El gran dialectòleg català Joan Veny (Campos, 1932), als 93 anys, continua dedicant unes hores al dia a l'estudi de l'etimologia i la varietat dialectal de les paraules. El seu compromís amb el català el segella anant cada setmana fins al seu despatx de l'Institut d'Estudis Catalans per seguir treballant amb la meticulositat i la passió amb què va fer obres cabdals com Els parlars catalans i l'Atles lingüístics del domini català. Els anys no li han minvat el gaudi a través de la llengua. Per això, diu que per "deformació professional" no pot evitar de fixar-se en aquest aspecte quan llegeix per plaer, sobretot poesia i, molt menys, ficció. De poesia, de seguida recomana el llibre de Sebastià Alzamora Sala Augusta (Proa), que "és una delícia". A través de dos poemes llargs, Alzamora hi parla de memòria col·lectiva i personal: "Parla de la mare i de la persecució franquista", diu Veny. "És una poesia d'aparença senzilla, però que t'arriba al fons", declara.

Sala Augusta, el primer dels dos poemes –emocionants i escruixidors– que conté el nou llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), comença amb una pantalla de cinema on es projecta la imatge d'un vaixell amarrat al port de Palma. El feix de llum proposa un viatge fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. El lector no triga a saber que aquell vaixell, el Jaume I, va ser convertit pels falangistes en presó durant unes setmanes de 1936. També el cinema on es projecta la pel·lícula havia estat, durant la guerra, "una presó per tancar-hi els rojos", coneguda amb el nom de Can Mir, perquè era propietat d'una família de falangistes que portava aquest cognom.

El dissabte 3 d'agost, Sebastià Alzamora va publicar en aquest diari una columna titulada "Companys (i altres avenços menystinguts)" que comentava el meu posicionament com a president de la Comissió de la Dignitat pel que fa a la recent declaració de nul·litat del consell de guerra del president Companys. En resposta a aquell article, he de fer constar una sèrie de fets que expliquen el meu posicionament.

A l'escriptora Núria Cadenes (Barcelona, 1970) li agrada mirar enrere: va rescatar un món de fa dos mil anys a Tiberi Cèsar (Proa) i va recuperar la investigació policial i el judici per l’assassinat del jove independentista i antifeixista valencià Guillem Agulló l’11 d’abril del 1993 a Guillem (Amsterdam). Potser per això recomana un llibre que també parla del passat: El Federal (Editorial Proa), de Sebastià Alzamora, una immersió al voltant del Foc de la Bisbal, l’aixecament, el 6 d’octubre de 1869, de 3.000 homes que volien posar fi a la monarquia absoluta i fer d’Espanya una república federal.

Quan una activitat humana –com ara la política, posem per cas– es mou en un nivell baix, les equivocacions dels altres passen a adquirir tanta o més importància que els encerts propis. Per això les campanyes electorals han passat de ser criticades per prescindibles (“els partits viuen permanentment en campanya”, és l'argument que se sol esmentar per sustentar aquesta idea, no sense almenys una part de raó) a ser vistes novament com un moment crucial del procés que culmina en el dia dels comicis. Hi ha hagut darrerament una represa, o una revalorització de la campanya electoral, en particular de la seva segona meitat, que és la que ara enfila la campanya catalana. Segurament perquè és durant la segona setmana que es poden cometre els errors que poden alterar les previsions de les enquestes: verbigràcia les eleccions generals del passat juliol, quan la mala campanya d'Alberto Núñez Feijóo i la més encertada de Pedro Sánchez van desembocar en un resultat ben diferent del que vaticinaven tots els sondejos.

La novel·la basada en fets històrics és un format que li és conegut. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) assegura que el motiva intentar entendre uns fets i uns punts de vista, però també confessa que és la porta d’un gènere que tanca, potser temporalment, amb la història que acaba de publicar. El Federal (Proa) és una immersió al voltant del Foc de la Bisbal, l’aixecament, el 6 d’octubre de 1869, de 3.000 homes que volien posar fi a la monarquia absoluta i fer d’Espanya una república federal. El que mira l’escriptor, en tot cas, és un passat que ajuda a veure el present.

El PSOE voldria que Sánchez estigués investit abans del 31 d’octubre, que és el dia que la princesa Elionor farà 18 anys i haurà d’anar al Congrés a jurar la Constitució com a hereva de la Corona espanyola. Però els contactes entre el PSOE i Junts continuen anant al ralentí. De moment. Perquè el PSOE vol esperar que demà Feijóo torni a perdre la segona votació, Francina Armengol ho comuniqui a Felip de Borbó i el rei encarregui a Pedro Sánchez la formació de govern. I negociar amnistia i bases per a l’autodeterminació no es pacta en un mes, llevat que els negociadors ens sorprenguin, que no ho sembla pas.

Prepara l'agenda, caçador de signatures! L'ARA t'ajuda a organitzar Sant Jordi amb un interactiu on podràs trobar espais, hores, autors i llibres. Aquest dimecres 23 d'abril a Barcelona hi haurà més de tres quilòmetres i mig de llibres i roses des de Gràcia fins a Drassanes: 348 parades de llibres, 200 de les quals amb signatura d'autors, i 52 de roses, que ocuparan més de 3.500 m². La majoria de les firmes d'escriptors més reconeguts seran a l'anomenada superilla al passeig de Gràcia, que a més a més guanya el carrer Mallorca. És un espai professional pensat sobretot per acollir les cues de firmes d'autors, que ja eren inviables en llocs més estrets com la Rambla o la rambla de Catalunya.

Aquest text és el pregó de Sant Jordi que l'escriptor Sebastià Alzamora va llegir en un acte a la seu del diari el 14 d'abril de 2023.

‘Chirivel, 18 km’

—Este castillo tiene quinientos años, por lo menos. O quizá más.

]]>

És dijous. Passen dos minuts de les onze del matí. Al tercer pis de la Misericòrdia, a Palma, el director de teatre José Martret diu als actors que de seguida arrancaran des de la primera escena. Hi ha una desena de persones, un piano, una tarima, molta llum, cadires. En una taula situada a l’esquerra de la porta s’acumulen un munt de papers, tasses de cafè, bossetes de Yogi Tea, pistatxos, ulleres de veure-hi, bolígrafs, llapis, un plàtan. Mocadors de paper. I llibres, un damunt l’altre: Correspondència de Joan Mascaró. Volum II, de Gregori Mir; La creació de la fe, de Joan Mascaró, i una edició de Penguin Libros del Bhagavad Gita, amb introducció i traducció de Joan Mascaró.

]]>

“Això d’avui és el que em feia més il·lusió de fer com a president d’Òmnium: lliurar el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any”. Dijous, el president Xavier Antich estava realment content. Aquest va ser l’inici del seu discurs, poc abans d’anunciar quina era la novel·la guanyadora. Dic “poc abans”, tot i que Antich es va esplaiar durant uns quants minuts, que no sé si es van fer eterns pels finalistes, perquè ja portàvem mitja hora d’acte i, per tant, d’incertesa, però que, als que no ens hi jugàvem res, ens van semblar magnífics. Antich va dir que només hi ha una cosa tan intensa i tan plaent com llegir, que és compartir una lectura, poder parlar-ne. Li dono tota la raó, i afegeixo una experiència similar: sentir parlar de literatura a algú que se l’estima, com ell.

]]>

El primer que ha fet Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) en recollir aquest dijous el premi Òmnium a la millor novel·la del 2022 per Ràbia (Proa) ha sigut recordar l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona just fa 84 anys, el 26 de gener del 1939. L'escriptor ha triat aquell moment històric per parlar de la banalitat del mal, que és el gran tema de Ràbia. "No crec que la literatura ens protegeixi del mal, però ens permet intentar entendre’l. Això és el que vaig intentar fer amb aquesta breu novel·la", ha explicat Alzamora. El llibre segueix un home de mitjana edat que s'enfronta en poc temps a dues morts absurdes: la de la seva gossa Taylor, que és enverinada, i la d'una persona amb qui coincidia sovint quan anava a passejar-la.

]]>

La vida consisteix a veure’ns morir els uns als altres i anar tirant

He llegit l’una darrere l’altra dues novel·les de personatges solitaris amb pastor incorporat: Mamut, d’Eva Baltasar (Club Editor), i Ràbia, de Sebastià Alzamora (Proa). Ara els dos personatges i els dos pastors busquen dins del meu cap un racó per ocupar. La sedimentació de lectures va com va i no sempre és previsible.

]]>

Tot a Ràbia li és conegut o proper. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), per escriure la novel·la que aquesta mateixa setmana ha publicat l’editorial Proa, no ha necessitat fer investigacions històriques, com sí que va fer per a l’anterior, Reis del món (també a Proa), i altres títols seus. Per a Ràbia, l’escriptor mallorquí ha hagut de furgar en un episodi viscut fa tot just un parell d’anys, un episodi d’aquests que fan mal: el seu ca va morir enverinat. Aquest fet és el detonant per a una història que, encara que centrada en la relació entre un home i la seva cussa, que també és enverinada, esdevé un retrat social i una reflexió sobre un estat, la ràbia, observada des dels seus múltiples caires.

]]> Es va dir molt, durant un temps, que la pandèmia tindria com a conseqüència la necessitat de pensar noves formes d’impulsar l’economia de mercat. Segurament no vam tenir prou en compte que també podria tenir l’efecte de donar nous impulsos a la vella cobdícia de sempre. Significativament, quan encara tot just es comença a entreveure el final de la pandèmia (però no, ni de bon tros, el de la crisi econòmica que ha comportat), una certa elit empresarial catalana planteja, segons ells com a necessitat peremptòria, una ampliació de l’aeroport del Prat. Com és propi d’aquest tipus d’elits, en realitat no ho plantegen ni ho demanen, sinó que ho exigeixen. L’impacte damunt l’entorn (singularment, damunt els aiguamolls del delta del Llobregat) seria -sempre segons els mateixos peticionaris- insignificant en comparació amb els perjudicis que comportaria per a l’economia catalana, i espanyola, la renúncia a dur endavant aquesta ampliació.

]]> S’estén darrerament -a les tertúlies, a les xarxes, a llocs on es discuteix de política- l’expressió “els egos personals”, que és una d’aquestes construccions que fan riure perquè són redundants. “Els egos personals” pertany a la categoria de “les persones humanes” o, en el seu moment, “les antigues pessetes”. En el primer cas, la insistència en allò “humà” com a sinònim de bondadós ha dut a autèntiques atrocitats del llenguatge, com aquest “humanisme digital” amb què s’anuncia una empresa tan poc “humana” com una gran entitat que, en el camí d’una fusió, fa un ERO sagnant que deixa milers de persones al carrer mentre els seus directius s’apugen obscenament el salari. En el segon, és còmic parlar de “les antigues pessetes” quan sabem del cert que no n’hi haurà de noves.

]]> A pesar que sigui notícia de la setmana passada (prehistòria, dins els ritmes de l’actualitat trepidant), s’ha de subratllar la importància de l’aprovació de la llei de l’eutanàsia. No tan sols perquè sigui el fruit -històric, aquest sí- de quaranta anys de lluita dels moviments civils que l’han reivindicada. I no només per la paradoxa que, amb la seva aprovació, l’estat espanyol reconeix i incorpora un nou dret fonamental al seu Codi Civil, mentre utilitza el Codi Penal per fer retrocessos espantosos en altres drets i llibertats ciutadanes, com ara la llibertat d’expressió o de manifestació. La llei de l’eutanàsia permet als governants espanyols presumir de situar-se a l’avantguarda en matèria de regulació de drets, al mateix temps que segueix havent-hi presos polítics i exiliats per motius ideològics.

]]> En uns temps en què tothom es disputa l’estatus de víctima, faltava que fins i tot la policia es presentés com a tal. És un fenomen que vam començar a veure amb el cas d’Altsasu (amb falsos testimonis d’agents que van convertir una brega de bar en emboscada terrorista) i amb el judici de l’1-O (amb desenes d’agents de Policia Nacional i Guàrdia Civil prestant fals testimoni davant del Tribunal Suprem). Ara són els Mossos els que, a través dels seus representants sindicals, declaren sentir-se víctimes dels polítics, per una banda, i per l’altra, d’uns manifestants que, pel que es veu, tornen a ser d’una violència i un odi inusitats. Curiosament, són els Mossos els que han tornat a buidar un ull a una d’aquestes manifestants, i no a l’inrevés. Els Mossos ja comencen a tenir una galeria dels horrors d’ulls buidats, suficients per adonar-se que la repetició precisament de la mateixa nafra no pot ser casual. Buidar ulls requereix punteria i premeditació, i és una acció que es veu afavorida per l’anonimat que proporcionen l’uniforme i el casc i -potser sobretot- un corporativisme de mala casta que protegeix els mals policies. Que la policia tingui, a la nostra societat, allò que se’n diu el monopoli de la violència és en principi un encert (ens evitem que tothom pugui anar armat per la vida, com succeeix per exemple als EUA), però no pot ser l’excusa perquè la policia administri la violència a caprici. Ni tampoc perquè l’encengui amb tàctiques pensades amb aquest objectiu, incentivant el protagonisme dels vàndals que acostumen a colar-se dins de les manifestacions.

]]>

L a mestressa del cafè ha posat, damunt l’esplandit de la finestra que guaita a la plaça, un recipient de terrissa ple de mandarines. Un raig de sol d’un matí de desembre que ja avança cap al migdia hi cau al damunt, i dona a la pell de les fruites una aparença renovada, com si les haguessin acabat de rentar. Al costat de les mandarines hi ha també un ramell de gencianes, dins un gerro transparent. I a través dels vidres de la finestra i del portal, des de l’interior del local, la mestressa i el cambrer que l’ajuda per hores poden veure la clientela que seu a la terrassa. Tres taules ocupades i una de buida: amb les restriccions, i amb l’espai de terrassa de què disposa, a la mestressa no li dona per afegir una cinquena taula. Es tracta d’aprofitar els dies de sol, com avui, per parar la terrassa, ja que el nivell 4 prohibeix les consumicions a l’interior de l’establiment. La veritat és que fa un sol llampant, quasi primaveral, i això alegra la mestressa, tot i que també li fa pensar si 21 graus de temperatura, per Nadal, no deu ser un mal senyal. D’un temps cap aquí abunden els mals senyals, i també les males notícies.

]]>