“Hi ha dues maneres de viure”, li va dir Pere Portabella un dia a la seva filla, quan era una adolescent: “Sense córrer riscos, o corrent-ne. La primera és més tranquil·la i la segona és més dura, perquè és possible que et trobis que t’han deixat sol. Totes dues maneres són correctes, però si al final de la teva vida poguessis convertir-la en una corda i estirar-la, veuries que havent viscut els mateixos anys, aquella persona que ha corregut riscos ha viscut el doble”. L'hi vam sentir explicar ahir a Carol Portabella, en l’acte a la Filmoteca de Catalunya en què va presentar-se Acció Portabella, un seguit d’accions que tindran lloc a tot el món i que serviran per celebrar el llegat del director i productor de cinema, que va camí dels cent anys.

Fa patxoca veure com Jordi Balló explica l'Acció Portabella, una proposta d'abast mundial per celebrar el centenari de Pere Portabella (Figueres, 1927) que començarà el 2026 i tindrà el gruix del recorregut el 2027. Darrere seu, a la pantalla de la sala Laia de la Filmoteca es desplega una constel·lació de noms i fletxes. Hi ha, entre molts altres, el MoMA de Nova York, el CCCB i el CaixaForum; el Festival de Cinema de Toronto, el de Buenos Aires i el de Jeonju; la cinemateca d'Amsterdam, la de Brussel·les i la de Praga; el Museu Tàpies, la Fundació Miró, el Reina Sofia i la Fundació Vila Casas; la Universitat Autònoma de Barcelona i la de Girona; el Cidob i Òmnium Cultural; el Centre Cultural Dom Omladine de Belgrad i la Federació Catalana de Cineclubs.

Àngel Jové (1940-2023) va ser un gran artista i molt polifacètic: un dels autors de la primera obra de videoart de l'Estat, Primera mort, va col·laborar amb Bigas Luna en pel·lícules com Bilbao i Caniche i va dissenyar objectes com la làmpada Babel. A més, va fer desenes de portades per a les editorials Lumen i, sobretot, Anagrama. Jové podria haver viscut de rendes, però va continuar escrivint i creant incansablement a l'estudi. Els seus seguidors i el públic que encara no el coneix estan de sort: dos anys després de la seva mort, el Museu Tàpies exposarà el seu llegat amb una gran mostra comissariada per la prestigiosa historiadora de l'art Maria Josep Balsach, companya de l'artista. Serà un dels plats forts de la programació del museu per al 2026 i una de les exposicions de l'any a Barcelona. "Àngel Jové va ser un artista molt fort, però també molt sensible", afirma la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto. "Va fer algunes exposicions molt concretes i per amistat, però el món de l'art no li interessava, trobava que esquinçava la seva concentració. Quan va haver de triar entre el món de l'art i crear, va triar crear".

Disset anys després de l’estrena mundial, a la Mostra de Venècia, d’El silenci abans de Bach –el penúltim llargmetratge de Pere Portabella–, el certamen italià ha homenatjat el cineasta figuerenc amb la presentació del documental Constel·lació Portabella. Aquesta producció catalana dirigida per l’italià Claudio Zulian, que s'ha programat a la secció Venice Classics, celebra el llegat artístic de l’autor de Vampir Cuadecuc, sense oblidar la dimensió política de qui va ser senador per Girona en la legislatura constituent espanyola, entre 1977 i 1979. És possible que Constel·lació Portabella, amb la seva vocació didàctica, se situï als antípodes de l’esperit transgressor del cinema de Portabella, però no hi ha dubte que som davant d’un treball exemplar d’anàlisi periodística. Així, el film proposa un recorregut cronològic per l’obra del director de Pont de Varsòvia, des dels seus inicis com a productor –amb el polèmic triomf de Viridiana de Luis Buñuel a Canes com a zenit traumàtic– fins a la dimensió conceptual dels seus últims treballs. “Per portar Bach fins al segle XXI, havia de barrejar la seva música amb els sorolls urbans del present”, declara el cineasta en unes imatges d’arxiu.

En la seva darrera reencarnació, Bob Dylan inclou una peça inspirada en els famosos versos de Walt Whitman: “I contain multitudes”. La descripció encaixaria per a Pere Portabella (Figueres 1927), que al llarg de la seva trajectòria ha combinat exitosament –o almenys amb prou ressò— interessos, etapes i vincles ben diversos. Aquesta multiplicitat de vides ha anat en paral·lel amb una clara preocupació per reflexionar i preservar els diferents llegats acumulats. Gràcies a aquesta previsió i a la complicitat amb el crític i cineasta Esteve Riambau, responsable de l’edició i el pròleg, sorgeix un retrat on els textos del mateix biografiat serveixen per il·lustrar els tres grans talls temàtics i cronològics en què s’organitza Impugnar les normes.

S’ha presentat a Barcelona Impugnar les normes (Galàxia Gutenberg), un llibre que recull escrits de Pere Portabella sobre art, cinema i política, que són els pals que més ha tocat aquesta singular personalitat que ja ha fet 97 anys. En els textos destaquen noms com Buñuel, Miró, Tàpies, Chillida, Tarradellas, Brossa, Santos i un nombre incomptable d’amics, coneguts i saludats, perquè en Portabella no va parar mai a casa i quan hi ha parava l’obria per organitzar trobades entre diferents.

"Què és un cineasta? Per a molta gent la resposta és una evidència: una persona que es dedica a fer pel·lícules o un professional del cinema o l’audiovisual. Però si hi ha un cineasta que no s’identifica amb aquesta resposta de manual és Pere Portabella”. Són les paraules que ha pronunciat el degà de la Facultat de Lletres, Àngel Quintana, que aquest dijous al matí exercia de padrí durant la investidura de Pere Portabella (Figueres, 1927) com a doctor honoris causa de la Universitat de Girona (UdG). L’acte, celebrat a l'aula Modest Prats de l’església de Sant Domènec, ha enaltit l'immens llegat cultural i polític del cineasta, amb el record constant del seu principal aliat d’aventures artístiques, Carles Santos (1940-2017), la música del qual ha estat present amb la interpretació de tres fragments que va compondre per al documental Gaudí (1970) de Clovis Prévost. 

El productor i director de cinema Pere Portabella i Ràfols (Figueres, 1927) serà investit dijous doctor honoris causa per la Universitat de Girona, i l’endemà farà 95 anys. El dia de l’entrevista ha arribat molt d’hora al seu despatx de la Rambla Catalunya de Barcelona i demana al seu equip que li tinguin a punt qualsevol dada que la conversa pugui requerir. Obro una de les carpetes i em trobo amb un text del llibre de Cirici i Pellicer L’art català contemporani on hi diu: “La concepció informativa va tenir un evident precursor, a Barcelona, en Pere Portabella, després dedicat al cinema. El 1957, imaginava posar a la ciutat un bloc de formigó de l’escullera penjat en l’aire amb cables d’acer. Des del 1961, a París, Christo fa monuments d’aquest tipus”. A la vida de Portabella hi ha Saura, Buñuel, Tàpies, Miró, Brossa, Santos, Cassià Just o Tarradellas, però la seva influència s’estén fins al present amb noms com Lacuesta, Serra, Guerín o Recha. Les parets del despatx estan nues, amb marques dels quadres que ha enviat al Museu de l’Empordà de Figueres, on s'ha muntat l’exposició Pere Portabella, art i vida. El Bòlit de Girona també repassa la seva obra.

Aquest diumenge, Antoni Bassas conversa amb el director i productor de cinema, Pere Portabella. La setmana que ve serà investit doctor honoris causa per la UdG, la mateixa setmana que complirà 95 anys.

“Amb la cançó bastim en la foscor / altes parets de somni”, recitava Salvador Espriu, enfilant amb solemnitat l’últim quartet del Poema XXV de La pell de brau. Acabava així: “Anem tancant les portes a la por”. Llavors, els gairebé 4.000 assistents al Primer Festival de Poesia Catalana -que ha passat a la història com a Price dels poetes - aplaudien, enfervorits. Potser sí que es començava a perdre la por al règim franquista, perquè la cloenda de Joan Oliver - Pere Quart acabaria amb crits de “Llibertat, llibertat!” que van afegir el matís polític a un dels recitals de poesia catalana més emblemàtics del segle passat.

Entre la filmografia única de Pere Portabella (Figueres, 1929) hi ha ‘Poetes catalans’, que el cineasta va aconseguir enregistrar clandestinament durant el ‘Price dels poetes’, la nit del 25 d’abril del 1970. És un document fílmic i literari de primera

“Té sentit batallar en la política des de l’àmbit de la cultura?”, es preguntava ahir el cineasta i productor Pere Portabella al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. La pregunta era volgudament retòrica. Es respon sola donant un simple cop d’ull a l’extensa obra i trajectòria de Portabella, que acaba de fer 90 anys. Així es va fer palès també en la cerimònia d’entrega de la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, que el cineasta va rebre acompanyat d’amics i coneguts. Una àmplia representació del món cultural i polític -des del director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, i el productor Jaume Roures, fins al vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, o la dona de Jordi Cuixart, la periodista Txell Bonet- va acompanyar Portabella en un acte que va ser “la reparació d’un deute per part del consistori”, en paraules de l’alcaldessa, Ada Colau.

Joan Brossa considerava la poesia -i, per extensió, la creació-“una aventura oberta”. Cada poema era una petita o gran investigació que es proposava resoldre a través d’un text, visualment o a través d’una proposta escènica. Un cop se’n sortia, passava a la següent. Així va treballar durant més de cinc dècades d’una productivitat excepcional, que va arrencar amb La bola i l’escarabat el 1941, i es va tancar amb Sumari astral, publicat poc després de la seva mort, el 1999.

El plenari de l’Ajuntament ha aprovat avui atorgar quatre Medalles d’Or al mèrit cultural per reconèixer la promoció cultural de quatre professionals, Jorge Herralde, Pere Portabella, Assumpció Malagarriga i Maria Dolors Bonal.

UNA PERVERSIÓ DE ‘JESUS CHRIST SUPERSTAR’

El cicle Escenes de L’Auditori presenta Seward Rise Superstar. In the mane of Jordi Oriol, una desconstrucció del musical de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber amb el grup de rock Seward i el dramaturg i actor Jordi Oriol.

]]>

En la filmografia de Pere Portabella hi ha experiments cinematogràfics, documents artístics i films d’autors com Buñuel i Saura. Però segurament la seva pel·lícula més èpica, una superproducció amb desenes de milers d’extres -i fins i tot un punt d’intriga-, és el retorn de Tarradellas a Catalunya, que el director va orquestrar amb una posada en escena de marcat caràcter cinematogràfic. L’entrada de l’exposició Pere Portabella. Cinema, art i política és precisament una sala dedicada a l’esdeveniment que el 23 d’octubre del 1977 va escenificar la restauració de la Generalitat.

]]>

A Pere Portabella (Figueres, 1929) la definició de cineasta li queda un pèl curta. La seva carrera no es pot reduir a una disciplina, sinó que, com ell mateix diu, és la integració de “l’avantguarda artística, la pràctica fílmica i l’activisme polític”. La Fundació Vila Casas explorarà fins al 23 de juny al Museu Can Framis de Barcelona aquesta cruïlla amb una exposició triangular i polifacètica: Pere Portabella. Cinema, art i política. Són els tres pilars d’una obra que trenca barreres formals, d’un cinema que, com reclamava Godard, no és polític pel contingut sinó per la forma. “No es poden fer propostes noves sense idees i codis nous”, diu Portabella.

]]>

Impactant i colpidor. Són els dos adjectius que més reflecteixen més bé les sensacions experimentades durant la projecció d’ El sopar, de Pere Portabella, dijous a la nit als Cinemes Texas de Barcelona. Per molts motius. Primer, per un d’estrictament cinematogràfic: és l’estrena absoluta en sales comercials d’aquest film rodat el 1974. Un esdeveniment per si sol que va acompanyat d’un corol·lari impressionant d’influxos fílmics, culturals i socials, tots ells molt ben explicats a l’article de Jordi Balló i Alan Salvadó de l’últim número de la revista La maleta de Portbou. Els dos historiadors han resseguit la història de la pel·lícula, l’han investigat i formen part també de la seva nova vida.

]]>

Aquest diumenge, Antoni Bassas entrevista al director i productor cinematogràfic, Pere Portabella.

]]>