El naixement del primer fill de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) és l’eix sobre el qual gravita el seu nou llibre de no-ficció, El primer any (Proa). Si a El món interior l’escriptor mirava des de Berlín cap a Europa per connectar tres guerres, ara les preguntes agafen un to més existencialista i a la vegada domèstic, des de la seva nova llar a Graz (Àustria): per què tenim fills? I quin món els deixarem? A través dels testimonis quotidians de les persones que els envolten, Serés teixeix una crònica que toca els grans temes que travessen el nostre món: identitat, família, progrés, extrema dreta, esperança.

Des de Berlín, on arriba a principis de l’any 2022, Francesc Serés assisteix a la invasió russa d’Ucraïna, i aquesta casualitat històrica li activa tota una sèrie de ressorts de la memòria que tenen a veure amb el concepte de guerra: el cap li fuig fins al Saidí natal, on la família parlava de la guerra com de l’experiència que els va marcar la vida, però també el tornen a visitar els llibres dels escriptors que van escriure sobre la guerra, des de Ramón J. Sender a Orwell i Simone Weil, passant per Joan Sales. Comença a veure coses als àlbums de fotos antigues que troba en webs de segona mà: qui eren tots aquests homes i dones que vivien als anys trenta del segle XX i es feien cases on clavaven banderes amb la creu gammada? Quina consciència tenien de viure la història? No la vivim tots, la història? A vegades trobem granades de la Guerra Civil a la teulada de casa els pares, i a vegades rentem desenes de gots amb un rentaplats industrial de cuina d’hotel: són maneres diferents d’estar travessats pel mateix. El món interior té un subtítol que diu Una història europea: tant europeus són els Monegres com l’extrem est d’Ucraïna, i la decadència d’aquest continent, que havia estat sinònim de progrés, llums i civilització, és completa.

"Hauries d’haver passat una guerra". No us ho han dit mai? La frase la repetien els avis. Els pares de la meva generació ja no l’hem fet servir, esclar. Ni encara menys els més joves. No sabem la sort que hem tingut de viure en pau (i en democràcia). El nostre no ha estat ni és un món perfecte, però n’hi ha de molt pitjors. ¿El deixarem millor de com el vam rebre? Aquesta ja és una altra cosa. O potser és la gran qüestió.

Fa tres anys, l’escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972) va abandonar abruptament la direcció de l’Institut Ramon Llull després de quatre mesos al càrrec, i fins i tot va marxar del país. Aquest canvi d’escenari cristal·litza ara en una obra de no-ficció, El món interior (Proa), on explica les pistes i les persones que ha anat trobant els últims dos anys i que connecten tres guerres europees: la d'Ucraïna, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. En la seva maduresa literària i personal (fa tres mesos va ser pare), Serés es mostra il·lusionat per descobrir un món nou.

En una entrevista que li vaig fer poc abans que recaigués en la malaltia que el va matar, Baltasar Porcel em va dir que no era convenient escriure una novel·la sobre fets recents, que cal distància i refredament per convertir en ficció unes experiències –personals o col·lectives– viscudes amb intensitat i que han deixat petja. Porcel recomanava deixar passar deu anys. “Les novel·les són la llum d’un sol mort”, va dir-me.

L'última novel·la de Francesc Serés (Saidí, 1972) està recorreguda per una "gran mentida" en què molts han cregut durant els darrers anys: que hi havia un pla polític per aconseguir la independència de Catalunya. "Volien fer història i la història els ha passat per sobre", recorda l'autor a la contracoberta del llibre. La mentida més bonica (Proa) burxa en les ferides encara obertes del procés d'independència a partir de la mirada d'una parella de professors d'institut, en Carles i la Marina, que estan a punt de jubilar-se. La crònica del dia en què s'acomiaden del món laboral els serveix per fer balanç del compromís amb el país durant l'última dècada i per intentar refer una amistat malferida a causa de les diferències polítiques.

Francesc Serés Guillén (Saidí, Baix Cinca, 1972) és conegut com a columnista i escriptor (en l'últim any ha guanyat el premi Proa i el premi Llibreter per la novel·la La casa de foc). Els que el tracten personalment saben que és una persona amable en les formes però dur en la conversa, perquè no fa gaires concessions intel·lectuals quan discuteix. Potser ho fa que Serés ha collit pomes al costat dels temporers i li molesten els rondinaries i els llepafils. Amb una trajectòria sòlida i una personalitat exigent, hem de considerar una bona notícia que hagi acceptat la direcció de l’Institut Ramon Llull, l’organisme públic creat el 2002 per promoure la cultura catalana al món. Serés ha trigat tres mesos en concedir la primera entrevista, que és un senyal de la seva ètica de treball: primer pensar, després fer i, en acabat, parlar.

“La proposta de dirigir l’Institut Ramon Llull ha estat recent i sobtada”, admet Francesc Serés, que fa poc més de mig any va ser notícia gràcies a la concessió del segon Premi Proa de novel·la amb La casa de foc. La relació de Serés amb el Llull, però, va arrencar fa anys. “El 2007 hi vaig col·laborar per primera vegada com a autor, en un viatge per presentar una traducció –recorda–. Des de finals del 2018, a més, he dirigit l’Àrea de Creació del Llull”. És una de les tres grans potes de l’institut, juntament amb la de Llengua i Universitats i la de Literatura. 

Francesc Serés encapçala, una setmana més, la llista dels llibres de ficció en català més venuts amb La casa de foc, segons les dades de Libridata. Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, ha escalat fins a la tercera posició després de reaparèixer del rànquing la setmana passada. En castellà, l'escriptora Eva García Sáenz de Urturi ha desbancat Carlos Ruiz Zafón amb Aquitania.

He acabat de llegir La casa de foc, la teva última novel·la, el llibre més venut aquestes setmanes, i avui volia recomanar-la i escriure aquesta carta al voltant d'una de les idees que plana sobre les seves sis-centes pàgines: que tots, alguna vegada, hem arribat nous a algun lloc i que també tots sabem com és de difícil.

La casa de foc, de Francesc Serés, encapçala el rànquing setmanal dels més venuts, segons dades de Libridata. Narrada en primera persona, la novel·la de l'autor de Saidí explica els anys que el professor d'una aula d'acollida passa al Sallent, un veïnat a l'est del terme municipal de Santa Pau, i la relació d'amistat i conflictes amb el Jordi de Can Sol, la seva filla Carmina i la neta, la Mar, a qui dona classes de reforç.

Aquesta novel·la és un doble retorn: des de La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014) que no publicaves cap llibre, però, a més, feia gairebé dues dècades que no donaves a conèixer cap novel·la. De fems i de marbres va aparèixer el 2003. Després d'anys contestant la pregunta de per què no publicaves cap més novel·la, ara et demano el contrari: per què hi has tornat?

Bon dia des de l’ARA, és dimecres, 4 de novembre del 2020. Encara no sabem qui ha guanyat les eleccions americanes, però sí que aquesta nit ha plogut i fa més fresca. Amb el pas del matí les pluges s'aniran concentrant cada cop més a Ponent i a la tarda ja només s'escaparan ruixats a les Terres de l'Ebre. Aquest migdia també serà força més fred que ahir però la temperatura repuntarà aviat. Les pluges més importants de la setmana arribaran dissabte.

És habitual que l'escriptor Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) ens delecti per Twitter amb imatges i vídeos idíl·lics de la Garrotxa: l'última llum del dia escolant-se per cingles o volcans, el cantar dels ocells en una fageda o aquell verd que hauria de tenir un to propi al Pantone. Aquesta Garrotxa recòndita i secreta és en la que ha furgat per escriure La casa de foc, la novel·la que li ha valgut el segon Premi Proa i que l'11 de novembre el tornarà a posar a les lleixes de les llibreries, sis anys després de La pell de la frontera. Serés s'endú els 40.000 euros del guardó, al qual s'havien presentat 41 originals, gràcies a un jurat format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch.

L'Institut Ramon Llull ha nomenat la filòloga Ariadna Puiggené com a nova directora de l'àrea de llengua i universitats i l'escriptor Francesc Serés com a nou director de l'àrea de creació de l'Institut Ramon Llull.

He passat al davant dels col·legis i dels carrers on hi va haver càrregues l’any passat i estan igual que sempre. Els espais físics solen suportar millor el pas de la història que la gent. La gent me la trobo -ens trobem- al carrer, al mercat, al metro o al cinema i la veig canviada. Els ritus de pas ho tenen, això, que els llocs on s’esdevenen canvien poc o molt poc. El que de debò es transforma són les persones.