Pescadors, bruixes i puntes de coixí. Potser ningú preveia una novel·la amb aquests ingredients. Però la sorpresa i el risc són tota una declaració d’intencions, a Punt d’aranya (a Periscopi en català, traduïda per Eduard Velasco, i a Asteroide, en castellà): al cor del llibre hi ha els elements més particulars i identitaris de la vida a la Costa da Morte gallega. Nerea Pallares (Lugo, 1989) ha teixit una novel·la sobre un món violent que no ho sembla i sobre una venjança que pot capgirar la realitat.

Vaig plorar tant llegint Hamnet de Maggie O’Farrell, que encara recordo aquell abisme: una mà entrant-me per la gola i col·locant-me un forat negre a la boca de l’estómac que bategava com si hagués de rebentar. Així que abans de veure l’adaptació al cinema de la directora Chloé Zhao, que acaba d’aconseguir vuit nominacions als Oscars, l’expectativa de xàfec era de deu a l’escala del meu Ploròmetre. I encara més alimentada per la matraca del màrqueting i el meu algoritme d'Instagram: últimament he vist més Jessie Buckley i Paul Mescal que els meus pares. A la cua dels cinemes Verdi Park, en la preestrena muntada per les editorials L’Altra i Libros del Asteroide per a convidats del sector i la premsa, confirmo que totes anem armades amb un paquet de mocadors perquè aquí tothom s’ha llegit el llibre. Això serà bo o dolent? Ho sabrem quan sortim.

"Havíem après a acceptar el despotisme irracional del nostre pare com els seus bigotis", diu la narradora d'un dels contes de La vida és curta, etcètera (Edicions de 1984 / Asteroide; traducció catalana de Mercè Ubach). El nou llibre de Veronica Raimo (Roma, 1978) reprèn la primera persona per assajar vides que no necessàriament coincideixen amb la de l'autora però que sovint comparteixen el seu punt de vista, irònic, mordaç i aspre. Raimo va aconseguir una gran repercussió a Itàlia amb la novel·la Res és veritat (Edicions de 1984, 2023), de la qual va vendre més de 100.000 exemplars i que va aconseguir premis com el Viareggio i l'Strega Giovani. Hi explorava les obsessions i els draps bruts d'una família de classe mitjana romana que coneixia molt bé: la seva.

La peculiar i subtil obra de Rachel Cusk (Saskatoon, 1967) ha anat guanyant lectors a Catalunya gràcies a la lloable aposta de l'editorial Les Hores, que n'ha publicat quatre llibres en cinc anys. A més de dos dels seus títols més contundents –La feina d'una vida (2001), una reveladora i polèmica mirada sobre la maternitat, i Seqüela (2012), crònica del naufragi del seu matrimoni–, ha donat a conèixer les últimes novel·les que ha escrit, L'altra casa (2021) i Desfilada (2024). "Des de fa un temps no invento res, en el que escric –diu Cusk–. La vida és el material primordial d'un escriptor. La literatura més pura acostuma a provenir d'experiències personals i íntimes".

Fins ara, Eduardo Halfon (Guatemala, 1971) no havia escrit sobre l'experiència fundacional que el va obligar a "prendre distància tant del país on havia nascut com dels pares i de la religió". Aquesta experiència va tenir lloc a finals del 1984, quan Halfon, que aleshores tenia 13 anys, va ser enviat amb el seu germà petit a un campament per a nens jueus enmig d'un bosc de l'altiplà guatemalenc. És el que ha explicat a Tarántula (Asteroide, 2024). "Durant els últims tres anys, que havíem passat als Estats Units, havíem oblidat el castellà i havíem començat a rebutjar el judaisme, i als pares els va semblar que calia corregir-ho", recorda l'autor, que ha passat per Barcelona poc després de recollir a França el premi Médicis al millor llibre estranger de l'any.

En to desenfadat i amb un humor descordat que recorda l’obra de Sally Rooney, Caroline O’Donoghue –escriptora, periodista i presentadora irlandesa de l’aclamat pòdcast Sentimental Garbage– narra a El factor Rachel la relació iniciàtica entre una universitària enamoradissa de classe mitjana i un noi de classe obrera que juga amb la seva sexualitat poc definida durant la crisi econòmica de 2008. Un doble bildungsroman de quan "tendeixes a viure en absoluts" i busques noves velocitats.

La Guerra Civil Espanyola bateja un fet històric concret però, com totes les etiquetes, té limitacions. Així, en bona part de la geografia no va existir guerra, sinó només repressió; en molts llocs el protagonisme fou militar i amb actuacions poc civils o civilitzades; i, sobretot, arreu s’hi van implicar gents de més enllà de les estrictes fronteres estatals. Potser, cap territori mostra tant aquest desajust com Mallorca on, malgrat quedar ràpidament en mans dels rebels i amb un únic intent de desembarcament republicà limitat a quinze dies, la violència es va desencadenar amb gran cruesa, capitanejada entre altres pel fals comte Rossi enviat per assegurar els interessos de Mussolini sobre la gran de les Balears. Literàriament, ja ho va explicar el catòlic conservador francès Georges Bernanos a Els grans cementiris sota la lluna (publicat el 1938) i, històricament, fa anys que el pare Josep Massot i Muntaner va marcar el camí.

Exhalació, de Tim Winton (Perth, 1960), "segurament l’escriptor viu –segons el text de la solapa d’aquesta edició de L’Altra– més important d’Austràlia", té tots els elements de les clàssiques novel·les de formació: un protagonista tímid i reprimit, fill únic i "solitari per naturalesa", que descobreix per primer cop l’excitació i els desenganys del món adult; una amistat nova que allibera i fa mal; l’exemple modèlic, però també ple d’ombres, d’un mentor misteriós i idolatrat; la relació meravellosa i terrible i fundacional amb una dona ferida; els primers èxtasis i les primeres epifanies existencials (la llibertat, l’aventura); les primeres decepcions i desgràcies...

Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

La distància que ens separa és la història d’amor de dues persones que el destí s’esforça a mantenir allunyades, però també un relat sobre vides paral·leles, els secrets i el domini absolut de la família i el pes del passat. Maggie O'Farrell, que va néixer a Irlanda del Nord i va créixer a Gal·les i Escòcia, evoca molt bé les vides de persones mestisses i culturalment desplaçades en una novel·la publicada en anglès el 2004, fins ara inèdita en català.

Anthony Passeron (Niça, 1983) va publicar la seva primera novel·la, el fenomen multipremiat Els fills adormits (L’Altra/Asteroide), quan havia superat l’edat en què va morir el seu oncle Désiré. Ell tenia 4 anys i l’oncle 36. Va morir de sida, però això mai ningú l'hi va explicar. De fet, la família no en parlava gaire, de la tragèdia d'aquell oncle. Els fills adormits és l’intent d'aquest professor de FP per reconstruir una vida truncada per l’heroïna i la sida, per obrir el taüt del silenci, l’estigma i la vergonya. Ho ha fet amb una història àgil, emocionant i continguda, que es convertirà en una sèrie i que ha explicat en centenars de presentacions a tot arreu on l’han cridat.

L’oncle d’Anthony Passeron (Niça, 1983) va ser un dels primers malalts diagnosticats de sida de França i del món. A Els fills adormits, la seva primera novel·la, dona veu als secrets i els traumes de la seva família i allibera els fantasmes que, com corcs avergonyits o com tabús infecciosos, la destruïren en el passat i encara avui la turmenten.

Amb pròleg d’Eva Piquer i traducció de Carlota Gurt, No me’n recordo de res (L’Altra, 2022) és el segon recull d’articles de premsa d’una de les escriptores feministes més incisives, hilarants i irreverents de la literatura nord-americana del segle XX, Nora Ephron (Nova York, 1941-2012), que va saltar a la fama internacional quan va escriure el guió de la premiada comèdia Quan en Harry va trobar la Sally (1989). Ephron detecta l’absurditat de la vida moderna i revisa el seu passat, una cadena de fracassos i alegries. Pot parlar del que sigui i fer-ne un article literari: com sobreviure a un divorci, com lluitar amb la safata d’entrada del correu electrònic (el relat Les sis etapes del correu electrònic és de plorar de riure), com va ser la seva història d’amor amb el periodisme o la seva addicció a l’Scrabble en línia, quins canvis físics arriben amb el temps, la impossibilitat de recordar noms quan et fas gran o les antigues receptes i les ridícules modes alimentàries, o la cara que et queda quan ja no reconeixes ningú a la revista People. 

Han passat 25 anys de l'atac, però la mà de l'escriptor i biòleg mexicà Andrés Cota Hiriart (Ciutat de Mèxic, 1982) encara conserva les cicatrius d'una mossegada que hauria pogut arribar a ser mortal. "En realitat va ser culpa meva –admet–. Va passar un dia que tocava alimentar la Güera, la pitó que feia uns mesos que tenia a casa. Vaig deixar a dins del seu terrari la rata que s'havia de menjar, però en comptes d'esperar que se la cruspís vaig posar-hi el braç per canviar l'aigua de la Güera". La serp, una pitó de Birmània albina, va confondre el rosegador que havia de caçar amb la mà del seu cuidador i se li va abraonar al damunt. "Vaig notar un dolor molt fort –recorda–. De cop em vaig adonar que tenia les mandíbules de la Güera traspassant-me la mà". La mossegada de la pitó albina no és verinosa, però preludia el pas següent de l'atac del rèptil, que consisteix en enroscar-se al voltant de la víctima i fer pressió fins que aconsegueix provocar, al cap d'uns minuts, una isquèmia provocada pel tall de la circulació sanguínia.

Per a l'escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963), la situació a Rússia era tan insuportable que poc després que comencés la invasió d'Ucraïna va fer les maletes i va marxar del país, acompanyat de la seva dona i un dels seus fills. Instal·lat a Berlín, l'autor de llibres de relats com El crit de l'ocell domèstic (2016) i Pedra, paper, estisores (2022), tots dos publicats en català a Club Editor i traduïts per Arnau Barios –l'últim es pot llegir a Asteroide en castellà–, prova de recomençar la vida lluny de casa.

Just abans que comenci el funeral, sona un mòbil. "Ara mateix no puc parlar. Et truco quan acabi de treballar": Delphine Horvilleur ha hagut de repetir aquesta frase sovint. També ha hagut d'explicar, en moltes ocasions, que estar "tan a prop de la mort" no només no li fa por, sinó que és una de les parts de la feina de rabina que més li interessen.

Hi ha poques novel·les als taulells de novetats en què la intel·ligència de l'autor despunti pràcticament en cada pàgina. L'altra casa, de Rachel Cusk, és una d'aquestes excepcions. Publicada a Les Hores en català i a Libros del Asteroide en castellà, explica els mesos que un pintor en decadència passa a la propietat d'un matrimoni, enmig de la natura. La narradora és una escriptora de mitjana edat que malda per recuperar la inspiració entrant en contacte amb l'artista, que al seu torn es proposa amargar el projecte de l'amfitriona fent-se escàpol i, les poques vegades que hi coincideix, torpedinant les seves conviccions. És un llibre breu però dens, carregat d'observacions agudes, sovint despietades, sobre l'envelliment, l'egoisme de l'artista, el fracàs inevitable de les parelles i les contradiccions de la maternitat.

La prosa d’Agota Kristof, tan despullada, em recorda la poesia de Vladimír Holan, un parell de versos del qual diuen “se sentia tan assedegat / com una font que no en tingués prou amb l’aigua”. La frase és sempre breu, i no se sol servir de gaires detalls. De fet, els que queden són essencials, i recurrents. Menys és més. La foto de la coberta resulta d’allò més encertada: una terra enfangada i freda, com la que descriu l'escriptora hongaresa en aquesta història, i un cel grisós que sepulta la llum. El buit del cel és quatre vegades més gran que la superfície de la terra.

Nana Kwame Adjei-Brenyah és, a més d'un dels noms que posa més a prova els lectors aquest estiu, una veu literària emergent. Té tot just 30 anys i ha aconseguit que el seu debut, Friday Black (Empúries/Asteroide), es pugui llegir en una desena de llengües i que autors com Roxane Gay, Bernardine Evaristo i George Saunders l'hagin lloat. Aquest últim comparteix amb Adjei-Brenyah el gust per la distopia: escrivint relats sobre un futur inquietant, tots dos alerten els lectors d'alguns dels perills més urgents de resoldre en l'actualitat, que en el cas de Friday Black es concreten en la persistència del racisme, el consumisme desbocat, el menyspreu de les emocions i la banalització social de la violència.

La imaginació literària desborda la realitat no per menysprear-la sinó per abraçar-la millor. És una lliçó que Nana Kwame Adjei-Brenyah (Spring Valley, Nova York, 1991), autor de Friday Black, un llibre que ha estat celebrat per George Saunders i que ja li ha valgut al seu autor comparacions amb Colson Whitehead, demostra tenir ben apresa.