A totes les cases hi ha fotografies. Dels fills, de les netes, dels pares, de les àvies. La gent hi acostuma a sortir en una posició lleugerament artificial, en plena acció d’alguna activitat que els defineix o en un moment emblemàtic de la vida: a punt de xutar una pilota, al cim d’una muntanya o enfundats en un vestit de boda. Al menjador de casa hi havia una fotografia del meu besavi Manelet al costat d’un tauró martell de tres metres. S’havia enredat accidentalment a la xarxa de la barca on feia de pescador i, quan van arribar al port d’Arenys, algú va immortalitzar aquella captura tan extraordinària que fins i tot va ser notícia a La Vanguardia. Com tot allò que es normalitza perquè forma part del fons sobre el qual s’adquireix l’ús de raó, potser mai li vaig atribuir la importància que tenia. Senzillament era allà. Formava part del paisatge domèstic, com els rosers i les nespres del pati, el taller de ceràmica del porxo o els vinils de Creedence Clearwater Revival.

La Barceloneta és un suquet de bròtola o unes anxoves en vinagre. La Barceloneta és en quarts de pis, és a dir, una casa de dues plantes dividida en pisos de vint-i-vuit metres quadrats. La Barceloneta és la vida al carrer, amb àpats a la porta de casa. La Barceloneta és on treballen o on viuen Alba Aguilera (Barcelona, 2001), Montse Catalán (Barcelona, 1975), Esther Jorquera (Barcelona, 1987) i Marina Monsonís (Barcelona, 1979), que ens expliquen com lluiten contra les paelles i les orades congelades que es venen al passeig Joan de Borbó (un nom que no els agrada), contra les botigues de te matxa i de pollastre teriyaki i sobretot contra el monocultiu turístic. La Barceloneta és allà on les quatre dones han fet amistat, lligades amb moltes cordes d’una única xarxa que branden amb força: volen mantenir l’essència de barri pescador.

El mar és infinit, però les butxaques dels consumidors no. Els deu peixos més consumits a Catalunya el 2024 es poden agrupar segons una única característica: són els que arriben al mercat amb un preu més ajustat. També tenen altres punts en comú, com ara que són peixos petits, de molta tradició culinària i de molta qualitat.

El Govern i la Fiscalia del Medi Ambient de Barcelona investigaran l'abocament químic que va rebre el riu Besòs després de l'incendi en una empresa de Polinyà (Vallès Occidental). Aquest dilluns l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha anunciat que ha obert un expedient informatiu a l'empresa química afectada per l'incendi, Barnastock, especialitzada en la gestió de residus industrials. D'altra banda, des de l'ACA també han explicat que en els pròxims dies disposarà dels resultats dels controls efectuats a la zona –quatre mostrejos en tres dies– i aplicarà un programa de seguiment específic per analitzar l'evolució de la qualitat de l'aigua després del vessament. Paral·lelament a aquestes dues accions del Govern, la Fiscalia mediambiental barcelonina també ha obert diligències per investigar d'ofici l'abocament químic al riu Besòs, que ha provocat la mort de més d'un miler de peixos, segons ha avançat El Periódico.

Ara és temps de gambes, molls, escórpores i també de tonyines salvatges d'almadrava. Els peixos i el marisc tenen temporada, però no segueixen el mateix patró que les verdures i les fruites. La temporada dels productes del mar la determinen les vedes, que cada port marca per a les espècies per respectar-ne la reproducció i, per tant, la supervivència. Ara bé, també hi ha moments de l’any que es pesquen més uns peixos que d'altres perquè justament arriben a la costa catalana per reproduir-se. Seran figues d’un altre paner que, quan els peixos i els mariscs s’hauran reproduït, perdran qualitat: el cos quedarà més flàccid i, per tant, la mossegada no serà tan molsuda. Però ja ho hem dit, són figues d’un altre paner, i ara toca menjar el que toca.

Entro al restaurant Amar, dins de l’Hotel Palace, i pregunto per l’Arnau Subías. Em responen que no saben qui és. Els dic que és el científic marí que treballa per a Rafa Zafra i em diuen: “Ah, el biòleg!”. Li explico l’anècdota a l’Arnau al restaurant Estimar, al barri del Born, on ens hem traslladat perquè és on té les fitxes dels peixos i crustacis de què parlarem. “Quan em trobo algú que em pregunta de què treballo, els dic que soc un biòleg que treballo en un restaurant, i que la meva feina és divulgar el producte marí entre l’equip, perquè ho sàpiga traslladar al comensal”. És una resposta extensa, certament. I l’explica des del 2022, quan va començar a treballar-hi. L’Arnau matisa que tècnicament és científic marí i no biòleg marí. El cas és que les marisqueries del cuiner Rafa Zafra és dels pocs restaurants de l’Estat que compten en l’equip amb un científic que investiga i aprofundeix sobre el producte que serveixen a taula. Pensant amb rapidesa ens ve al cap un altre restaurant, Aponiente, que sempre també ha comptat amb l’investigador Juan Martín Bermúdez que treballa amb el cuiner Ángel León. 

Lluís Tort és catedràtic de fisiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, degà del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, expresident de la Societat Catalana de Biologia i membre de diverses societats científiques internacionals. Amb més de 200 treballs publicats, és expert en investigació sobre l’estrès i la immunodepressió en peixos.

La prodigiosa intuïció de Charles Darwin va preveure que al llarg de la història de la vida les espècies van anar canviant i que, per tant, hi hauria d’haver una gradació contínua entre les espècies més antigues i les més modernes. La idea, que avui ens sembla perfectament natural, va topar amb la rigidesa de la mentalitat victoriana, en part perquè aleshores hi havia poques proves, pocs fòssils d’antics animals que fossin prou propers per il·lustrar-ho. Al llarg dels segles XIX, XX i XXI s’han anat trobant fòssils que han omplert els buits de la història de la vida i s’han visualitzat millor aquestes transicions, però n’hi havia una que a principis del segle XXI encara estava pendent: la de les formes de vida que van representar la transició dels animals aquàtics als terrestres.

El transvasament de la poca aigua que quedava embassada a Sau cap al pantà de Susqueda ha començat. Fa uns dies el Govern va ordenar augmentar l'alliberament de 0,3 hm³ per dia als 0,5 actuals. La mesura, forçada per la sequera excepcional que pateix Catalunya, es fa per preservar la qualitat de l'aigua del pantà i de tota la conca del Ter i garantir el seu aprofitament per a l'ús prioritari, que és abastar la població. El pantà de Sau ja està en el mínim històric del 10% (abans de començar el buidatge fregava el 17%) i la profunditat no supera els 20 metres, una cota que comença a posar en risc els peixos que hi habiten, que sense pluja les pròximes setmanes i al ritme actual podrien morir d'aquí un mes. L'arribada prematura de la calor, a més, empitjora la situació perquè accelera el procés d’estratificació (separació de les capes d’aigua de menor a major temperatura) i redueix l’oxigen del medi de les espècies.

S’apaguen els llums a l’Aquàrium de Barcelona i tots els nens i nenes ja són dins el sac de dormir. És tard, però tenen els ulls ben oberts mentre els taurons passen lentament per damunt del seu cap. “Els taurons se'ns podrien menjar?”, pregunta un d’ells, que fins fa un moment semblava ben segur de si mateix. El monitor respon amb una pregunta: “Els éssers humans formen part de la cadena alimentària dels taurons? No. Les pel·lícules ens han explicat moltes mentides”, afegeix amb humor. Tot seguit es disposa a narrar un conte per ajudar-los a agafar el son. Però és difícil, perquè malgrat que hagi quedat clar que la idea del tauró que devora persones és un mite inflat pel cinema, particularment per la pel·lícula Tauró de Steven Spielberg, trobar-se estirat allà mentre veus els taurons enormes circulant, incansables, és massa emocionant. I també inoblidable.

Un cuiner de Port de la Selva compra un déntol a la peixateria. Com a bon cuiner, prefereix netejar-lo ell mateix, de manera que se l’emporta sencer. Un cop al restaurant, quan l’obre per netejar-lo, hi troba un cilindre de plàstic amb un número de telèfon. La curiositat pot més que les urgències d’un restaurant de costa a l’estiu i hi truca. La veu de l’altra banda li demana d’on ha tret el peix. El cuiner l'hi explica. A continuació, el peixater que l’hi ha venut rep una trucada en què li pregunten on ha comprat el déntol. A la llotja de Palamós, respon. El contacte amb la llotja apunta a un pescador de l’Estartit, que afirma que el va pescar al nord de les illes Medes, fora de la reserva.

La distribució dels sistemes sexuals dels peixos en l'arbre de la vida és un misteri. Ara, però, se sap que inicialment tenien els sexes separats, segons un estudi liderat per l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona. La troballa, que publica aquest dilluns la revista Nature Communications, ha revelat que el gonocorisme (tenir un únic òrgan reproductiu biològic, sigui masculí o femení) és el sistema sexual ancestral dels peixos i no l'hermafroditisme (els dos tipus d'òrgans alhora) com es creia fins ara. La investigadora de l'ICM-CSIC Susanna Pla afirma que "l'evolució dels sistemes sexuals és més dinàmica i complexa del que s'assumeix habitualment". En concret, és dinàmica perquè hi ha sistemes sexuals que es guanyen i es perden amb més facilitat del que es creia, i és complexa perquè per passar de tenir un òrgan sexual a tenir-ne dos cal haver passat per un sistema intermedi, anomenat hermafroditisme seqüencial, en què les espècies canvien de sexe al llarg de la seva vida, especialment quan els mascles passen a ser femelles.

¿Som prou intel·ligents per entendre la intel·ligència dels animals? Una pregunta similar dona títol a un dels llibres del primatòleg Frans de Waal i planteja una qüestió que va més enllà de l’aparent joc de paraules. Quines maneres tenim de conèixer la ment animal? ¿Com podem accedir al que passa dins del seu cap o, en el cas del pop, també dins dels tentacles? (Només aquest exemple ja indica que per estudiar el cervell dels animals cal deixar enrere l’antropocentrisme.) La directora Sally Potter, autora d’Orlando (1992), diu que el cinema consisteix en mostrar la superfície de les coses per evocar les realitats no materials que hi ha al seu interior. Precisament això és el que han de fer els psicobiòlegs que estudien la cognició animal. Observar-ne l’exterior per deduir-ne l’interior.

La crisi ambiental al mar Menor, a Múrcia, no només continua sinó que s'agreuja. Segons dades de la conselleria murciana de Medi Ambient, en 8 dies s’han comptabilitzat entre 4,5 i 5 tones de peixos morts a causa de la falta d’oxigen de l’aigua, a conseqüència de la quantitat de nutrients procedents de l’agricultura intensiva. La quantitat de peixos morts gairebé duplica la de l’última crisi de la llacuna, la del 2019 (3 tones). Aquest últim episodi ha enfrontat els governs espanyol i murcià.

S’acumulava tanta gent a l’aparador de la botiga d’electrodomèstics del carrer Major d’Alcover, on estava exposat, que van decidir treure’l. Sembla que la gernació els dificultava les vendes. Allò que despertava expectació no era una nova cafetera automàtica ni una nevera que consumeix poquíssima electricitat, no, sinó un fòssil marí, el Colobodus giganteus (per dir-ho d’alguna manera, una tonyina antiga), que ara es pot veure al Museu d’Alcover.

Els raors han tornat a les cuines des de l’1 de setembre, quan es va obrir la veda de la seva pesca a les Balears que va començar el 31 de març passat. “Altres anys se’n permetia la pesca a l’agost, però els científics van comprovar que era quan més es reproduïen i per tant van allargar-ne la protecció”, afirma la biòloga marina Anna Bozzano. A les cuines, xefs com Carme Ruscalleda sostenen que són uns peixos de gran bellesa i molt gastronòmics, “especialment si es fan fregits”, comenta.

Un abocament de purins al riu Sallent, al municipi alturgellenc de Coll de Nargó, ha provocat la mort de centenars de peixos. Tot plegat ho han donat a conèixer els Agents Rurals a través de les xarxes socials, i han informat que han obert una investigació per determinar-ne el causant.

Que les verdures tenen temporada ho sap tothom. Que els peixos també en tenen, en canvi, no ho sap tanta gent. Un dels problemes és que molts d’aquests peixos generalment “no arriben a les peixateries”, tal com explica la biòloga marina Anna Bozzano, cosa que genera certa confusió i porta a pensar que el peix és igual que la carn, que n’hi ha tot l’any i de tot tipus.

El Besòs es recuperarà i ho farà "relativament ràpid". Ho han defensat aquest divendres les administracions reunides per atendre l'emergència ambiental al riu i també ho corroboren veus científiques que treballen per conèixer l'abast concret de la contaminació que va abocar-se a l'aigua durant l'incendi d'una indústria amb productes tòxics a Montornès del Vallès i que va provocar la mort de peixos. "Calen estudis específics i a fons per saber l'afectació, però no hi ha una regressió a la situació de fa 30 anys, en què els abocaments passaven dia sí dia no i les depuradores no hi eren o no funcionaven com ara. Avui preveiem un recuperació molt abans que anys enrere", defensa el professor d'ecologia de la UB Narcís Prat.

Els peixos morts al riu Besòs pel vessament contaminant fruit de l'extinció de l'incendi en una planta amb productes químics a Montornès del Vallès fan reviure els pitjors records d'un riu que va ser fa tres dècades el més contaminat d'Europa. "És com tornar momentàniament als anys 80", lamenta el veterinari i expert David Perpiñán, que certifica la mort d'exemplars de carpes, bagres i anguiles. Subratlla que l'episodi mortífer afecta un ecosistema "molt delicat" i que els últims anys havia fet grans avenços i millores.