El cinquantè aniversari de l’assassinat de Carrero Blanco en un atemptat a Madrid va fer que dimecres molts informatius recuperessin les imatges. En el Telediario de La 1, la presentadora Alejandra Herranz explicava a l’audiència que, tot i que sempre hem vist l’escenari de l’atemptat en blanc i negre, en realitat les imatges originals es van enregistrar en color, i les van recuperar per a l’audiència. També van rescatar dels arxius la manera com, aquell dia, TVE va informar els espectadors de l’atemptat. I, vist ara, sorprèn la lentitud i prudència del presentador d’aleshores i la manera com estava redactada la notícia. S’havia de donar la primícia de la mort del president del govern del règim de Franco i aquesta dada es reservava per al final: “Buenas tardes. Esta mañana se ha producido una importante explosión cuyas causas aún se desconocen, en una zona del barrio de Salamanca de Madrid, que ha provocado varias desgracias personales. El presidente del gobierno, el almirante Carrero Blanco, que pasaba en coche camino de su despacho por el lugar de la explosión en el momento de ocurrir el hecho, ha sufrido graves heridas a consecuencia de las cuales falleció poco después de ser ingresado en una clínica”. Tot i que ja havien passat força hores de l’atemptat, s’optava per un relat en ordre cronològic dels fets deixant caure, en les últimes paraules de la notícia, la mort del president. Malgrat que els codis de la redacció periodística ja feia temps que estaven establerts, segurament, el text d’aquella notícia fa evident, per una banda, la immaduresa d’un periodisme que, en un règim dictatorial, no tenia la llibertat ni la possibilitat d’evolucionar. Però també delata la por i la cautela en les informacions delicades, en què preferien prioritzar el context de la catàstrofe per minimitzar l’impacte d’un assassinat que suposava una estocada al govern de Franco.

Avui fa cinquanta anys vaig sortir de l’escola i vaig anar cap a casa. La mare preparava el dinar sentint com cada dia Panorama, radio-crónica de la actualidad en Cataluña y Baleares. Va dir-me amb to transcendent: “Han matat el Carrero Blanco”. Just en aquell moment, el locutor informava que primer havia semblat una explosió de gas però que les investigacions posteriors havien conclòs que el president del govern havia estat víctima d’un vil i criminal atemptat. "Jo no m’he cregut que fos el gas. Quan el cotxe del president del govern surt volant, no és un accident, és que l’han matat”.

Aquest dies —fruit d’una sèrie documental, Matar al presidente, que Mònica Planas ja ha comentat en aquest diari— han tornat les especulacions sobre potencials complicitats en l’atemptat contra Carrero Blanco. Sempre he desconfiat de les teories conspiratives. Crec que Caín va matar Abel. I en aquest cas que ETA va matar l’almirall. La qual cosa no treu que, per acció o per omissió, es poguessin donar actuacions que contribuïssin al crim. De fet, hi havia una certa unanimitat en pensar que, mort Franco, Carrero Blanco retardaria qualsevol transició. I l’espectacularitat de l’acció fa inevitable una pregunta: com podia ser que els etarres poguessin muntar aquella operació sense aixecar cap sospita?

Movistar+ acaba d’estrenar una sèrie documental sobre la història amagada de l’assassinat de Luis Carrero Blanco, president del govern durant la dictadura i home de màxima confiança de Franco. La versió oficial i que s’ha popularitzat és la de l’atemptat d’ETA, que el 1973 va fer volar el seu cotxe més de 35 metres, després de col·locar la càrrega explosiva sota l’asfalt a través d’un túnel. Ara Matar al presidente dona a conèixer la teoria de la conspiració. ETA hauria sigut el braç executor, però hauria rebut el suport i la connivència d’altres estaments per actuar amb eficàcia, contundència i sense impediments. La plataforma ja ha estrenat el primer capítol i aquest dimarts oferirà el segon. El tercer i últim s’emetrà la setmana que ve. És recomanable que els dos primers, sobretot, es puguin veure sense deixar passar gaire temps entre l'un i l'altre, perquè facilita la retenció d’alguns detalls i els vincles entre tots els càrrecs i personatges que intervenen en la història. És una trama complexa en què conflueixen múltiples interessos i circumstàncies polítiques i socials, de tal manera que és fàcil perdre el fil si es desconnecta gaires dies de la història.

L'Ajuntament de Barcelona va atorgar la medalla commemorativa dels XXV Años de Paz el 1964 a Francisco Franco. Tres anys després, el consistori entregava una Medalla d'Or de la Ciutat a Antonio Ibáñez Freire que va ser ministre de l'Interior entre el 1979 i el 1980 i tenia la Creu de Ferro de l'exèrcit alemany. A l'almirall Luis Carrero Blanco, l'home de confiança de Franco i que va arribar a presidir el govern, li van donar la Medalla d'Or a títol pòstum el 1973. Després de 40 anys de democràcia, tots ells encara conserven les medalles, però les perdran aviat: avui s'ha aprovat, amb el suport de BComú, ERC, el PDECat, el PSC, Cs, la CUP i els regidors no adscrits Gerard Ardanuy i Juanjo Puigcorbé, a més de la reserva de vot del PP, l'obertura de l'expedient que culminarà amb la retirada de fins a deu medalles atorgades pel consistori franquista. La retirada s'aprovarà definitivament en el plenari del 25 de gener, coincidint amb el 80è aniversari (el 26 de gener) de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

Dijous passat aquest diari informava que, revocant una sentència anterior de l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem espanyol havia absolt la tuitaire i estudiant d’història Cassandra Vera en considerar que els seus acudits -blanquíssims, em permeto precisar- sobre l’atemptat contra Carrero Blanco no mereixien una sanció penal. Tanmateix, i potser tement que la decisió molestés determinats sectors de l’opinió carpetovetònica, els alts magistrats es van permetre amanir-la amb unes consideracions de caràcter estètic i moral: els tuits de Cassandra eren bromes “fàcils i de mal gust”, “reprovables socialment i àdhuc moralment com a mofa d’una greu tragèdia humana”.

El Tribunal Suprem ha absolt Cassandra Vera, la noia de 21 anys condemnada a un any de presó per fer acudits sobre Carrero Blanco a Twitter. L'Audiència Nacional considerava que els 13 tuits de Vera constituïen una humiliació per a les víctimes de terrorisme. El Suprem diu que es tracta de comentaris de mal gust però creu que sancionar-los per la via penal és desproporcionat.

Andreu Buenafuente va respondre aquest dimarts a la sentència de l'Audiència Nacional que condemnava la tuitaire Cassandra Vera a un any de presó per haver piulat acudits sobre l'assassinat de Luis Carrero Blanco quan era president del govern espanyol sota el règim franquista.

El govern espanyol ha triat el camí de la por. Tota la seva estratègia pública amb Catalunya consisteix a espantar, a amenaçar. Ja ho ha fet amb membres del Govern (quatre inhabilitacions), amb el Parlament (presidenta i mesa imputades), ara està espantant empreses que reben encàrrecs de la Generalitat, i ara acabin la seqüència amb mi: l’estat espanyol amenaça Govern, funcionaris i empreses... Qui és l’ultim col·lectiu que li queda per avisar? Nosaltres, els ciutadans, sobretot el 73% que diu que vol ser consultat encara que la consulta no fos pactada amb l’Estat.

Lucía Carrero-Blanco, neta del president del govern franquista Luis Carrero Blanco, assassinat per ETA el 1973, considera un "absolut disbarat" que se sol·liciti una pena de dos anys i mig de presó per a una jove de 21 anys per publicar missatges a Twitter mofant-se del crim.

Una alcaldessa del PP, Milagros Rozadilla, uns quants membres del Moviment Falangista d'Espanya, dues banderes espanyoles anticonstitucionals, dues de la Falange i uns quants paraigües. Amb aquests ingredients es pot fer, i s'ha fet aquest diumenge, un homenatge sota la pluja a Luis Carrero Blanco, l'almirall que va morir en un atemptat d'ETA quan era president del govern de l'última etapa del franquisme. Dimarts farà 38 anys dels fets.