Quan Isaac Rosa va publicar ¡Otra maldita novela sobre la guerra civil! (Seix Barral, 2007), tenia l'esperança que la seva seria l'última generació que necessitaria abordar el conflicte literàriament. S'equivocava. David Uclés, nascut a Jaén el 1990, ha dedicat 14 anys a La península de las casas vacías (Siruela, 2024), que reimagina la violència, els crims i les enveges de la guerra, però també els somnis i els ideals, en clau d'un realisme màgic més proper a El timbal de llauna, de Günter Grass, que a Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.

"Els llibres han jugat un paper molt important en la meva vida. Fins ara, sempre que havia visitat Barcelona per Sant Jordi havia estat com a lectora. És un dia meravellós. M'encanta poder passejar per una ciutat al costat del mar plena de llibres". Irene Vallejo parla des de "la sorpresa, l'emoció i la gratitud" hores abans de deixar Saragossa –la ciutat on va néixer el 1979 i on encara viu– per visitar la capital catalana i fer un elogi de la lectura al pregó de Sant Jordi. L'acte serà aquest dijous al Saló de Cent, a les 18 h, i es podrà seguir a través del canal de YouTube de l'Ajuntament de Barcelona.

“El llibre ha superat la prova del temps, ha demostrat que és un corredor de fons. Cada vegada que ens hem despertat del somni de les nostres revolucions o del malson de les nostres catàstrofes humanes, el llibre continuava allà, intacte”. Aquestes paraules d’Irene Vallejo (Saragossa, 1979), incloses en la introducció de L’infinit dins d’un jonc (Columna / Siruela), sintetitzen la capacitat de supervivència d’un objecte que, parafrasejant Umberto Eco, “pertany a la mateixa categoria que la cullera, el martell, la roda o les tisores: un cop inventats, no es pot fer res millor”.

Tres dècades després de seduir milions de lectors amb ‘El món de Sofia’, Jostein Gaarder continua escrivint novel·les en què els personatges es pregunten pel sentit de la vida. L’última d’elles és la breu i reflexiva 'La mida justa'

“A casa teníem una gàbia plena de conills i no sabíem com, però se n’escapaven i sovint els havíem d’anar a buscar al jardí i al carrer -fa memòria Paulo Gurgel Valente, fill petit de Clarice Lispector i Maury Gurgel-. Com que la mare treballava des de casa, un dia li vaig demanar que m’escrigués una història sobre els conills. Es va inventar un conte detectivesc amb un misteri encara avui no resolt”. El misteri del conill que pensava -disponible en català en una edició de Cruïlla- va ser escrit a finals de la dècada dels 50 a Washington, ciutat on Paulo i el seu germà Pedro vivien amb els pares. Ell era diplomàtic. Ella escrivia des que, de petita, va descobrir que se sentia millor en els mons que imaginava que en la realitat que habitava -la família havia emigrat d’Ucraïna al Brasil quan ella tenia poc més d’un any-. Tal com formularia gairebé al final de la seva trajectòria: “És quan no escric que em sento morta”.

"Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. No hi ha un sol dia en què no desapareguin discos clàssics". George Steiner explicava com se sentia a Carles Capdevila en aquesta entrevista que el director fundador de l'ARA va fer-li a Cambridge el 2015, on vivia des de feia anys, retirat de la docència. Steiner, que en aquells moments tenia 85 anys, no amagava la seva salut fràgil, que li ha impedit escriure durant l'últim lustre de la vida.

Hi ha llibres que, pràcticament al mateix temps que veuen la llum, són oblidats. D’altres resisteixen uns mesos o, amb una mica més de sort, uns anys. Una selecta minoria, però, aconsegueixen convertir-se en clàssics i travessar generacions de lectors. El conte del graal, acabat per Chrétien de Troyes cap al 1182, és un dels romans fundacionals més il·lustres de la literatura medieval, però no només això: inspira una tradició de textos de ficció que acabarien inserint-se en l’imaginari popular amb tanta força i persistència que el seu influx ha arribat fins als nostres dies, motivant novel·les erudites ( El pèndol de Foucault, d’Umberto Eco), aberracions estructurades en forma de thriller ( El codi Da Vinci, de Dan Brown) i deliris historico-esotèrics (El fuego invisible, de Javier Sierra, que va guanyar l’últim premi Planeta).

Ara que se celebra el quarantè aniversari de la mort de Clarice Lispector (1920-1977), potser la definició que millor li escau és que s’assemblava a Marlene Dietrich i escrivia com Virginia Woolf. Aquí va començar a traduir-se al castellà a partir de la data de la seva mort i al català una mica més tard, a finals dels 80. Alguns vam quedar directament subjugats quan vam descobrir aquesta autora que era capaç de començar una novel·la amb una coma (Aprendizaje o El libro de los placeres, 1969) o escriure un conte com El huevo y la gallina, que ella mateixa no va entendre mai. I a partir de llavors el club de lectors de Lispector no va parar de créixer entre nosaltres, tot i que a hores d’ara ignoro si el club el formem molts o pocs.

'Muerte blanca', l'última novel·la d'Unni Lindell (Oslo, 1957), tracta tres qüestions: "Els efectes de la droga, l'alta política i els problemes de les petites famílies; per tant, va del pla més general al més concret d'una societat". I aquesta és la gran diferència, afegeix, entre la literatura que escriuen homes i dones: "Els homes se centren en les seves novel·les en els grans robatoris, les dames de la novel·la negra preferim retratar la quotidianitat, històries de família". "Una mala mare és pitjor que un lladre a gran escala", resumeix l'escriptora.

La dificultat de conèixer la veritat i d'entendre què passa al món són els eixos transversals d''El lago en las pupilas', la nova novel·la de Luis Goytisolo. Publicada per l'editorial Siruela, la novel·la conté diverses històries que s'entrecreuen, amb uns protagonistes amb les vides marcades pel seu passat i amb els quals l'autor reflexiona sobre qüestions com la banalitat imperant, l'obsessió pel que és políticament correcte o el poder del món de les finances.

Una novel·la adaptada per Carrière

'La poesia del pensament' és una aproximació excepcional i personalíssima al pensament occidental, des de la saviesa grega fins a Paul Celan. George Steiner ha aconseguit un text vibrant i pròxim que convida a recordar la seva trajectòria literària, que va començar l'any 1960 amb la publicació de l'assaig 'Tolstoi o Dostoeivski'.

El poeta medieval Jean Bodel va escriure: "Hi ha només tres matèries que ens estan esperant / la de França, la de Bretanya i la de Roma la gran". Vostè va triar la de la Bretanya. Per què?