La sonda Kosmos 482, llançada per l'antiga Unió Soviètica el 1972 amb destinació a Venus, no va arribar mai a sortir de l'òrbita terrestre i, després de mig segle, s'espera que aquesta setmana torni a caure sobre el planeta Terra. L'òrbita de l'artefacte està decaient i s'espera que "torni a entrar a l'atmosfera terrestre en algun moment entre el 7 i el 13 de maig", ha indicat aquest dimarts la NASA a la seva pàgina web. Atès que va ser dissenyada per resistir el pas per l'atmosfera de Venus, més densa i calenta que la terrestre, "és possible que la sonda (o alguna part) sobrevisqui a la reentrada a la Terra i arribi a la superfície".

Fa dos anys i un mes, aproximadament, Vladímir Putin va declarar de manera formal, oficial, rotunda, que Rússia no tenia cap intenció d'atacar Ucraïna. Mentrestant, les seves tropes s'anaven concentrant a la frontera amb la connivència de Bielorússia, lligada feudalment en règim de semiindependència a les actuals restes de l'URSS. D'aquell engany majúscul adreçat al món no se n'ha parlat més. Tampoc s'ha parlat sense subterfugis dels misteriosos enverinaments amb poloni, ni de la persecució sistemàtica d'opositors al règim rus, ni de res per l'estil. Per part d'Europa es tracta d'un silenci sovint vergonyós; per part de la Xina, simplement és interessat. Seguint la tradició de l'URSS, Putin menteix per sistema i desinforma amb professionalitat (era el seu ofici com a funcionari del KGB). Tot segueix igual que en l'època de Willi Münzenberg, espia alemany al servei de Stalin, que va organitzar una xarxa gegantina d'adoctrinament, manipulació i compra de voluntats a la qual es van adherir molts intel·lectuals europeus i nord-americans. L'únic que ha variat és el mètode: avui es basa sobretot en la ingènua il·lusió de "les fonts alternatives" i en el control de les xarxes socials.

Quan una comunitat, una família o bé una individualitat, un sol ésser humà, emprèn el camí d’un objectiu que creu just, necessari i fins i tot sagrat per sobreviure, pot detectar o no en les primeres passes de l’incert recorregut quines pulsions erràtiques poden conduir al daltabaix. Al desastre: de l’individu, de tota una societat, d’un país sencer. Si no hi ha hagut plena consciència en emprendre el camí i s’hi han incorporat condicionants erràtics, el resultat de tanta anomalia serà la mutació en realitats també anòmales. I el que és anòmal que subjau pot fer malbé una vida individual i també una vida col·lectiva. I així és com esdevenen malaguanyades un munt de seqüències transcendentals de la Història amb majúscula.

Els EUA estan iniciant la tercera fase de la seva política exterior des de 1945. La primera, formulada pel president Truman, tenia dos objectius: reforçar l’Estat per contraposar-se a l'URSS i promoure la democràcia al món a través de la cooperació. Era la Guerra Freda. Es va prioritzar el desenvolupament de la indústria i la tecnologia als EUA. No estava encara provat que l’economia planificada del comunisme no funcionava. El desenvolupament de la indústria pesada a l'URSS sota els plans quinquennals va ser un èxit, malgrat l’empobriment general de la població. La política industrial de Stalin i la victòria sobre el nazisme forjaven el mite: l’economia planificada “era superior” a l’economia de mercat.

Milers de persones han passat aquest dissabte per la històrica Casa dels Sindicats de Moscou, al centre de la capital russa, per retre homenatge a Mikhaïl Gorbatxov, l'últim líder de la Unió Soviètica, que va morir dimarts als 91 anys i a qui Rússia ha acomiadat en una cerimònia popular i sense honors d'estat. Des de primera hora del matí ja hi havia russos esperant per entrar a la Sala de les Columnes, reservada a personalitats il·lustres del país, que s'ha obert a les 10 del matí (hora local). La previsió era que l'acte de comiat s'allargués durant dues hores, però la insistent cua de ciutadans que volien dir l'últim adeu a Gorbatxov ha fet que la cerimònia hagi acabat durant més de quatre hores.

A l’antiga Unió Soviètica, els acudits polítics eren el principal vehicle subreptici d’expressió de l’opinió política. Un dels que corria poc després de l’arribada al poder de Gorbatxov el 1985 plantejava la següent pregunta: “En qui es recolza Gorbatxov al politburó?” La resposta: “En ningú. Es pot moure tot sol”. 

Coincidint amb la mort de Mikhaïl Gorbatxov, els espectadors que vulguin aprofundir en la dimensió política i humana de qui va ser el president de l'URSS o descobrir el seu llegat trobaran a Filmin Meeting Gorbachev, un documental d’una hora i mitja dirigit pel cineasta alemany Werner Herzog i el documentalista André Singer. L’any 2018, Herzog es va entrevistar llargament en tres ocasions amb Gorbatxov. El mandatari acabava de sortir de l’hospital. La conversa és l’eix vertebrador d’aquesta producció. Asseguts l’un davant de l’altre reflexionen sobre la seva trajectòria i els grans esdeveniments de la història. Gorbatxov parla a poc a poc, fa respostes curtes, però sintetitza en poques frases pensaments profunds molt interessants. Herzog no amaga la devoció pel polític que té al davant: “Conèixer Gorbatxov per a un alemany és aclaparador per la història”, anuncia el director. Ell mateix posarà la veu en off al documental amb una entonació que transmet admiració i tendresa. “La invasió nazi va convertir Rússia en un país devastat, amb vint-i-cinc milions de morts. Gorbatxov va ser testimoni de la guerra quan era adolescent”. Herzog tem que el fet de ser alemany pugui incomodar l’exmandatari de la Unió Soviètica. En canvi, s’estableix de seguida un marc de confiança agradable entre els dos interlocutors. Primer viatgem a la infantesa i joventut del protagonista. I a partir del moment en què enceta la seva etapa política, el documental creix i es torna més interessant, i la història d’Europa i la del món s’hi entrellacen amb la trajectòria de Gorbatxov. Les imatges d’arxiu són extraordinàries. Algunes mostren la seva capacitat de connectar amb la gent, de conèixer cada racó, de sentir curiositat pels detalls de la vida social, cultural i econòmica per entendre com cal governar. Gorbatxov només es posarà una mica a la defensiva quan Herzog li recordarà la tragèdia de Txernòbil. Altres personalitats internacionals complementaran la figura del polític a través dels records dels moments compartits. El final de la Guerra Freda, les polítiques de desarmament nuclear, el glàsnost, la implantació de la perestroika, la unificació d’Alemanya, la figura de Borís Ieltsin són els grans temes que s'hi aborden. Alguns, amb el dolor íntim de Gorbatxov, que es fa evident per a l’espectador. Un dels moments més emotius de la conversa és quan l’entrevistador li pregunta què li va suposar emocionalment el final de la Unió Soviètica. Gorbatxov no pot articular les paraules. “És un problema personal”, li diu lacònicament per deslliurar-se de la càrrega d’haver de concretar. Meeting Gorbachev és un documental que dona el que promet: la possibilitat de conèixer el polític tant per la seva dimensió professional com humana. Gorbatxov fa algunes advertències que, des de la perspectiva actual, semblen gairebé un presagi. “¿Què li agradaria que posés a la seva làpida?”, li demana Herzog. I Gorbatxov ho té clar. El mateix que va llegir a la tomba d’un amic seu: “Ho vam intentar”. El final del documental deixa l’espectador amb una sensació agredolça. Una conversa apassionant però el desencís de veure com desapareix una manera més elevada de fer política.

Un any més, els carrers de les ciutats russes, especialment els de Moscou, es preparen per a les desfilades que commemoren la victòria de la Unió Soviètica contra el monstre de l’Alemanya nazi. Els 26 milions de morts en aquell conflicte van marcar tota la població soviètica i els seus descendents els recorden anualment. Els assajos comencen, de fet, a principis de maig, i ja fa uns dies que es poden veure tota mena de vehicles blindats que circulen per avingudes cèntriques. Aquell dia reviuen els símbols soviètics, ja que va ser l'URSS, que va guanyar el nazisme.

La setmana passada, en aquest mateix espai, vaig referir-me a La fi de l’Homo Sovieticus, de Svetlana Aleksiévitx, per intentar entendre les dèries que inspiren Vladímir Putin, i al rellegir-lo he pensat que un passat mal digerit és sempre una potencial amenaça de futur. A Rússia i arreu. Per tant, si se’m permet de fer-ne una analogia, malgrat les distàncies siderals, diria que a casa nostra estem vivint una transició relativament similar -en podríem dir la fi de l’Homo processus - que per sort no té cap conseqüència cruenta, però sí que ens remet a un passat mal digerit. No té res a veure l’URSS amb la Catalunya del Procés, però hi ha un factor que ens agermana amb la generació de russos que van veure caure l’imperi soviètic: la nostàlgia de l’èpica. La nostra no és l’èpica de les victòries militars, sinó la de les causes perdudes. Però, durant tota una dècada, molts ciutadans de Catalunya es van nodrir de l’impuls de protagonitzar un episodi històric, una lluita col·lectiva amb un objectiu que semblava a l’abast.

Es commemoren els 30 anys de la descomposició d'aquella versió de l'Imperi Rus anomenada Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Per entendre bé tot allò cal no refiar-se de les paraules. A la dictadura que els russos van imposar a l'Est d'Alemanya, per exemple, li van dir República Democràtica, mentre que el nacionalisme expansionista rus més exacerbat rebia el nom d'internacionalisme. En tot cas, la grandiosa farsa no es va desmanegar degut a la caiguda del Mur de Berlín l'any 1989 sinó al fet que els mecanismes repressius propis de l'estat, entre els quals destacava el KGB que llavors donava feina a Vladímir Putin, van quedar-se sense forces el 1991. Com si es tractés d'una cosa poc honorable, Putin va aclarir fa poc que durant un temps no li va quedar altre remei que fer de taxista (és força més probable que un experimentat membre del KGB amb rang de tinent coronel es dediqués a fer altres cosetes; però aquí ja ens posaríem en mode especulatiu). Putin considera que el desmantellament de l'URSS va ser "una tragèdia". Aquesta percepció de la realitat té conseqüències, òbviament: quan s'ha trencat una cosa suposadament bona i valuosa d'una manera "tràgica" cal refer-la, reconstruir-la. Dit així, en abstracte, la declaració pot semblar innocent, però resulta que Putin la pronuncia mirant molt fixament a Ucraïna, de la qual ja s'ha annexionat una part. 

L’ estiu del 1995 viatjava per Sibèria a la recerca dels canvis que s’havien produït a Rússia des de la desintegració de l’URSS quatre anys abans. Aquells dies les coses caduques, les ruïnes i la ferralla predominaven encara sobre les coses noves, que emergien com brots aïllats en l’immens territori.

Un dia abans del termini previst, l'últim militar nord-americà ha abandonat l'Afganistan. La fotografia nocturna distribuïda pel Pentàgon ens mostra Chris Donahue, comandant de la 82a divisió aerotransportada, pujant a l'últim avió de les forces armades nord-americanes que s'ha enlairat des de l'aeroport de Kabul. Amb les primeres llums del dia, els talibans han entrat dins l'aeroport i han pres possessió dels avions que fins fa poc formaven part de l'exèrcit de l'aire afganès (pagats amb diners occidentals). Les imatges dels talibans celebrant la sortida dels nord-americans certifiquen el final d'una intervenció militar que ha durat dues dècades i que s'ha saldat amb una derrota militar, perquè els talibans tornen al poder, però amb el compromís que l'Afganistan no tornarà a ser la base d'atacs terroristes als Estats Units.

En un temps en què un missatge de 280 caràcters ja estableix doctrina, quan dedicar 5 o 6 minuts a la lectura d’un article de diari constitueix un esforç considerable, la publicació d’un llibre de 1.628 pàgines, d’un dens assaig d’història social i cultural, pot semblar una aventura forassenyada. Per fortuna, no ha estat aquest el parer dels responsables d’Acantilado/Quaderns Crema, que fa tot just unes setmanes van portar a les llibreries el monumental volum de Yuri Slezkine La casa eterna: Saga de la Revolución rusa.

L’any 1969 el comitè central del PCUS i el consell de ministres de la Unió Soviètica, amb el vistiplau del president Leonid Bréjnev, van impulsar la construcció d’una gran fàbrica estatal de camions pesants capaç de crear vehicles que poguessin treballar en tots els durs escenaris climàtics i orogràfics de l’immens territori soviètic i abastir les necessitats de l'Exèrcit Roig en el context de la Guerra Freda amb els Estats Units i els seus aliats europeus.

Fa cinquanta anys el món va viure la primera partida d’escacs disputada al cosmos. Amb motiu de l'aniversari, aquest dimarts es recordarà la fita històrica amb un enfrontament entre Serguei Kariakin i els astronautes Ivan Wagner i Anatoli Ivanixin.

Quedaven poques hores perquè acabés el segle XX. Era el 31 de desembre del 1999, ara fa 20 anys, i el primer president de la Federació Russa, Borís Ieltsin, enfonsat políticament i amb la popularitat per terra, tenia preparada una notícia: anunciava la seva dimissió, convocava eleccions per al cap de tres mesos i, mentrestant, nomenava president el seu primer ministre, Vladímir Putin. Acabava de néixer la Rússia de Putin: després de reafirmar el seu poder a les urnes el març del 2000 i de donar-se a conèixer en la guerra de Txetxènia, aquest excoronel del KGB, de figura robusta i posat serè, accedia al Kremlin per no sortir-ne.