L’inconvenient dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que ja ens els sabem de memòria. La virtut dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que són tan significatius i fascinants que no te’ls acabes mai i pots tornar-hi un cop i un altre, la qual cosa converteix la inconveniència de saber-te’ls de memòria en una sort, un incentiu i un avantatge.

El poeta i filòsof italià Giacomo Leopardi considerava que la moda i la mort eren germanes perquè tenien una naturalesa i una feina comunes: la de renovar contínuament el món.

Elegant i d’una amabilitat exquisida, Atom Egoyan és també un dels grans directors canadencs –nascut al Caire el 1960– de les últimes dècades, responsable d’obres fascinants com Exòtica (1994), El dolç avenir (1997) i Ararat (2002). Amb Seven veils, que estrenarà la plataforma Filmin l’11 de juliol, Egoyan firma la seva pel·lícula més rodona de l’última dècada, una meditació sobre el convuls procés de crear una obra d’art en què Amanda Seyfried interpreta la directora de la nova versió d’un muntatge de l’òpera Salomé en què ella mateixa va treballar de jove. Heretat del seu mentor, el projecte és un regal enverinat que remou traumes familiars i col·lideix amb la nova sensibilitat d’una societat post Me Too.

La literatura sempre ha ocupat un paper fonamental en la vida i obra d’Albert Serra. Com a lector extremadament format i entès, el cineasta banyolí proposa a l’ARA la seva particular recomanació d’estiu: un recull de cartes d’Oscar Wilde, reeditat recentment en castellà per Alba Editorial. Segons Serra, aquest compendi, que compren tot el periple vital de l’escriptor irlandès, permet apropar-se, des de la privacitat de l’autor, a un món ric i singular: “És un llibre molt instructiu, que passa ràpid. Descobreix Wilde com un personatge únic, no han existit dues persones com ell a la història”, diu el director. I, citant Borges, afirma: “Wilde, a més de ser enginyós, sempre tenia raó. Sempre amaga un fons de veritat”. 

Amb traducció de l’anglès i notes de Joan Antoni Cerrato, l’editorial Quid Pro Quo publica un recull de l’agudesa dels pensaments extrets de les obres, de la finor dels articles i de la contundència dels assaigs escrits per una bèstia intensa de la literatura irlandesa, el poeta i dramaturg Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900), mestre de la teoria estètica de l’art per l’art. 

Torna el decadentisme. O potser tornen tan sols els termes decadència, decadent..., com a derelictes del moviment artístic al qual donaven nom fa més d'un segle. A quin moviment representen avui aquests conceptes? El retrat de Dorian Gray és una de les obres emblemàtiques del vell decadentisme. El seu autor, Oscar Wilde, aprofundiria després en aquests principis artístics amb un diàleg al qual va titular La decadència de la mentida (tots dos llibres es poden trobar editats a Quaderns Crema). En Dorian Gray hi ha la història de qui, tot creient-se indestructible d'aquí a l'eternitat, contempla com el seu retrat es va degradant i corrompent fins a tornar-se una imatge execrable, i així l'amaga i procura que no la vegi ningú. És d'aquesta manera com el protagonista firma el seu pacte amb la mentida. Al que no arriba és a fer responsable de la seva pròpia decadència els altres i la ciutat on viu, Londres.

D’alguns autors ens interessa la seva coherència; d’altres, les seves contradiccions. Entre aquests últims, almenys per a mi, hi ha Oscar Wilde, un escriptor al qual la seva època va jutjar excessivament, amb condescendència al principi i amb cruel duresa al final. El moralisme no tolera les contradiccions perquè es fonamenta, precisament, en la seva ocultació. Per això no està mal triat el lema que resumeix la hipocresia moral: “Vicis privats, virtuts públiques”. Oscar Wilde, en plena època victoriana, es va proposar subvertir aquesta rendible diferenciació. Mentre se’l va identificar amb l’esteticisme els seus mals van ser menors, i fins i tot es va premiar la brillantor del seu enginy amb memorables èxits teatrals, com el que va acompanyar la seva obra La importància de ser Frank.

Havia de ser un dels convidats estrella del BCN Film Fest, però al final Rupert Everett va cancel·lar el seu viatge a Barcelona per presentar la seva primera pel·lícula com a director, La importancia de llamarse Oscar Wilde, biopic sobre l’etapa més crepuscular del famós escriptor -també interpretat per Everett- que demà arribarà a la cartellera. Feia més de 20 anys que l’actor anglès perseguia el projecte, més o menys des que va protagonitzar Un marit ideal, que adaptava una obra de l’escriptor. “El que em va atreure d’Oscar Wilde és que és el Jesucrist del moviment gai -explica per telèfon en un descans del rodatge de la sèrie Adult material -. Wilde és meitat déu i meitat home; en altres paraules, un gran geni que alhora és increïblement humà, amb les mateixes debilitats i defectes que tothom. A Wilde no el va destruir ningú, sinó la seva pròpia vanitat i ego. I això em sembla commovedor”.

“Penses que la gent perversa i criminal és poderosa i feliç perquè encara no saps quin és el sentit de la vida”, escrivia Boeci mentre era a la presó de Pavia -a principis del segleVI- acusat de conspirar a favor de l’Imperi Bizantí. El llibre que va fer entre reixes, Consolació de la filosofia, no va evitar que morís decapitat, però durant l’Edat Mitjana es va convertir en un dels textos de pensament més influents, i molts segles després, a finals del XIX, el papa Lleó XIII el va confirmar com a màrtir i sant catòlic.

Ens agrada molt anar al teatre amb els nens. Per ells és tota una aventura perquè els fa sortir d'allò quotidià i perquè els impacta molt veure els personatges en directe i no pas en pantalla. Però darrerament em costava trobar algun espectacle que connectés amb els dos nens grans (l'Adrià en té 11 i l'Albert té 9 anys) que ja no volen saber res d'espectacles infantils però que encara són petits per entendre determinats textos. Estem en aquell moment que ni una cosa ni l'altra.

Lord Arthur Savile decideix casar-se, però després de saber per mitjà d'un quiromàntic que hi haurà un assassinat al seu futur, Savile s'esforça per esbrinar les circumstàncies d'aquesta suposada maledicció. A més d'una comèdia brillant, El crim de Lord Arthur Savile és un alegat enèrgic contra la superstició, recuperat ara per Quaderns Crema amb la traducció de Jordi Larios.