Mig segle després de la mort de Franco, la Passionària de Nova Zelanda ha aconseguit finalment el passaport espanyol. Dolores Ibárruri Hoy no té cap parentiu de sang amb la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), però d’alguna manera sí que n’és hereva per història i memòria familiar. No és de la conca minera de Gallarta, a Biscaia; ni tan sols de ben a prop. De fet, va néixer el 1963 pràcticament als antípodes: a Lower Hutt, a uns 14 quilòmetres de Wellington, la capital del país austral, on viu actualment.

Què hi fa un monument a les Brigades Internacionals en un camp de futbol d'un equip amateur de l'est de Londres? Pot ser que el futbol sempre sigui política, per exemple, quan juguen el Barça i el Madrid una final de la Copa del Rei o quan apareixen tres ministres, del PP o del PSOE, a la llotja del Bernabéu? Probablement. El futbol, a més, també és memòria personal i vincles emocionals entre pares, mares i fills i filles. I segur que també és, esclar, història col·lectiva.

"Ha estat impossible aprofundir en el recorregut que van fer les infermeres catalanes i espanyoles que van treballar als hospitals de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil. No he pogut saber d’on venien ni quin recorregut van fer. No he trobat res ni als arxius de Salamanca ni d’Àvila. Es pot identificar algun nom, però res més. Quan Franco va guanyar la guerra, van optar pel silenci per poder sobreviure o per protegir les famílies", explica M. Cinta Sadurní, que ha escrit amb Xavier Bardolet Infermeres en guerra (Eumo Editorial). "No haver pogut explicar qui eren em fa molta ràbia", lamenta Sadurní, que sí que ha pogut indagar en la vida de 95 infermeres d’altres països que van treballar a Vic, una de les ciutats escollides per les Brigades Internacionals per establir-hi un dels seus hospitals, entre l’abril de 1938 i el gener de 1939.

"Totes les noies hi vam anar, jo m'hi vaig quedar una setmana. Allí venien a la nit ambulàncies, camions, tractors, plens de ferits. Uns gairebé morts, d'altres gemegant i cridant. Allò era esgarrifós i no s'explica si no es veu. Als ferits els deixaven per allí, per terra, els morts els apartaven i les ambulàncies tornaven a marxar a buscar-ne més", recordava Elvira Giné en una entrevista que recull la historiadora Anna Sospedra en el llibre Doblement oblidades. Les dones espanyoles i la seva col·laboració en l'esforç de guerra de les Brigades Internacionals (Arola). Giné era una veïna que va respondre a una crida que es va fer per ajudar quan va arribar un tren de ferits al poble dels Guiamets (Priorat).

En cada imatge hi ha una història que moltes vegades es perd sense deixar cap rastre. A vegades, però, hi ha sort perquè algú s’entossudeix a recuperar el nom que s’amaga rere els rostres. És el cas de les fotografies que es poden veure, fins al 3 de novembre, a l’exposició Més enllà de les trinxeres (1931-1939). Fotografies d’Alec Wainman del Museu d’Història de Catalunya. Wainman (1913-1989), pacifista, conductor d’ambulàncies, intèrpret i oficial de premsa de la Guerra Civil va captar molts moments de la rereguarda. Les seves imatges mostren sobretot la feina, l’optimisme, la il·lusió i la solidaritat dels milers de voluntaris estrangers que van venir a ajudar la República. Hi ha mirades que diuen molt, com la que entrecreuen la diputada i educadora britànica Leha Manning i el miner Harry Dobson a la cova hospital de Santa Llúcia, a prop de la Bisbal de Falset (Priorat), a principis d’agost del 1938. Manning es va quedar amb Dobson, que havia estat malferit al front de l’Ebre, fins que aquest va morir perquè no hi havia sang del seu tipus disponible. Li podia parlar en anglès, la seva llengua.

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha dit aquest diumenge que "com fa 80 anys, cal defensar-nos contra el feixisme, resistir l’extrema dreta i defensar alternatives democràtiques". Durant l'acte de commemoració del 80è aniversari del comiat dels membres de les Brigades Internacionals a Barcelona, Colau ha destacat que els brigadistes van ser "persones valentes i solidàries". L'acte, que ha estat organitzat per l'Ajuntament de la Barcelona, l'Amical de les Brigades Internacionals (IBI) i l'Associació d'Amics de les Brigades Internacionals (AABI), ha comptat també amb la presència de la consellera Ester Capella, i les actuacions de Lluís Homar, Mar Ulldemolins, Griselda Ramon i Paco Ibáñez.

El 25 d’octubre de 1938 a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), on hi havia un hospital de guerra, Juan Negrín i els principals caps de l’exèrcit de l’Ebre van acomiadar uns 2.000 brigadistes. No va ser l’últim adeu. El 28 d’octubre, a Barcelona, els supervivents van desfilar per la Diagonal i el passeig de Gràcia. Faltava poc per al final de la guerra i la capital catalana havia patit molts bombardejos, però entre 100.0000 i 300.000 persones (les xifres varien segons les fonts) van sortir al carrer per veure’ls passar.

Ara és un pati de l’alberg juvenil Jaume I a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), però fa 80 anys era un hospital de sang de la Guerra Civil. En aquells moments, en plena contesa, es van acomiadar amb tots els honors més de 2.000 brigadistes internacionals que havien defensat la república espanyola contra el feixisme. Guarnit amb els mateixos lemes, com ara “ Camaradas internacionales, el mayor homenaje que os ofreceremos será nuestra victoria”, l’espai ha acollit, coincidint amb l’efemèride del 25 d’octubre, un acte commemoratiu amb un centenar de familiars i persones vinculades als brigadistes internacionals, dels quals només queden tres supervivents a tot el món.

Goodbye Barcelona és una proposta de l'escena teatral independent liderada per Karl Lewkowicz i Judith Johnson que s'ha estrenat aquest cap de setmana a la capital britànica. Amb passió, drama i fins i tot un toc d'humor, el musical pretén transmetre l'esperit de lluita dels milers de britànics que es van afiliar a l'exèrcit de la República. Lewkowicz confessa que li "encantaria" veure el musical als escenaris de Barcelona.