La rentrée literària ha arribat carregada de debuts literaris. Entre els autors que s'estrenen en el mercat editorial n'hi ha tres que destaquen per la seva originalitat i ambició. Mireia Giró ha escrit una divertidíssima comèdia que qüestiona amb molta acidesa l'amor romàntic i la societat actual; Gil Pratsobrerroca ha donat forma a un thriller trepidant que beu dels mestres contemporanis del gènere, especialment de Joël Dicker, i Laura Tomàs ha publicat un recull de relats amb tocs fantàstics que estan plens d'imatges inquietants i commovedores sobre la natura, la maternitat i les nostres tradicions. Són tres veus narratives que desembarquen a la literatura catalana amb força i amb ganes de quedar-s'hi durant molt de temps.

L'abundància, la diversitat i la qualitat han caracteritzat un cop més l'oferta editorial del 2022, amb una destacable collita catalana, en la qual despunten noves veus com Roser Cabré-Verdiell i Maria Canelles Trabal, que conviuen amb autors de trajectòria consolidada en molt bon moment de forma, cas d'Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Eduard Márquez i Núria Perpinyà.

El premi d'assaig Joan Fuster ha quedat desert justament l'any en què es commemora el cent aniversari de l'autor suecà. Així ho ha dictaminat el jurat d'aquesta modalitat dels Premis Octubre celebrats dissabte, format per Francesc Montero, Maria Margalida Perelló i Josep Maria Terricabras, que han considerat que cap dels originals presentats "reunia les condicions necessàries per fer-lo mereixedor del guardó, ajustant-nos a allò que esperem d'un assaig: la defensa argumentada d'una idea o opinió personal i la reflexió estimulant". Per tant, el premi que ret homenatge a l'escriptor suecà es queda sense guanyador per primer cop des del 2005. "Pot semblar que enguany s’hagués de donar el premi, però hem filat molt prim per respecte a Fuster, hem posat el llistó a l’alçada màxima que podíem i devíem", va aclarir Terricabras, que prosseguia: "Ens ha semblat més homenatge no donar-lo que fer-ho per alguna cosa que no fos un assaig fusterià. Esperem que aquest any serveixi perquè tothom torni a llegir Fuster i es retrobi amb la veritat de la modalitat".

Acostumat a narrar històries a través de la imatge, els sons i el silenci, el documentalista i realitzador de televisió David Cabrera (Barcelona, 1975) debuta com a escriptor amb La Sombra (Libros del K.O.), un llibre basat en fets reals que narra la història d'un legionari que comet un crim i decideix amagar-se enmig del bullici de Barcelona durant 24 anys.

El biòleg Stephen Jay Gould escrivia el 1994 que la nostra espècie, en lloc de dir-se Homo sapiens, s’hauria de dir Homo narrator. Som criatures que expliquem contes, la narrativa és natural en nosaltres, és la manera que tenim d’organitzar els nostres pensaments, argumentava. Gairebé trenta anys després, les dades acumulades no fan més que confirmar la intuïció de Gould, fins al punt que la visió narrativa del món podria estar imbricada en el mateix funcionament del cervell. El neurocientífic Óscar Vilarroya explora amb profunditat aquesta idea al seu llibre Somos lo que nos contamos (Ariel).

El barceloní Marià Veloy ha sigut el guanyador del 33è Premi Ciutat d'Alzira de Novel·la amb El món comença, una obra que rescata la figura del transformista i ventríloc Toreski, un dels creadors ara fa cent anys de Ràdio Barcelona, l'emissora precursora de la Cadena SER. Es tracta d'un relat que explora la figura d'aquest impulsor de la ràdio i la relaciona amb el present, en una reflexió "emocionada sobre la paternitat i el dol", segons ha destacat l'Editorial Bromera, coorganitzadora dels premis. A més d'escriptor, Veloy també és editor i actualment treballa al segell Twist and Shout Editors, del qual és un dels fundadors. Dels llibres que ha escrit, destaquen la novel·la Contra els homes d’acció i el llibre de poemes El quadern de l’espia.

NARRATIVA /

*

Reis del món

Sebastià Alzamora

Sebastià AlzamoraProa

La novel·la de Sebastià Alzamora recorre una desena d’escenaris europeus i africans durant el segle XX a partir de les vides entrellaçades de dos mallorquins universals reals, el banquer Joan March i el filòleg Joan Mascaró. Un dels punts que els uneix, amics al llarg de dècades, és que busquen la llibertat: així i tot, la persegueixen per camins que no tenen res a veure.

]]>

Una jove de mirada decidida allarga la mà a la hiena que té a l’habitació. No és l’únic animal que hi ha: penjat d’una de les parets hi trobem un cavall gegant de fusta, del mateix blanc que el cavall que es veu, pastant, a través de la finestra. Aquest és l’autoretrat que va pintar Leonora Carrington el 1937, quan només tenia 20 anys, i que actualment és al museu Met de Nova York. El quadre, misteriós i un pèl inquietant, aconsegueix transmetre les mateixes sensacions que els contes que l’autora escrivia, encara des d’Europa, poc després de rebel·lar-se contra la família i començar a dedicar-se a la pintura i a la literatura.

]]>

Totes les narracions i novel·les sobre epidèmies i pandèmies que s’han escrit els últims dos-cents anys -començant per la de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, intitulada The Last Man (1826)- presenten un futur molt negre, i solen ser el contrari de les utopies felices del Renaixement. Són més aviat distopies, o utopies desgraciades, en què no es parla d’un futur òptim i agradable per a la humanitat, sinó d’una cosa semblant a una apocalipsi negativa, és a dir, no la revelació del final del temps i l’estada eterna al Paradís, sinó una vida miserable i malaventurada a la Terra.

]]>

Claude Monet (1840-1926) és el gran pintor impressionista francès. Qui no coneix algun dels seus quadres? Els nenúfars, les roselles, les grans escenes a l’aire lliure, la Camille... El color i la llum per sobre la forma. La recent exposició amb tecnologia immersiva que s’ha vist a Barcelona ha permès a molta gent capficar-se en el seu univers pictòric, en el seu taller de Giverny, una mena de somni fet realitat. I ara ens arriba l’assaig biogràfic Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu Edicions), de Michel Bernard, en traducció de Ferran Ràfols. És, com no podia ser d’una altra manera, un treball impressionista, no una biografia canònica. Sense una pretensió exhaustiva, l’autor agafa moments i personatges de la vida del pintor i els retrata amb llibertat, a pinzellades, buscant l’esperit del temps i de Monet.

]]>

Thomas Mann no decep mai. El seu domini absolut de la forma -o gairebé absolut: val la pena llegir el magnífic epíleg de Jordi Llovet- serveix per presentar personatges i situacions que aprofundeixen el moll de les qüestions humanes -i, doncs, morals- de caràcter universal. El de Lübeck no deixava res a l’atzar. De manera que feia casar un immens talent narratiu amb la planificació conscienciosa de les seves obres, que no començava a escriure si abans no s’hi havia familiaritzat en la seva imaginació i en els papers de preparació.

]]>

La memòria de l’horror. Auschwitz. Ho hem vist al cine i ho hem llegit un munt de vegades. Moltes. Cada cop ens colpeix. I, tanmateix, ¿fins on som conscients de què va ser allò? L’experiència sempre és personal i, en algun punt, intransferible. L’experiència d’un mal tan bèstia ho és encara més. Si no ho has viscut, no te’n pots arribar a fer del tot la idea. I els seus supervivents ja només poden ser això, supervivents tota la vida. Ho arrosseguen sempre, obsedits per callar o per explicar-se. Però no és tan fàcil explicar-ho. Com es transmet la memòria de l’horror?

]]>

Els premis no són ni una broma ni una pantomima mercadotècnica en el sistema literari nord-americà. Si una novel·la és guardonada amb el National Book Award del 2016 i amb el Pulitzer del 2017, com ha sigut el cas d’ El ferrocarril subterrani, els lectors tenen la garantia que, més enllà dels gustos de cadascú, es tracta d’una obra especial. Basta recordar que l’insòlit doble honor que ha sigut concedit a la sisena novel·la de l’afroamericà Colson Whitehead (Nova York, 1969) té poquíssims precedents, entre els quals hi ha títols de gegants com Faulkner i Updike. Deixem-ho córrer, però, perquè parlar de premis en la ressenya d’una novel·la que tracta d’una manera tan dura, honesta i imaginativa el tema de l’esclavitud té alguna cosa d’indecent. Una influència clara en la literatura de Whitehead són Toni Morrison i les seves novel·les corals sobre la tragèdia col·lectiva dels negres americans. Whitehead es fa seu el realisme màgic, o oníric, o un punt al·lucinat, entre la sofisticació de la narrativa postmoderna i la fluïdesa visceral de l’oralitat, entre el document verídic i el mite. Amb tot, la manera com Whitehead aborda el passat dels Estats Units i en redibuixa des de la ficció alguns aspectes per complir millor els seus propòsits remet més aviat a E.L. Doctorow i a les seves versions alternatives de la història.

]]>

La narrativa valenciana en català viu un moment de plenitud. Els últims anys la literatura nascuda al País Valencià s’ha nodrit d’una àmplia varietat de veus que alimenten la riquesa de la narrativa i constaten que travessa una bona època. Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Raquel Ricart, Núria Cadenes i Maria Josep Escrivà són alguns dels noms que en formen part. Es tracta d’escriptors nascuts pels volts dels anys 70 i que ostenten una trajectòria literària sòlida, amb unes quantes novel·les publicades i un bagatge professional abundant. Les últimes setmanes, aquesta revitalització es pot palpar a les llibreries amb l’arribada de diversos títols d’autors valencians.

]]>

Des que es va donar a conéixer com a escriptor amb Les confidències del comte de Buffon (1997), Martí Domínguez (Madrid, 1966) ha anat bastint un edifici novel·lístic caracteritzat per l’adhesió al món de la Il·lustració i els valors de la cultura francòfila. En aquest primer títol i en altres com El secret de Goethe (1999) i El retorn de Voltaire (2007), Domínguez ha pouat en un imaginari construït a partir d’un ampli coneixement de la cultura humanística i la cultura científica. Biòleg de formació, ha aportat a la literatura catalana una visió naturalista d’arrel acadèmica, cosa que ha contribuït a renovellar un gremi massa poc atent, sovint, a les novetats del món sempre decisiu de les ciències.

]]> Louise Erdrich (1954) és una escriptora nord-americana descendent de francesos i alemanys per una banda i de nadius de la tribu chippewa per una altra. El seu cas hauria pogut ser un més de narrativa compromesa en què el desig de denúncia prima per damunt de l’empenta i el valor literaris. Tenim la immensa sort que no és així. L’autora sempre escriu del mateix, la comunitat indígena nord-americana de la zona de les dues Dakotes, i aconsegueix cotes altíssimes de gran literatura. Ha descrit la situació actual dels ancestres des de tots els punts de vista, a partir d’històries captivadores impregnades de la cultura d’aquests pobles oblidats i gairebé destruïts.

]]>

Mr. Pickens forma part d’una comunitat de l’Església baptista en què els homes es reuneixen per llegir la Bíblia mentre les dones, com a molt, es dediquen a servir-los suc de poma. Potser és per això que Donna Lee, filla de l’amfitrió de la vetllada, decideix divertir-se afegint una generosa dosi de vodka als gots. És una de les divertides escenes de Modern baptists, brillant i agredolça novel·la de James Wilcox traduïda recentment al castellà per l’editorial Contra, sota el títol de Tula Springs. El llibre forma part d’ El cànon occidental de Harold Bloom, però l’escriptor de Louisiana -que ha seguit publicant- no ha triomfat mai comercialment. Mentre els seus editors l’animen a trobar la història que faci volar els llibres de les llibreries, ell s’entesta a fer desfilar per les seves novel·les galeries de personatges que semblen desmentir la idea del Somni Americà. Perdedors sense pena ni glòria, chonis de centre comercial, actors fracassats que malviuen passant cocaïna i fervents lectors de la Bíblia amb idees racistes i retrògrades. Els que pul·lulen per Modern baptists vivien al sud dels Estats Units de Reagan, però qui sap si ara votarien Trump.

]]>

Dos anys després de publicar Se sabrà tot, l'autor torna a acudir al seu protagonista, Dani Santana, amb la voluntat de retratar de nou l'actualitat barcelonina i catalana "teclejant amb menys ràbia", però sense oblidar l'exposició del clavegueram de la societat. Passats ocults, corrupcions diverses i jocs de poder tornen a fer acte de presència, embolcallats amb un ritme narratiu accelerat, amb ganes de mantenir els lectors arrapats a la butaca al llarg de les 320 pàgines de la novel·la.

]]>

El cantautor català Lluís Llach està ultimant els detalls del seu debut literari. Llach ha estat escrivint els últims anys una novel·la que es publicarà properament sota el segell Empúries, del Grup 62. Després de la seva retirada dels escenaris el març del 2007, el cantant de Verges ha estat treballant en la redacció de la seva primera obra literària, de la que queda acabar de tancar serrells com el títol, que encara no s'ha fet públic. El cantant trenca, així, el silenci artístic centrat els últims anys en la seva vida al costat de les vinyes, al Celler Vall Llach de Porrera.

]]>