Vaig entrevistar l'Almudena Grandes unes quantes vegades ("Siempre me haces las entrevistas más largas", em deia, rient). L'apreciava, i la seva mort em va saber molt de greu. Veure que programaven al TNC la versió teatral de La madre de Frankenstein em va remoure una mica. No sabia si anar-hi, però finalment vaig comprar entrades perquè hi actua el Pablo Derqui, un amic de l'escola amb qui mantenim el contacte a través de les seves estrenes: ens veiem cada cop que fa una obra nova, amb la promesa que quedarem aviat per fer un dinar o un sopar que mai no arriben, i així fins a l'obra següent.

Malgrat el títol, aquesta no és una obra de terror. O sí. Perquè la suposadament exemplar Transició espanyola va obviar una memòria històrica que trigaria uns quants anys a treure el cap. I sense ella, només aquells que encara van viure sota el seu jou eren conscients del terror que el franquisme i l’Església van imposar sobre els espanyols i les espanyoles. Almudena Grandes va voler recuperar aquesta memòria en la cinquena novel·la del cicle Episodis d’una guerra inacabable que arriba al teatre en una dramatúrgia de quatre hores d’Anna Maria Ricart Codina i direcció de Carme Portaceli.

"Interpretar una persona que pateix una malaltia mental no és gens fàcil. No sé com interpretar una paranoica i vaig decidir connectar amb l'Aurora a través de les seves conviccions tan profundes, encara que estiguin equivocades", assegura Blanca Portillo, que es posa en la pell d'Aurora Rodríguez Carballeira (1879-1956) a La madre de Frankenstein, l'obra inspirada en la novel·la d'Almudena Grandes (1960-2021) que es pot veure al TNC del 23 de novembre al 30 de desembre.

Josep Martines, president de la comissió de lexicografia de l’Institut d’Estudis Catalans, va presentar aquesta setmana el centenar de paraules que s’han incorporat al diccionari normatiu el 2021. Més enllà de parlar de la covid, el cribratge i la quinoa, Martines va haver de respondre sobre aquestes queixalades contra el català que arriben, tot d’una, en forma de percentatge precís. Quan no és el 25% de classes en castellà és aquest 6% que –fum, fum, fum– ha desaparegut de la nova llei de l’audiovisual. Martines va explicar que la introducció d’aquestes paraules, i la modificació de la definició d’un grapat d’altres mots, és “símptoma de la vitalitat social de la llengua. Si no calgués, ja no es farien ni paraules noves”. S’introdueixen novetats, esclar que sí, perquè n'hi ha necessitat, perquè la llengua és viva i evoluciona. La voluntat de parlar i expressar-nos en la nostra llengua és tossuda, per dir-ho en l’adjectiu predilecte de Lluís Llach. Senzillament perquè és la nostra. I perquè gairebé en defensa pròpia tenim cura del nostre patrimoni. Més encara si veiem com la política recentralitzadora usa el català per crispar. Davant la demagògia, hem de tenir aquesta actitud de resistència que, en un tema lingüístic, no hauria de caldre. Però cal, perquè el corró contra la nostra escola i els nostres mitjans no s’atura. I perquè a les xarxes socials, youtubers i streamers diuen que els números no els surten si emeten els seus continguts en català. Per variar, la butxaca. 

]]>

La mort de l’escriptora Almudena Grandes em provoca una tristesa coneguda: la que m’envaeix quan es mor un creador (sobretot em passa amb els escriptors) abans d’hora i penso en l’obra que encara podrien haver-nos regalat. A l’Almudena Grandes l’admirava profundament: m’ha fet gaudir moltíssim amb les seves novel·les –que he recomanat i regalat– i encara recordo com em van doldre les seves consideracions sobre el procés català, especialment un article molt agressiu amb la Carme Forcadell (“con su aspecto de pajarillo y su voz de maestra de primaria”). 

]]>

És potser un pèl agosarat dir que la novel·la realista espanyola ha mort aquesta tarda, però no hi ha cap mena de dubte que ha perdut una de les seves grans representants, si no la més important de totes. Almudena Grandes tenia un projecte d’una ambició poc habitual a la narrativa contemporània: volia escriure una sèrie de llibres que emulessin els Episodios nacionales de Benito Pérez Galdós, però ambientats a la postguerra espanyola. Es tractava de sis novel·les de caràcter independent que narrarien la lluita antifranquista durant els anys compresos entre el 1939 i el 1964. Recordo que la vaig entrevistar quan en va publicar el segon volum, El lector de Julio Verne (Tusquets, 2021), i li vaig preguntar pels motius que l'havien impulsat a emprendre una feina tan titànica –i tan llarga– com aquella. La seva resposta va ser contundent. Va dir que estava farta que tothom repetís que Franco va morir al llit sense que ningú li plantés cara. Moltíssima gent es va oposar a la seva dictadura fins i tot amb les armes, i ella volia rescatar la memòria d’unes persones que, per motius lògics, van ser excloses de la premsa de l’època. I ho va fer. L’any 2020 va entregar a la seva editorial el cinquè volum, La madre de Frankenstein, i tant de bo la malaltia li hagi permès acabar el manuscrit del sisè i últim títol. No ho sabem. Però el que podem afirmar amb rotunditat és que avui no només ha traspassat la gran escriptora realista de finals del segle XX i principis del XXI, sinó també una dona íntimament vinculada a un pensament d’esquerres lluitador, vindicatiu i, sobretot, sincer.

]]>

Almudena Grandes (Madrid, 1960), que feia setmanes que lluitava contra el càncer, ha mort als 61 anys, a casa seva i acompanyada per la seva família. Grandes va donar veu als que van perdre la Guerra Civil, amb obres com El corazón helado (Tusquets, 2007), que parlava dels exiliats republicans i dels seus fills i nets. El 2010 va començar un dels seus projectes literaris més ambiciosos, Episodios de una guerra interminable, una saga de sis novel·les en què relata part de la història del segle XX. La seva ambició era parlar de la petita i la gran història i de tots aquells episodis que havien quedat ocults o no s'havien explicat del tot. En una entrevista a l'ARA, detallava que amb la saga volia explicar vint-i-cinc anys de la postguerra des de la perspectiva de la resistència. Criticava la desmemòria d'Espanya: "En la Transició es va fundar una democràcia sense arrels, sense referents, per tal d'eludir la República, l'únic experiment democràtic que va funcionar abans de la democràcia actual. Aquesta fragilitat congènita és la que permet que, en nom de la democràcia, els menys demòcrates d'aquest país es dediquin a atemorir".

]]> L’escriptora Almudena Grandes ha escrit un article al diari 'El País' sobre la qüestió catalana. Per resumir: hi explica que ella ha defensat un referèndum legal, ha criticat les càrregues de l’1 d’Octubre i l’aplicació del 155 i s’ha mostrat partidària de la llibertat provisional dels líders independentistes presos. Però que això era abans. Que ara ha descobert que els independentistes som uns desagraïts que no hem apreciat aquest suport arribat des del centre de la Península. Ha arribat a aquesta conclusió quan ha vist que, en la nostra tossuderia, som capaços de posar en perill un govern progressista a Espanya. Tot té un límit! Almudena Grandes ha descobert, doncs, amb dolor, que allò que “semblava una bogeria, que un percentatge considerable de la població respongués al discurs 'patriotero' de les banderes, en realitat era una càrrega de profunditat destinada a esclatar amb èxit”. És a dir, que quan més ens comprenia i defensava, era quan pensava que érem dos milions de ximples entabanats per un discurs de baixa categoria. Com diria aquell, amb amics així no calen enemics.

]]>

L'ambiciós projecte literari d'explicar la primera postguerra en sis novel·les li ha valgut el Premio Nacional de narrativa 2018 a l'escriptora madrilenya Almudena Grandes, concretament per la quarta novel·la d'aquesta hexalogia, 'Los pacientes del doctor García'. El guardó, que atorga el ministeri de Cultura, està dotat amb 20.000 euros.

]]>

Almudena Grandes, que es defineix amb orgull com “una persona normal” que escriu sobre “gent corrent”, va convertir ahir el Pregó de la Lectura de Sant Jordi en un homenatge a la figura del lector. “Els lectors són la llibertat de l’escriptor -va dir-. Tenen una mala fama molt injusta, però ells són els que em permeten escriure només el que vull. Gràcies a ells tinc el luxe de no escriure des de l’equidistància o el que el meu editor creu que pot funcionar. L’únic premi literari que no es regala ni es manega són els lectors”.

]]>

Sant Jordi continua sent el millor que ens passa. És difícil inventar-se una festa que faci quedar tan bé un país i que sigui tan universalment comprensible, tan compartible per a públics de totes les llengües i que, a sobre, estigui lligada a la cultura, a la literatura, a l’amor i a un símbol com el del sant patró d’un país, que ho és també de territoris tan pròxims com l’Aragó o tan llunyans com Geòrgia.

]]>

Antoni Bassas explica en la seva anàlisi que Sant Jordi continua sent la millor festa de Catalunya. Perquè és comprensible universalment, per a tots els públics, amb totes les llengües i lligada a la cultura i a l'amor. Bassas analitza com Sant Jordi enamora també els que no són catalans.

]]> Tres-cents intel·lectuals i professionals de diferents àmbits, entre els quals hi ha nombroses personalitats de l'esquerra, han signat un manifest a favor del federalisme davant de "l'onada secessionista alimentada des de CiU i el Govern català presidit per Artur Mas". En el manifest, publicat avui a el diari 'El País', es destaca que "una proposta de secessió augura, sota el pavelló d'un nacionalisme exacerbat, el desbordament a curt termini del malestar social".

]]>

Inés y la alegria

]]>