La primera "a desitjar i cremar" en els seus versos va ser Safo, des de l'illa grega de Lesbos, entre els segles VII i VI aC. "Eros m'agita el cor / com el vent que envesteix les alzines dalt les muntanyes", diu un dels fragments que ens n'han arribat segons l'última traducció catalana, signada per Eloi Creus (Proa, 2022). Dos segles després, al Càntic dels càntics, poema d'amor i alhora peça fundacional de la literatura mística, dos amants dialoguen sobre el plaer d'estimar-se, sense estalviar detalls d'una sensualitat remarcable: "Que en són, de delicioses, les teves carícies, / germana meva, esposa! / Les teves carícies són més dolces que el vi".

Cal dir que ens trobem amb un dels esdeveniments editorials de l’any: la poesia completa d'Emily Dickinson en català. La feinada colossal que ha fet Carme Manuel, anostrant-la en una llengua tintada de saborosos valencianismes, és impagable; i l’edició de la Institució Alfons el Magnànim, com sempre, és impecable. Recorda vagament un breviari, on tenim a la pàgina esquerra l’original i a la dreta la traducció, en un volum manejable, de lletra forçosament massa petita, per encabir tota l’obra, però era la manera de fer-ho viable (són 947 pàgines compostes de manera modèlica). L’any 1951 Agustí Bartra encetà les primeres versions al català de Dickinson i el 1979 ho va fer Marià Manent, amb un pomell escollit de trenta-set poemes. Bartra va definir molt bé en pocs mots qui fou aquesta poeta: “No va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seva passió”. Harold Bloom la situa entre els millors poetes de la llengua anglesa, al costat de Blake i Shakespeare. Parla de la seva densitat cognitiva i jo hi afegiria una altra densitat, que és gràcil i alada, la d’una inspiració que sembla inesgotable, que li va omplir la vida d’una potència imaginativa insondable i que pot satisfer-ne moltes, les dels lectors que s’hi capbussin. El seu és “el sermó d’Orfeu”.

L’editorial minúscula ha publicat un llibre –petit com el seu nom– que és una autèntica delícia, una perla d’aquelles que trobes inesperadament en una llibreria i que t’alegren el dia i més enllà.

Fa un segle i mig la poeta Emily Dickinson escrivia que la Mort la venia a buscar en carruatge per portar-la de passeig. En el món de la generació Z, aquest sinistre personatge agafa la forma del raper Wiz Khalifa, almenys en l’aproximació d'AppleTV+ a la vida de l’escriptora a Dickinson, sèrie que ha subvertit el gènere del biopic i que actualment emet la seva tercera i última temporada. No és l’única llicència que es pren la creadora Alena Smith per explicar la vida i obra de la poeta d’Amherst, interpretada per Hailee Steinfeld: el món de Dickinson és multicultural, s’hi escolta Billie Eilish i es fan festes en què es balla twerk, tot això sense deixar de ser una sèrie d’època. ¿Aquestes tries són una manera barroera d’escandalitzar les ments més clàssiques o simplement una via eficaç per acostar una poeta fonamental de la història de la literatura a les audiències més joves (i no tant)?

És un cas excepcional. Va ser una escriptora prolífica i secreta. En vida amb prou feines va publicar uns quants textos, sempre amb pseudònim. Després de morir es van trobar 1.800 poemes que encara avui, un segle i mig després, segueixen causant disputes filològiques. No hi ha dubte que Emily Dickinson és un gegant de la poesia moderna, més i més influent a mesura que passen els anys. Jo l’he llegit desordenadament segons queien a les meves mans algunes de les col·leccions de les seves poesies reunides. Mai m’ha defraudat.

Topar amb la poesia d’Emily Dickinson pot ser un dels grans moments de la vida de qualsevol persona amb sensibilitat. Una de les ocasions en les quals l’art se li infiltrarà dins del sistema nerviós, li punxarà el cor i li estabornirà el cervell: “Em vaig notar una Esquerda al Cap, / com si el Cervell se m’hagués esberlat”, comença un poema, i sembla que parli de l’efecte que en causa la lectura.

La millor notícia d’aquesta tardor s’escriu en vers

“Que Amor és tot el que hi ha / és tot el que sabem de l’Amor. / N’hi ha prou, la càrrega hauria / de ser proporcional al solc”. Una bona notícia, potser la millor, d’aquesta tardor espessa té nom de dona: la publicació d’ Aquesta és la meva carta al món, una antologia de poemes d’Emily Dickinson (1830-1886) a cura de Marcel Riera que ens arriba amb el segell de Proa, en edició bilingüe en anglès i català. Dos-cents divuit poemes, el recull més ampli que s’ha fet mai de la Dickinson en la nostra llengua. Una joia amb totes les lletres (i amb moltes majúscules, respectant el criteri de la poeta).

]]>

La popularitat d’Emily Dickinson (1830-1886) no ha deixat de créixer des que Thomas H. Johnson va publicar la primera edició de les poesies completes. Era l’any 1955: havien passat, per tant, 71 anys de la mort de la poeta d’Amherst, que havia escrit durant anys en un estricte anonimat, sense pensar que algun dia tots aquells versos arribarien a ser publicats. “La seva feina va ser immensa, però sempre la va amagar”, diu Marcel Riera, traductor i antòleg d’ Aquesta és la meva carta al món (Proa), un dels llibres més esperats d’aquesta tardor.

]]>

‘4 3 2 1’

Paul Auster

EDICIONS 62 / SEIX BARRAL

L’escriptor novaiorquès ha volgut fer coincidir el seu setantè aniversari amb el retorn a la ficció. 4 3 2 1 és la seva novel·la més extensa -l’edició catalana, traduïda per Albert Nolla, s’acosta a les 900 pàgines- i explica la vida d’Archie Ferguson, personatge que té la mateixa edat que Auster. En funció de les decisions que pren, els fets prenen caràcters totalment diferents: és per aquest motiu que el periple de Ferguson es divideix en quatre camins des de l’inici del llibre, que té com a escenaris Newark, Nova Jersey i Nova York i que evoca alguns dels fets històrics més rellevants de la segona meitat del segle XX als Estats Units, com ara la Guerra del Vietnam, el moviment pels drets civils i l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy.

]]> No han passat ni tres mesos des de l'estrena de la sublim Sunset song i ja tenim la fortuna de retrobar-nos amb el talent desbordant del britànic Terence Davies, que a Història de una pasión no només reconfigura en clau poètica les regles del biopic en la seva aproximació a la vida i mort d'Emily Dickinson, sinó que també elabora el seu film més confessional, tant a nivell personal com artístic. Al llarg dels anys, en entrevistes, Davies ha parlat de manera força crua sobre el seu celibat i sobre la inviabilitat de l'amor. En aquest sentit, la figura de Dickinson esdevé un reflex del turment interior del cineasta, canalitzat en un drama que té l'espessor emocional i filosòfica del cinema d'Ingmar Bergman.

]]> Encara ara, l’inici de la novel·la moderna se situa a principis del segle XVII, quan Miguel de Cervantes va publicar la primera part de Don Quixot. Amb sort, com a precursors il·lustres s’esmenta l’aportació picaresca del Lazarillo de Tormes (1554), l’alè èpic -acompanyat de generoses dosis d’erotisme- que Joanot Martorell va desenvolupar al seu Tirant lo Blanc (1490) i l’aportació trepidant de Chrétien de Troyes a finals del segle XII amb els romans que exploraven el cicle artúric, com ara El cavaller de la carreta.

]]>

Hi ha llibres que converteixen els escenaris on transcorre l’acció en un personatge més, sovint crucial per entendre l’evolució de la trama. Passa amb el riu Mississipí a les aventures de Tom Sawyer i Huckleberry Finn; amb Long Island, on el gran Gatsby organitzava les seves festes esplendoroses; amb Arizona i Texas, els estats per on es mou la temible colla de carnissers de Meridià de sang, de Cormac McCarthy, i amb el poble fantasmagòric mexicà per on el personatge de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, busca el seu pare.

]]>

L'escriptor català Carlos Pujol, crític literari i històric membre del jurat del Premi Planeta, ha mort als 75 anys després de tota una vida dedicada a la literatura, ja sigui des del vessant creatiu com l'executiu, sense oblidar una aportació fonamental com a traductor.

]]>