Hans Magnus Enzensberger va proposar el 1982 una hipòtesi irònica sobre el "subdesenvolupament com a estadi superior del socialisme". Es referia al comunisme, res a veure amb la socialdemocràcia que defensa el nou alcalde de Nova York, Zohran Mamdani. Pocs anys després del lúcid enginy d'Enzensberger, la broma s’acabava: el 1989 queia el Mur de Berlín. Per fi els alemanys de l’est, i al darrere seu els ciutadans de totes les repúbliques soviètiques, podien escapar-se de la presó en què s’havia convertit un món comunista marcat per l’escassedat, la burocràcia, el terror, el malbaratament, la desinformació, la incapacitat d’innovar... Res no funcionava, tothom s’espiava. Era la fi d'unes societats totalitàries que, a força de terror, s'havien garantit un suport fanàtic o una lleialtat passiva. La caiguda del comunisme va semblar que era definitiva i total. Però la història mai és lineal.

"El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d'aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res", assegurava, amb la seva murrieria habitual, Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981). Ho escrivia al text que encapçala l'edició ampliada i revisada d'un dels seus primers llibres, Rússia. Notícies de la U.R.S.S. (Edicions Diana, 1925), a El Nord, el cinquè volum de l'obra completa de Destino. A El Nord, que va precedit per dos llibres de viatges fonamentals per entendre el Josep Pla jove, Cartes de lluny i Cartes de més lluny, aquell recull de cròniques per al diari La Publicitat s'ha transformat en Viatge a Rússia el 1925 i incorpora un llarg preàmbul escrit des del Mas Pla, a Llofriu, a principis del 1967, en què l'autor confronta aquella "atzagaiada de joventut" amb la seva visió madura: "Aquest llibre és un esquema volgudament simple d'una construcció: les parets i els cairats d'una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l'edifici".

Alain Badiou (Rabat, 1937) és filòsof, escriptor i dramaturg francès. Alumne, entre altres, de Sartre, Lacan i Althusser. Ha estat i continua sent un activista polític actiu: va protestar contra la guerra d'Algèria, va cofundar el Grup per a la Creació de la Unió dels Comunistes Marxistes-Leninistes de França el 1969 i l'Organització Política el 1985.

Corina Oproae va néixer a Transsilvània (Romania) el 1973, i el 1998 va venir a Catalunya, on viu des d'aleshores i on ha escrit la seva obra poètica, tant en castellà com en català, i ha traduït també als dos idiomes autors com Marin Sorescu, Ana Blandiana, Mary Oliver i Tatiana Tibuleac. A La casa limón, que va guanyar el premi Tusquets 2024, narra la infància d'una nena a la Romania del dictador Nicolae Ceaușescu. El comunisme és omnipresent, però Oproae parla de molts altres temes que continuen sent tabú.

El marxisme ha pres el poder absolut a Sri Lanka: en qüestió de dies i de manera democràtica, després d'haver arrasat a les eleccions legislatives aconseguint dos terços del parlament. El primer pas va ser la victòria del candidat de tendència marxista Anura Kumara Dissanayake (es fa conèixer per les inicials: AKD) a les eleccions presidencials el 21 de setembre, quan va aconseguir el 42% dels vots derrotant la vella elit política. El canvi és contundent: en les anteriors presidencials, l’any 2019, AKD amb prou feines va assolir el 3% dels vots. La candidatura que ha encapçalat respon a una coalició de diverses organitzacions progressistes sota el nom de Poder Popular Nacional (PPN). El seu partit, però, és el Front d'Alliberament Popular, un grup polític marxista-leninista que va fracassar en dos aixecaments armats (1971 i 1987). Posteriorment, el partit va moderar la seva praxi i es va incorporar al sistema parlamentari en una estratègia que ha acabat donant els seus fruits. 

Va ser un acte brutal d'un altre temps, gairebé d'un altre món, quan la Guerra Freda era calenta i Alemanya estava dividida: un oficial de la temuda policia secreta d'Alemanya de l'Est va disparar i matar un home que intentava creuar cap a Occident. Mig segle més tard, un tribunal alemany ha declarat l'exoficial de 80 anys, Manfred Naumann, culpable d'assassinat i l'ha condemnat a deu anys de presó, una de les penes més dures imposades al regnat del terror de la policia secreta, coneguda com la Stasi.

Fa dos anys i un mes, aproximadament, Vladímir Putin va declarar de manera formal, oficial, rotunda, que Rússia no tenia cap intenció d'atacar Ucraïna. Mentrestant, les seves tropes s'anaven concentrant a la frontera amb la connivència de Bielorússia, lligada feudalment en règim de semiindependència a les actuals restes de l'URSS. D'aquell engany majúscul adreçat al món no se n'ha parlat més. Tampoc s'ha parlat sense subterfugis dels misteriosos enverinaments amb poloni, ni de la persecució sistemàtica d'opositors al règim rus, ni de res per l'estil. Per part d'Europa es tracta d'un silenci sovint vergonyós; per part de la Xina, simplement és interessat. Seguint la tradició de l'URSS, Putin menteix per sistema i desinforma amb professionalitat (era el seu ofici com a funcionari del KGB). Tot segueix igual que en l'època de Willi Münzenberg, espia alemany al servei de Stalin, que va organitzar una xarxa gegantina d'adoctrinament, manipulació i compra de voluntats a la qual es van adherir molts intel·lectuals europeus i nord-americans. L'únic que ha variat és el mètode: avui es basa sobretot en la ingènua il·lusió de "les fonts alternatives" i en el control de les xarxes socials.

La politòloga albanesa Lea Ypi (Tirana, 1974), professora a la London School of Economics, ha vist com la seva primera novel·la, de caràcter autobiogràfic, s’ha convertit en un fenomen editorial global. Libre (Anagrama) s’ha traduït a 30 idiomes. Lea Ypi ha passat per Barcelona convidada pel CCCB. De petita volia ser una nena comunista perfecta –els pares i l’àvia li van ocultar que eren una família de dissidents– i ara és una intel·ligent veu crítica del capitalisme.

1. Memòria. Aquell 11 de setembre de 1973, al cap tard, devíem ser unes mil persones a una protesta improvisada davant de l’ambaixada de Xile a París. La majoria dels reunits eren dirigents i militants de l’extrema esquerra, encara que tot d’una va aparèixer Yves Montand i poc després Michel Foucault. La sensació d’impotència pesava sobre les espatlles. Sabíem que no hi havia res a fer i que les notícies serien cada cop pitjors. Els colpistes necessiten exacerbar la maldat perquè creuen que la por és imperativa per imposar la servitud. I estan instal·lats en la pèrdua de la noció de límits: tot els està permès. Per als joves esquerrans de la meva generació, aquell dia va ser el final de la innocència. Volíem creure que es podia arribar per la via democràtica a un socialisme democràtic. I que Salvador Allende era l’elegit per demostrar que això era possible sense violència i sense dictadures.

Martin Amis va morir com a conseqüència d'un càncer d'esòfag el 19 de maig. Tenia 73 anys. Se'l coneix sobretot com a novel·lista, tot i que també fou autor d'assaigs rellevants. Aquí en comentarem un de molt concret que el va enfrontar –això sí, d'una manera força discreta, sense estirabots– amb alguns intel·lectuals d'esquerres. Es tracta de Koba el Temible (Koba the Dread: Laughter and the twenty million), publicat en anglès l'any 2002 i en castellà el 2004. Fins fa relativament poc, encara era de bon gust entre certs cercles fer acudits sobre el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin. Si no vaig errat, no hi ha bromes del mateix tipus sobre, per exemple, Primo Levi o altres persones que van passar per peripècies horribles. Un dels objectius prioritaris de Koba el Temible fou explorar la inquietant naturalesa d'aquestes rialles tan i tan selectives. Per a alguns, encara avui, els vint milions de morts de l'estalinisme només van ser un malson insignificant dins de la gran il·lusió utòpica del comunisme del segle XX. Ignorar-los, o fins i tot riure's d'ells i de les altres desenes de milions de morts generats per visionaris com Mao, semblava –sembla encara?– una cosa vagament justificable, o almenys comprensible. Davant del gran somni de la revolució, els morts, encara que es comptin per milions, esdevenen una mena de peatge de la utopia, una petita nosa en el si de la lluminosa teoria que conduïa al paradís socialista. Fa dues dècades, l'assaig d'Amis fou, doncs, en aquest sentit, alguna cosa més que una crònica sobre l'era de Stalin. Era una reivindicació de la memòria, així com la dolorosa restitució d'una veritat històrica que mostrava la complicitat d'alguns intel·lectuals amb aquella bogeria. La denúncia d'aquesta complicitat el portà llavors a ser persona non grata en determinats cercles.

Fa un any i mig vaig publicar un article en aquestes mateixes pàgines sobre la gran revolta popular a Cuba motivada per la penúria econòmica i la manca de perspectives de futur, agreujades per la pandèmia. Vaig conjecturar que com que l'exèrcit és la institució més poderosa i més ben organitzada del país, alguns generals podrien intentar mantenir les seves avantatjoses posicions econòmiques evitant participar en la repressió i buscant un acomodament reformista. No va ser així. La setmana següent a la revolta, cinc alts generals van morir sense que se n'aclarissin les causes i uns mesos després també va morir sobtadament el general Luis-Alberto Rodríguez López-Calleja, cap del conglomerat empresarial i financer de les forces armades revolucionàries, que controla les principals fites de l'economia cubana, inclòs el sector turístic, i un dels homes més importants en l'estructura de comandament a Cuba.

La sèrie Dallas es va exportar a més de 60 països durant els anys vuitanta. Però l’emissió de la telenovel·la nord-americana a Romania va provocar un autèntic sotrac. Els seus habitants, que duien anys sota la dictadura comunista de Nicolae Ceausescu, van descobrir una realitat que ignoraven: una opulència, unes comoditats i una manera de relacionar-se amb els diners que van ser un punt d’inflexió en la mentalitat política, social i econòmica de la població.

El meu majordom porta tota la tarda insistint perquè posem l’aire condicionat. Li he dit que ni parlar-ne perquè nosaltres som d’esquerres. Com tothom sap, els d’esquerres ni posem l’aire condicionat, ni viatgem a Nova York ni tenim un Keepall de Louis Vuitton i, en línies generals, anem descalços. Si fóssim de dretes, li dic al meu majordom, ah, si fóssim de dretes!, tot seria realment diferent i podríem posar l’aire condicionat o calçar vambes d’aquelles que cusen amb les seves pròpies mans uns infants dins un taller remot i fosc del con sud. Però com que no som de dretes, perquè som d’esquerres, ni aire condicionat, ni vambes ni res de res.

El capitalisme és un model de producció caracteritzat fonamentalment pel respecte a la propietat privada i el respecte al dret d’acumulació individual de capital. En els darrers segles l’únic model de producció alternatiu que l’ha impugnat a escala rellevant ha estat el comunisme, caracteritzat fonamentalment per la col·lectivització de la propietat dels mitjans de producció, la prohibició de l’acumulació privada de capital i el monopoli estatal en l’acumulació de capital.

No va ser fàcil per a Kristen Ghodsee vendre Por qué las mujeres disfrutan más del sexo bajo el socialismo (Capitán Swing) al seu país natal, els Estats Units, que durant anys va combatre el comunisme amb la Guerra Freda. L'etnògrafa i professora d'estudis de Rússia i Europa de l'Est a la Universitat de Pennsilvània diu que Fox News va destrossar el llibre, però que cada vegada té més èxit entre els lectors. L'autora parteix de diferents estudis i enquestes de satisfacció sexual fetes a l'Alemanya de l'Oest i de l'Est, o a Polònia, per tractar un munt de temes: les polítiques públiques, les desigualtats dins la parella i fora, l'educació sexual, els danys del capitalisme en la salut individual i col·lectiva... En cap moment diu que l'antic bloc comunista fos un paradís, però en rescata algunes de les polítiques públiques.

De l’informe periodístic de Lluís Molla Gombau (Barcelona, 1943-2010) en el número de la revista mensual Dossier-Mundo (III-1972) dedicat als primers senyals d’aperturisme a la Xina de Mao (entrada del país a l’ONU i viatge del president nord-americà Richard Nixon a Pequín). El Partit Comunista Xinès celebra aquests dies el centenari de la seva fundació.

Fa pocs dies, en una animada reunió de Meet, una persona comentava la seva preocupació pel to agre i puntualment virulent que avui torna a impregnar alguns articles d'opinió en certs mitjans. ¿Com substituir-lo per un veritable debat d'idees? Això per no parlar dels comentaris incendiaris que, dia sí i dia també, condicionen arreu del món la dinàmica de les xarxes socials i de les edicions digitals de tots els diaris. Qualsevol debat important és per força intens, però en cap cas hauria d'estar protagonitzat per actituds ressentides, malintencionades i verinoses. Existeix un problema previ, però: per arribar a constrastar honestament i constructivament determinades maneres d'entendre la realitat cal abans retornar als temes que vam tancar en fals en el passat. En cas contrari, només farem tombs sense sentit, inútilment. Els debats que al segle XX es van cloure amb una o altra impostura coincideixen, fil per randa, amb els temes tabú que actualment formen part del gran mur de contenció mental de la correcció política. Són les grans preguntes que, per raons purament conjunturals, no podien obtenir una resposta clara immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

E l Museu del Kitsch de Bucarest és una de les atraccions turístiques més originals de la capital romanesa. Reunida gràcies a les visites dels seus fundadors a mercats d’antiguitats i a les donacions de romanesos i turistes anònims, la col·lecció comprèn infinitat d’objectes d’estètica vulgar i cridanera, i ofereix un viatge únic per la Romania que els altres museus ignoren.

Amb una letalitat relativa -amb prou feines un 2% enfront del 9,6% de la SARS, el 34,4% de la MERS, el 40% de l’Ebola o el 52,80% de la grip aviària-, el coronavirus no resulta tant una amenaça per a la salut com per al règim xinès, ancorat en els costums de la Guerra Freda però acomodat en el seu paper de potència internacional i amb l’ambició de substituir els Estats Units ara que la gestió de Donald Trump genera un cert buit de lideratge.