Un tribunal austríac ha condemnat a cinc mesos de presó i 94.000 euros de multa un alpinista de 37 anys que va abandonar la seva parella enmig d’un temporal a Grossglockner, el pic més alt d’Àustria. Thomas Plamberger va deixar sola Kerstin Gurtner en una cresta exposada a forts vents, mentre anava a buscar ajuda a un refugi proper. Durant el judici, es va saber que Plamberger es va endur l’equip d’emergència que portaven: una manta tèrmica i un sac de bivac. Els fets van succeir el gener del 2025.

Ara fa uns mesos, David Göttler (Múnic, 1978) va fer el cim del Nanga Parbat de 8.125 metres, la novena muntanya més alta del món. Va fer-ho sense xerpes, sense camps base, pujant amb poc equip i obrint una via nova. Va trigar dies a pujar aquesta muntanya clau en la història de l'alpinisme del seu país, perquè uns alemanys la van coronar primer el 1934. Però va trigar només trenta-cinc minuts en arribar al camp base. Els seus companys van arribar tres dies més tard. El secret? Es va llançar en parapent. Ningú havia fet volar un parapent per sobre dels 7.000 metres abans. Göttler és un home rialler amb un gran sentit de l'humor. Amic de Kilian Jornet. L'ARA el rep a la botiga Barrabes de Barcelona, després de la presentació de la col·lecció Advanced Mountain Kit de The North Face, que ell ha col·laborat amb desenvolupar.

Pablo Batalla (Gijón, 1987) pren un cafè descafeïnat a la cafeteria de l'Hotel Regina, al centre de Barcelona. A fora tothom va de bòlit, però a dins del local tot sembla més tranquil. Segurament Batalla ho agraeix, ja que és un home que prefereix caminar lent per no perdre's els detalls de les coses. Aquest historiador, traductor i periodista asturià que viu en un poble de 40 habitants a Lleó acaba de publicar La bandera en la cumbre. Una historia política del montañismo (Capitán Swing), un magnífic treball on explica com les banderes i totes les causes polítiques possibles han arribat a dalt dels cims més alts. Ell va enamorar-se de les muntanyes de la manera més bonica. Gràcies a un pare i un professor que en el seu temps lliure portava els nens d'una escola pública a les muntanyes asturianes. "Un mestre vocacional. Feia una cosa molt bonica: deixava per tota la ruta petits missatges ficats en un potet de rodet fotogràfic. Els nens els havíem de buscar i dins del potet ens trobàvem preguntes i jocs per aprendre sobre la natura", recorda. Ara encara parla amb aquell professor jubilat i li explica el que ha descobert fent el llibre.

Un home ha mort aquest dimarts al matí a Toledo després de saltar d'un globus aerostàtic i no obrir-se el paracaigudes que portava. La commoció encara ha estat més gran quan s'ha sabut que l'home era Carlos Suárez, un conegut esportista extrem de 52 anys que ,de fet, estava gravant uns salts pel rodatge de La fiera, pel·lícula dirigida per Salvador Calvo. El professional estava fent paracaigudisme amb quatre companys més, que han aterrat sense problemes, a l'aeròdrom de la Villa de Don Fadrique.

La Meri Puig tenia 22 anys quan va liderar una expedició per escalar el Kangtega. Era l'any 84, i aquell viatge es convertiria en una fita de l'alpinisme, perquè va ser la primera expedició femenina europea que coronava un cim de l’Himàlaia. Avui, 40 anys després, es recorda en un documental que es presenta al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló.

Tot just fa cent anys, el 8 de juny de 1924, l'escalador britànic Andrew Sandy Irvine i el seu company George Mallory encaraven l'últim tram de la seva escalada cap al cim Everest. Volien ser les primeres persones a coronar la muntanya més alta del planeta. Aquell dia, però, seria l'últim cop que els veurien amb vida. Noel Odell, col·lega d'expedició, va ser l'últim a certificar-los vius. Odell els va veure superar l'últim pas tècnic abans d'arribar al cim i un instant després la boira se'ls va cruspir. Ara, tot just un segle més tard, una expedició de National Geographic ha localitzat el que podrien ser les restes de Sandy Irvine. La troballa es va produir a la glacera Rongbuk Central, ubicada sota la cara nord de la muntanya.

Es diu Akhond Ishaq, va néixer a Karakoram, al Caixmir, i és de l’ètnia balti. Parla sis idiomes: euskera, castellà, anglès, balti, panjabi i urdú. Dina envoltat de catalans al congrés de cuina de muntanya Andorra Taste, on l’han convidat a parlar de cuinar en altura. Cap al final de l’àpat afirma que ja entén el que diem en català. Akhond Ishaq és un supervivent i un salvador, ja que l’alpinista basc Alex Txikon li deu la vida.

Per a qualsevol humà normal coronar un cim de més de 4.000 metres és un repte per fer un cop a la vida i explicar-lo als nets. Si Kilian Jornet algun dia en té —de moment, té dos fills— s'hauran de passar força estona escoltant-lo perquè en només 29 hores i 25 minuts aquest dissabte en va coronar 16. I un d'ells va ser el Mont Blanc.

Araceli Segarra i Roca (Lleida, 1970) porta, gairebé com un cognom més, el títol honorífic d’haver estat la primera catalana que va pujar l’Everest. Uns instants, els de trepitjar el cim del món, a 8.848 metres, que li han durat tota una vida. És igual que ara sigui conferenciant, dibuixant, escriptora o dissenyadora de joies. Tant és que ja faci 28 anys d’aquella expedició i que la percepció de la dificultat de l’Everest hagi canviat i sembli, ara mateix, un repte més dels molts que et proposa una societat inquieta. Araceli Segarra serà, per sempre, la primera.

Iker i Eneko Pou (Vitòria, 1977 i 1974) van una mica perduts quan els treus de les muntanyes i baixen a la ciutat. "Tothom ens pregunta si hem patit per la nostra vida obrint noves vies en cims de l’Antàrtida, però on he passat més por és esquivant patinets a Barcelona", bromeja l’Eneko. Fills de Vitòria, on viuen els pocs mesos que no són obrint vies en parets de mig planeta, els germans Pou s’han convertit en tot un referent en el món de l’escalada. Nets d’un militar republicà menorquí que va patir la repressió i va acabar al País Basc, han obert noves vies en algunes de les parets més complicades del planeta, fent expedicions a tots els continents amb el repte de ser els primers a aconseguir una fita. La llista de vies obertes, cims conquerits i aventures dels Pou no es pot explicar en un sol article, ja que porten mitja vida fent-ho. L’Eneko, de fet, acaba de celebrar els seus 50 anys obrint una via que ha batejat com a "Pou 50" a Mallorca. Aquesta és la seva dèria. Obrir vies, pujar per murs per on cap humà ha passat abans.

Jordi Tosas (Blanes, 1968) va néixer mirant el mar amb un ull i el Montseny amb l'altre. De menut es preguntava què hi havia darrere d’aquella ratlla de l’horitzó per on desapareixien els vaixells. Però, al final, va tirar més la muntanya. Ara Tosas és un dels alpinistes més experimentats del món. És molt més que un alpinista, de fet. És escalador, guia de muntanya, snowboarder... És un dels noms més respectats entre els amants de les muntanyes. Viu a Benasc, entre cims, amb una trajectòria a l'esquena que inclou fer de guia, fer documentals, viure aventures amb Kilian Jornet i, ara, escriure un llibre, Àlgebres de la il·lusió (Tushita), on uneix dues passions: la natura i les matemàtiques.

Les muntanyes de tot el món són l'origen d’històries meravelloses gràcies a gent que decideix dedicar-los la vida. Una d’aquestes persones que han trobat la passió per la natura és Bru Busom, un alpinista nascut a Terrassa el 12 de març del 1992. Aquest any ha rebut el premi de la FEDEME a la millor activitat d’alpinisme extraeuropeu i té possibilitats de guanyar el Piolet d’Or, el màxim reconeixement internacional.

George Mallory embogint, literalment, per arribar al cim. El monument de les botes verdes de Tsewang Paljor. La Gran Tragèdia del 1996 amb testimoni directe de Jon Krakauer. La històrica cordada de Hillary i Norgay. I la de Messner i Habeler, els primers que van arribar a dalt de tot sense oxigen. L'Everest suma llegendes com metres fa, tants com 8.848. La història d'aquesta muntanya l'han escrita centenars de grans aventurers empesos per un magnetisme difícil d'explicar. Els seus relats són de superació, risc i ambició, però també d'obsessió per arribar a trepitjar el sostre del món. La conquesta de l'Everest ha estat una font inexhaurible de creació de mites i de competicions per ser els primers des que, el 1922, el Regne Unit hi va enviar els seus millors alpinistes per intentar coronar-lo. Velles històries de fracassos i victòries en èpoques colonials que s'estenen fins al final del segle XX. I just aquí, més concretament el 1982, és quan passa aquesta història, la del primer intent català de pujar a l'Everest, una temptativa que tot just acaba de fer 40 anys.

El K2 és la segona muntanya més alta del món, només per darrere de l'Everest. Coneguda com la muntanya salvatge, s'eleva com una piràmide de gel i, a causa d'unes condicions meteorològiques sempre imprevisibles és extremadament complicada de coronar. El català Jordi Tosas, de 53 anys, i Stephan Keck, de 47, han sigut rescatats aquest dilluns mentre intentaven pujar el K2 i han salvat la vida de manera miraculosa. En canvi, el veterà escocès Rick Allen, de 68, no ha pogut sobreviure.

De sobte, tot es va fer negre. Després de caure 200 metres muntanya avall, a més de 60 km/h, Marc Sellarés va perdre la consciència. De l'accident, i tot el que va passar després, ell no en recorda res. En canvi, l'Anna, la seva parella, i el Ricard, el GRAE que va coordinar el seu rescat, no ho oblidaran mai. "El 4 de gener del 2020 vaig quedar amb el Carles i l'Aitor per anar a escalar sobre gel. La nostra intenció era sortir per dalt de la canal i baixar per l'altre costat. El dia es va allargar, es va fer fosc i vam decidir canviar i baixar per un corriol, «que serà més fàcil», vam pensar. Jo hi havia passat cinquanta mil vegades, per allà, però aquell cop vaig patinar", relata el Marc.

“El K2 no és un ésser maligne que s’amaga allà al Baltoro, esperant-nos. Només és allà, indiferent. És una muntanya inanimada de roca, gel i neu. El seu salvatgisme és per tot allò que nosaltres hi projectem, com si culpéssim el cim de les nostres pròpies desventures”, escrivia Ed Viesturs després de tornar del K2. Viesturs, el primer nord-americà a pujar als 14 cims de més de 8.000 metres del planeta, gairebé va deixar la pell a la segona muntanya més alta del planeta, amb 8.611 metres. “Per intentar assolir el cim, vam pujar malgrat l’amenaça de mal temps. I a l’alpinisme pujar és opcional, però baixar és obligatori. En el descens gairebé perdo la vida”, recorda. Cada any els objectes dels alpinistes que perden la vida al K2 acaben en un memorial improvisat al camp base, on ara s’afegirà el nom del català Sergi Mingote, l'última víctima de la “muntanya maleïda”, com l’anomenen molts. “No està maleïda”, defensa Viesturs, que ha dedicat un llibre a un cim que "és fascinant; és perfecte, et pot fer perdre el control”.

“El K2 no és un ésser maligne que s’amaga a la glacera de Baltoro, esperant-nos. Només és allà, indiferent. És una muntanya inanimada de roca, gel i neu. El seu salvatgisme és fruit del tot el que nosaltres hi projectem, com si culpéssim el cim de les nostres pròpies desventures”, escrivia Ed Viesturs després de tornar del K2. Viesturs, el primer nord-americà a pujar als 14 cims de més de 8.000 metres del planeta, gairebé va deixar la pell a la segona muntanya més alta del planeta, amb 8.611 metres. “Per intentar assolir el cim, vam pujar malgrat l’amenaça de mal temps. I a l’alpinisme pujar és opcional, però baixar és obligatori. En el descens gairebé hi perdo la vida”, recorda. Cada any els objectes dels alpinistes que perden la vida al K2 acaben en un memorial improvisat al camp base, al qual ara s’afegirà el nom del català Sergi Mingote, l'última víctima de la “muntanya maleïda”, com l’anomenen molts. “No està maleïda”, defensa Viesturs, que ha dedicat un llibre a un cim que "és fascinant; és perfecte, et pot fer perdre el control”.

L'alpinista Sergi Mingote ha mort aquest dissabte als 49 anys després de patir una caiguda mentre baixava al camp base avançat des del camp 3 del K2, la segona muntanya més alta del planeta, amb 8.611 metres. De fet, l'alpinista de Parets formava part d'una expedició que estava intentant coronar el K2 a l'hivern, però ja estava tornant al camp base després d'haver renunciat a intentar fer el cim. Mingote ha relliscat i les primeres informacions apuntaven que estava molt greu i inconscient i que els equips de rescat s'havien activat per evacuar-lo.

“Estar preparat mentalment és més important que estar-ho físicament”. El banyolí Sergi Unanue i el barceloní Dani Bendicto ho tenen clar: si no haguessin estat preparats psicològicament no haurien completat la Great Himalaya Trail, la travessia de muntanya més alta i més llarga del planeta i una de les més perilloses del món. Una fita que els ha convertit en els més joves del món en fer-ho, després d’haver completat 1.700 quilòmetres de travessia en 99 dies i haver acumulat 175.000 metres de desnivell. I tot això sense assistència i sense haver fet prèviament res d’alpinisme. Aquests dies desenes de mitjans parlen de la proesa d’aquests dos catalans de 26 anys. ¿Però com ho han aconseguit sense experiència prèvia ni suport? Descobrim com han arribat a tenir aquesta preparació mental, on han dormit, què han menjat i com s’han orientat per aconseguir completar aquesta aventura èpica.

L'alpinista Sergi Mingote ja ha fet el setè cim de 8.000 en tan sols 444 dies sense l'ajuda d'oxigen artificial, el Dhaulagiri. Després del Broad Peak, el K2, el Manaslu, el Lhotse, el Nanga Parbat i el Gasherbrum II, avui, després d'un atac de 13 hores, ha fet el cim del Dhaulagiri, de 8.167 metres.