Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

Si algun dia, per atzar, coincidiu al metro amb Màrius Serra (Barcelona, 1963), és molt probable que tingui un quadern obert entre les mans i hi escrigui frenèticament. No se us acudeixi interrompre el seu flux creatiu: podríeu estroncar el doll de paraules que ha acabat configurant una novel·la monumental com El mal entès (Proa, 2026). "Un trajecte de mitja hora en metro pot donar molt de si –assegura–. En un tren de Rodalies, el resultat pot ser espectacular. M'agrada practicar l'escriptura en moviment sobretot per dues raons: la primera, perquè estic fora del meu lloc de treball habitual; la segona, perquè escric a mà, i soc conscient que el que estic fent és un primer esborrany, cosa que em fa una sensació de gran llibertat d'equivocar-me".

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) proposa a Habitacions compartides una novel·la d’aparença discreta que treballa amb una ambició emocional considerable: explorar què passa quan les vides i les ferides s’encavalquen en espais íntims, físics i simbòlics. El títol no és només una indicació escenogràfica, sinó una declaració poètica i moral: compartir una habitació vol dir assumir la presència de l’altre, però també exposar-se, negociar silencis i redefinir els propis límits. De fet, n’hi ha dues, d’habitacions protagonistes a la planta de traumatologia de l’hospital on passa la història: la 271, on hi ha la Montserrat, i la 269, on jau en Riqui. Al començament, quan es creuen pel passadís, tots dos pensen que es coneixen, però no saben de què. El misteri està servit, i en aquest punt la novel·la adopta un mínim serrell de thriller.

"Sé més bé què costa enfilar-se a un tractor que pujar o baixar les escales del metro", reconeix Antoni Pladevall. Nascut a Taradell el 1961, l'autor no ha deixat d'aprofundir en "la psicologia de personatges que viuen envoltats de terres, arbres i recs" en novel·les com Terres de lloguer (Columna, 2006) i La papallona negra (Columna, 2009). "Des de petit vaig ser conscient que jo era una figura més del paisatge i que aquest paisatge, a més de mirar-me'l, em mirava ell a mi", recorda. Doctor en filologia clàssica, Pladevall ha estat catedràtic d'institut fins fa quatre anys. "Vaig començar a Berga, després vaig passar per Torelló i per Sabadell i vaig acabar a Vic –diu–. En un determinat moment hauria pogut donar classes a Taradell, però m'hi vaig resistir, perquè no volia trobar-me, mentre feia cua per comprar el pa, la mare d'una alumna que em retragués haver suspès la filla tot i que s'havia passat nits estudiant".

"Vaig patir una mutilació perfectament planificada, la de la meva llengua, i per això parlo i escric sense cap problema en espanyol. No me'n penedeixo, de dominar aquest idioma, però no puc ignorar per què el domino. Si escric en català és perquè el vaig aprendre pel meu compte; ningú no me'n va ensenyar mai; és més, ningú em va dir mai que podia escriure en la llengua que parlava". Amb paraules tan contundents –rere les quals s'intueixen llargues reflexions prèvies– s'expressa de tant en tant Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) al seu últim i molt recomanable dietari, Vida i miratges (Proa, 2025). "Si m'hagués de mossegar la llengua en un llibre així, més em valdria no haver-lo escrit", reconeix l'autor, que ha dedicat els darrers quinze anys, els més prolífics de la seva trajectòria, a una triple activitat: la de fer memòria –a través del cicle de dietaris, inaugurat amb La finestra de Vermeer (Proa, 2016)–, la de continuar conreant la poesia –amb volums com El joc de Venus (Proa, 2021)– i la de traduir, amb projectes tan destacats com el de Les flors del mal, de Charles Baudelaire (Proa, 2021).

Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de medicina legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme el maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, el 2013), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions del 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana.

El punt de partida de Qui salva una vida, amb la qual Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha guanyat l'últim premi Proa de novel·la, és una xarxa real d'evasió d'aviadors aliats, jueus i fugitius del nazisme a la Cerdanya de la qual va formar part un besoncle de l'autora, Joan Domènech. A partir de la reconstrucció de les alegries i el patiment d'aquest familiar, Cadenes aixeca una història coral, on narra com alguns perdedors de la Guerra Civil van ser capaços de col·laborar en accions heroiques que calia, això sí, mantenir en secret per evitar la repressió del règim franquista.

Quan fa vint-i-cinc anys del seu debut com a novel·lista amb Postal de Krypton, Jordi Cabré (Barcelona, 1973) publica la reflexiva i delicada Tu amb la nit (Proa, 2025). El punt de partida del llibre són les setmanes transformadores que l'autor va passar a la residència Ledig House la tardor del 2022. Cabré, que anteriorment ha guanyat premis com el Sant Jordi (Digues un desig; Univers, 2019) i el Ciutat de Palma (El virus de la tristesa; Proa, 2006), es nodreix aquesta vegada de l'autoficció per transmetre els lectors les incerteses i seguretats d'un home que s'acosta a la cinquantena quatre anys després d'haver-se separat.

Durant l'última dècada, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ha espremut la creativitat com no ho havia fet abans en la seva trajectòria. A més de publicar un ambiciós tercet narratiu sobre la identitat –que es va tancar amb La casa dels avis (Proa, 2021)–, ha escrit assajos com Massa foc: diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel (Pòrtic, 2018) i ha donat a conèixer Sant Llorenç del Munt: una biografia (Símbol, 2025), recorregut personal i col·lectiu pel massís situat entre les comarques del Vallès Occidental i el Bages.

L’època en què transcorre l’acció de Polonesa, el retorn a la ficció novel·lística de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) després de quatre llibres molt notables centrats en la memòria personal, familiar i comunitària, és determinant. Som a gener del 1992, en ple procés de descomposició de la Unió Soviètica, un generador d’incerteses, especulacions i desordres geopolítics a tots els nivells. Som, a més, a Varsòvia, la capital de la sempre castigada Polònia, un espai de frontera –més incertesa, més especulacions, més desordre– entre el bloc capitalista i el bloc soviètic. Per acabar d’embolicar la troca, hi som seguint les passes d’un espia israelià vidu i ja jubilat que ha sigut reactivat per dur a terme una última missió: participar en una operació de compravenda de no se sap ben bé quin material bèl·lic entre no se sap ben bé quins venedors (antics agents del KGB?) i quins compradors.

La protagonista de la nova novel·la de Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) és una dona que després de mitja vida emmotllant-se al patró que tocava decideix que, a partir de llavors, farà el que ella vol: marxa de casa, els fills li giren la cara, repesca la vocació d'escultora i se'n va a Venècia, convidada per la Biennal d'Art. "He escrit la protagonista de Hollywood que he trobat a faltar a les pel·lis –reconeixia aquest dilluns durant el balanç del curs editorial per part de Grup 62–. Hem après a fer moltes coses a través del cinema, però una cosa que no ens ha ensenyat, almenys a les dones, és a aprendre a envellir". Gemma Ruiz Palà ha recordat que el patriarcat "posa data de caducitat a les dones" i que les esborra a partir d'una certa edat, tal com han expressat, durant els anys d'escriptura d'Una dona de la teva edat –que Proa publicarà a principis d'octubre–, "grans actrius com Emma Thompson, Kate Winslet, Halle Berry i Emma Vilarasau".

“Serà una novel·la correcta, que és el més trist que pot ser una novel·la”, rumia un dels tres protagonistes d’aquesta història. Jo no crec que això sigui el més trist que es pot dir d’una novel·la, tenint en compte que podem dedicar-hi penjaments d’allò més injuriosos. Però entenc el que vol expressar el narrador: quan resumim l’esperit d’un llibre amb l’adjectiu correcte li estem perdonant la vida (en realitat, estem concloent que es tracta d’una obra prescindible). Moltes pàgines abans, aquest mateix personatge, Miquel Rovira, espera el judici del seu rival, Ramón Balaguer (Ramón amb accent, escriptor català d’expressió castellana), sobre la seva última novel·la, encara inèdita. Balaguer comença ensabonant-lo, ponderant-li els aspectes interessants del manuscrit, cosa que fa sospitar a l’altre que la clatellada està a punt d’arribar.

Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és un dels novel·listes més subtilment irònics del panorama literari català contemporani. Sigui revisant episodis emblemàtics com l'últim viatge de Josep Carner a Catalunya (Retorn, 2017), de thrillers en què el món empresarial i el polític queden entrellaçats amb gràcia (Un escàndol sense importància, 2011), o atrevint-se a plantejar una farsa sobre la corrupció a dins de l'Ajuntament de Barcelona (Les pompes del diable, 2019), l'escriptor i diplomàtic retirat –ha estat ambaixador a Grècia, Malàisia, el Vietnam i el Regne Unit– ha bastit una trajectòria de prestigi recompensada amb premis com el Ramon Llull, que va rebre el 2009 gràcies a L'últim home que parlava català. A La guerra dins la guerra (Proa, 2025) recupera els personatges dels dos escriptors barcelonins d'aquella novel·la. En Miquel Rovira està acabant una novel·la sobre la Guerra Civil. L'altre, Ramón Balaguer, es guanya la vida impartint classes en un taller literari. Tots dos s'acaben retrobant per fer evidents les seves diferències en la literatura, en la política i en l'amor.

Amadeu Fabregat va ser, a la dècada del 70, un pioner de la literatura catalana al País Valencià. Dos títols seus són llegendaris: Carn fresca: poesia valenciana jove i la novel·la –o el que fora– Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”. Amb aquestes dues càrregues de profunditat –sobretot amb la segona, que va guanyar el premi Andròmina dels Octubre–, Fabregat es va fer un nom a la València de finals del franquisme, on totes les gosadies estètiques, tots els extremismes polítics i tots els esnobismes culturals eren profusament celebrats.

El títol que he donat a aquest article inclou el sintagma “temps enrere”, que era el del títol de la magnífica novel·la de Ramon Solsona publicada el 2022 –per a mi, una de les novel·les catalanes més consistents de les darreres dècades. Un cúmul de circumstàncies atziagues va fer que aquell portent d’obra no rebés la consideració que mereixia.

Hi ha amors capaços de fer trontollar els fonaments de qui els viu gràcies a la seva dimensió "sanguinària, revolucionària i eròtica". Tan bonica i tirana (Proa), amb què Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha guanyat l'últim premi Carles Riba, s'endinsa en una temporada convulsa i difícil, en què el desig alliberador acaba enverinant la veu, tan poderosa com angoixant, que vehicula els poemes. El llibre coincideix als taulells de novetats amb la recuperació de Maripasoula, viatge a la Guaiana francesa que l'autora va fer més d'una dècada enrere: editat per Tushita per primera vegada el 2015, ara el torna a posar en circulació –i amb encert– Club Editor. Aquesta aventura impregnada de llum contrasta amb els textos densos i retorçats de l'últim llibre de l'autora.

Des que va debutar amb els relats d'Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), Marta Orriols (Sabadell, 1975) ha anat excavant, amb una precisió i destresa remarcables, en la intimitat dels protagonistes de les seves novel·les. A l'última, A l'altra banda de la por (Proa, 2025), s'endinsa en la vida de la Joana, una dona que s'acosta als 50, amb un bon càrrec al MNAC, dos fills adolescents i un exmarit que aviat tornarà a ser pare. La nit que, a la sortida del teatre, torna a coincidir amb en Mateu, amb qui va passar dues nits anys enrere a Tòquio, farà que comenci a preguntar-se si ell podria ser una bona sortida al laberint vital en què se sent atrapada.

En pocs mesos, Adrià Targa (Tarragona, 1987) ha publicat dos llibres de poesia remarcables: Acròpolis (Godall, 2024), que va guanyar els Jocs Florals, i Arnau (Proa, 2024), un poema narratiu de gairebé dues-centes pàgines, dividit en set cants, que recorre un dia decisiu en la vida d'un jove culte, deprimit i enamoradís. Ambientat a la Barcelona d'ara i protagonitzat per "la més perduda de les generacions perdudes", proposa un viatge aclaparador a urinaris, cambres fosques i discoteques i inclou tantes drogues i sexe com aparicions estel·lars de poetes enmig de somnis i deliris, entre les quals hi ha les de Jaime Gil de Biedma als lavabos de la planta -2 d'El Corte Inglés de plaça Catalunya i Jacint Verdaguer com a company de visita de l'Infern dels Grans Poetes.

Gràcies a Mercè i Joan, amb la qual Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) ha guanyat el sisè premi Proa, els lectors podran viatjar a la muntanya russa emocional de Mercè Rodoreda i Joan Prat, conegut amb el pseudònim d'Armand Obiols. Entre 1939 i 1948, la dècada en què transcorre la novel·la, els dos escriptors i amants s'exilien a França, fugen dels nazis, hi acaben convivint per força, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial tenen l'esperança de poder tornar a Catalunya, tot i que allà hi han deixat les famílies trencades. Filòloga, assagista i traductora, Eva Comas-Arnal s'ha atrevit a ficcionar les vicissituds d'una de les parelles més brillants i polèmiques de la literatura catalana del segle XX. El resultat és un llibre amè i alhora rigorós, que defuig el cartró-pedra històric i una idealització excessiva dels protagonistes.

Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024) ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i aquest setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser veuran també la llum en algun moment.