Potser el nom de Pau Porta Bussoms (1923-2009) no els sona de res. Però si tenen més de 40 anys, dic "Pablo Porta" i l'associo al periodista José María García, llavors és molt probable que els vinguin reminiscències de fa quasi mig segle. Porta, falangista convençut, va ser president de la Federació Espanyola de Futbol entre el 1975 i el 1984, fins que Felipe González el va defenestrar amb un decret ad hominem convenientment camuflat de decret normal i corrent. Així van acabar les picabaralles entre dirigent i periodista, sovint pujadíssimes de to i amb rèplica judicial. Les estridents homilies nocturnes de García van marcar l'estil agre, histèric i desproporcionadament agressiu que al cap d'uns anys recuperarien personatges com Federico Jiménez Losantos i altres. Tot això m'ha vingut al cap, òbviament, per l'afer Rubiales. En aquest cas, i per raons físiques evidents, no podem parlar literalment de caspa, però sí de caspa simbòlica. Val a dir que l'estil de Rubiales s'assembla més al d'un incontinent verbal com José María García que no pas al del murri Porta, que solia dosificar homeopàticament les seves declaracions. El que no podem oblidar –i aquests dies s'ha fet– és que estem parlant de futbol. El futbol és un noble esport, sí, però també és un inframon de bitllets en bosses d'escombraries, mariscades brutes amb final feliç, cotxes massa lluents i cunyats que subjecten la copa de cava aixecant el dit petit. M'agradaria pensar que les futbolistes –les veig molt més assenyades– no es deixaran arrossegar per aquesta inèrcia, que té un component ètic i un altre d'estètic.

Ni tan sols les reunions d’última hora van servir per evitar l’anunci de vaga que ja vèiem que era imminent. També era molt previsible que després de no sé quantes reunions, no s’arreglaria res amb una trobada d’urgència. Per poder negociar i parlar sobre un tema, cal saber que s’haurà de cedir per alguna banda, perquè, si no, no es pot negociar. Entenc que negociar no vol dir imposar i quedar-se immòbil en unes condicions. Abans que us torneu a reunir, intentaria aconsellar-vos que us penseu molt bé en quins punts podeu ser més o menys flexibles. Si no en sou capaços, estalvieu-vos els diners que us gasteu per moure-us a fer veure que us intenteu posar d’acord. Sigueu una mica més honestos. Això sí, quan ho tingueu clar, convoqueu una reunió per poder d’una vegada per totes aclarir les coses i posar-les en ordre, que ja toca. Perquè tot el que hem hagut de sentir aquestes setmanes no té preu. El senyor José María García ha tingut la cara de dir per la ràdio que el futbol femení és una mentida i un avorriment. Doncs, escolti, si no li agrada, no el miri. Si li sembla avorrit, no passa res, però no digui que les jugadores no tenen força o que els juvenils les guanyarien, perquè està demostrant que no sap de què parla. Està parlant de futbol femení i no de masculí. Quina mania que tenim de comparar-los! El que més gràcia em fa d’això és que al cap d’uns dies va intentar disculpar-se dient que admirava el futbol femení, però que s’estava començant la casa per la teulada. No sap que d’aquesta manera demostrava encara més la poca informació que s’ha interessat en buscar, perquè fa anys que el futbol femení està construint-se una base des d’on créixer.

Parla un home lliure. José María García és objecte d'una biografia escrita pel periodista Vicente Ferrer Molina ('Buenas noches y saludos cordiales', Roca Editorial) que ja passa per la cinquena edició. García encén un cigar.

José María García ha denunciat aquest dimarts a 'El món a RAC1' la repressió de la llibertat que exercia José María Aznar quan era president. "Quan era president em va dir que s’havia d’ajudar el Reial Madrid", ha explicat.