S'ha de dir que si el president de la Generalitat, Salvador Illa, volia conversar amb un escriptor per Sant Jordi, naturalment era ben lliure de fer-ho amb Javier Cercas, però és una llàstima perquè d'aquesta manera ha perdut l'ocasió de xerrar amb Feliu Formosa. Hi havia, a més, un aniversari rodó que podia haver servit com a pretext, ja que tot just el passat mes de setembre Formosa va fer els noranta anys, amb una salut física i mental excel·lents. Illa podia haver conversat amb Formosa sobre les residències geriàtriques on ha viscut –cosa que fa amb una ironia, i a la vegada amb una delicadesa, impressionants–, i també sobre els nous i magnífics llibres amb què ha celebrat la norantena. Sis llibres, ni més ni menys, mitja dotzena esplendorosa, tres de creació pròpia i tres traduccions: El quadern groc (poemes en vers i en prosa enlluernats i enlluernadors, a Edicions 96), Aproximacions (un llibre de fragments, apunts i il·luminacions, una mica a l'estil del Tal qual de Paul Valéry, a Lleonard Muntaner Editor) i Diaris complets (un volumot que aplega l'obra dietarística posterior a 1979, en edició de Quid Pro Quo Edicions). Això pel que fa a llibres propis. En traduccions, Formosa ens ha regalat recentment les seves versions de les Elegies romanes de Goethe (Adesiara), dels textos de Paul Klee aplegats a Veure i saber (LaBreu) i dels poemes de Cartilla de guerra alemanya i altres poemes, del seu estimat Bertold Brecht (Trípode). Tots sis són llibres amb què fareu i us fareu esplèndids i perdurables regals aquesta diada.

Feliu Formosa ensenya, amb un punt d'orgull, l'habitació de la residència Sant Llàtzer de Terrassa on viu des de fa uns mesos. "Hi estic molt millor que a Igualada –explica–. Tinc una taula i un ordinador per treballar, i quan em canso aixeco la vista i puc mirar una mica a través de la finestra". Amb 90 anys fets, Formosa no té cap intenció d'abaixar el ritme: aquests dies acaba de traduir el primer llibre de poemes d'Else Lasker-Schüler, Estígia, publicat en alemany el 1901; està pendent d'un encàrrec de Mario Gas per versionar en català una obra de teatre de Friedrich Dürrenmatt; prepara un volum de textos sobre Agustí Bartra –amb qui va compartir una llarga amistat–, i ultima El quadern groc, "un recull de poemes en prosa, proper a l'escriptura automàtica, encapçalats de la A a la Z", que publicarà Edicions 96 abans de Sant Jordi.

La contribució de Feliu Formosa a les lletres catalanes ha estat enorme. I continua creixent, encara que el poeta, traductor, dietarista i dramaturg farà 90 anys el 10 de setembre. "He treballat sempre a poc a poc, però cada dia, des de fa dècades", recordava aquest dijous a la tarda a la Biblioteca de Catalunya, en una sala plena que l'ha ovacionat en diverses ocasions amb motiu de l'homenatge que li dedicava la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

Feliu Formosa, que l’any vinent farà noranta anys, viu dies de febre creativa (o, si més no, de fertilitat editorial). L’any passat va publicar dos títols: un aplec d’alguns dels seus assaigs teòrics apareguts entre els anys 1969 i 2001, El gest i la paraula (Viena Edicions), i un llibre de poesia, Ah, sí? Poemes del confinat (Cafè Central-Llibres del Segle).

La tardor passada van aparèixer alhora aquest llibre de poemes, L'incert encontre, i un breu epistolari, Tots aquests anys (Quaderns de la Font del Cargol), acuradament editat, de la correspondència que va mantenir Feliu Formosa amb el seu amic Josep M. Benet i Jornet entre el 1972 i el 1980. No em sé estar de veure-hi algun senyal, en aquesta coincidència. Les cartes consignen fets i preocupacions de dos homes de lletres que són “enmig del camí” i Formosa, a l’epíleg, en pondera la importància, per l’amistat que els va unir i per les circumstàncies culturals del país que s’hi reflecteixen. Però el que marca aquest epistolari és, certament, el punt d’inflexió que representà per a Formosa la pèrdua de la seva dona. Hi ha una carta colpidora, on diu: “Tu ets potser l’única persona a qui puc llançar aquest cable buscant una mena de solidaritat llunyana. No entenc res. No puc fer res [...]”. El poeta formalitzaria, en una mena de catarsi, el seu dolor elegíac convertint-lo en poesia, el famós i memorable Cançoner (1976). Però en aquell moment havia de compartir el dol amb el seu amic. Aquesta mena d’homenatge a l’amistat amb el dramaturg, xifrat en unes cartes de fa més de quaranta anys, lliga amb el darrer llibre de poesia, L’incert encontre. A l’últim poema del recull, dedicat justament a Mari Plans, hi diu: “El tren encara/no anava soterrat. Hi passejàvem/arran, i el que en recordo/no he pogut soterrar-ho.” Podem soterrar la realitat de les coses del món, però no el record dels moments vitals.

“Amb la cançó bastim en la foscor / altes parets de somni”, recitava Salvador Espriu, enfilant amb solemnitat l’últim quartet del Poema XXV de La pell de brau. Acabava així: “Anem tancant les portes a la por”. Llavors, els gairebé 4.000 assistents al Primer Festival de Poesia Catalana -que ha passat a la història com a Price dels poetes - aplaudien, enfervorits. Potser sí que es començava a perdre la por al règim franquista, perquè la cloenda de Joan Oliver - Pere Quart acabaria amb crits de “Llibertat, llibertat!” que van afegir el matís polític a un dels recitals de poesia catalana més emblemàtics del segle passat.

L'escriptor, poeta i traductor Feliu Formosa recordava avui dissabte, en l'acte dels 50 anys del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un altre autor de Sabadell, Joan Oliver (Pere Quart), que també va ser guardonat amb el Premi d'Honor el 1970. Oliver mai va claudicar i, als homenatges i premis, acostumava a llançar crítiques ferotges contra els que s'acomodaven. Fins i tot va ser combatiu quan va rebre el Premi d'Honor, sobretot, contra els seus creditors (alguns presents aquell dia del 1970). "Oliver no va creure mai en la Transició, quan ja era a punt de morir em va dir: «Ja veureu el que us espera als que us quedeu»", ha dit Formosa, que cada dia es concentra als cinemes Kursal d'Igualada per reivindicar l'alliberament dels presos polítics amb 'El cant dels ocells'.

“Amor és tot el que eleva, amplia i enriqueix la nostra vida”, va dir Franz Kafka a un dels seus millors amics, el poeta Gustav Janouch. El 1922, dos anys abans de morir, l’autor d’ El procés reconeixia als Diaris que mai ningú li havia dit “T’estimo”. En la primera cita trobem el Kafka que va seduir la periodista Milena Jesenská durant uns mesos del 1920. En la segona, un balanç vital pessimista, que es va anar agreujant a mesura que la tuberculosi anava rosegant els pulmons d’aquell escriptor que s’havia guanyat la vida treballant en el negoci de les assegurances.

Feliu Formosa assegura que no té “gaire cosa més a dir”, però continua traduint i escrivint al mateix ritme tranquil que l’ha acompanyat al llarg de gairebé sis dècades de trajectòria. Acaba de publicar l’antologia de poemes 'Papallona de l’ombra' (Pagès), ha recuperat el dietari 'El present vulnerable' (Núvol) i ha traduït un llibre de la poeta Else Lasker-Schüler, 'El meu piano blau' (Adesiara). “Quan vaig tornar d’Alemanya el 1960 havia estat treballant l’obra de Bertolt Brecht, un autor que m’ha interessat molt, i va ser el poeta i amic José Agustín Goytisolo qui em va donar per traduir una sèrie de llibres d’art per a Seix Barral. En vaig fer cinc, i paral·lelament vaig traduir 'L’òpera de tres rals', de Brecht [Fontanella, 1963] i una antologia de poesia alemanya de combat amb Artur Quintana, 'A la paret escrit amb guix' [Proa, 1966]”, recorda Formosa molts anys després, amb la memòria pràcticament intacta.

Un total de 252 poetes catalans han signat un manifest a favor de la independència en què carreguen contra "els atacs constants a la llengua catalana" i els "intents d'acabar amb la immersió lingüística". El text es presentarà aquest dimecres a les vuit del vespre a l'Institut d'Estudis Catalans i recull l'aspiració "d'una nació que vol viure de forma plena i sobirana".

Primer va ser 'El present vulnerable' i el van seguir 'A contratemps' i 'El somriure de l'atzar'. Feliu Formosa afegeix un dietari més a la seva producció amb 'Sala de miralls' (Perifèric Edicions), que recull escrits del març al desembre del 2010. Més centrat en vivències personals que els anteriors, el llibre també aborda reflexions sobre la mort i, per extensió, sobre la vida, on no hi falten constants referències literàries i d'actualitat. Formosa explica que es va resistir a publicar aquest últim volum perquè era "massa personal" i "potser no era prou interessant", però reconeix que tot diari s'escriu "amb vocació de ser llegit, ni que sigui per un sol interlocutor". El dietari comença amb un poema de Joan Vinyoli que porta el títol del llibre, 'Sala de miralls'. "És una mica la vida, està reflectida des d'angles diferents, des de la posició d'autoemmirallar-se i emmirallar la realitat en el text", ha explicat.