, Garbancito, còmplice de Manu Chao des del temps de Mano Negra.

El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc

Teatre de Salt (Temporada Alta). 11 de desembre

Un noi de disset anys apareix mort i mutilat en un dels camps d’un poble on mai passava res. I és ell qui parla. La seva veu i la de sis habitants més de la vila compondran l’esfereïdor retrat d’una comunitat que no tolera el desig fora de la norma. Un retrat ancorat a la hipocresia social, al desencís sobre la naturalesa humana tan present en les obres de Josep Maria Miró i habitat per una galeria de personatges tèrbols. Des d’una impossible immobilitat, un superb Pere Arquillué desgrana la personalitat dels habitants d’aquest personal Dogville en un zenit de la seva carrera. Magnífic punt final per a la present edició del Temporada Alta.

]]> Hi ha anuncis bonics, com el d’una marca d’aigua que t’ensenya un paisatge en silenci i et diu que "Que no passi res aquí... és el millor que pot passar". Un oasi de pau enmig del soroll. Fa pocs dies n’ha aparegut un altre que et fa mirar la pantalla amb una mica més d’atenció de la que habitualment dediques als anuncis. És de cervesa. Acostuma a passar amb els d’aquest tipus de beguda, que tenen una mena de glamur i elaboració més complexa. Qui t’anuncia la cervesa amb una ampolla a la mà és l’actor i director Julio Manrique i juga a la dualitat d’estar fent l’anunci com si, en realitat, no l’estigués fent. És a dir, és un anunci que consisteix a aparentar que estan en una pausa de gravació de l’espot. Manrique, caminant i mirant a càmera, ens diu als de casa: “Això és un anunci. I els anuncis solen dir el que volem sentir”. Manrique, sense parar de caminar entre càmeres i focus, fa veure que desmunta el discurs clàssic de l’anunciant: “Aquí hauria de dir que amb la nova recepta es recuperen les aromes i els sabors que abans es perdien. També en un anunci hauria de tastar-la, tancar els ulls i dir «Mmmm...», que és molt bona”. Però ell encara no la tasta. La gràcia de l’anunci és que Manrique se situa en un altre suposat nivell de realitat en què és ell mateix i no l’anunciant el que ens ho diu. Perquè ens entenguem: representa que no ens ho està dient perquè el paguen per fer-ho, sinó que fingeix dir-ho perquè ell ho pensa de veritat. Pel camí li treuen l’americana que porta (es despulla simbòlicament de la disfressa) per quedar-se amb una camisa texana més informal i, tot i que se suposa que ja no està gravant, continua amb l’ampolla a la mà. “Però jo no en faria cas, d’aquest anunci”. Carambola perfecta. L’anunci que es rebat a ell mateix perquè, a continuació, sigui l’actor el que et proposa un desafiament: “Jo la tastaria i en prendria les meves pròpies conclusions. Ets lliure de pensar el mateix i ets lliure de pensar tot el contrari”. I a continuació, Manrique fa el gest de la veritat. És a dir, aquell que ell fingeix fer perquè vol i no perquè l’estigui anunciant. Aixeca l’ampolla i fa, per voluntat i no perquè li paguin, el "Mmmmm..."

]]>

Anton Txékhov ha format part de la vida de Pere Arquillué des que era molt jove. “Quan tenia 15 o 16 anys em van caure a les mans les peces principals i les peces curtes de Txékhov traduïdes per Joan Ollé”, recorda l’actor, que fa unes setmanes va debutar com a director amb Audiència & Vernissatge, de Václav Havel, a La Villarroel. Aquella troballa va suposar un abans i un després en la vida d’Arquillué, i va ser un dels motius pels quals va decidir que la seva vocació passaria pels escenaris. “Vaig descobrir un món i una altra manera d’entendre la vida i el teatre. Per a mi va significar tota una revelació”, explica l’actor, que de Txékhov en destaca, sobretot, “la seva poesia” perquè considera que “és molt especial”.

]]>

‘Audiència’ i ‘Vernissatge’

]]>

Pere Arquillué s’asseu al mig de la taula que hi ha parada a La Villarroel i obre una solemne llibreta de tapes negres. És la primera vegada que es col·loca al centre del focus periodístic i que hi fa front amb el barret de director de teatre. “Els que em coneixeu sabeu que soc una mica anàrquic i desordenat. Ja em perdonareu”, avisa abans d’arrencar la roda de premsa. Com que ell mateix n’és conscient, s’ha escrit en ordre les idees que vol transmetre a la roda de premsa. Però, inevitablement, l’esquema quedarà truncat per les experiències i impressions que li suscita, a l’hora de parlar-ne, el dramaturg txec Václav Havel (1936-2011), del qual porta a escena Audiència i Vernissatge. Són dos textos escrits el 1975 que es completen amb un tercer, La protesta, i que aborden les fissures de la ideologia a través de l’humor. En el seu debut com a director, Arquillué ha unit Audiència i Vernissatge en un sol espectacle que es podrà veure del 26 de juny al 28 de juliol a La Villarroel dins el festival Grec.

]]>

Després de posar-se a la pell de tots els personatges de 'Terra baixa', Lluís Homar tornarà a trepitjar el festival Temporada Alta, que tindrà lloc a Girona de l'11 d'octubre al 10 de desembre. En aquesta ocasió, Homar encarnarà Cyrano de Bergerac en un muntatge dirigit i reescrit per Pau Miró. 'Cyrano' també comptarà amb Joan Anguera, Albert Prat, Àlex Batllori i Aina Sánchez al repartiment i, després d'estrenar-se a Girona, farà temporada al Teatre Borràs. L'espectacle és una de les coproduccions que el Temporada Alta ha donat a conèixer aquest dimecres.

]]> Els actors Pere Arquillué, Emma Vilarasau i Clara Segura han estat els grans protagonistes de l'acte artístic i musical de la Diada que ha tingut lloc aquest dimecres al vespre a la Llotja de Mar, just després de l'ofrena floral al Fossar de les Moreres, amb la presència d'Artur Mas, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias. Així mateix, hi han assistit representants de tots els partits excepte PP i C's –a diferència de l'acte del Fossar, també hi havia el PSC–. Durant prop de tres quarts d'hora, els actors han recitat poemes i cites referents a la Guerra de Successió i a les llibertats perdudes de Catalunya, tot i que ha iniciat l'acte Jordi Savall i els solistes de la Capella Reial de Catalunya amb el tema 'Catalunya en altre temps', que recorda: "Catalunya en altre temps ella sola es governava i es feien les seves lleis en sa llengua i no en cap altra. Plora, plora, Catalunya, que ja no et governes ara".

]]>

La Perla 29 reestrena aquest cap de setmana a la Biblioteca de Catalunya 'Cyrano'. Després de l'èxit a Barcelona i Madrid, i després de la gira, l'espectacle torna a la seva matriu amb el mateix repartiment, encapçalat per Pere Arquillué. L'obra estarà en cartell sis setmanes i tancarà el cicle que s'haurà allargat un any, un fet excepcional al teatre català. Arquillué admet que va ser una "jugada difícil i arriscada des del primer moment", i que la va acceptar perquè la proposta venia d'Oriol Broggi i La Perla 29, i perquè li va agradar la traducció de Bru de Sala. Per l'actor, interpretar Cyrano ha estat una experiència "gairebé vital" i que l'ha fet retrobar "una empatia amb el públic" i una "inconsciència, alegria i il·lusió" de fer teatre que no sentia actuant des que tenia 15 anys.

]]>

El 26 de febrer de 1985 Josep Maria Flotats va estrenar el 'Cyrano de Bergerac', d'Edmond Rostand, en un espectacle que va tenir gran èxit i encara avui és recordat. Ara, 27 anys després d'aquella actuació, La Perla 29 presentarà el seu 'Cyrano' amb la direcció d'Oriol Broggi i amb Pere Arquillué com a protagonista.

]]> Tots els actors de l'obra de teatre 'Incendis' són molt culers, i avui mentre facin la penúltima representació de l'obra al Teatre Romea, s'estarà disputant el Barça-Madrid. Com s'ho fan per saber el resultat mentre són a escena? Qui pateix més?

]]>