La petita editorial Cal Carré, fundada a partir de les cendres d’una carnisseria que tenien els pares de l’editora Antònia Carré i Pons, està desenvolupant una tasca meritòria publicant per primera vegada en català clàssics de la talla de La mort del rei Artús, aquesta obra d’autor anònim francès del segle XIII que ha servit de base per a tantes i tantes adaptacions novel·lístiques i cinematogràfiques dels segles XX i XXI: no cal dir que seria impossible que ens fos familiar la imatge d’una mà que surt de l’aigua per capturar una espasa si no haguéssim vist tots la pel·lícula Excalibur. I que tothom té més o menys al cap que hi havia un rei que es deia Artús i uns cavallers que seien al voltant d’una Taula Rodona, encara que sigui per la paròdia que en van fer els Monty Python a Els cavallers de la taula quadrada, amb aquells cocos memorables que imitaven el galop dels cavalls a la recerca d’aventures.

Hi ha llibres que, pràcticament al mateix temps que veuen la llum, són oblidats. D’altres resisteixen uns mesos o, amb una mica més de sort, uns anys. Una selecta minoria, però, aconsegueixen convertir-se en clàssics i travessar generacions de lectors. El conte del graal, acabat per Chrétien de Troyes cap al 1182, és un dels romans fundacionals més il·lustres de la literatura medieval, però no només això: inspira una tradició de textos de ficció que acabarien inserint-se en l’imaginari popular amb tanta força i persistència que el seu influx ha arribat fins als nostres dies, motivant novel·les erudites ( El pèndol de Foucault, d’Umberto Eco), aberracions estructurades en forma de thriller ( El codi Da Vinci, de Dan Brown) i deliris historico-esotèrics (El fuego invisible, de Javier Sierra, que va guanyar l’últim premi Planeta).

Al temps de Felip III, quan havia pres la bona decisió d’abandonar Valladolid i instal·lar la cort a Madrid, i quan ja s’havien publicat les dues parts d’El Quixot, el rei va veure des d’una finestra un home assegut en un banc dels jardins de palau, tot sol, que es cargolava de riure. El monarca va dir-li llavors a un cortesà que anava amb ell: “Aquest home o és boig, o està llegint El Quixot ”. El prestigi d’aquest llibre, que és el gran monument de la novel·la en castellà com en català ho és Tirant lo Blanc, ja s’havia fet enorme. Les traduccions a altres llengües, com l’anglès, s’havia fet quasi immediatament, i el continent celebrava l’aparició d’una novel·la que transformaria el panorama d’aquest gènere a tot Europa per sempre més: encara vivim de les transformacions i reelaboracions que admet aquesta paròdia dels llibres de cavalleria, alhora clau per entendre la distància que separa la realitat de la ficció, la veritat de la mentida, la història de la literatura, l’Edat Mitjana dels temps moderns.

La medievalista Maria Teresa Ferrer i Mallol, expresidenta de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), al qual pertanyia des de l'any 1992, ha mort a Barcelona als 76 anys, segons un comunicat fet públic aquest dilluns.

Una bona imatge de l'empremta que ha deixat Martí de Riquer és que a fora del despatx de la Universitat de Barcelona que va ocupar durant dècades encara hi ha el seu nom. En els 99 anys que ha viscut el professor Riquer, el món ha canviat de valent, però és ell qui continua saludant -en forma de rètol- les noves generacions d'estudiants universitaris de lletres, que indefectiblement han d'acabar coneixent part del seu llegat literari, si volen arribar a saber res dels trobadors, de Tirant lo Blanc o del Don Quixot .

Metge reputat de reis i papes de l'edat mitjana, Arnau de Vilanova (circa 1240–1311) va escriure nombroses obres de medicina i teologia, entre elles un tractat sobre l'amor heroic traduït per primera vegada per Sebastià Giralt –i amb introducció i notes de Michael McVaugh– motivat pel set-centè aniversari de la seva mort i publicat per editorial Barcino. 'L'amor heroic' era el nom que es donava en la medicina medieval a la malaltia de la passió amorosa no corresposta i que havia estat objecte d'estudi des de la Grècia clàssica fins als temps d'Arnau.

El poeta medieval Jean Bodel va escriure: "Hi ha només tres matèries que ens estan esperant / la de França, la de Bretanya i la de Roma la gran". Vostè va triar la de la Bretanya. Per què?