A Distòcia, Pilar Codony explica la història d’amor entre dues vaques. Ho fa amb una prosa deliciosa i amb delicadesa, relatant les relacions que s’estableixen entre elles i dedicant pàgines a descriure’n comportaments que durant molt de temps hem cregut exclusius dels primats, com plorar la pèrdua d’una companya estimada. Ara, a aquesta complexitat emocional que retratava aquesta veterinària banyolina a la seva novel·la, cal sumar una cognició molt més complexa del que fins ara es pensava, com ens ha ensenyat la Veronika, una vaca de 13 anys que pastura al sud d’Àustria.

Viena, una capital cultural per als amants de la música, la història i el menjar. És un destí rodó, que ara a més a més està tenyit de tardor i de Nadal, que abraça tota la ciutat, ja que està inundada de natura. Si parlem des d’un punt de vista gastronòmic, hi ha dues joies de la corona que s’emporten una bona part de l’atenció: l’Schnitzel i el pastís Sacher. Pel que fa al gran llençol de carn arrebossada, cal tenir present que es fa arreu i que perquè estigui ben fet cal que l’arrebossat faci bombolletes i que la carn sigui ben fina i uniforme. Això voldrà dir que qui l’hagi preparat l’ha ben premsat amb la massa. Pel que fa al Sacher, el pastís de xocolata amb melmelada d’albercoc, es pot menjar al lloc “oficial”, esclar, que comparteix el mateix nom i on fabriquen 360.000 pastissos l’any, però el dolç es pot trobar arreu i en qualsevol dels cafès preciosos que hi ha a la ciutat. Jo prioritzaria fer-ho d’aquesta manera. Al costat mateix de Sacher hi tenim Gerstner K.u.K. Hofzuckerbäcker, per exemple, com una bona alternativa. Una altra alternativa seria la Conditorei Sluka, al carrer de vianants, comercial i supercèntric Kärntner Straße. Al seu costat, la millor que vaig tastar de totes: K.u.K. Hofzuckerbäcker L. Heiner. Una opció meravellosa per tastar un monumental strudel, o, si no us interessa el pastís de poma, qualsevol cosa que us cridi l’atenció. És tot exquisit. També us podeu animar i tastar un pastisset vienès que ve enforma de cub, és de color rosa i té una cirera en almívar al capdamunt: el punschkrapfen. Aquestes eren unes postres de reaprofitament en què hi posaven rom, i han acabat tenint entitat pròpia i un lloc d’honor al paladar vienès. Si us hi heu fixat, han aparegut dos K.u.K. És l’acrònim de kaiserlich und königlich, que vol dir "imperial i reial". Significa, doncs, que eren proveïdors oficials dels Habsburg.

Segur que coneixeu alguna persona a qui li agrada tant un film que li condiciona la vida. Passa amb els fans de La guerra de les galàxies, per exemple.

Sarah Kumnig és experta en polítiques d’habitatge i professora de la Universitat d’Economia i Empresa de Viena. La capital d'Àustria és la ciutat amb el parc d’habitatge públic més gran d’Europa. El preu del lloguer d'aquests pisos públics se situa al voltant de 8 euros el metre quadrat. És la meitat del que s'ha de pagar a Barcelona, on se superen els 16 euros per metre quadrat.

La nit de dimecres el promotor de la gira mundial de Taylor Swift a Viena va anunciar a través d'Instagram que els tres concerts que la cantant havia de protagonitzar a la capital austríaca quedaven cancel·lats per alerta terrorista. Tot just 24 hores després de l'anunci, la policia ha detingut tres persones relacionades amb l'intent d'atac a l'estadi Ernst Happel, on estava previst que actués l'estrella internacional les nits de dijous, divendres i dissabte. En total, es preveia l'assistència de 200.000 persones d'arreu del món que no veuran l'actuació de l'estrella internacional a Viena per "garantir la seguretat de tothom".

Viena, la capital d'Àustria, apareix sovint al capdamunt dels rànquings mundials de les ciutats amb millor qualitat de vida per als seus habitants. Una de les raons que expliquen aquesta bona qualitat de vida és la política d'habitatge de l'Ajuntament, basada en el control dels lloguers i en una elevada quantitat de pisos de protecció oficial. No obstant això, el sistema, iniciat fa aproximadament un segle, ha quedat en part desfasat, ja que en queden fora les capes més pobres de la població i afavoreix, sobretot, les classes mitjanes, segons explica el setmanari britànic The Economist.

Als anys 60 era habitual veure Silvestre Siscart anant amunt i avall, carregant a coll una pila de capses de fils i aturant-se davant la porta de Pere Llorens. Aleshores al Vallès la indústria tèxtil encara fumejava i tots dos havien sabut trobar-hi un salari. Siscart s'havia fet expert en Teoria Tèxtil i dominava tots els processos de producció del sector; Llorens havia optat per dissenyar els mostraris dels fabricants.

Quan els soldats alemanys van travessar la frontera amb Àustria el març de 1938 i es va produir l'annexió al Tercer Reich, molts jueus van fer les maletes. Tanmateix, Sigmund Freud (1856-1939) es resistia a abandonar casa seva, al número 19 del carrer Berggasse de Viena. Tenia 81 anys i estava malalt de càncer. El psicoanalista tenia molts motius per estar alarmat: els nazis ja s'havien presentat a casa seva i havien irromput a l'editorial Internationaler Psychoanalytischer Verlag, que publicava les seves obres. Finalment va cedir i un grup molt heterogeni d'amics, familiars i admiradors va aconseguir treure'l d'Àustria el juny de 1938, i dur-lo a Londres. Freud va morir a la capital britànica, el setembre de 1939. A Àustria es van quedar quatre germanes seves, que van morir als camps de concentració nazis.

"Assisteixo amb gran satisfacció a la finalització d'un projecte la importància i transcendència del qual valoro enormement". Amb aquestes paraules va inaugurar l’emperador Francesc Josep l’Exposició Universal de Viena, l’1 de maig del 1873. Cap dels visitants es podia imaginar que part d’aquesta afirmació era falsa, ja que molts dels pavellons no estaven a punt —incloent-hi l’espanyol, finalitzat amb dos mesos de retard—. L'arrencada no va complir pas amb les expectatives. Per una banda, les fortes pluges van inundar el recinte firal al Prater de Viena. Però el pitjor encara havia d'arribar: en lloc dels 20 milions de visitants que s'esperaven, fins al 2 de novembre del 1873 només n'hi van acudir 7,3. Una epidèmia de còlera i la caiguda de la borsa poc després de la inauguració van ser motiu suficient per tirar enrere molta gent. Certament, l'Exposició Universal va deixar un gran forat a les finances de l'Estat. La part veritable de la frase inaugural de l’emperador va ser que l’esdeveniment va ser important i transcendent. De fet, encara avui es continua traient profit dels avenços d'aquella època en l'àmbit de les infraestructures i l'urbanisme. Hem estat a Viena per veure què queda d’aquella època d'inflexió, que la va portar a ser la ciutat més cool del momenti a atreure pensadors, pintors, escriptors, arquitectes i músics d’arreu del món, i amb ells nou-rics sorgits de la revolució industrial i membres de les velles estirps europees. En aquell moment, molts d'ells declaraven obertament que París ja no estava de moda i que Viena era the place to be en aquella època.

Fa més de vuitanta anys que se celebra l’anomenat Concert d'Any Nou a la magnífica sala de la Musikverein (Associació Musical), a Viena. Quan van començar ja era una cosa una mica démodée —valsos elegants i galants a les portes de la guerra mundial, i en ple règim nazi, molt amic dels austríacs—; però ara resulta d’un anacronisme colossal.

Fantàstica la retransmissió de Martín Llade a RTVE amb el concert per estrenar l’any des de Viena. El narrador va transmetre ritme, alegria i optimisme. Va tenir el gest, només començar, de saludar els espectadors amb les quatre llengües oficials a Espanya: "Urte berri on", "Feliz aninovo", "Feliç any nou" i "Feliz año 2023". Una iniciativa malauradament molt poc habitual a La 1. Valia la pena parar l’orella perquè, a nivell estatal, potser fins a l’any que ve no es tornen a sentir el gallec, l’euskera o el català a la televisió pública espanyola.

Dia de canvis al sector editorial català a través de dues adquisicions notables: Viena Edicions s'incorpora al projecte editorial de Grup Enciclopèdia i Penguin Random House afegeix tres nous segells als 40 que ja tenia, La Magrana, Molino i Serres, confirmant l'aposta del gegant de l'edició per enfortir el seu catàleg en llengua catalana.

Els protagonistes de Pandora, novel·la breu que Henry James (1843-1916) va publicar en anglès el 1884 i que Xavier Pàmies ha traduït amb una sofisticació similar –molt ben aconseguida– a la prosa de l’autor nord-americà, són només dos: el comte Otto Vogelstein, que viatja als Estats Units per formar part del cos diplomàtic alemany a Washington, i una jove de qui durant gran part de la narració no coneixerem el nom, Pandora Day. Ell és “un jove molt íntegre”, amb “l’únic defecte” de no haver desenvolupat gaire el sentit de l’humor, encara que tingui intenció de fer-ho, perquè està “a punt de començar a estudiar una societat plena de facetes còmiques”, la que orbita al voltant dels diners i el poder (al tram final, James s’atreveix a fer entrar en escena fins i tot un simpàtic –i potser faldiller– president dels Estats Units). Ella és "una noia viva, agraciada i amb empenta": aquesta última característica cridarà l'atenció de Vogelstein des del primer moment, i serà un dels punts d'anàlisi de James al llarg de tota la narració.

'Vienna blood'

Stephen Thompson per a BBC Two. En emissió a #0 de Movistar+

A l'inici del primer episodi de Vienna blood, Max Liebermann (Matthew Beard), un jove doctor deixeble de les ensenyances de Sigmund Freud, porta la seva promesa Clara (Luise von Finckh) a veure el Fris de Beethoven de Gustav Klimt. Max admira aquella pintura convulsa com un malson, plena d'“imatges de follia i desitjos prohibits”. La contemplació de l'obra és també la seva manera de constatar que Clara no comparteix la seva fascinació per una nova forma d'entendre l'art en què els pintors “ja no es conformen amb pintar-te tal com ets, amb les teves millors gales”. La mentalitat del metge es mou al ritme dels nous corrents. Max ha començat a treballar amb Oskar Reinhardt (Jürgen Maurer), un policia veterà i una mica sabatot amb el qual acaba establint, com manen les regles del gènere, una fructífera relació complementària.

]]>

El futur dels Nens Cantaires de Viena, el cor infantil més famós i viatger del món, "lamentablement no pinta gaire bé". Ho explica a l'agència Efe el president i director artístic de la formació, Gerald Wirth, que assenyala que per culpa de la pandèmia el cor no ha pogut actuar des del 8 de març. La companyia és una associació sense ànim de lucre que va néixer el 1498 i que es finança principalment amb les seves actuacions. Ara, arran de la crisi sanitària provocada pel coronavirus, s'enfronta a una situació inèdita.

]]> ¿És Viena l’exemple a importar per donar solució als problemes d’habitatge de Barcelona? El model vienès és un referent arreu del món però malauradament és impossible capgirar del tot una situació que és fruit de les evolucions històriques diametralment oposades que han tingut totes dues ciutats durant el segle XX. Les seves dimensions són força semblants: Barcelona té 1,6 milions d’habitants i uns 700.000 habitatges principals, i Viena, 1,9 milions d’habitants i uns 900.000 habitatges. Ara bé, els seus sistemes residencials han estat concebuts de forma completament diferent. A Viena, un 80% de les llars viuen de lloguer mentre que a Barcelona ho fa només el 34%. I el que és més important, a la capital austríaca l’habitatge de lloguer a preu assequible representa més del 60% del parc (210.000 habitatges socials municipals, 190.000 d’entitats sense ànim de lucre i 150.000 privats a preu regulat), mentre que a Barcelona tot just arriba al 4%. Aquestes són les xifres que marquen la diferència. És cert que a Barcelona molta població va poder accedir al llarg del segle XX a un habitatge protegit de compra o de lloguer, però pràcticament tots aquests habitatges es regeixen avui per preus de mercat.

]]>

El metro de Viena deixarà de perfumar els seus trens per combatre la mala olor que s'acumula en els seus vagons, especialment durant els mesos d'estiu, després que els usuaris hagin rebutjat un projecte pilot dut a terme el mes passat. Així ho ha informat aquest dilluns Wiener Linien, la companyia pública municipal encarregada de la xarxa de transport a la ciutat, en un comunicat en el qual anuncia la fi del projecte després de concloure que "els vienesos estan contents amb l'aroma ambiental que hi ha al metro".

]]>

El metro de Viena ha començat a "perfumar" alguns dels seus trens per ajudar a combatre les males olors que es generen i s'acumulen en els vagons en els mesos d'estiu. Segons informa Efe, els elegits són només quatre vagons, que circularan en una primera fase durant el juliol per les línies U1 i U6, les més transitades de la capital austríaca. Aquests combois es distingeixen de la resta també per la decoració de les seves portes, amb imatges de flors amb fons de diversos colors.

]]> Des de finals del segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial, la ciutat de Viena va ser el centre d’una autèntica revolució pel que fa a les arts. Arquitectura, pintura, arts decoratives, joieria, música, van experimentar uns canvis extraordinaris que van influir en les arts de tot Europa. Grans arquitectes, com ara Otto Wagner, Joseph Hoffmann, Adolf Loos; pintors com Gustav Klimt, Kolo Moser, Richard Gerstl, Oscar Kokoschka, Egon Schiele; dissenyadors com Wagner, Hoffmann, Moser; músics com Mahler, Schönberg, Webern, són alguns noms que han passat a la història. La Viena barroca dels palaus i els jardins, la Viena burgesa dels cafès, es va veure sotraguejada per aquests artistes que, abans de l’ensorrada de l’imperi i la fi de tot un món, van posar les bases d’una nova concepció de les arts i el pensament. Sigmund Freud és al fons de la revolució en la concepció de l’home d’aquests anys, amb la seva visió dels somnis, el sexe i la culpa. Poetes com Hofmannsthal o Trakl, dramaturgs com Schnitzler, etc., van posar lletra a aquest batec divers i riquíssim.

]]> Fa un dia plujós, avui que hem decidit anar a visitar el Cementiri Central de Viena. Però de moment no plou. El mes de maig s’està acabant i els tells immensos del cementiri estan a punt de fer esclatar la seva florida adormidora. Hi ha saüquers florits, això sí, i xeringuilles plenes d’aquelles papallones blanques de les seves flors. Perfums subtils, de carn de raïm el saüquer, de pell de llimona la xeringuilla. El cementiri és immens. Grans avingudes arbrades i, al mig, l’església dedicada a sant Carles Borromeu. És una construcció de planta central amb cúpula que recorda la que Otto Wagner va projectar per a l’hospital psiquiàtric, dedicada a sant Leopold, una obra mestra absoluta. La del cementiri va ser construïda per un deixeble d’Otto Wagner, Max Hegele, el 1908.

]]>