Igual que l’escriptora russa Maria Stepànova, Maksim Óssipov (Moscou, 1963) mai hauria imaginat que acabaria exiliat. "Mai hauria pensat que donaria classes a Amsterdam sobre literatura russa en anglès, però aquí estic", explicava en una entrevista a l'ARA. Autor de llibres de relats com El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Pedra, paper, estisores (Club Editor, 2022), i Kilómetro 101 (Libros del Asteroide), Óssipov va fer les maletes i va marxar del país poc després que comencés la invasió d'Ucraïna. A Rússia, Óssipov era cardiòleg. A l’exili, viu entre Amsterdam i Berlín, escriu i parla de literatura. Acaba de publicar un nou llibre de relats, Después de Eternidad (Libros del Asteroide, 2026), que ha traduït al castellà Alejandro Ariel González. De la seva anterior vida a Rússia, Óssipov enyora casa seva, les tombes dels pares, la feina de metge, alguns amics. I, sobretot, la sensació de ser entès.

"Les nits d’estiu, tan llargues. La solitud. La companyia que la cura. La sensació de descobrir com s’alleugereix el dolor del cor. L’enamorament. El rebuig. El perdó. O l’intent de perdó". Així descriu Pol Guasch (Tarragona, 1997), autor de Napalm al cor (Anagrama, 2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (2024), una de les novel·les breus més emblemàtiques de Fiódor M. Dostoievski. Publicada en rus el 1848, la protagonitza un jove somniador i solitari que durant una de les passejades que fa pels carrers de Sant Petersburg coincideix amb una jove, Nàstenka, per qui de seguida se sent atret.

Hereu de Cervantes i de la literatura picaresca, antecedent i influència de Kafka i Beckett, company brillantment deformat i sarcàsticament deformador dels seus coetanis realistes europeus (és Balzac sense refinament, és Dickens sense esperança), Nikolai Gógol (1809-1852) és un dels noms centrals de la literatura russa, que tants noms centrals ha donat a la literatura mundial. Ànimes mortes, apareguda originàriament el 1842 i de la qual hi havia una segona part que el mateix autor es va encarregar de destruir abans de morir, és la seva obra més coneguda, una obra mestra de la sublimitat i el grotesc, una carnavalada i un retaule social exacte, i ara La Casa dels Clàssics n’acaba de publicar una edició en català molt difícil de millorar, amb un pròleg orientador de Xènia Dyakonova i amb una traducció d’Arnau Barios que s’intueix tan imaginativa com rigorosa i precisa. No ens venen “sopars de copec”, aquí. (Per si això fos poc, l'edició inclou també un breu epíleg explicatiu exemplar del mateix Barios.)

Tots els segles s’assemblen perquè els éssers humans som com som i la història funciona com funciona –perdó per la doble tautologia–, però hi ha segles que ho són tot de totes les maneres i que tot ho són amb una violència i una passió inusitades i insòlites. El segle XX va ser el segle hiperbòlic per excel·lència. Per les coses bones i per les dolentes. Ara, fixem-nos només en les dolentes. Les guerres van ser més letals que mai, els genocidis van ser més sistemàtics i massius que mai, els exilis van ser més multitudinaris que mai i la nostàlgia dels exiliats va ser –perquè la informació circulava més àgil que en el passat– més complexa que mai. D’entre totes les nostàlgies del segle XX, però, poques n’hi ha de tan particulars i complicades com la dels russos blancs que fugiren de Rússia a causa de la revolució bolxevic.

Després de publicar Guerra i pau i Anna Karénina, Lev Tolstoi (1828-1910) travessa una crisi espiritual profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs i en les seves preocupacions socials i religioses. Però encara que decideixi abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se. En aquells anys girats d’esquena a la ficció li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx (1886), La sonata Kreutzer (1889) i Hadjí Murat (1896-1904). Les cavil·lacions de les grans novel·les —l’amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d’introspecció.

Ara mateix, en algun lloc de Rússia, un geni escriu una novel·la satírica hilarant sobre Vladímir Putin. N'estic segur. Per desgràcia, trigarem uns quants anys, o dècades, a descobrir aquesta obra mestra. Sempre que tinguem sort i no sigui Putin qui la descobreixi abans, perquè en aquest cas l'escriptor caurà accidentalment des d'un desè pis i la cosa quedarà en no res.

¿Qui era que deia que Lev Tolstoi s'estimava els seus personatges no com un pare, sinó com una mare? No me'n recordo, però el cert és que darrere d'aquesta fórmula ocurrent hi ha una sensació familiar a tot tolstoià: una mena de “gratitud meravellada”, com diria Julio Cortázar, davant de la perspicàcia, la profunditat i la tendresa amb què el gegant lleoní és capaç d'identificar-se amb els fills de la seva imaginació. A Felicitat conjugal —una novel·la curta publicada el 1859, que ara ens arriba en el català dúctil i saborós d'Arnau Barios— el narrador protagonista és una dona jove, un cas únic en l'obra de l'autor. És tan viva, però, com les millors figures femenines de Guerra i pau o Anna Karènina, descrites des de la distància reconfortant de la tercera persona.

Arthur Larrue (París, 1984) treballava de professor de literatura francesa a Sant Petersburg fins que el 2013 el van expulsar per escriure Partir en guerre. Diu que no pot tornar a Rússia: "Hi ha massa accidents, seria perillós". Va deixar físicament Rússia, però hi torna molt sovint a través dels missatges dels seus amics, russos i ucraïnesos, o escrivint novel·les com La diagonal Alekhin, publicada per La Campana amb traducció al català de Marta Hernández Pibernat (en castellà, a Alfaguara). Aleksandr Aleksàndrovitz Alekhin (1892-1946) va sumar victòria rere victòria rere un tauler d'escacs a l'època d'entreguerres. Fill d'un ric terratinent, es va criar a la Rússia tsarista i va obtenir la nacionalitat francesa després de la victòria bolxevic. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial es va aliar amb els nazis i va passar els seus últims dies a la península Ibèrica (va morir a Lisboa), jugant per sobreviure i tenint deliris on apareixien els seus rivals morts, alguns d'ells jueus. Així el descriu Larrue, que sobretot es planteja què vol dir ser un geni sense cap mena de moral.

Amb La rialla roja (1904) de Leonid Nikolàievitx Andréiev, novel·lista i dramaturg rus, (1871-1919) tornem a tenir la mateixa sensació de sempre, que els russos van inventar la narrativa moderna en qualsevol de les seves expressions. La novel·la d'Andréiev se'ns fa moderníssima, i si no t'ho diguessin, o simplement canviessis uns quants referents argumentals, podria passar per una novel·la contemporània, fins i tot molt recent pel seu missatge pacifista.

Un dels contes aplegats aquí, La belluguet (1892), ens presenta una jove amb ínfules d’artista, sempre envoltada de gent del món de la faràndula i la creació, que s’ha casat fa poc amb un metge respectat —un prosector: això és, el qui practica autòpsies—. Encara que els dos caràcters siguin oposats, la cosa ha anat endavant: ella és capritxosa que fa por, però el marit és pacient i sap que allò que ell no entén —tot el que es relaciona amb la part artística de l’ésser—, altres persones poden procurar-ho a la seva dona. Al capdavall ell tracta amb morts, i les persones sensibles que escriuen música o versos ho fan principalment amb la vida! Fins que la dona s’encaterina d’un pintor rampellut, home de tarannà ben diferent al del marit. Hi ha un moment molt significatiu que serveix per marcar la diferència d’ambient que viu l’Olga, ara que ha deixat el metge pel carallot de l’artista. La parella recent acaba de tenir una disputa, el pa de cada dia. Tot seguit, una pagesa que els fa de criada en una caseta de fusta on passen uns quants dies entra al menjador “amb un plat de sopes de col que duia amb compte, agafat amb totes dues mans, i l’Olga Ivànovna va veure que havia ficat els polzes a dins la sopa i se li mullaven”. Malgrat aquest detall fastigós, el pintor —en Riabovski— “es va posar a devorar amb fruïció” el plat servit. 

La vida de Fiódor M. Dostoievski va ser una muntanya russa en què èxits i fracassos es van encadenar a un ritme vertiginós. Va estar a punt de morir afusellat per revolucionari. Va passar uns anys de treballs forçats i d'exili a Sibèria. Es va arruïnar en diverses ocasions. Va patir epilèpsia i va ser addicte al joc. I, tanmateix, la biografia de l'autor nascut a Moscou l'11 de novembre del 1821 i mort a Sant Petersburg seixanta anys després empal·lideix al costat de la seva obra, un viatge tortuós a la polifonia de l'ànima humana: a les seves virtuts, però sobretot a les ombres, dubtes i perversions que la configuren.

Fa poc vaig participar en la presentació online de la primera, i magnífica, traducció catalana d’un autor que a Rússia és un clàssic i aquí, en canvi, no el coneix ningú. Es tracta de Ievgueni Xvarts (1896-1958), de qui Nina Avrova i Joan Casas acabaven de traduir tres obres teatrals: El drac, Un miracle ordinari i L’ombra. M’havien demanat que fes cinc cèntims de la vida de l’autor i en triés una foto. En vaig escollir una en què Xvarts abraçava un gat esplendorosament pelut i semblava haver-se encomanat d’una certa indolència felina. Joan Casas, que havia de parlar després, va dir que la foto esqueia a l'ocasió, perquè en la història que explicaria ell també hi hauria un gat. Com a bon home de teatre, va saber crear suspens.

Des que el 2009 va sortir el primer llibre de Serguei Dovlàtov traduït al català, La zona, la seva obra i el seu traductor del rus, Miquel Cabal Guarro, no han parat de donar alegries als lectors. LaBreu Edicions ha continuat, pertinaç, una de les operacions editorials més singulars dels últims anys. Quatre novel·les curtes i quatre llibres de relats després, no tots del mateix interès ni vibració, ara arriba un llibre que dobla l’aposta. El recull és un llibre ideat, fet i pastat per Cabal Guarro, que ha aplegat i ordenat relats dispersos amb una coherència i un sentit del ritme narratiu que només pot tenir algú que conegui molt bé l’obra i l’estil de Dovlàtov. Per això aquest volum és diferent, una delicadesa on s’ajunten el gran Dovlàtov de les peripècies i abismes a l'URSS amb el que no perd ni una espurna de mala bava a l’hora de mirar-se el país d’acollida, els Estats Units, i les actituds –i nous abismes– que hi experimenta l’emigració russa.

Ho explica Xènia Dyakonova a l’instructiu pròleg de Cinc cèntims sobre Lenin i altres miniatures de la Revolució: igual que la majoria d’intel·lectuals liberals russos, Nadejna Aleksàndrovna Lókhvitskaia (Sant Petersburg, 1872 - París, 1952), Teffi de nom de ploma, va celebrar la Revolució de Febrer del 1917, que va provocar la caiguda del tsar i la instauració del govern provisional, però va sentir decepció, disgust i temor davant la Revolució d’Octubre d’aquell mateix any, que va portar Lenin i els bolxevics al poder.

Dels tres cops amb el llom de la destral amb què Raskólnikov destrossa el crani d'Ivànovna, la vella escanyapobres, no neix, només, un violent doll de sang. “Un crim insignificant no queda compensat amb milers d'obres bones?”, es diu, febril i sempre suat, Ródia. En la seva gosadia insegura, dubtosa, en aquell bassal untuós sobre la catifa, pren cos la novel·la de dilema ètic, la que confronta la determinació d'una persona, que se sent fora del pacte social, amb la moral religiosa col·lectiva. “Matar-la i prendre-li els diners per després fer el bé i servir la humanitat”, es justifica. ¿Però quin dret té Raskólnikov a prendre's la justícia pel seu compte? Ah! Més enllà del bé i del mal, a l'abric hi ha cosida una destral, i hi ha l'orgull d'un home que se sent escollit pel destí.

Isaiah Berlin, al cèlebre assaig L’eriçó i la guineu, agafa com a excusa uns versos d’Arquíloc ("La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap una d’important") i els aprofita per definir dos tipus d’escriptors. D’una banda, hi ha l’escriptor guineu: versàtil, dotat d’una curiositat insaciable, aborda un tema nou en cada llibre, amb el desig d’abastar-ho tot. De l’altra, hi ha l’escriptor eriçó, que té una idea principal que travessa tota la seva obra, moguda per una poderosa força centrípeta. Fiódor Dostoievski (1821-1881), el bicentenari del qual ens portarà noves traduccions catalanes de Crim i càstig i El doble, sens dubte pertany a la segona categoria. La varietat estructural i argumental, la riquesa de registres i la profunditat dels personatges que trobem a les seves grans novel·les no treu que hi hagi un leitmotiv més o menys explícit que sempre ve a ser el mateix. Resumida i simplificada, la convicció fonamental de Dostoievski és que el racionalisme, l’ateisme i la confiança cega en el progrés científic només poden portar el poble rus a la perdició; l’única manera de salvar-se’n és preservar la puresa espiritual, la fe i la moral cristiana. No en va, alguns dels seus personatges més memorables —el príncep Mixkin de L’idiota (1869) o l’Alioxa d’Els germans Karamàzov (1880)— tenen la grandesa dels esperits purs i exerceixen una fascinació instintiva sobre els altres individus, fins i tot els més abjectes.

Isaak Bàbel va néixer el 1894 al gueto jueu d’Odessa, la ciutat marítima de l’actual Ucraïna. A casa va estudiar hebreu, arameu, el Talmud i la Bíblia: era un estudiant brillantíssim, però les quotes per a jueus eren estrictes i no va poder entrar a la universitat que es mereixia. Quan era un nen va sobreviure miraculosament a un pogrom que va aniquilar quatre-cents jueus. De més gran es va instal·lar de manera clandestina a Sant Petersburg, es va fer traductor i va viatjar al París dels seus somnis literaris, perquè era devot de Guy de Maupassant: “A París notava alguna cosa estranya, com enganxada. Passejar per l’estranger, d’acord. Però on s’ha de fer feina és aquí”, escrivia en una carta. I a fe que en va fer.

Quant temps fa que Rússia no se’n surt? Hi ha com un aire de fatalisme que acompanya la història del país. Com si la decadència fos un tret permanent, un llegat irreprimible deixat per l’aristocràcia del final del tsarisme, una marca inesborrable. La revolució comunista no se’n va desempallegar: aviat va caure en els mateixos tics d’impotència, en els aires de grandesa d’una elit incapaç, en la borratxera de poder, en els excessos. En la por i l’odi. Acció i reacció. La contrarevolució putinista és captiva del mateix destí tràgic.

Llegir la traducció d'Arnau Barios d'Eugeni Oneguin, novel·la en vers que Aleksandr Puixkin va publicar en rus per primera vegada el 1833, és un plaer com a mínim doble: en primer lloc, perquè el seu català enlluerna –i intuïm que respecta el ritme gràcil de l'original rus–; en segon lloc, perquè recupera un món desaparegut i el fa assequible als lectors contemporanis. Publicada per Club Editor, la nova versió catalana arriba ara en vers després de la traducció en prosa de Xavier Roca Ferrer, que Columna va posar en circulació el 2001.

“Una vegada l’Orlov es va atipar de puré de cigrons i es va morir. I en Krilov, en saber-ho, també es va morir. I l’Spiridónov es va morir pel seu compte. I la dona de l’Spiridónov va caure d’un bufet i també es va morir. I els fills de l’Spiridónov es van ofegar en un estany”. Així comença la llarga llista de morts del microrelat Incidents, inclòs al volum homònim que acaba de publicar Extinció Edicions. Després d’una enumeració considerable de desgràcies, el seu autor, Daniïl Kharms, remata la narració amb una frase sarcàstica que deixa glaçat el lector: “La bona gent no sap procurar-se una bona posició a la vida”.