El 1888, amb l'Exposició Universal, els barcelonins van haver de mirar cap amunt. D'una banda, es va edificar el monument a Colom, un projecte de l'arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà i, de l'altra, es va enlairar, des del Parc de la Ciutadella, un globus captiu (un globus aerostàtic lligat a terra) que va permetre tenir una de les primeres fotografies aèries de la ciutat. De Colom el que va impressionar més als qui es passejaven pel Portal de la Pau era la bastida, i la premsa en va fer sorna: "Per acabar ha arribat Colom a la cima del seu pedestal. Però, com que encara no han tret la bastida, no fa l'efecte que demana. Un foraster exclama al veure'l: «Pobre senyor Cristòfol, el tenen engabiat!»", deia L'Esquetlla de la Torratxa. El fotògraf Antoni Esplugas va dedicar sèries fotogràfiques a totes dues atraccions, amb desenes d’imatges. La mirada d'Esplugas a aquesta Barcelona en plena transformació urbana, social i política s'entrecreua amb la d'altres fotògrafs de la segona meitat del segle XIX a l'exposició La ciutat davant la càmera. Imaginaris urbans al s. XIX, que es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) fins al 23 d'octubre. Aquell 1888 l'augment de fotografies que es van fer de la ciutat va ser brutal i van deixar testimoni d'alguns edificis efímers, com l'espectacular Hotel Internacional, que es pot veure a l'AFB.

A principis d’estiu, el director de cinema Spike Lee va retirar el suport públic a Woody Allen, després d’haver-lo qualificat d’“amic” en una entrevista i d’afirmar en un programa de ràdio que “Allen és un gran, gran cineasta” i que no se’l pot “esborrar de la indústria com si no hagués existit mai”. Aquestes afirmacions van ser durament criticades per molts usuaris a les xarxes socials, que no perdonen a Allen els seus suposats delictes (que, recordem-ho, no han estat mai provats i pels quals no ha estat mai condemnat en seu judicial), fins al punt que al cap de pocs dies Lee es va retractar i va demanar perdó públicament en un tuit on deia: “Les meves paraules van ser incorrectes” i “No tolero ni toleraré l’assetjament sexual, els abusos o la violència”.

Veure monuments –no pas visitar palaus per dins– sempre m’ha ajudat a reflexionar. La tomba de Gardel, a la Chacarita, ajuda a repassar la història d’una Argentina que semblava eternament rica. O la sala del Jeu de Paume, a Versalles, on els revolucionaris francesos es van conjurar. O la tomba de Khrusxov a Novodévitxi, a Moscou; l’home que va representar la frustrada generació del desgel. He visitat diversos cops, als Invàlids de París, el mausoleu de Napoleó. Trobo que són visites que m’ajuden a repassar el món d’ahir. Els pros i els contres del passat. Per exemple, els francesos donen importància a tot allò que envolta Napoleó. De Napoleó podem destacar-ne els errors de l’home ambiciós i cruel del seu temps. Però també l’home providencial per expandir els valors de la Revolució Francesa i altres avenços diversos (la pedra de Rosetta, el Codi Civil, la tècnica de les conserves...). De tota la seva herència em quedo amb el Codi Civil, el que regula l’activitat mercantil i comercial, i que tota l'Europa continental ha fet seu –fins i tot Rússia–. Napoleó mateix va dir que les seves victòries eren efímeres, però no el seu Codi Civil (“Ce que rien n’effacera, ce qui vivra éternellement, c’est mon code civil”).

En plena onada creixent de la pandèmia als Estats Units, amb xifres rècord de casos registrats els últims dies (fins a 55.000 nous positius diaris), el president dels Estats Units, Donald Trump, ha tirat endavant la seva celebració del 4 de juliol, Dia de la Independència als EUA, davant del Mont Rushmore, a Dakota del Sud, on hi ha les cares esculpides de quatre presidents nord-americans. En un acte multitudinari sense distància física ni mascaretes, Trump ha aprofitat l'escenari sota el monument més gran del país per criticar el que ha anomenat "masses enfurismades" que ataquen estàtues de personatges que consideren racistes i colonialistes. Una campanya que Trump ha atribuït a una "extrema esquerra feixista".

Arreu del món s'està qüestionant i atacant moltes estàtues. Ahir a la nit li va tocar a la de Cristòfor Colom que hi ha a Barcelona. Cap a la una de la matinada, segons fonts de l'Ajuntament de Barcelona, als peus del monument hi va haver un petit incendi. Segons el consistori, es van cremar unes xarxes i una dotació de bombers es va haver de traslladar al lloc dels fets amb un tanc d'aigua.

"Tenim aquestes veritats per evidents: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha els dret a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat; que per assegurar aquests drets s’instauren els governs entre els homes que deriven del consentiment dels governats; que quan qualsevol forma de govern es torna destructiva per a aquests fins, el poble té dret a alterar-la o abolir-la, així com a instituir un nou govern”. Aquestes són les paraules que inicien una de les declaracions revolucionàries més belles de la història de la humanitat, la Declaració d’Independència del 4 de juliol de 1776 que donarà origen als EUA. Paraules, però, que exclouen les dones i també la població afroamericana (no és estrany en aquest sentit que l’origen del moviment feminista dels Estats Units sigui inseparable del naixement del moviment antiesclavista).

Les donàvem per mortes i enterrades, a les masses, però han tornat. A començaments del segle XX eren manipulades a través de determinats diaris infectes, com el pamflet antisemita Der Stürmer, que va dirigir el nazi Julius Streicher. Avui la massa és alienada a les xarxes amb menys esforços argumentals: amb una imatge descontextualitzada ja en tenen prou. Un bon dia s'indignen contra els immigrants sense papers i al cap d'una setmana, després d'haver vist una foto commovedora a Twitter o a Instagram, defensen que no hi hagi cap restricció per a la seva entrada a Europa. Si s'ha produït algun crim abominable defensen la pena de mort, però si al cap de tres quarts d'hora s'assabenten que es va condemnar algú per error, en reclamen l'abolició immediata. No calen arguments: una imatge retocada i emocionalment homologable val més que mil paraules. Tampoc calen proves contrastades, ni aclariments, ni testimonis, ni cap altre tipus de mediació racional entre allò que ha passat i allò que simplement suposem que ha passat. El món es divideix entre l'I like i l'odi furibund. El món és de color blanc o bé de color negre; els matisos de gris pertanyen als cagadubtes o fins i tot als traïdors. Amb mi o contra mi. El món és tan senzill i alhora tan confús com aquests programes de Telecinco on la gent crida tota l'estona sense saber ben bé per quina raó. El món és, en definitiva, la pantalleta narcòtica del mòbil. La resta no existeix.

La ignominiosa mort (ignominiosa per als que la van causar) de George Floyd ha donat lloc a una reacció social en cadena que començà amb la protesta contra la violència policial selectiva als Estats Units (la culminació, esperem que definitiva, del Black Lives Matter), s’estengué amb mobilitzacions transnacionals contra el racisme quotidià subsistent en les nostres societats i ha derivat en una croada contra estàtues i monuments de personatges tinguts per “esclavistes”, “racistes”, “colonialistes”, etcètera, des de Cristòfor Colom fins a Winston Churchill. És aquesta projecció retrospectiva, fins a cinc segles enrere, dels valors i les categories del 2020, la que interpel·la l’historiador i el convida a la reflexió. Perquè caldria anar amb compte que, amb l’aigua bruta, no llencem també el nen.

Són dos quarts d'una del migdia i hi ha tres dels artistes que donen vida a algunes de les estàtues de la Rambla disposats a ocupar el seu lloc, cosa que no fan des de la declaració de l'estat d'alarma. Saben que l'Ajuntament de Barcelona encara no ha autoritzat la seva activitat tot i que la ciutat ja hagi entrat a la fase 1 de desconfinament, però avui han acudit al seu punt de feina sobretot per visibilitzar que ningú encara no els ha ofert cap atenció ni ajuda concreta. "Estem oblidats", denuncia Walter San Joaquín, president de l'Associació República de les Estàtues Humanes de la Rambla de Barcelona (AREHRB). Avui, però, no s'han arribat a vestir amb els seus personatges perquè la Guàrdia Urbana els ha cridat l'atenció i, després de consultar-ho amb el districte de Ciutat Vella, els ha respost que encara no estaven autoritzat a actuar.

Després d'anys arraconades als magatzems municipals, l'estàtua de la 'Victòria' i l'estàtua eqüestre de Franco tornen a l'espai públic a Barcelona. Aquest dilluns a les 8.30 h han sortit dels magatzems de Via Favència i Zona Franca en direcció al Born Centre de Cultura i Memòria, on han estat descarregades per formar part de l'exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà".

Els artistes italians Antonio Garullo i Mario Ottocento han immortalitzat Silvio Berlusconi amb una escultura de resina dins una urna de vidre. L'obra es pot veure a un centenar de metres del Palau Chigi, la seu del govern italià, actualment ocupada per l'executiu de Mario Monti.

L'Ajuntament de Barcelona ha decidit traslladar les estàtues humanes a la Rambla de Santa Mònica, establir una taxa per exercir l'activitat i que les propostes siguin de qualitat. Aquesta decisió s'ha pres després del debat que va tenir lloc dijous en la primera reunió de Rambla Viva, l'organisme motor del Pla Cor –el projecte d'intervenció integral de la Rambla–, que va reunir per primera vegada totes les entitats que tenen activitat i seu a la Rambla. Aquesta part de la Rambla on s'instal·laran és la més ampla, de manera que es pretén millorar la mobilitat i que no interfereixin en altres activitats. Les principals preocupacions manifestades per l'entitat al voltant de les estàtues són els problemes de mobilitat que generen, el greuge comparatiu amb altres activitats del passeig i la qualitat artística. Les estàtues estan situades a la part més estreta de la Rambla, interfereixen en l'activitat dels quioscos i les parades de floristes o terrasses i, com que generen aglomeracions, també propicien els petits delictes.