No hi ha fórmules infal·libles, però es podria dir que un bon conte és aquell que mostrant-nos únicament un tros de la vida d’uns personatges és capaç d’explicar-nos-en les vides i les personalitats senceres. Això val, com a mínim, per als contes de concepció, to i mirada realistes, diguem-ne de tradició flaubertiana i txekhoviana, una tradició que els contistes nord-americans del segle XX (Hemingway, O’Connor, Cheever, Updike, Carver, Munro i un etcètera inacabable) varen desenvolupar i explorar d’una manera tan brillant com influent. Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) s’insereix dins aquesta tradició.

“Vam començar a escoltar pòdcasts quan fèiem viatges amb cotxe perquè sempre ens demanaven mirar dibuixos i només els en deixem mirar quan fem viatges molt llargs. Vam pensar-ho com una alternativa i vam buscar-ne de contes infantils. Ara ja ens ho demanen elles, sigui un trajecte curt o llarg”, explica la Raquel Mortal, la mare de la Rita, de 7 anys, i la Greta, de 5 anys. Tot i que cada vegada hi ha més pòdcasts dedicats als infants, les xifres encara estan molt per sota del que s’ofereixen en altres franges d’edat: només el 2% de la programació de pòdcasts de les principals plataformes d’àudio generalista a Espanya estan dedicades al públic infantil, segons l’article Consumo de audio en la infancia y la adolescencia: Radio y Plataformas Digitales. Tot i això, encara és una incògnita saber fins a quin punt els nens i nenes escolten pòdcasts perquè les dades disponibles com les de l’Estudi General de Mitjans (EGM) només inclouen oients a partir dels 14 anys, fet que deixa fora tota una franja d’edat sobre la qual no se sap gairebé res: si n’escolten, quan ho fan o de quina manera.

Fa uns mesos vaig escriure sobre els homes-criatura a través de l'Ernest, el protagonista de Teoria del joc, d'Arià Paco. En el mateix article, vaig citar les paraules d'un altre protagonista literari, l'Eloi de la novel·la Els crits, de Víctor Recort, com una vacuna contra la progressiva infantilització de molts homes joves catalans: "Un home només ho és en tant que és capaç de tornar, com a mínim, la mateixa quantitat de petons de bona nit que va rebre de petit".

Durant les darreres dècades, l'esperança de vida a Catalunya no ha parat d'enfilar-se. Avui, se situa al voltant dels 83 anys de mitjana. Aquest fet ha ressignificat la vellesa: ha deixat de ser vista com una etapa de tancament per ser considerada una fase molt fèrtil per a la introspecció, la creació i la transmissió de coneixement. "Durant la vellesa, escriure no és tan sols un acte creatiu, sinó una forma de reflexió vital; és una eina poderosa d’introspecció, elaboració emocional i afirmació personal", assegura Anna Soldevila, doctora en psicopedagogia, especialitzada en gerontologia educativa i educació emocional.

Una de les 160 narracions aplegades en aquests dos volums imprescindibles, que recullen tota l’obra curta de Hans Christian Andersen —autor que va practicar, també, altres gèneres, però que es va fer famós pels seus relats—, du per títol Ploma i tinter. Diu el tinter, vantant-se de la seva capacitat de creació en potència: “És estrany tot el que pot venir de part meva! Sí, és gairebé increïble! I jo mateix, realment, no sé què serà la propera vegada, quan aquesta persona comenci a pouar-me la tinta”. Un tinter, en efecte, enclou tota llei de possibilitats literàries, i només cal que l’escriptor hi suqui la ploma i vagi desenvolupant el seu geni damunt el full de paper.

'Bim Bam Bum', de Maria Girón

Una desbaratada aventura d’amistat i un divertit joc amb nombres i sons. Aquest XVII Premi Internacional Compostel·la per a Àlbum Il·lustrat és una obra fresca i divertida que mostra la cara més lúdica de la infància, una etapa en què l’amistat i la felicitat són components essencials.

]]>

Medinyà s’omplirà de contacontes, titelles, parades amb llibres de literatura infantil i juvenil i espectacles per a la mainada en una nova edició de la Fira del Conte, la primera fira específica de contes que es va celebrar a Catalunya. Serà la catorzena edició, i en aquesta ocasió es farà un reconeixement a Violeta Denou –pseudònim de Carlota Goyta, Asunción Esteban Noguera i Ana Vidal-, creadores d’en Teo fa més de 45 anys. Del popular personatge infantil se n’han publicat des del 1977 més de 150 títols, i ha estat traduït a més de quinze idiomes. En edicions anteriors, la fira ha reconegut Roser Capdevila, Pilarín Bayés, en Picanyol –homenatge pòstum–, Teresa Duran i, l’any passat, Carme Solé Vendrell.

]]>

En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

]]>

Amb els contes està passant una mica el mateix que amb els jocs de taula: s’adrecen cada cop a edats més primerenques, sovint amb la promesa de preparar-los al gust per la lectura, a l’adquisició del llenguatge, a la gestió d’emocions i mil coses més.

]]>

En una peça audiovisual feta per Núvol a propòsit del recull de tots els seus contes, l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) afirma que el conte és el resultat d’una fuetada que té lloc a partir d'una imatge, una anècdota, una vivència; afegeix que la diferència amb una novel·la resideix en el fet que de bon principi l’autor o autora veu que el seu recorregut és curt. Gairebé un centenar de relats són els que trobem reunits a Tots els contes, inclosos tres d'inèdits i un en castellà. Els altres pertanyen a reculls com Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2010) o Dolça companyia, cara solitud (2013), o bé van aparèixer en revistes, diaris i antologies. Lluny d’agrupar-los cronològicament, han estat organitzats temàticament en deu capítols per Carme Arenas, que s’ha fet càrrec de l’edició.

]]>

Tot aquest llibre de relats està travessat per la idea obsessiva del temps. Els diversos narradors es demanen pel seu misteri. Un d’ells afirma que “sovint saps que pots decretar el final quan et preguntes si ja pots decretar el final”. Un altre no deixa de rumiar sobre “el punt exacte en què comença la caiguda”. Dos contes curts que duen el mateix títol del llibre reflexionen, encara, sobre aquesta qüestió: els dies previs a un trasbals, i sobre la ignorància de qui el patirà. L’últim conte, en canvi, també brevíssim, es dedica a l’“endemà de la festa”. El que el precedeix, el memorable Córrer, indaga, un cop més, sobre el temps: en aquest cas, sobre el moment en què la filla del narrador pateix un accident mortal. 

]]>

Són les 9.15 del matí i la Mercè, la Josepa, l'Empar, la Núria i la Pilar es troben a la porta de l'Escola d'Infantil i Primària Isabel Besora de Reus. "Totes som mestres jubilades, però no totes som àvies. Jo, per exemple, soc una infiltrada", diu la Núria abans d'entrar. El conserge obre la porta i la directora, Cori Duran, rep les cinc jubilades amb abraçades i petons. Però de seguida canvien el xip i van per feina. "Tu pots anar a P5", decideixen ràpidament. "Tu prefereixes els grans, oi? Doncs amunt". Dalt de les escales es troben el Roger, el professor de 4t B, i les abraçades i els petons es repeteixen. "Mi-te'l, ara es veu que és responsable i tot", diuen rient. Resulta que el Roger, quan era petit, va ser alumne de la Josepa i la Pilar i devia ser una peça. Però ràpidament tornen a canviar de xip perquè els alumnes esperen impacients dins de les aules. Tothom es posa al seu lloc.

]]>

Fa un parell de mesos, vaig anar al concert de l’Elton John a Barcelona (sempre amb l’avantguarda musical, jo). Per a mi, va acabar sent un viatge al passat, perquè cada cançó em portava als moments de la meva vida en què l'havia escoltat i, durant aquells minuts, va ser com reviure’ls una mica. Sé que és una cosa comuna, que m’ha passat altres vegades, però aquest poder evocador de la música em meravella cada vegada que el visc, com si fos una cosa nova.

]]>

Ara, la plataforma S3 per als més petits acaba d’estrenar Els contes de la Pinya recuperant així una de les grans tradicions de la televisió infantil: anunciar l’hora d’anar a dormir.

]]>

Com a personatges de ficció, l'Anna, la Teresa i l'Helena, les Tres Bessones, s'han divertit i han fet tota mena d'entremaliadures colant-se en els grans contes clàssics universals, des de La Caputxeta Vermella fins a Oliver Twist, La Ventafocs o El gat amb botes. A la vida real, les tres filles de Roser Capdevila, en les quals la il·lustradora es va inspirar per crear la col·lecció de contes i la sèrie televisiva Les Tres Bessones, han viscut aventures d'infància que ara, als seus 54 anys, recorden que les van divertir i apassionar tant com si les haguessin viscut dins un dels contes creats per la seva mare. Part d'aquestes aventures reals les van viure al petit poble empordanès de Gaüses, on s'han reunit mare i filles a petició de l'ARA per a una de les poques entrevistes que han concedit totes plegades.

]]>

Us presentem cinc activitats culturals seleccionades per Toni de la Torre per gaudir en família del cap de setmana de Sant Jordi.

]]>

"La imaginació ho pot tot", diu un dels narradors de L'endemà, un dels contes d'Inventari de la pols (Godall), primer llibre traduït al català de Joana Bértholo (Lisboa, 1982). ¿En un país sota una dictadura també és invencible, la imaginació? El protagonista del relat es diu António i és un pintor que ha estat detingut després d'haver signat una petició col·lectiva reclamant la investigació de l'assassinat a sang freda d'un escultor per part de dos "agents de policia anònims". Bértholo converteix en matèria narrativa uns fets reals: la mort a finals del 1961 a mans de la policia de l'escultor i dirigent del Partit Comunista Portuguès José Dias Coelho; els fets van passar en plena dictadura salazarista, i entre els detinguts hi havia el pintor António Costa Pinheiro.

]]>

El crític Toni de la Torre ens proposa cinc plans culturals per fer en les properes setmanes.

]]>

L’Iris arriba carregada amb una maleta a l’Escola Bressol Municipal (EBM) Albí, ubicada al barri del Carmel, al districte d’Horta-Guinardó de Barcelona. Accedeix a una de les estances d’infants d'entre 2 i 3 anys, els més grans, on de seguida converteix la seva bossa en un teatre de titelles que conté visuals elements de feltre. Avui explicarà La Pastanaga, adaptat per Laia Domènech, un conte tradicional xinès que té com a protagonistes una pastanaga i un conill que no té gana. A l’estança, algunes famílies han volgut acompanyar els seus fills en aquesta activitat que pretén enfortir el plaer per la lectura, fomentar el vincle amb l’adult de referència, promoure l’escolta activa, potenciar l’adquisició de nou vocabulari gràfic i impulsar l’ús del català, entre altres beneficis. De la mateixa manera que aquest divendres al matí la responsable de l’àrea infantil de la biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Iris González, s’ha desplaçat a l’Albí per explicar un conte, fa unes setmanes famílies i infants acompanyats de les educadores van visitar la biblioteca per descobrir i conèixer tot allò que l’equipament els pot oferir.

]]>

Després de 12 anys treballant com a educadora social, Ester Enrich Coma (Castellnou d'Oluges, 1986) va decidir canviar de rumb: va renunciar a la feina estable que tenia en un centre de menors de Valls i es va posar a escriure. I en el seu tercer llibre publicat, Pells, de Pagès Editors, ha rebut el premi 7Lletres, que concedeixen el Consell Comarcal de la Segarra, la Fundació Manuel de Pedrolo i els ajuntaments de Cervera i els Plans de Sió. Tal com avança en aquesta entrevista, aquesta escriptora ja prepara el seu nou llibre.

]]>