Hi ha estats d’ànim particulars que, en realitat, són àmpliament compartits per la societat. Explorar aquesta dimensió col·lectiva de determinats malestars és el que ha empès el periodista Antoni Bassas i la psicòloga Alba Alfageme a seure junts davant del micròfon per crear el pòdcast L’aigua clara. “La importància de les cures”, “Pateixo pel món que deixarem als nostres fills”, “Què passa als homes” o “Ens estan preparant per a una guerra” són alguns dels punts de partida dels deu episodis que ja s'han enregistrat. Cadascun dels capítols, a més, compta amb una entrevista destacada, amb noms com Marina Garcés, Genís Roca, Carme Colomina i Ferran Sáez-Mateu.

Ha mort en Cesc Queral, prematurament, i els que vam ser els seus companys estem de dol. Però la Vicenteta és immortal. Tot i que va aparèixer en pantalla entre els ja llunyans 1988 i 1991, els que el veien cada dijous a TV3 no l’han oblidat, amb el seu humor de cabaret, de transgressió amable, que feia sortir de polleguera el presentador endreçat que li donava la rèplica com podia. I és que en Cesc era un artistàs que aquell gran descobridor de talents que va ser en Puyal va portar de la sala de festes El Llantiol als platós de TV3 acabats d’inaugurar, a Sant Joan Despí. La popularitat del personatge va ser immensa, en una època en què un concurs per a tots els públics després del TN vespre, concebut com un xou d’una hora i mitja, aconseguia audiències setmanals d’entre el 30% i el 40% i, el que és més important, entrava en cases castellanoparlants on només posaven TV3 per veure el futbol. Quan la Vicenteta irrompia al plató amb el seu “Que n’hi ha algú?”, els audímetres es disparaven.

La imatge de la manifestació de dissabte al capvespre a Belgrad, amb desenes de milers de llanternes de mòbils enceses, era la viva (i coneguda) imatge dels que no poden més. Tot va començar el novembre amb la mort de 15 persones quan els va caure a sobre el sostre d’una estació que s’acabava de rehabilitar. Les protestes gairebé diàries contra la corrupció i el mal govern no han parat des d’aleshores i van esclatar dissabte, pacíficament.

"Totes les grans estrelles del Barça han estat xiulades. Quan el Barça de Guardiola vivia la seva era de glòria, tenia un munt de crítics aquí. Com sou, joder, eh?", diu John Carlin (Londres, 1956) amb ganes de jugar una mica. "Totalment d'acord. Però si dins la directiva hi havia gent que li deia el Dalai Lama! Alguns li deien que la seva àvia podia entrenar i guanyar amb un equip ple de genis, per llevar mèrits a en Pep", afegeix l'Antoni Bassas (Barcelona, 1961). Les converses sobre el Barça es van encadenant al voltant d'una taula, al Matos bar de vins & enoteca, on l'ARA ha reunit diferents generacions de barcelonistes per celebrar els 125 anys de vida del club.

Sí, sí. Ja sé que no som a la pàgina del diumenge (aquesta alegre pàgina de vins que em deixen fer), però la història és la següent. Com que soc tan afortunada, els amics del celler Vall Llach, al Priorat, que estimen la terra, van convidar-nos, a tot d’amics, a un sopar amb maridatge que va ser màgic: “La nit del Poble”. Tots els periodistes gastronòmics com la Ruth Troiano o la nostra Trini Gilbert, i els periodistes aficionats a la cultura del vi, com el nostre Antoni Bassas, n’han escrit paraules boniques i properes, per això no en dic res més. L’Albert Costa és artista, fa art al celler, i a sobre, també és bona persona.

Els mitjans de proximitat van reconèixer ahir la carrera professional del periodista de l’ARA Antoni Bassas. Li van atorgar el seu Premi d’Honor, en el marc de la Festa de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal celebrada al CCCB. “La nostra feina de periodistes és una sort, perquè, com en el viatge a Ítaca, et fa més savi com més dura la travessia”, explicava el comunicador en el seu discurs d’acceptació, fent referència al fet que li premiessin la trajectòria en conjunt.

El vintè aniversari de l’11-M hauria de servir d’alguna cosa més que per recordar el minut a minut d’aquells quatre dies dramàtics del 2004. També caldria girar full del debat de si “l'ha sigut ETA” del PP va ser la primera gran fake news governamental de l’Espanya democràtica. Per descomptat que ho va ser. El que ens convé és posar aquells fets en el seu context. L’11-M va ser molt gros, perquè aquella setmana hi va haver, de fet, dues explosions. La dels trens, amb els seus vora 200 morts, i la de l’olla de pressió en què José María Aznar havia convertit la vida social i política espanyola des que havia guanyat per majoria absoluta l’any 2000. Les parets d’aquella cambra ja no van aguantar més atmosferes com les que insuflava Aznar cada dia amb el seu plantejament divisiu i van rebentar esbocinades, primer al crit de “qui ha sigut?” i finalment amb el tomb electoral espectacular a les urnes.

Valtònyc ha tornat a casa seva, a Mallorca, després de cinc anys i mig d’exili, uns anys que passaran a la història entre altres raons perquè, a Bèlgica, les injúries a la Corona ja no són delicte arran del seu cas: el Tribunal Constitucional belga va considerar que la llibertat d’expressió no pot estar subjecta a restriccions preventives i que, per tant, el rei no necessita més protecció davant els insults que cap altre ciutadà. Ha estat una de les moltes decisions dels tribunals i institucions europees i internacionals d’aquests anys, en què ha quedat acreditat que si els fets de l’octubre del 2017 es miren amb voluntat de fer justícia i no pas venjança, tota la narrativa hispana s’ensorra com un castell de cartes.

Quin espai ocupa el vi a la teva vida?

El president de la Generalitat a l’exili confessa al periodista: "Només tinc una obsessió: restaurar la Generalitat". Som al 1977 i Josep Tarradellas respon a les preguntes de Baltasar Porcel. Gairebé cinquanta anys després, un altre president a l'exili respon a la mateixa pregunta: "Jo no tinc una obsessió. El que em manté cada dia en esperit de combat és reprendre el fil allà on el vam deixar. Continuar sobre aquella obra feta per continuar-la en les millors condicions possibles per culminar-la. I per això vaig anar a l’exili".

Aquest cap de setmana, Antoni Bassas entrevista al 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont, des de Brussel·les.

Antoni Bassas passa un dia a Brussel·les amb Carles Puigdemont. Visiten el Parlament Europeu i també la casa on viu a l'exili.

El festival Zoom d’Igualada el va reconèixer la setmana passada amb el premi a la trajectòria televisiva. I TikTok reconeixia ahir l’Alguna pregunta més? que produeix amb un premi com a millor partner de comèdia. Són dues bones excuses per entrevistar Antoni Bassas i centrar-se en aquesta faceta de la seva vida, sovint eclipsada pels prop de tres lustres que va comandar El matí de Catalunya Ràdio. 

Enric Pla Montferrer (Lluçà, 1969) ens rep a casa seva, a Alpens (Osona, a tocar del Berguedà i el Ripollès). La porta del carrer està coronada per un drac d’acer Corten que ell mateix ha dissenyat, i un cop oberta franqueja el pas al jardí, on hi té plantades escultures de gran format. Allà mateix hi ha el forn on escalfa el ferro que modela amb la força i la traça d’un mestre artesà forjador i escultor. Tothom li diu Enric, però l’artista signa Montferrer, en homenatge a la mare. Des del 2016, Montferrer és el coordinador dels projectes de forja de la Sagrada Família: d’aquest taller d’Alpens van sortir els famosos estels que per Nadal van coronar la torre de la Mare de Déu. Aquesta és una entrevista molt visual, amb constants referències als materials, els processos i les obres d’art que en resulten, de manera que veure’n la versió en vídeo a l'Ara.cat és especialment recomanat. Hi sentiran l’expressió d’un artista que no va parar fins a unir el seu nom al de Gaudí i la seva ànima al foc i al ferro.

Si els refugiats ucraïnesos ja no són notícia, què podem dir dels afganesos que els van precedir uns mesos abans? Aviat farà un any que van començar arribar a Europa, després de fugir per salvar la vida, amenaçada pel règim dels talibans. Aquesta és la història d’un d’aquests refugiats, l’Ahmad, de 62 anys, professor i escriptor. Va treballar 10 anys a Unicef i 5 al programa de pau, on va desarmar 100.000 combatents. Va aconseguir una bona posició laboral i va donar la millor educació als fills, però va passar vint anys amenaçat fins que al final es va exiliar via el Pakistan. Ara, l’Ahmad i la seva dona viuen a Girona, mantinguts pel govern espanyol i ajudats per l’associació People Help. L’Ahmad, que també escriu poesia, parla amb la calma de qui les ha vistes de tots colors, i ara no s’espantarà per més que el futur sigui incert i hagi anat a viure a una ciutat a més de 7.000 quilòmetres de Kabul.

Marc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) ens va avisar: “Vindré si no hi ha un incendi, que és probable”. I per desgràcia, la va encertar: ara fa quinze dies vam tenir una setmana d’incendis forestals simultanis amb bombers al límit, i això que encara no havia començat l’estiu. I tot i la magnitud dels focs a què s’ha d’enfrontar, Marc Castellnou té, entre moltes altres qualitats personals, una de ben singular: sempre està parlant de catàstrofes, però conec poca gent amb la seva capacitat de transmetre confiança a la societat, confiança en el treball dels bombers, el coneixement acumulat, la recerca incansable i la idea que esclar que hi ha solucions, però a condició que ens arremanguem i les implementem. Castellnou té el país al cap, literalment. I per això, parlant de les cues a l’AP-7, diu com de passada: “No entenc com un país accepta aquesta pèrdua de productivitat, de temps lliure o de felicitat". 

Anotin aquesta data: diumenge, 2 d’octubre. És el dia de la primera volta de les eleccions presidencials brasileres, que enfrontaran l’actual president, l’ultradretà Jair Bolsonaro, amb l’expresident d’esquerres Lula Da Silva. En circumstàncies normals, seria un duel històric, però aquest cop pot ser un duel a vida o mort. No es pot descartar que Bolsonaro, que està perdent a les enquestes, intenti deslegitimar les urnes, i fins i tot, el nostre convidat no descarta l’ús de la violència. Els presentem Paulo Maldos (São José Dos Campos, São Paulo, Brasil, 1953). Ha estat assessor del gabinet del president Lula i secretari de Drets Humans amb la presidenta Dilma Rouseff. Maldos ha passat per Catalunya convidat per la Fundació Pere Casaldàliga i l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga, de qui Maldos va ser amic personal durant dècades.

“Hola, soc la Sasha i preferiria no dir el meu cognom. Soc de Mariúpol, soc ucraïnesa. Tinc 26 anys i vaig anar a l’escola i la universitat a Mariúpol. Vaig estudiar filologia i història, i soc professora d’anglès, de nens i d'adults. Als 18 vaig anar a viure a l’àrea de Kíiv. Ara soc aquí, a Barcelona, on vaig arribar fa tres setmanes, em sembla. Soc una refugiada de la guerra. Tinc els meus documents de refugiada i ja tinc el meu carnet d’identitat. El 24 de febrer em llevo, surto al carrer i em trobo cues enormes de gent al súper comprant-t’ho tot, a les benzineres, i les carreteres cap a l’oest col·lapsades. Recordo la imatge de la gent circulant pel carril contrari en direcció a l’oest. No em podia creure el que estava passant, havia de ser un malson”. Sobrepassada per la guerra, mirant de fer el cor fort, amb la mirada apagada i amb resignada naturalitat, la Sasha explica en primera persona com és de tràgica la guerra.