Era la una de la matinada del 18 d'agost de 2011 que es va produir un dels fets més esperpèntics de tota la història dels clàssics Barça-Madrid, i de la història de l'esport en general. El Barça guanyava el partit de tornada de la Supercopa d'Espanya per 3-2 i tenia el títol a la butxaca.

En l'últim trimestre de l'any Pep Guardiola va sorprendre tothom fent debutar amb el primer equip un jugador del filial de qui ningú en parlava en el futbol base. És d'aquelles troballes a l'estil de Busquets i Pedro, jugadors silenciosos però pencaires i disciplinats que li encanten al tècnic de Santpedor. Era el 19 d'octubre en un partit de Lliga de Campions al Camp Nou contra el Viktoria Plzen txec, i Isaac Cuenca va sortir al camp per jugar 6 minuts.

Un dels noms de l'any en clau Barça és Èric Abidal. I no perquè marqués el gol a San Mamés la nit de Reis que classificava al Barça pels quarts de final de la Copa del Rei, si no per un motiu més humà. Al lateral francès de 32 anys li van detectar un tumor al fetge i el Barça ho va comunicar públicament de seguida, el 15 de març. Dos dies més tard Abidal era operat i iniciava una recuperació que s'intuïa llarga. Ningú comptava amb el francès fins al principi de la temporada següent. Però la seva força de voluntat i la seva fortalesa física van aconseguir un d'aquells petits miracles mèdics.

Amb 34 anys i 5 mesos, pocs s'esperaven que Cadel Evans (Katherine, Austràlia, 1977) podria aconseguir aquest 2011 d'una vegada per totes el Tour de França que tan desitjava. L'estadística jugava a la contra del ciclista australià, perquè feia gairebé 90 anys que ningú tan veterà arribava guanyador a París –Firmin Lambot, amb 36 anys i 4 mesos el 1922 i Henri Pélissier, 34 anys i 6 mesos el 1923, eren els únics precedents–.