S’acaben les vacances d’estiu i ens entra una nostàlgia trista. Com és que sempre volem més felicitat? Sempre més. La pregunta, tan universal, tan definitòria del neguit de la condició humana, se la fa la Milena Jasenská, la Milena de Kafka, o millor, La Milena de Praga, a qui Monika Zgustova ha donat vida en una preciosa biografia novel·lada publicada per Galàxia Gutenberg. Traductora al català i el castellà de Kundera, Hrabal, Havel, Akhmàtova i molts altres, Zgustova es mou amb mestratge pel món centreuropeu dels totalitarismes del segle XX. Un món infeliç. Un món de fanatismes i de supervivents, de tragèdia i de lluita, ric intel·lectualment, espiritualment extraviat. Embogit.

Tots els establiments centenaris de Praga afirmen que van tenir com a client un dels escriptors més estimats pels txecs, Jaroslav Hašek. I segurament tenen raó, ja que l’autor de Les aventures del bon soldat Švejk era d’aquells que allargaven les nits, sempre amb una cervesa a la taula. La faula pacifista que va escriure sobre un noi de Praga a qui és fàcil aixecar-li la camisa, que treu de polleguera els militars quan l’envien a lluitar a la Primera Guerra Mundial, va fer famós Hašek, que no en volia saber res, de les guerres, ni dels generals, ni dels polítics. Preferia les tavernes i els restaurants. Tenia sort de viure a Praga.

Abans de morir, Franz Kafka va deixar anotat que, de tot el que havia escrit, només desitjava salvar-ne unes poques narracions. Volia mantenir, per exemple, la novel·la breu La metamorfosi, el recull de contes Un metge rural i alguns relats esparsos com A la colònia penitenciària, La condemna i El fogoner. Per reivindicar la voluntat de l'autor, Quaderns Crema va aplegar tots aquests textos en el volum Narracions (2000), traduït per Joan Fontcuberta. El director artístic del Gran Teatre del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, ja havia llegit el volum temps enrere, però l'ha recuperat aquest estiu arran del centenari de la mort de Kafka. "Acostar-se als seus contes significa, d'alguna manera, revisar la condició humana", diu Garcia de Gomar, que recomana "llegir i rellegir" l'obra de Kafka.

Avui, dilluns 3 de juny, fa cent anys que va morir Franz Kafka, a causa de la tuberculosi, a un mes de fer els 41 anys. Juntament amb Marcel Proust i James Joyce, Kafka forma la tríada dels autors de referència de la literatura occidental del segle XX, els tres grans enformadors. No “els millors”, perquè la literatura no es produeix per cap lògica competitiva. Però sí que, com en tot a la vida, hi ha persones que veuen allò que els altres no han vist i ho il·luminen. Podem recordar que Proust va morir als 51 anys, també d'una malaltia respiratòria, i Joyce un mes abans de fer els 59, a causa d'una peritonitis derivada d'una úlcera perforada, que a la vegada tenia l'origen en el seu alcoholisme.

Dilluns, dia 3 de juny, s’esdevé el primer centenari de la mort de Kafka; possiblement encara serà celebrat d’aquí dos-cents o tres-cents anys. És l’autor més profètic de tot el segle XX, i allò que va diagnosticar a les seves novel·les, d’edició pòstuma, serà realitat mentre no canviïn, cosa difícil, les determinacions del sistema polític, jurídic i econòmic de les societats avançades.

"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

No es pot dir que Kafka tingués un coneixement clar de què era Catalunya: tenia prou feina a discernir les diverses nacions que conformaven el fabulós Imperi Austríac, que per poc no va incloure el nostre país arran de la Guerra de Successió. Però hi ha dues coses que el vinculen a nosaltres. 

Alerta, periodistes i col·laboradors als diaris: Kafka (1883-1924) no és un autor surrealista, i només lleugerament fantàstic. Bàsicament és un autor realista, amb una certa tirada a les al·legories, cert, però molt menys kafkià del que tothom suposa per culpa d’haver estat mal intitulada la traducció de la seva narració més famosa: La metamorfosi, cosa que va destapar la caixa dels trons. Ja en vam parlar en un altre article, però totes les precaucions seran poques.

Acabades les vacances d’agost, els diaris començaran a preparar el primer centenari de la mort de Kafka (1883-1924); per això és el moment de prevenir-los a ells, i també als lectors, del que pot succeir. És quasi segur que Kafka serà recordat com un escriptor molt rar (cert), molt angoixat (fals), sense sentit de l’humor (fals), incomprensible (fals), avorrit (molt fals) i, en suma, “kafkià” (cert només en certa mesura).

Roberto Calasso va morir fa cosa de dos anys havent deixat una obra sorprenent i la direcció d’una de les firmes editorials més exquisides d’Itàlia, Adelphi. És molt possible que els lectors d’aquesta columna hagin llegit alguna cosa d’ell, potser Les noces de Cadme i Harmonia (1988), basat en la interminable nissaga dels déus de Grècia, potser el llibre dedicat a Kafka (K., 2002) o potser La Folie Baudelaire (2008), dedicat al poeta que va revolucionar la poesia francesa.

Som a un any del centenari de la mort de Kafka, que va tenir lloc el 3 de juny del 1924. Benvolgut lector, l’hagis llegit o no, Kafka forma part del teu univers mental, igual com passa amb Freud i Marx. No gaires més autors adjectiven les nostres vides: kafkià, freudià, marxista... Sovint pensem que la nostra vida és kafkiana, que popularment vol dir absurda, angoixant, embolicada, grotesca. La burocràcia per definició ho és, de kafkiana. I també la seva parenta més honorable, el món de les lleis: com a advocat empleat en una companyia d’assegurances, l’escriptor ho sabia bé.

"Poden, els catalans d'avui, abandonar el català com a llengua literària?", es preguntava Gabriel Ferrater a l'article Madame se meurt..., escrit el 1953, en plena postguerra. Dotze anys després donava una conferència sobre el Nabí de Josep Carner a la Universitat de Barcelona, la primera d'una sèrie que analitzaria autors com J.V. Foix, Víctor Català i Josep Pla.

A l’hora de projectar un edifici, Ricardo Bofill solia tenir al seu costat homes i dones de lletres: catedràtics d’estètica, literats, sociòlegs, i qualssevol persones que poguessin col·laborar a dissenyar un edifici d’acord amb totes les circumstàncies que, de fet, concorren en qualsevol obra d’arquitectura. A conseqüència d’aquesta ajuda pluridisciplinària, Bofill va fer edificis de molta categoria, i d’altres que van resultar un fracàs. No és que els seus assessors estiguessin poc informats, era ell mateix qui confiava excessivament en les idees "literàries" dels seus adlàters.

"Puc enorgullir-me de ser l'editor alemany viu que més acusacions de la fiscalia ha rebut", deia sovint Klaus Wagenbach. Nascut el 1930 a Berlín i mort en aquesta mateixa ciutat als 91 anys, ha sigut un dels intel·lectuals alemanys més influents de la segona meitat del segle XX gràcies a la seva intensa —i controvertida— feina com a editor.

El 1906 i el 1907 es publiquen dues novel·les pioneres: L’agent secret, de Joseph Conrad, i L’home que fou dijous, de G.K. Chesterton. Tenen en comú el retrat del nou espionatge estatal, en el qual les mentides i simulacions fetes per revolucionaris, terroristes i forces policials creen un clima d’incertesa on ningú pot estar segur del que està succeint. Ho diu Conrad: “En aquesta densa textura de les relacions entre el conspirador i el policia es produeixen inesperades solucions de continuïtat”. Poc després, Franz Kafka va plasmar a El procés el poder estructural a l’hora de jutjar i condemnar una persona innocent. Unes dècades més tard, a 1984, George Orwell va plasmar una dictadura que s’infiltra en la intimitat de les persones, que les manipula i les sotmet sense miraments. 

Ha calgut que passés més d'un segle perquè tots els dibuixos que Franz Kafka feia en quaderns i papers s'hagin recollit en un llibre. "El cas de la supervivència i difusió de l'obra de Kafka és un dels més fascinants del segle XX", assegura l'editor Joan Tarrida, de Galaxia Gutenberg, que ha anat publicant en format d'obra completa des de finals de la dècada dels 90 tota l'obra de l'autor txec. Tot esperant que el 2022 aparegui el segon tom de la correspondència ha arribat Dibujos, un fastuós volum a tot color que recull per primera vegada la totalitat de les il·lustracions i esbossos de l'autor de La transformació.

Els contes breus han anat de boca en boca des que els humans es comuniquen entre si. El conte literari i el seu germà petit, el microconte, tal com els entenem avui, s’estableixen els segles XIX i XX però tenen múltiples avantpassats. Des de les faules d’animals de Grècia i Roma en què els més desvalguts sempre surten malparats i que, sense pretensions d’alta cultura, van aconseguir els seus propis clàssics, fins a les vides de sants i màrtirs, passant pels irreverents epigrames del poeta romà d’origen hispà Marcial. Els textos breus de Marcial –La Magrana en va fer un recull sota el títol d'Epigrames– van tenir un gran èxit a l’antiga Roma: els seus llibres es podien comprar a Viena i a Britània. La llista dels besavis i rebesàvies del conte modern és molt més llarga: sàtires de tota mena, fins i tot jurídiques, com el Testamentum Porcelli, Les mil i una nits, Calila e Dimna... Però arribats al segle XX és difícil discernir què és un relat o un conte breu i un microrelat. Tots poden tenir la mínima quantitat d'elements possibles i comparteixen el fet que no han de pretendre anunciar veritats universals ni informar. Tenen presentació, nus i desenllaç. Ara bé, els estudiosos no es poden d'acord a l'hora de plantejar l'extensió màxima d'un microrelat. Sigui com sigui, és difícil explicar l'un sense l'altre, perquè la valoració de la brevetat va lligada al conte modern.

“Es tendeix a identificar una traducció com a equivalent de l’original, però no és així: la traducció és la lectura d’algú altre, en un moment concret i en una cultura específica d’un text original”, explica Miquel Cabal Guarro, que acaba de presentar una nova traducció catalana de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, a la col·lecció Bernat Metge Universal. La llengua esvalotada, torrencial i propera de l’autor rus torna a resplendir en català noranta anys després que Andreu Nin donés a conèixer la seva versió a Proa. “Tinc un respecte immens i fervorós pel Crim i càstig de Nin, però una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir lectures diverses d’un mateix llibre, i si es poguessin fer d’una forma més propera en el temps seria interessantíssim”, explica Cabal, que aquest 2021 ha revisat a fons –sense arribar a retraduir-se– els Apunts del subsòl de Dostoievski per a Angle editorial.

En una entrada dels seus Diaris del 2 d’agost de 1914, Kafka va escriure: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. — A la tarda, a l’Escola de Natació”. De fet, aquell dia no va escriure res més en aquests diaris. El caràcter lapidari de les dues frases i la seva contigüitat —de fet, estan separades per un guió llarg, senyal de pausa per a la reflexió en tipografia alemanya—, ha generat tota mena de comentaris, especialment els que senyalen que Kafka no tenia ni el més petit interès per la política.

Encara ara, en ple segle XXI, la tuberculosi mata anualment un milió de persones arreu del món i se'n declaren deu milions de noves infeccions. "Només a Catalunya en tenim un miler de nous casos cada any", recorda Ada Klein Fortuny, nom de ploma rere el qual hi ha una metge que ha dedicat gran part de la seva experiència laboral a aquesta afecció pulmonar. "Soc una persona lenta però tinc algunes obsessions –diu, en relació amb el primer llibre que ha publicat, La plaga blanca (L'Altra, 2020)–. M'ha portat cinc anys de feina, que van començar mentre llegia els papers privats de Paul Éluard i trobant que mencionava força la tuberculosi".