En la seva darrera reencarnació, Bob Dylan inclou una peça inspirada en els famosos versos de Walt Whitman: “I contain multitudes”. La descripció encaixaria per a Pere Portabella (Figueres 1927), que al llarg de la seva trajectòria ha combinat exitosament –o almenys amb prou ressò— interessos, etapes i vincles ben diversos. Aquesta multiplicitat de vides ha anat en paral·lel amb una clara preocupació per reflexionar i preservar els diferents llegats acumulats. Gràcies a aquesta previsió i a la complicitat amb el crític i cineasta Esteve Riambau, responsable de l’edició i el pròleg, sorgeix un retrat on els textos del mateix biografiat serveixen per il·lustrar els tres grans talls temàtics i cronològics en què s’organitza Impugnar les normes.

"Vaig decidir-me a escriure teatre perquè buscava una altra dimensió a la literatura plana", deia Joan Brossa (1919-1998) en una entrevista a la revista Serra d'Or el 1991. Des de molt jove, Brossa va intentar eixamplar l'espai de la poesia, dotar-la d'un suport físic que traspassés la lletra escrita. La primera provatura, en aquest sentit, va ser El cop desert: somni escènic en 2 actes i 5 quadres, una peça de teatre que va escriure el febrer de 1944, quan tenia 25 anys. El text original es va publicar per primera vegada el 2014, en el sisè volum de la col·lecció Poesia escènica d'Arola Editors, però no s'havia portat mai a escena. La companyia Projecte Ingenu hi posarà remei amb una adaptació lliure del text original, dirigida pels coreògrafs Andrés Corchero i Ana Pérez, que es podrà veure del 6 al 28 de juny a la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures.

Joan Brossa (1919-1998) i Antoni Tàpies (1923-2012) van protagonitzar una de les relacions artístiques i amistoses més importants del segle XX. "És difícil trobar, al llarg del segle XX, una relació tan intensa, profunda, fecunda i extensa, entre dos creadors, com la que hi va haver entre Brossa i Tàpies", afirma el crític i assagista Manuel Guerrero a la introducció d'Amb cor de foc. Correspondència (1951-1991), el primer recull de totes les cartes entre Brossa i Tàpies, que ha editat ell mateix. D'altra banda, l'editorial Barcino aplega sota el títol de Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies els articles que Antoni Llena (Barcelona, 1942) va escriure en diferents diaris com a testimoni privilegiat de les obres que cada estiu Tàpies feia al seu estudi de Campins, i altres textos sobre l'artista. "No he llegit mai res del que s'ha publicat de l'obra de Tàpies. Sempre he intentat llegir-la sense intermediaris: emocionalment", diu Llena en un dels articles. Totes dues publicacions coincideixen amb els actes commemoratius del centenari del naixement d'Antoni Tàpies.

"La meva àvia anava cada dia a la Model de València per preguntar per l'avi Salvador. Quan va saber que ja l'havien tret per afusellar-lo, va anar a Paterna, a la nit, amb els seus sis fills. El cos estava mig enterrat i en va treure les manilles", explica la Raquel Gil. "L'avi no havia fet res, només era sindicalista", afegeix. Al cementiri valencià de Paterna hi ha més de cent fosses on els franquistes van enterrar més de dues mil persones assassinades. Les manilles, fetes de corda esfilegada, es poden veure a Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme, la nova exposició del Born Centre de Cultura i Memòria. Amb altres objectes rescatats de les fosses, com una carta de comiat o una corbata, configuren la instal·lació Objectes (des)apareguts de Maria Amparo Gamar.

L’artista portuguesa Helena Almeida (1934-2018) va dir d’ella mateixa que havia sigut una model tota la vida: va posar per al seu pare, que era escultor, i més endavant va fer d’ella mateixa la protagonista de les seves fotografies. Si el fotògraf Chema Madoz (Madrid, 1958), conegut pels seus muntatges amb objectes amb un aire surrealista, hagués de donar un Nobel de la fotografia el donaria a Almeida, a qui considera “un referent”. Ara la Fundació Foto Colectania ha reunit l’obra de tots dos en una exposició amb la qual celebra el vintè aniversari i que estarà oberta fins al 18 de setembre.

"M’encanta que per veure l’exposició sobre Brossa les elits culturals de Madrid hagin d’agafar un tren i venir fins a un barri obrer de l’extraradi". El president de la Fundació Joan Brossa, Vicenç Altaió, somriu molt satisfet, perquè considera que hi ha una simbiosi molt interessant entre l’entorn del Centre d’Art Tomás y Valiente de Fuenlabrada i l’obra més política del poeta. I, en efecte, a Madrid tothom que vulgui endinsar-se en l’univers brossià haurà de peregrinar cap a aquest centre cultural espaiós i modern situat entre blocs de pisos, i que de sobte emergeix com una gran balena blanca varada a la platja on l’exposició Brossa total es podrà veure fins al 24 d’abril.

"No he pogut endevinar mai / quina estrella podria ser: / surt cap a la mitjanit, / sempre ran de l'aigua". Aquest quartet forma part dels Poemes civils, el llibre de Joan Brossa que tanca l'esplendorós volum que Univers acaba de publicar i que reuneix tota la poesia escrita per l'autor barceloní entre el 1940 i el 1960. "Són dues dècades de producció intensa que, no obstant això, Brossa va haver d'anar publicant sempre anys després de la seva escriptura. Fins a finals dels 80, el que escrivia i el que publicava no anaven alhora; hi havia un desfasament", comenta Glòria Bordons, la gran especialista en un dels creadors més prolífics, versàtils i juganers de la literatura catalana del segle XX. Aquest primer volum de Poesia completa presenta, com mai abans, tots els llibres del període seguint una cronologia estricta, opció que possibilita una interpretació completa, i sens dubte diferent de la que s'havia pogut fer fins ara. "La majoria no s'editaven des de fa dècades i només circulaven, amb comptagotes, en el circuit de llibreries de vell", recorda Bordons, que estudia Brossa des de mitjans de la dècada dels 70 i que li ha dedicat assajos, ha preparat antologies sobre la seva obra i l'ha difós des de la fundació dedicada a l'autor.

El Centre de les Arts Lliures, l’espai que gestiona la Fundació Joan Brossa al barri del Born, obrirà oficialment el 16 de desembre, després d’unes obres que han servit per unificar de nou tot l’edifici de La Seca. Els seus nous directors artístics, Maria Canelles i Marc Chornet, tenen per davant el repte d’omplir un espai que tant vol servir la memòria del poeta com actualitzar-ne el sentit al segle XXI. El repte no és fàcil, perquè servir totes les facetes de Joan Brossa –poesia, art, teatre, pensament, transformisme, música– és inabastable. Ho és gairebé tant com la programació que han presentat, que respon a una voluntat transdisciplinària, transgeneracional i renovadora, plena de noms propis coneguts i artistes emergents, iniciatives sorprenents com una escola de poesia d’avantguarda, un cicle de música indòmita amb 13 compositors i artistes, un cicle que fusiona dansa i so, i temporades teatrals de companyies consolidades com La Ruta 40, la Sala Trono, Roberto G. Alonso i Sixto Paz.

Barcelona ha dedicat una placa al poeta i artista plàstic Joan Brossa i a l'activista cultural Pepa Llopis, a la casa on van viure del carrer Gènova, 25, al districte d’Horta-Guinardó. Llopis i Brossa es van conèixer a través de Josep Centelles, company del poeta al servei militar a Salamanca, un cop acabada la Guerra Civil. Les primeres representacions teatrals de la poesia escènica de Brossa van tenir com a espectadors el matrimoni de Llopis i Centelles. Des dels anys 50, Llopis i el seu marit van impulsar el teatre de Brossa, i en justa correspondència Brossa li va dedicar el seu Teatre Complet l'any 1974 amb aquestes paraules: "Dedico a Pepa Llopis, col·laboradora entranyable, la meva poesia escènica".

Apreciar la diferència és "el gran repte de la coexistència humana". Això, que fa temps que sabem (i no hauríem de deixar de saber mai), ho diu Oriol Pi de Cabanyes al pròleg del llibre de retrats Estels que encara fan llum (Pòrtic), un conjunt de trenta-cinc aproximacions a gent de la cultura. No són pròpiament retrats concebuts com a tals, sinó cròniques circumstancials. Pi de Cabanyes va ser el primer director de la refundada Institució de les Lletres Catalanes (1988-1996), càrrec que li va donar peu a moltes coneixences. Al llibre hi treuen el cap des de Borges i Octavio Paz fins a Pierre Vilar i Marta Harnecker entre els estrangers, al costat de Batllori, Tísner, Espriu, la Capmany, Estellés i molts noms de la cultura catalana o els espanyols Alberti i Pepín Bello.

L’Espai Brossa i l’Escenari Brossa tenen els dies comptats. El 18 de juliol tancaran les portes per unes obres de reunificació dels dos espais que pertanyien a l’antiga fàbrica de moneda La Seca, al Born, i reobriran el 16 de desembre transformats en un nou equipament batejat com a Centre de les Arts Lliures. Al darrere hi ha la Fundació Joan Brossa, que és qui tindrà la concessió d’aquest espai municipal els anys vinents –falta per concretar quants–. Què s’hi farà? S’hi combinaran les exposicions, l’exhibició teatral i les arts en viu. “Paraula, imatge i acció”, diu el president de la Fundació, Vicenç Altaió, seguint el més pur estil Brossa.

El 31 d’agost l’Escenari Brossa abaixarà la persiana després de l’espectacle que exhibiran dins del Festival Grec. No serà la mort d’aquest teatre del Born, però. S’hi faran obres i canviarà de mans. El conveni de 10 anys que l’Ajuntament de Barcelona tenia amb la societat limitada Bonnín-Julve s’acabarà llavors i l’edifici de l’antiga fàbrica de moneda de La Seca passarà a ser gestionat en la seva totalitat per la Fundació Joan Brossa. Era una fusió prevista i que s’ha anat gestant des del maig del 2018, quan la Fundació va obrir el seu espai expositiu a l’edifici adjacent al teatre. Les dues institucions es convertiran en un sol Espai Brossa, on es desplegaran totes les cares de l’univers de l’artista: art visual i objectual, poesia, teatre, màgia, performance, música culta i arxiu.

Joan Brossa va transitar entre la literatura i les arts plàstiques amb total llibertat, sobretot amb els seus poemes visuals, el vessant més popular de la seva trajectòria. “És un exemple del que Joan Miró deia: no hi ha cap diferència entre poesia i pintura”, recorda Manuel Guerrero, comissari de l’exposició de la Fundació Joan Brossa, Poesia concreta. Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, que recupera una altra mostra d'aquests tres creadors que ha adquirit una aura mítica, la que van presentar a la Petite Galerie de l’Alliance Française de Lleida entre el 23 de gener i el 7 de febrer de 1971. Aleshores la Petite Galerie s’havia consolidat com un dels espais artístics alternatius de referència a Catalunya i aquella exposició es va convertir en una fita perquè va ser la primera de poesia concreta a Catalunya i una de les primeres de l’Estat. Francesc Vicens, que pocs anys després es convertiria en el primer director de la Fundació Joan Miró, escrivia al catàleg que Joan Brossa (1919-1998), Josep Iglésias del Marquet (1932-1989) i Guillem Viladot (1922-1999) van explorar "nous camins apassionants que van des de les possibilitats fonètiques i mecàniques de l’idioma fins als recursos de la tipografia i els objectes-collage que cerquen la major senzillesa i contundència”.

“Amb la cançó bastim en la foscor / altes parets de somni”, recitava Salvador Espriu, enfilant amb solemnitat l’últim quartet del Poema XXV de La pell de brau. Acabava així: “Anem tancant les portes a la por”. Llavors, els gairebé 4.000 assistents al Primer Festival de Poesia Catalana -que ha passat a la història com a Price dels poetes - aplaudien, enfervorits. Potser sí que es començava a perdre la por al règim franquista, perquè la cloenda de Joan Oliver - Pere Quart acabaria amb crits de “Llibertat, llibertat!” que van afegir el matís polític a un dels recitals de poesia catalana més emblemàtics del segle passat.

Entre la filmografia única de Pere Portabella (Figueres, 1929) hi ha ‘Poetes catalans’, que el cineasta va aconseguir enregistrar clandestinament durant el ‘Price dels poetes’, la nit del 25 d’abril del 1970. És un document fílmic i literari de primera

A l'altre extrem de la imatge de l'artista reclòs i absort, Antoni Tàpies també va treballar fora del taller i va col·laborar amb altres artistes i autors. Com recorda el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra, amb motiu de l'exposició Antoni Tàpies. Teatre, que es pot visitar fins al 19 d'abril, "ell treballava amb xarxes d'amics, sempre amb la necessitat de produir amb altres, trencant amb la imatge de l'artista que treballa sol". Mentre que sovint s'ha posat l'accent en el caràcter matèric i existencialista de l'obra de Tàpies, mirar-la des de la perspectiva d'un art efímer i pluridisciplinari com el teatre és una troballa. I la seva tasca en el món del teatre va anar a més enllà de realitzar escenografies.

"Barcelona era wagneriana i ho torna a ser cada vegada més", ha explicat el president del Club Wagner Barcelona, Manel Bertran, aquest migdia en la presentació de la temporada 2019-20. El club, que es presenta com "un espai obert als seguidors de Wagner i dels compositors que li són afins, on es faran presentacions, tertúlies, projeccions i conferències", ha entrat a formar part de la Richard Wagner Verband International, la institució més important del món que agermana les entitats que revaloritzen la figura del compositor. L'activitat principal del Club Wagner és l'exposició wAgner À lA brossA-El Carrer de Wagner, que s'ha inaugurat aquest dimarts coincidint amb el centenari, enguany, del poeta i artista Joan Brossa.

No hi ha dubte que Joan Brossa és un dels poetes catalans i europeus més importants de la segona meitat del segle XX. I, juntament amb Miró, Sert, Gerhard, Foix, Dalí i Tàpies, és un dels referents indiscutibles de l’avantguarda catalana. Tot i que, de ben segur, la seva obra encara no és prou coneguda. D’entrada, doncs, hi ha prou motius per celebrar el seu centenari amb uns objectius ben clars: donar-lo a conèixer, estudiar-lo, reeditar els seus llibres, posar la seva obra a disposició dels lectors i representar la seva poesia escènica.

La nova edició de la fira d'espectacles literaris de Catalunya, el Litterarum de Móra d'Ebre, ha escollit Teresa Pàmies i Joan Brossa com a caps de cartell, que aquest any compleixen el centenari del seu naixement. El festival, que es farà entre el 30 de maig i el 2 de juny, donarà especial protagonisme a l'escriptora amb un concert dels Big Mama i al dramaturg i artista plàstic amb l'espectacle 'Brossabadat', de la companyia Màgia Diver.

Josep Maria Mestres Quadreny fa 90 anys dilluns que ve. Autor de més de 300 composicions, ha destacat per la capacitat d’ampliar i subvertir els límits del que es pot esperar d’una peça sonora. Ha ideat obres íntegrament per ordinador (Ibèmia), antiòperes (El ganxo), peces electroacústiques (El teler de Teresa Codina) i obres interpretades únicament pel públic (Self service). Ha col·laborat, a més, amb una gran quantitat d’artistes plàstics, com Joan Miró, Antoni Tàpies, Moisès Villèlia, Perejaume i Joan Brossa. Coindicint amb el centenari del naixement d’aquest últim, el grup Cosmos 21, dirigit per Carlos Galán, interpreta una tria de la fecunda creativitat de Mestres Quadreny: Firmament submergit i altres obres musicovisuals (divendres a la SGAE a les 19 h) i Tocatina i altres obres visuals, musicals i teatrals (dissabte a la Fundació Brossa a les 18 h).