Aquesta matinada ha mort l’escriptor i editor Josep Palàcios i Martínez. Tenia 87 anys. Nascut a Sueca (València) l'any 1938, va començar la seva carrera literària pública l'any 1959, amb els versos de Les quatre estacions (Premi València 1957 de Literatura-Poesia). Era un escriptor molt minuciós. Hereu i marmessor de Joan Fuster, ha sigut un dels personatges més hermètics de la literatura en català.

Ella va fent, persistent. "Són deu anys ja de la publicació del primer disc, i trenta anys de fer concerts. Ve de lluny, tot plegat. És una feina de formigueta", assegura Natàlia Miró do Nascimento (Barcelona, 1979), Namina per a l'art. Des que va debutar amb l'àlbum Orlando (2014), ha remenat diferents herències, “la brasilera i la catalana familiars i la nord-americana cultural”, que ha modulat d'acord amb les circumstàncies, a vegades prement l'accelerador del blues més auster; d'altres trobant inspiració en la literatura, tant de Víctor Català com de Mercè Rodoreda, i sovint deixant-se gronxar per la bossa nova.

L’any 1964, Edicions 62 va publicar Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, per tal de dotar-los d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. Diccionari per a ociosos, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, hi figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster– s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.

Queda alguna cosa per dir sobre Joan Fuster? Trenta anys després de la seua mort, i amb la celebració encara calenta de l'Any Fuster en ocasió del centenari del seu naixement, sembla que no. En les últimes tres dècades s'han publicat una caterva de llibres per avaluar la seua figura des de totes les perspectives imaginables. Gairebé cada un dels seus autors, ipso facto, ha trobat un amic sol·lícit que l’ha proclamat “el nou Fuster” (sic). Específicament sobre l’activitat com a escriptor de l’autor de Judicis finals (estil, temes, singularitat com a assagista...) no crec que quede cap aspecte per tractar ni cap pàgina per editar.

"O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser un ferm defensor de la idea dels Països Catalans durant el franquisme i la Transició; va voler modernitzar el País Valencià i espolsar-li els complexos amb Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, i va ser, per això, amenaçat fins i tot amb un intent d'assassinat quan van col·locar una bomba a casa seva. Així i tot, Fuster va alternar amb personalitats de diverses tendències ideològiques, des de Josep Carner fins a Jordi Pujol i Josep Pla, i va obrir casa seva per conversar del país i de la vida en les anomenades Tertúlies de Sueca. El llegat del seu pensament, conegut com a fusterianisme, perviu en tants intel·lectuals valencians i catalans que creuen en la cultura i la llengua comunes.

Com a resultat de l’Any Joan Fuster (que es va cloure el passat desembre), la Institució Alfons el Magnànim i d’altres organismes públics valencians han donat a conèixer una majúscula biografia de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster. D'un temps, d'un país. Es tracta d’un volum molt bellament editat, amb un gran aparell gràfic i un meritori treball bibliogràfic. El resultat, però, és desigual.

Va ser gràcies a Ausiàs March que Joan Fuster i Raimon es van conèixer. L'escenari va ser València. L'any, el 1959. Fuster s'acostava als 40 i ja havia publicat llibres com El descrèdit de la realitat. Raimon tot just havia fet els 18 i encara no havia gravat cap cançó. "Em va sentir recitar i el va sorprendre la meva fonètica –ha recordat aquest dimecres el cantautor a l'Ateneu Barcelonès, acompanyat de l'escriptor i professor Enric Sòria i el periodista Vicent Sanchis–. Ens vam retrobar en una tertúlia al Club Universitari i des de llavors ja no vam deixar de parlar. Llavors el valencià no s'estudiava en cap escola, era considerat un dialecte que parlàvem quatre desgraciats de per allà baix".

El premi d'assaig Joan Fuster ha quedat desert justament l'any en què es commemora el cent aniversari de l'autor suecà. Així ho ha dictaminat el jurat d'aquesta modalitat dels Premis Octubre celebrats dissabte, format per Francesc Montero, Maria Margalida Perelló i Josep Maria Terricabras, que han considerat que cap dels originals presentats "reunia les condicions necessàries per fer-lo mereixedor del guardó, ajustant-nos a allò que esperem d'un assaig: la defensa argumentada d'una idea o opinió personal i la reflexió estimulant". Per tant, el premi que ret homenatge a l'escriptor suecà es queda sense guanyador per primer cop des del 2005. "Pot semblar que enguany s’hagués de donar el premi, però hem filat molt prim per respecte a Fuster, hem posat el llistó a l’alçada màxima que podíem i devíem", va aclarir Terricabras, que prosseguia: "Ens ha semblat més homenatge no donar-lo que fer-ho per alguna cosa que no fos un assaig fusterià. Esperem que aquest any serveixi perquè tothom torni a llegir Fuster i es retrobi amb la veritat de la modalitat".

És una notícia excel·lent que s'hagi reeditat la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster. El 1972, quan va aparèixer, no existia cap compendi semblant. És curiós que la primera persona que va parlar de la nostra literatura des de Maragall fins a Pedrolo no fos un catedràtic universitari, sinó un lector autodidacte que s’havia llicenciat en dret. L’origen va ser un encàrrec que li havia fet l’editorial Vergara i que finalment no va anar a la impremta. Llavors Fuster es va traduir a si mateix del castellà al català, i el llibre el va publicar Curial, l’editorial de Max Cahner, en quatre-centes pàgines molt atapeïdes que es van anar reeditant fins al 1988.

Fa vint anys que va aparèixer el primer volum de la nova obra completa de Joan Fuster, que reunia els materials més personals de l'autor valencià (aforismes, poesia, dietaris i dibuixos). Una dècada després s'hi van afegir dos volums més, centrats en el vessant assagístic, que incloïa títols essencials del pensador com Les originalitats i Diccionari per a ociosos. El 6 de juliol arribaran a les llibreries el quart i cinquè volums del projecte, una repassada exhaustiva, reveladora i vigent de la història de la literatura catalana, des del segle XIV fins a l'últim terç del segle XX.

El títol és prestat –furtat, manllevat, copiat– del que sempre li he sentit dir i sostenir a l’estimat i admirat Jordi Muñoz –i al seu pare, en Gustau–. És a dir, que amb Joan Fuster, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement i els trenta anys de la seva mort, el més útil per avaluar-ne vigència i influència, potència i límits és fer-ne el contrafàctic pur: què hauria passat si no hagués existit i no ens l’haguéssim pogut inventar. Des d’aquesta perspectiva, el buit s’albiraria sideral. Però no. Com ha ressenyat l’Antoni Rico rere anys d’estudi, la influència és quasi total i actual: a tots els uns –a les esquerres valencianes, a la cultura catalana, a una idea de països– i a tots els altres –tots els seus contraris antagònics–. Els qui l’estimen i els qui encara el blasmen. Tothom, exagerem-ho, s’autodefineix encara en relació al que va afirmar i sostenir l’escriptor de Sueca. Escriure-ho per Sant Joan, en la diada dels Països Catalans, no és cap caprici –tan sols homenatge–. Més encara quan tres governs –català, valencià i balear– han declarat oficialment el 2022 com a Any Fuster. Gens habitual. Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.

L'ARA i la Generalitat commemoren el centenari del naixement de l'escriptor i en reivindiquen el seu llegat al Palau de la Música

Si Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) avui fos viu, molt probablement seria el rei de Twitter i tindria milers de seguidors. Hauria trobat la manera de combatre amb optimisme el retrocés del català i utilitzaria aquella ironia tan seva per lluitar contra la desafecció política. I si aquest dimarts hagués tret el cap al Palau de la Música, segurament no li hauria fet gaire gràcia trobar-hi un substanciós grup de fusterians disposats a parlar d'ell –perquè no volia saber res d'homenatges a la seva figura–, però potser s'hauria assegut en una de les poques butaques lliures i hauria acabat posant-hi cullerada. "Fuster era un gran defensor dels actes de resistència, de la cultura, la llengua i el periodisme", ha afirmat la directora de l'ARA, Esther Vera, per donar el tret de sortida a l'acte de commemoració del centenari de l'escriptor valencià.

Joan Fuster mereix ser llegit i rellegit. Mereix ser escrit i reescrit. Va ser, i segueix sent a través de la seva obra, un gran intel·lectual, l'assagista més rellevant en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Des de Sueca, començant gairebé del no-res, enmig d'un franquisme ambiental i real com a mínim ridícul, va inventar gairebé tot sol unes quantes coses. En primer lloc, i el més important, es va inventar a ell mateix com a home de lletres, com a erudit, com a intel·lectual amb vocació d'influir. En segon lloc, va inventar o repensar de cap i de nou la nació valenciana i, com a concepte indestriable, la idea política de Països Catalans, dues operacions indestriables, tot i que la primera va quallar i la segona no. En tercer lloc, va inventar un estil literari i de pensament a cavall entre l'assagisme i el periodisme, escèptic i irònic, però també compromès i cívic, un exemple que ha fructificat. Aquest conjunt d'operacions conformen el que hauríem de qualificar de fusterianisme, una visió particular del món, del país i del propi entorn cultural producte d'una època que, tot i la seva limitada repercussió popular, ha tingut continuïtat en el temps, sobretot en el món de la cultura.

Si m’ho pregunteu, el Fuster polític és per a mi el menys interessant. Sobretot perquè és el més banalitzat, simplificat, empetitit. M’atrau molt més el pensador lliure, que va a la seva, dotat d’una curiositat universal i d’una feliç erudició: l’intel·lectual que et sorprèn, que s’ho passa bé donant voltes a una idea, que fa de l’experiència humana una excusa per entendre’s i entendre el món, sense dogmatismes. Ja ho veieu: aquest és un Fuster molt a la manera de Montaigne, amb la diferència que el perigordià tenia la vida solucionada i el de Sueca se la va haver de guanyar a força d’escriure, que és el que sabia fer millor i el que li agradava. Escriure i llegir, esclar. "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", escrivia. O, dit d’una altra manera, "les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten".

Aquest dissabte s'ha celebrat a Sueca l'acte unitari de celebració de l'Any Joan Fuster (1922-1992), que vol difondre la figura i l’obra de l’intel·lectual valencià, i durant el qual s'han programat actes als territoris de parla catalana. A l'acte d'avui s'hi han ajuntat els consellers de cultura de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, que han celebrat la trobada com "l'inici d’una etapa de col·laboració cultural estreta entre territoris”, segons la representant catalana, Natàlia Garriga. "Entre la nostra ciutadania és tan important tot allò que ens singularitza des de cada territori, com tot allò que ens uneix i ens fa créixer com a comunitat cultural i lingüística", ha afegit.

El “kit de supervivència per a escriptors” que Grup 62 ha regalat aquest Sant Jordi a la gent del gremi consta d’un bolígraf, una llibreta, una motxilla, una ampolleta d’aigua, una tassa reutilitzable i una mascareta que ningú estrenarà. Hauria fet més servei un paraigua plegable, però s’entén que els editors no volguessin cridar el mal temps. També hauria anat bé un blíster d’antihistamínics, perquè els plàtans barcelonins i el vent han repartit a l’engròs esternuts, goles irritades, ulls plorosos i tot el catàleg de símptomes de l’al·lèrgia primaveral.