Ara que amb Vox l’ànima franquista ha revifat i s’ha descarat, val la pena explicar exactament què va ser la dictadura. Diguem-ho sense embuts: va ser una salvatjada i un puto desastre. La mediocritat al poder durant quaranta anys. Què millor que una veu d’autoritat com la de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) per fer-ne un repàs sumari. La seva mirada és tant informada com implacable. A El franquisme, Joaquim Albareda i Jaume Claret han reunit per a l'editorial Eumo una tria demolidora dels textos de Fontana sobre el període. No va ser el seu principal tema d’estudi, però sí una obsessió, un autoimposat deure professional, de memòria i civicopolític.

El títol d’aquest article està inspirat en el de l’arxifamós quadre d’Eugène Delacroix La llibertat guiant el poble. És, com escriu Josep Fontana, una de les imatges més reproduïdes per exemplificar les revolucions burgeses del segleXIX. I és, al seu parer, un frau perquè si t’hi fixes “només conté un personatge que pugui identificar-se com a burgès per la seva forma de vestir” i perquè, en realitat, aquelles revolucions no van portar la llibertat ni la igualtat, sinó que van reforçar el capitalisme. Aquesta és la tesi del seu assaig pòstum Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany (Ed. 62). En concret, l’aixecament ciutadà de 1830 a París va portar “una nova monarquia amb la qual, com deia [Jacques] Laffite, començava «el regne dels banquers»”. El quadre, que avui és al Louvre, el va comprar el que seria l’últim rei de França, Lluís Felip, però no es va exhibir gaire temps perquè resultava subversiu. No cal dir gaire res més, oi?

L’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018) no va parar de treballar mai, ni tan sols l’últim matí. Tampoc va renunciar a combatre la desesperança: sempre va defensar que el canvi sí que era possible. L’últim llibre que va escriure, amb el desig explícit que no es publiqués fins després de morir, traspua la preocupació que tenia per la precarietat dels treballadors, pels abusos, per la desigualtat creixent... Explica l’origen del capitalisme i defensa que el món podria haver sigut diferent. En definitiva, Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany (Edicions 62 / Crítica) és un llibre polític que porta la firma d’un historiador activista.

Mig any després de la seva mort, recupero L’ofici d’historiador (Arcàdia), el seu darrer llibre. Una lliçó magistral d’història i de compromís cívic. Una més. El Fontana dels darrers anys estava absolutament desinhibit: deia que la història és una ciència per entendre el passat, sí, però també una eina per incidir en el present i per construir el futur. Li feia nosa “l’escepticisme paralitzador” i la despolitització als quals havia conduït la postmodernitat de Lyotard. Alhora no veia possible ni recomanable, esclar, tornar a la idea hegeliana de progrés lineal. Reclamava, en fi, no caure en el parany de les falses continuïtats -la història l’entenia com a successió de ruptures i bifurcacions- o dels punts fixos de partida, sense defugir l’honestedat de mostrar el propi punt de vista. Aquest és el marc general del llibre.

Ho va dir ahir l’exlíder dels comuns, Xavier Domènech: “Josep Fontana va ser sempre brutalment jove, cosa que té molt mèrit en un autor d’una obra i trajectòria tan extenses”. Va ser la manera de referir-se a la permanent capacitat del mestre d’historiadors de mantenir-se sempre al dia, de repensar-se en cada obra, de no perdre mai la curiositat intel·lectual ni l’esperit combatiu. Així era el Fontana que ahir van recordar deixebles i amics en un acte al Saló del Tinell que va servir per entregar-li la Medalla d’Or de Barcelona que no va poder rebre en vida: li va ser concedida al juliol, poc abans del seu decés, a finals d’agost.

“Vivim en un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics". Són les paraules que va deixar escrites l'historiador Josep Fontana, que va morir l'agost passat, i que formen part d'un llibre que Edicions 62 (en català) i Crítica (en castellà) publicaran a la primavera. Segons l'editorial, l'autor feia temps que treballava en aquesta obra i va deixar un únic encàrrec: que veiés la llum després de la seva mort.

Els qui coneixien l'historiador Josep Fontana, que va morir l'agost passat, sempre destaquen la seva capacitat de treball. La seva producció va ser ingent: llibres, pròlegs –les últimes setmanes en va entregar, com a mínim, un parell–, monogràfics, articles d’opinió i d’assaig... El seu ordinador no es va apagar pràcticament mai. Un dels llibres que va deixar enllestits i que es publica ara, malauradament de manera pòstuma, és 'La crisi com a triomf del capitalisme' (Tres i Quatre). "Al llarg dels diferents textos que el componen, Fontana es dedica a desemmascarar tot l’entramat de decisions polítiques que van conduir l’Europa Occidental cap a la crisi de l’última dècada, alhora que ho insereix en una anàlisi de més llarga durada. D’aquesta manera evidencia que la crisi només ha sigut un pas més en el procés de desmantellament de l’estat del benestar iniciat als anys setanta", assegura en un comunicat l'editorial.

Aquell noi tímid d’una família molt humil de llibreters de vell que es va transformar en un gegant. Aquest Josep Fontana és el que va recordar el seu amic, l’editor de Pasado & Presente, Gonzalo Pontón. “De jove era molt tímid. De vegades, extraordinàriament tancat en si mateix -recordava Pontón en un discurs trencat per l’emoció al Tanatori de les Corts-. Sempre he admirat els qui saben superar-se, i Fontana es va transformar en un gegant, convertint la timidesa en comprensió cap als altres”. L’historiador, que va morir dimarts al matí, sempre estava atent al seu interlocutor. La timidesa no el feia distant ni va impedir-li ser una veu crítica. “Va entrar al PSUC com a intel·lectual i activista, arriscant la llibertat i qui sap què més”, va dir Pontón. Fontana, com recordava l’editor, tampoc es va encongir quan va denunciar -el van expulsar- el rector corrupte de la universitat franquista.

“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a 'L’ofici d’historiador' (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”, afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al Tanatori de les Corts.

Em recordava un amic les paraules que Fontana va dir amb motiu de la mort de l’historiador Ramón Carande, “Avui som més pobres”, aplicant-les a la d’en Josep. Sí i no. Llei de vida. Se n’ha anat un home bo, una bona persona. Penso que de les qualitats que Fontana voldria que li atribuïssin, aquesta no hi pot faltar, i potser voldria que fos la primera. És el mateix que ell valorava en primer terme dels altres, per damunt de coincidències i diferències. Però se n’ha anat, a més, un treballador incansable de l’ofici d’historiar; compromès a la vegada amb les persones i amb la història, la qual cosa és més difícil de conciliar del que sembla. Compromès amb una consideració crítica del nostre món i pràxica de la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, tot alhora i procurant no fer-se trampes; pràxica -disculpeu la paraulota- perquè cal recordar les arrels marxistes -o marxianes com va preferir Pierre Vilar- del seu pensament i del seu treball, mai enteses com a dogma de plom, i de les quals mai va abjurar. El resultat d’aquest treball no ens ha de ser arrabassat; les riqueses de la seva feina les podrem mantenir.

Fa molts anys, vaig rebre una sol·licitud insòlita per part d’una editorial amb la qual jo treballava: revisar els capítols inicials d’un text divulgatiu d’història, perquè l’autor, historiador, volia assegurar-se que els aspectes geològics, paleontològics, antropològics, evolutius, d’aquells capítols fossin correctes, en no ser aquests camps els de la seva expertesa. Vaig acceptar, i no vaig tenir cap feina especial, a part de llegir aquell bon resum d’Introducció a l’estudi de la història (1997): el text era correctíssim i no va caldre fer-hi cap esmena. L’historiador era Josep Fontana, que es documentava exhaustivament tant per a les seves obres acadèmiques d’història com per als treballs més divulgatius.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha lamentat la mort aquest dimarts de l'historiador Josep Fontana als 86 anys. "El país perd una ment lúcida i un historiador de primer ordre", ha expressat Torra a Twitter. També el president del Parlament, Roger Torrent, ha recordat Fontana com un "gran referent acadèmic" i un "exemple de la funció social de l'historiador". "Perdem una veu sàvia i compromesa. Que la terra et sigui lleu", ha conclòs Torrent.

Ens ha deixat una veu lúcida i independent, forjada des de l’erudició compromesa. Un ciutadà de la polis catalana, espanyola i europea. Des del seu modest pis de Barcelona, al Poble-sec, envoltat de llibres –els darrers anys era un gran comprador per Amazon–, connectat amb el món –cada dia llegia el ‘New York Times’, entre altres mitjans digitals internacionals–, no ha deixat mai de llegir i escriure històricament; és a dir, de pensar d’on venim i on anem. A aquest home profundament savi li ha tocat viure la davallada del prestigi de la saviesa. Però això no l’ha fet desistir mai de seguir conreant una erudició al servei de la col·lectivitat. Al servei de la cultura. Al servei de la seva concepció de la humanitat, que partia de la preocupació pels més febles.

El 2017 ha sigut el del premi Nobel per a Kazuo Ishiguro, el de les noves novel·les de Xavier Bosch, Pilar Rahola, Javier Cercas i David Trueba -totes elles entre les més venudes de Sant Jordi- i el del retorn de Jaume Cabré amb el recull de contes Quan arriba la penombra. També ha sigut l’any que s’han pogut llegir els llibres premiats amb el Sant Jordi ( El setè àngel, de David Cirici), el Mercè Rodoreda de contes (Vida familiar, de Jenn Díaz) i l’Anagrama ( La memòria de l’arbre, de Tina Vallès). Els estranys, de Raül Garrigasait, ha tingut també una repercussió notable, fet que li ha permès ser reconegut amb el premi Llibreter.