Pocs mesos després de la finalització dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, la revista La Veu del Carrer va publicar un número titulat "La Barcelona de Maragall" en què obria el debat sobre com havia de ser la ciutat un cop acabada la gran festa olímpica. Un dels articles portava la firma de Manolo Vázquez Montalbán, que advertia que "acabat el somni olímpic podríem caure en l'errada de donar per acabada la ciutat i fatalment condicionar tot el projecte i el model de creixement a allò que s'ha construït". "Cal metabolitzar les coses positives i recuperar el discurs de les necessitats reals que tenim un cop acabat l'espectacle", va dir. Paraules ben actuals en una ciutat, Barcelona, que va trigar poc a despertar d'aquell somni d'una nit d'estiu tan bonic, ja que el 1996, tot just quatre anys després d'acomiadar el Cobi, el desallotjament del Cinema Princesa va evidenciar que moltes persones no trobaven el seu lloc a la Barcelona postolímpica. Tota una generació que s'havia emocionat al saber que la ciutat seria olímpica i que havia plorat acomiadant el Cobi a la cerimònia de clausura, va haver de renegar de la mascota al veure com un cop acabada la festa naixia una nova ciutat imperfecta.

Ahir mentre feia el sopar, el 3/24 retransmetia en directe l’acte institucional del 30è aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Alguns mots que s’hi van pronunciar em van fer recordar que, el llunyà 1986, un era un més dels molts alumnes que vam sortir de l’escola al carrer per celebrar-ho, mentre els cotxes feien sonar la botzina i la ciutat saltava. Eufòria en contagi, la mestra de mates havia aturat la classe per celebrar-ho. Encara ho recordo com si fos ahir. Però es veu que el temps voraç sempre passa de pressa. Si la memòria no em falla del tot, ja corria el 1992 i tot just havíem passat d’estudiar en barracons a inaugurar l’IES Vila de Gràcia. Vam rebre dues visites distintes del poder polític regent del moment –Pasqual Maragall i Jordi Pujol–. A Maragall recordo que vam preguntar-li, en una distesa conferència, com era possible que un govern socialista foragités Marx del temari de filosofia de la Selectivitat –i ens va respondre amb moltíssimes apreciacions defensant el llegat marxià. A Jordi Pujol el vam rebre al carrer amb una pancarta que deia "Pujol, adona-te’n: el nostre futur, la justícia social". Una part de la direcció de l’escola no volia que la protesta passés dins l’institut. Però Pujol va fer de Pujol i, trencant el protocol, se'ns va apropar magnèticament, ens va donar la raó i va estar xerrant-nos mitja hora, incitant-nos a formar-nos molt i millor per assolir-ho. Avui, tres dècades després, el que és fora de la filosofia ja no és Marx sinó la filosofia sencera. I el futur no ha estat la justícia social que reclamàvem, sinó el seu antònim.

A poques hores de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, a la mascota Cobi li va sortir competència. Dos dies abans de la inauguració ja es jugaven partits del torneig de futbol i la premsa va descobrir que un dels suplents de la selecció dels Estats Units també es deia Cobi. “De sobte tenia tot de premsa a la porta de la Vila Olímpica esperant-me”, recorda amb una rialla Cobi Jones (Detroit, 1970), que llavors portava rastes i se’n feia creus, de ser olímpic. “Venia d’una família amb arrels a Alabama, on ningú coneixia aquest esport. El vaig descobrir per casualitat quan ens vam traslladar a Califòrnia i, entre que no vaig defallir i un munt de sort, van incloure’m en el grup de joves jugadors que anirien als Jocs i després es concentrarien per preparar el Mundial que organitzava els Estats Units el 1994. Ningú ens coneixia, però un cop es va saber el meu nom la gent em demanava autògrafs” explica. Cobi Jones va debutar en la derrota nord-americana 2-1 davant d’Itàlia en un Camp Nou mig buit, admetent a la premsa que “no tinc clar si la mascota és un gos o un ós”. De Mariscal, el dissenyador, no en sabia res, però “vaig comprar tots els productes que vaig poder on apareixia el nom Cobi”. Avui en dia guarda molts d’aquests records al seu despatx. Convertit en un popular analista de televisió, Jones recorda aquella època com “els millors anys de la meva vida. Els Jocs de Barcelona van coincidir amb la preparació del Mundial del 1994 a casa, quan el futbol va fer un salt de qualitat. I Barcelona era una ciutat de futbol; recordo anar a veure el Camp Nou, tan gran, i emocionar-me. La màgia d’aquells dies, intentar coincidir amb els jugadors del Dream Team de bàsquet, que dormien en un hotel diferent, l’alegria de la gent... Barcelona va canviar-me la vida”. 30 anys més tard, Jones ja sap que el Cobi era un gos. I recorda que ell va ser batejat així per un nom de pila africà que vol dir “el més gran”, una decisió de la seva mare per connectar amb les arrels africanes dels seus avantpassats.

Pocs arquitectes i urbanistes han tingut tant d’impacte en una ciutat com Oriol Bohigas a Barcelona. No va fer la feina sol, esclar, ni tampoc se li pot atribuir tot el mèrit o el demèrit de la transformació urbanística de la ciutat en la Transició, però el seu paper ha sigut cabdal a l’hora de definir polítiques urbanístiques (la monumentalització de les perifèries, la recuperació de les platges o la Vila Olímpica), tendències arquitectòniques (la invenció de l’Escola de Barcelona com a moviment), estructures culturals (la unificació dels museus d’arts decoratives) o també de triar les persones i professionals que l’ajudarien en totes aquestes estratègies. Hi ha també el Bohigas arquitecte que, a través de l’estudi MBM (Martorell-Bohigas-Mackay), ha estat gairebé seixanta anys construint a Barcelona i a fora. Analitzem el seu llegat amb 8 exemples. 

Avui voldria dir un parell de mots arran de la mort sobtada de Diana Garrigosa, a causa d’un infart. Tenia 76 anys i era presidenta de la Fundació Maragall de lluita contra l’Alzheimer, economista de formació i independent de caràcter. Garrigosa no va voler ser primera dama, tal com escriu avui l’Antoni Batista en un obituari. No, Diana Garrigosa no va voler ser mai “la senyora de”, ni consta que jugués cap paper polític en la carrera de Pasqual Maragall. Més aviat se sap que va patir per la trajectòria del seu marit, primer per inesperada (Maragall va arribar a l’alcaldia de Barcelona quan van nomenar Narcís Serra ministre de Defensa) i després per cruel. Soc testimoni de com la va mortificar l’evidència que alguns dels mateixos socialistes que havien anat a buscar Pasqual Maragall perquè s’enfrontés a Pujol i Mas a les eleccions eren els que després no el van ajudar a governar i més aviat, al final, se’l van treure de sobre. Garrigosa va causar baixa de militant del PSC quan se'n va atipar. El cas de la parella Maragall i Garrigosa és ben curiós: probablement tots dos, per caràcter, haurien volgut una vida normal i, en canvi, es van trobar que van haver d’actuar molts anys sota els focus.

El dia d’avui està informativament marcat per la declaració de Rajoy davant el jutge de l’Audiència Nacional pel cas de corrupció de la trama Gürtel, i per la votació, al Parlament, que ha d’aprovar la reforma del reglament que permetrà aprovar la llei del referèndum per la via de la lectura única, sense possibilitat de presentar-hi esmenes.

La majoria dels medallistes olímpics a Barcelona 92 tenien menys de 30 anys quan, després dels Jocs, La Caixa els va repartir una llibreta daurada i amb cinc estrelles que representaven els cinc cercles olímpics. Era la Llibreta Campions, per la qual quan fessin 50 anys cobrarien entre 30.000 i 600.000 euros. "Jo tenia 23 anys i vaig pensar: «Me'n queden 27 per cobrar-ho!». Quan vaig arribar al poble li vaig dir a un conegut que quant me’n donava... i em va dir que la guardés en un calaix i me n’oblidés. Encara és al calaix: li agrairé el consell tota la vida", explica José Manuel Moreno, or en el quilòmetre contrarellotge de ciclisme a Barcelona 92.

¿Seria possible que dues persones s’haguessin infiltrat enmig de l’espectacle de La Fura dels Baus durant la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona? TV3 planteja aquesta hipòtesi a Amics per sempre, un telefilm commemoratiu dels 25 anys de la cita olímpica que la televisió pública té previst estrenar el 24 de juliol, la vigília de l’aniversari de l’inici dels Jocs del 1992. La cinta, dirigida per Román Parrado (Ebre, del bressol a la batalla), es va començar a gravar el 3 de maig i durant aquesta setmana, l’última del rodatge, s’ha instal·lat a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, que ha tornat a veure desfilar els uniformes blancs i blaus dels voluntaris.