L'agenda d'exposicions d'aquest any arriba plena de grans projectes, entre els quals la gran mostra del 30è aniversari del Macba, Projecta un planeta negre. La llista de grans noms serà impressionant, des de Zurbarán i Van Gogh fins a Anselm Kiefer, passant per Maruja Mallo, Tarsila do Amaral i Ramon Masats. Serà tota una experiència descobrir els elements escultòrics i la veu de Laia Estruch dialogant amb l'antic edifici Sabatini del Museu Reina Sofia.

Allò que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona passa quan tanquen un cinema, tot i que fa anys que no anem a veure pel·lícules, i ha passat aquests dies a causa de l’agressió a una sèrie d’obres d’art per part d’activistes contra el canvi climàtic. Moltes persones a qui l’art els importa un rave (res en contra, aquí som apocalíptics), però també molts d’aquells que, tot i que avantguardistes en un passat no gaire llunyà, avui s’erigeixen en defensors del cànon i del museu com a nova catedral on anar a orar, ara s’esquincen les vestidures perquè han atacat amb suc de tomàquet una obra de Van Gogh i amb puré de patates una altra de Monet sense, diguem-ho tot, que ningú hagi pres mal, excepte, segurament, la persona que estava vigilant la sala del museu de torn (la National Gallery i el Barberini de Postdam, respectivament) en el moment de l’acció reivindicativa, persona a la qual, per cert, és més que probable que hagin amonestat, si no acomiadat, per no haver estat prou atenta. Sé per experiència pròpia, perquè quan estudiava vaig ser vigilant de sala al CCCB i al Macba, que el sou que cobren els guardians de les essències de la nostra civilització és una misèria si tenim en compte que s’hi han d’estar, vigilant les essències, i dempeus!, una quantitat d’hores infinites, de manera que, al final de la jornada, les cames et fan figa i no saps ni qui són aquelles ombres que et passen per davant com si fossis invisible, motiu pel qual acabes odiant tots i cadascuns dels artistes ressenyats en el totxo aquell del Gombrich. Pel poc que cobren els vigilants, creguin-me, poques coses passen.

La cúpula del centre comercial Arenas acull una experiència immersiva dedicada a Van Gogh: les imatges 360º en 3D on se simulen quadres i escenes es combinen amb efectes de so, tàctils i olfactius, en una narració en primera persona. Barcelona acull l'estrena mundial d'aquesta producció de Nomad Art, que ja en va dedicar una altra a Klimt (que es va veure a l'estiu a València) i una d'anterior al mateix Van Gogh. De fet, a Barcelona també es va veure un projecte divulgatiu i audiovisual provinent del Museu Van Gogh d'Amsterdam. Per això ara prometen que, a més dels últims avenços tecnològics, hi haurà espais educatius i divertits, un entreteniment per a tots els públics. Els preus van dels 10 als 15 euros.

Un paisatge amb neu, un viatge mental a través dels somnis, una habitació ben endreçada de persona pobra, figures que s’esvaeixen, cossos masegats per la malaltia... El concepte de bellesa canvia amb el temps, tot i que hi ha obres que perduren i per això s’anomenen clàssics. Frédéric Schiffter encapçala el seu llibre La belleza (Siruela) amb una frase de Paul Léautaud que parla de la melancolia de contemplar les coses belles, com si sempre pertanyessin al passat.

El confinament a causa del coronavirus l'han aprofitat uns lladres per robar el quadre Jardí de primavera de Vincent van Gogh, que era al Museu Singer de Laren, als Països Baixos. El museu estava tancat temporalment respectant les mesures dictades pel govern holandès.

Des que va començar el muntatge de la nova exposició del CaixaForum, Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, sembla que els gats miolin en francès. És com si la boira hagués envaït l’antiga fàbrica Casaramona als vespres i encara es pogués sentir el so del sotragueig de les rodes d’un carruatge damunt les llambordes o la música de cancan a tot drap. La mostra obre avui i els responsables del centre creuen que la il·lusió i la música no marxaran fins que no tanqui aquesta explosió parisenca. “Montmartre és un estat d’ànim”, diu la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Durán. Pel que fa al recorregut, que inclou 345 peces, és un gust que el comissari, el crític d’art Phillip Dennis Cate, evoqui aquell moment no només amb pintures i cartells de grans noms com el mateix Toulouse-Lautrec, Van Gogh i Steilen, sinó també amb una selecció molt sucosa de pintures d’artistes menys coneguts, revistes, cartells i papers que estaven cridats a desaparèixer. Les parets estan plenes a vessar: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre és una exposició per visitar més d’un cop. Els col·leccionistes de petits impresos salivaran. “L’art del segle XX es va veure molt influït pels artistes de Montmartre, que no només es volien definir amb la pintura”, diu Phillip Dennis Cate. “L’art estava a l’abast de tothom”, subratlla el comissari.

L'obra de Vicent van Gogh 'Autoretrat' ja és a Barcelona, després d'un trasllat d'alta seguretat. És una de las 70 peces que formen part de l’exposició 'El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie', mostra amb què la Fundació Mapfre inaugura el seu nou espai expositiu a la Ciutat Comtal el 8 d’octubre, on hi havia la Fundació Godia.

L'espectacle 'Van Gogh, el musical' arribarà a l'escenari del Teatre del Raval el 12 de setembre i el protagonitzaran els actors Roger Pera en el paper de Vincent van Gogh i Mingo Ràfols en el Paul Gauguin. La comèdia és una creació de Joan Olivé i Roc Olivé, compta amb música en directe amb la participació de tres músics i se situa en el moment en què els dos pintors impressionistes van conviure al poble francès d'Arles l'any 1888 durant dos mesos. El repartiment del muntatge el completa Miquel Malirach com a Ursula Layer.

Els tècnics del museu Kröller Müller creien que 'Natura morta amb roselles i roses' era obra d'un artista anònim, però després d'un any d'investigacions han descobert que és obra de Vincent Van Gogh. La clau per l'atribució la van donar els torsos nus de dos lluitadors que van descobrir sota la pintura gràcies als raigs X amb què van estudiar l'obra. Van Gogh va deixar constància en una de les seves cartes al seu germà Theo que havia pintat aquests lluitadors pels volts de 1886, durant un curs a l'acadèmia d'art d'Anvers."He pintat una tela molt gran amb dos torsos nus, dos lluitadors", va escriure l'artista. Les dimensions de l'obra (1 metre x 80 centímetres), poc habituals en l'obra de l'autor dels Gira-sols havien fet dubtar els especialistes, que ja sospitaven que 'Natura morta amb roselles i roses' podia ser una obra de l'artista. Per a un estudi acadèmic, però, aquestes mides són habituals.

Un total de 38 obres que van pertànyer a Elizabeth Taylor, entre elles valuosos Van Gogh, Pissarro o Degas, se subhastaran a Londres el 7 i 8 de febrer, segons va informat ahir la casa de subhastes Christie's.