Una iaia del Clot, un cambrer d’origen xinès, un exlegionari borni i un gos que no parla, però que es fa entendre. La Marga, el Quico, el Miguel i el Macuto són el nucli a partir del qual Javier Pérez Andújar i Raquel Gu orquestren un viatge delirant i ple de sorpreses al còmic La senyora Marga i els vampirs, que publica Finestres en català i Liana en castellà. Aquesta troupe galàctica liderada per la Marga i dibuixada amb un traç de gran vivesa que recorda al del mestre Raf travessa una Europa imaginària per salvar la Júlia, el fantasma que s’amaga al carro de la compra de la Marga i que, al mateix temps, el vampir Virgili té segrestada al seu castell. Pel camí troben un catàleg ben heterogeni de personatges, des de l’Home Llot –que recorda més a la Cosa del Pantà que a l’Home Llop– fins a una nena reversible i vampirs a dojo, fins i tot un que s’assembla a RuPaul i un altre clavat a Robert Smith de The Cure.

Vivim temps imperatius, és a dir, de necessitat. Ja ens ho va fer veure Almodóvar amb el títol d'aquella pel·lícula, ¡Átame! Hem engarjolat entre exclamacions el que volem. Avui no podem dir res que no sembli indefugible. Els somnis del cinema són premonitoris, però; no ens parlen, com en Freud, de les nostres pors o del que vam fer el dia abans. Al cinema, els somnis tenen més a veure amb la màgia. Per aquesta raó, perquè sobretot es tracta d'un sortilegi, el nou i imperatiu còmic d'Andrea Ganuza, Atraviésame (imprès a Nova Era, Barcelona, 2023), a més de portar gràficament una contínua invocació a la màgia, està articulat de manera també màgica. Cada capítol del llibre obeeix a la lectura, a la interpretació amb imatges (i textos lírics), de les ratlles de la mà.

Encara que va pel davant, l'avantguarda és a la nostra esquena. Per això no la veiem mai. S'amaga on ningú mira. Avui, no hi ha terreny cultural més innovador, viu, independent, creatiu, efervescent, lliure, provocador i avantguardista que el dels creadors i creadores gràfiques, és a dir, els dibuixants. Ni a la literatura, ni a la música, ni al cinema hi ha la imaginació i l'atreviment, ni s'assoleix el que arriben a fer aquests nous i noves dibuixants. En aquesta revolució les dones estan exercint un paper determinant.

Totes les històries de vampirs són històries d'amor. Això és perquè l'amor està fet de sang viva i mai no mor, encara que a algú li trenquin el cor amb una estaca. Perquè, en tal cas, tot i que sembla que finalment s'ha mort, resulta que al cap de quatre dies s'estrena una altra pel·lícula del mateix. Amb la novel·la de la novaiorquesa Sara Gran Acércate (La Biblioteca de Carfax, 2023) descobrim que les històries de possessions demoníaques també estan dominades per l'amor.

Les memòries del dibuixant J.L. Martín (Desmemorias de una revista satírica, Libros Cúpula, 2023) expliquen tota la història del mític setmanari (ara mensual) El Jueves. Això, que no és poca cosa, es converteix en molt més encara: la història d'una Barcelona que avui sembla desapareguda i que, potser, sempre hi torna.

Fa unes setmanes es va celebrar el Gutter Fest a Can Batlló, a Barcelona, que és el Woodstock de l'autoedició. També hi va haver fang i pluja, els quals són el poder i la glòria de tot esdeveniment independent. L'autoedició és com el budisme beatnik o el sufisme de Franco Battiato, una via d'autoconeixement per a moderns. En un festival tan gran, i davant d'una allau d'autoedicions, on es pot dir que no n'hi ha cap ni una d'exempta d'interès, tothom es troba tota l'estona una mica perdut i atabalat.

Van ser les dones, i no els homes, les primeres a enregistrar el blues. I amb els seus discs de pissarra, són les dones les qui van crear aquest mercat musical. També tocaven elles els instruments (el piano, la guitarra, el banjo, la corneta, el trombó, la percussió...), i així mateix van formar part de les primeres orquestres de jazz. Algunes reeixien com a artistes, i moltes d'altres mantenien les seves famílies fent de minyones. Les dones eren les transmissores familiars de les cançons, dels balls, de les tradicions i de tot el que ara anomenem blues. Si avui, però, demanem a algú que digui noms d'intèrprets de blues, només sentirem esmentar homes.

Abans que es tornessin famosos, amb Manel Fontdevila i Albert Monteys em passava com amb Rull i Turull, que mai no sabia qui era cadascú. Tot i que Fontdevila i Monteys no s'assemblen en res, els amalgama històricament una màgia, una intenció, un propòsit artístic (a la vegada, molt personal en tots dos). Potser per aquesta raó o, més aviat, perquè eren els cadells de la redacció, els van encomanar a la revista El Jueves que dibuixessin a quatre mans la sèrie Para ti, que eres joven, la qual duraria moltíssim (des de 1997 fins a 2014). En un no res, va ser una secció mítica. Ara, ha sortit una excel·lent antologia titulada, amb aflicció, Para ti, que eras joven (¡Caramba!/Astiberri, 2023). Inclou noves pàgines on els autors reflexionen sobre com ha canviat, cap a millor (aclareixen), el seu sentit de l'humor.

Semblava soroll però era identitat. Aquella música avantguardista, que es deia free jazz, va convertir-se en la manifestació cultural més aclamada del Black Power, el moviment que defensava l'orgull dels negres americans. El free jazz era una reacció capgirant i espiritual davant del que es va percebre com un espoli, com una expropiació del jazz a la comunitat negra. Aquells músics deien que el jazz només havia obtingut el títol de música americana quan el poder dels blancs el va assimilar i el va fer seu i que abans estava considerat música de negres i no d'americans.

No hi ha cap autor català –ni segurament europeu– que hagi explorat tant com Laura Pérez Vernetti (Barcelona, 1958) la cruïlla en què es troben la poesia i el còmic. Durant els últims 15 anys, Vernetti s'ha dedicat principalment a dialogar amb l'obra de diversos poetes en una desena de llibres de poesia gràfica d'una gran riquesa de recursos i llibertat d'estil com La cólera de Baudelaire (2021), Pessoa & Cia (2012), Yo, Rilke (2017) i El caso Maiakowski (2014), tots quatre publicats a Luces de Gálibo.

A l'última novel·la de Javier Pérez Andújar, quatre artistes conviuen en un garatge i reben la visita d'un ésser monstruós amb qui intentaran comunicar-se. Guanyadora del premi Herralde, El año del Búfalo (Anagrama) és un dels viatges literaris i mentals més radicals de la temporada. L'escriptor combina la narració del confinament artístic dels protagonistes –un dels quals, l'escriptor finlandès Folke Ingo, explica la història que llegim– amb una pluja de biografies de dictadors, assassins i colpistes i la marea ascendent de notes al peu de pàgina, que modifiquen i qüestionen el relat principal.

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) ha escrit una novel·la “estranya” i ja no se n’amaga. Fa prop de 25 anys que El año del Búfalo li voltava pel cap, però no s’atrevia a posar-li forma. “Em feia vergonya. Pensava: «Ara escriuré un llibre estrany i es riuran de mi»”, explica l’escriptor i articulista de l’ARA. El temps a casa provocat pel confinament pandèmic el va portar a reprendre aquesta història, amb la qual ha guanyat aquest dilluns el 39è premi Herralde. El llibre gira al voltant de quatre artistes reclosos en un garatge fins que, un bon dia, una criatura els proposa un pacte sinistre. La història se centra en el 1973, però hi apareix una multitud de veus de personatges històrics, líders revolucionaris, dictadors i caps d’estat a través dels quals l’autor fa una panoràmica “divertida i amb aires pop del segle passat”, segons el jurat. El premi està dotat amb 18.000 euros i la novel·la es publicarà a finals d’aquest mes sota el segell d’Anagrama. Daniel Saldaña ha quedat finalista amb El baile y el incendio, la història de tres amics d’adolescència que es retroben a la ciutat mexicana de Cuernavaca.

Entrevista a Carpanta, el mort de gana més mític de la història contemporània

Carpanta em rep sota el pont on viu i, després de confirmar que soc l’enviat del diari ARA, me’n demana un exemplar per ficar-se’l per sota de la jaqueta. Diu que fa una estona acaba de portar la camisa a la bugaderia i té por de refredar-se. Una petita foguera exhala pudor de plàstic cremat, encara que a Carpanta sembla que no li importa. I és a la vora d’aquest foc on ens arrepleguem per tenir la conversa. Damunt la caixa on s’asseu el nostre entrevistat, el més mític dels morts de gana de la història contemporània, hi ha obert el llibre La pell freda.

]]>

Amb la mateixa emoció que vaig anar pel carrer amb un llibre a la mà, també hi havia caminat portant un disc. La fam de menjar de la meva família l'havia heretat jo com a fam de cultura. Encara que quan es tractava de Tolkien o de rock, se'n deia contracultura. Però la contracultura no existeix, ja que el que no és cultura és incultura.

]]>

Així com Carlos Barral sentia "fàstic i aversió" pels mitjons, Gabriel Ferrater "odiava amb desesperació els dits dels peus, propis i aliens, i els botons". Això ho explicava Barral en un vell article de l'any 76, publicat al setmanari Cuadernos Para el Diálogo, on signava la secció Diario de un intransigente. Ja feia uns anys que Ferrater faltava al món. Per descomptat, detestar els mitjons és un símptoma de sana intransigència. Simbolitzen la humilitat, no com a caràcter o com a moralisme, sinó com a forma d'imposició. Cal ser molt lliure o presumptuós (els frares ho són, això darrer; tothom convençut d'alguna cosa ho és), per anar per la vida sense mitjons. Regalar aquests dies, o quan sigui, un parell de mitjons és una manera encoberta d'encolomar unes manilles (no parlem del que es trasllueix si es regala una corbata). Els mitjons són les manilles de qui ja no podrà anar enlloc pel seu propi peu.

]]>

L'altre dia van dir a la ràdio "tercera onada" una mica a l'estil de Charles Bovary, és a dir, amb fatalitat. Em vaig recordar de Pixie i Dixie, tot i que no tinc gaire clar qui seria qui al joc del gat i la rata. Potser tenim un govern Jinks (em refereixo a tots els governs que suportem, siguin on siguin). Hi ha governs Mr. Hyde i hi ha governs Jinks, encara que tots dos es vulguin fer passar per respectables governs doctor Jekyll. La fatalitat amb què la ràdio parlava d'una possible tercera onada ens deixava a la mercè de la pandèmia igual que pobres ratolins; però és a l'inrevés, estem fent de lamentables gats, com l'inepte Jinks, que perseguia les seves víctimes amb una escombra mullada.

]]>

L’home que va fer passar a la nau els dos amics i el gos portava guants de llana i una mascareta feta amb un cartró i unes cordes. Sense parlar, va indicar als seus convidats que el seguissin fins al fons d’aquell magatzem. A dreta i esquerra s’enfilaven llarguíssimes prestatgeries plenes de cartes, moltes sense obrir. Cada sobre estava escrit amb una cal·ligrafia singular. I també portaven tots els sobres la impressió d’un mata-segells diferent. “Agafeu el gos”, va dir sense girar-se. Al final de la nau hi tenia una mica de despatx consistent en una taula de menjador, un Pentium 462 clònic i un moble bar. “Darrere aquest pilar hi trobareu cadires plegables, acomodeu-vos si no us fa res. Heu tingut molta sort, ja que soc l’única ànima vivent que roman en aquest polígon. Quan van decretar el confinament vaig sortir corrent de casa per tancar-me aquí. Benvinguts al meu món. Col·lecciono cartes de tot el món. En tinc milions! Algunes les he llegit i d’altres no, perquè jo no soc ningú per violar cap correspondència. Així que podria dir que acumulo misteris i senyals de vida que ja ningú espera, i d’altres que ja van assolir la seva missió. Tot el que hi ha al món són senyals de vida. O, si més no, és el que penso”. El ressuscitat es va quedar rumiant si ell també devia ser un senyal de vida. Es va fer un silenci empipador. Per trencar el gel, l’home sense cap va voler presentar-se ell i el seu amic, encara que del gos no se li ocorria gran cosa a dir, de manera que ho va improvisar: “I el nostre gos es diu Mario Bros i és d’una raça molt comuna anomenada Schadenfreude o una cosa semblant”. L’amo del magatzem es va posar molt content de conèixer un home sense cap i un altre que havia ressuscitat. “Us podeu quedar a aixopluc tota la nit. Si no podeu dormir, darrere vostre hi teniu algunes revistes. Ja estan passades però a mi m’agrada molt rellegir-les”, va afegir assenyalant una pila de revistes en blanc i negre i amb una franja vermella al llom. La capçalera també estava impresa en vermell i les revistes es deien Signal. “Jo soc de Banyoles i em dic Giscard d’Estany. No cal que pregunteu, perquè no tinc parentesc amb cap president francès i, no obstant això, sí que hi ha un avantpassat comú de Miravet que em lliga amb Spiro Agnew, el vicepresident de Nixon. ¿Coneixeu la teoria dels sis graus de separació? Doncs jo la tinc amb dècimes. Cada dos per tres em surt un cosí”, i mentre deia això, l’home va agafar una revista i la va obrir per una pàgina on apareixia la foto d’un tanc.

]]>

L’Òscar Ideesnoires va quedar molt intrigat pel nom de les tres germanes, de les quals no havia sentit a parlar mai. “Com ha dit que es diuen aquestes dones, senyor Bonastre?”, també la Lleona va sentir molta curiositat. Pel que fa a qualsevol possibilitat de desperfecte humà, la nostra tafaneria no coneix límits. Aquesta és la causa principal de l’èxit dels autors moralistes, des de La Bruyère a Cioran, passant per Joubert. Terriblement sensibles per tal de suportar els caràcters humans i els costums de la gent (unes vegades vestits d’èpica, d’altres destrossats pels vicis), aquests pensadors sucumbeixen dins la tempestat de la història i lluiten per explicar-ho d’una manera brillant, és a dir, que els salvi, mentre s’hi ofeguen. ¿Era el senyor Bonastre un autor moralista francès? No, perquè ell era de Sistrells, malgrat que ja feia molts anys que no hi vivia. ¿S’havia ofegat, doncs, el senyor Bonastre en la seva història particular? Sí, però com que allò li va passar al començament, quan era petit, hi estava molt acostumat i ja no en feia cas. “Em deixeu parat! No vull dir a l’atur sinó estacionari! ¿Així que no coneixeu la Palaia, la Maire i la Llobarra? Són les filles de l’amo dels queviures que hi havia a la plaça de les Heroïnes de Girona, on hi ha el parc. Aquella botiga tenia un bacallà molt bo. I a l’amo li deien el bacallaner solitari. Ara no m’enrecordo del seu nom de veritat. Potser mai ningú l’ha sabut”.

]]>

Tot i que li resultava massa dolç per al seu gust, l’Òscar va llepar-se el Marie Brizard dels llavis i va sentir la pell feta ara de paper de vidre per tants dies sense afaitar. En tancar els ulls per donar-se un instant de record, es va quedar endormiscat. El gust d’aquell licor i el sabor farinós de les mantegades era l’únic autèntic, o potser tan sols versemblant, que li estava succeint en aquell moment. Quan va tornar a obrir els ulls, ni la dona planta ni l’home de guix hi eren. ¿Començava a al·lucinar l’Òscar Ideesnoires? Gens ni mica. I la prova era que el veí de l’entresol seguia assegut amb el cap damunt la falda. Ara estava petant-la amb la Lleona. L’Òscar va sentir gelosia de veure’ls tan confiats tots dos. “On se n’han anat?”, va dir. “Ah, aquest parell sempre fan el mateix -contestà l’home sense cap-, et claven una llauna i s’esfumen igual que el pantocràtor de Sant Climent”. La veïna es va quedar intrigada amb la comparació i l’hi va preguntar a l’home sense cap, i això encara li va fer més ràbia a l’Òscar. “Em refereixo que han marxat com aquell que no diu res. Els pantocràtors sempre sembla que estan a punt de parlar i mai no diuen res”, va afegir el veí. “Igual que la Unió Europea quan tenim un problema de veritat!”, va intervenir el senyor Bonastre.

]]>

Però sí que la dona planta li va fer una abraçada a l’home de guix sense cap mena de por, i a continuació es disposà a pronunciar un parlament. De sobte, l’Òscar Ideesnoires va anar a la cuina. Portava en tornar una capsa de mantegades El Patriarca que li havien quedat de Nadal i també una ampolla de Peppermint Marie Brizard. “És tot el que tinc ara a casa -va dir arronsant les espatlles-, però per fer una mica de pica-pica anirà bé, no trobeu?” La Lleona va dubtar entre agafar una mantegada d’ametlla o una altra de canyella. Al final, es va decidir per la de coco. Les terceres vies sempre són més un consol que una decisió. Quantes mantegades es poden menjar per consol? Això depèn de com de llarga sigui la nit. L’home sense cap era més de neules, però, com que tot i que no tenia cap sí que tenia seny, no va gosar demanar-n’hi a l’amfitrió. Amb una neula sembla que es menja i es fuma a la vegada, i en veritat ni es menja ni es fuma, com sempre passa amb les quartes vies.

]]>