Apassionant duel de màrqueting al sector financer espanyol. El BBVA va llançar aquell anunci carregat de bones intencions que venia a dir “tant se val d’on venim, si de Madrid o de Bilbao, l’important d’un banc és que caci ratolins”, fent protagonistes dos clients assenyats que haurien pogut acabar quedant per sopar. Era la manera de convertir el cop de puny d’una opa en una cançó de La Marató i d’explicar-ho a la catalana, és a dir, suggerint diàleg i apel·lant al sentit concret de les coses que se’ns atribueix. Una forma interessant de baixar una operació de poder econòmic i polític a peu de carrer, despullada de les parts lletges, i de convidar a imaginar-se com a servei a la societat els fantàstics avantatges d’un banc de mida europea, encara que la lletra petita comporti el dany col·lateral de la desaparició d’un banc català.

Vostè ho té tot pensat, ha esmerçat moltes hores, molts sous, molts brainstormings per aconseguir l’objectiu final. Vostè sap que jo, avui, llegiré l’ARA de bon matí. Al telèfon. En paper, avui, no, que no és diumenge. Vostè ja ho sap, això.

En molts dels anuncis de la ràdio i la televisió hi ha de sortir el concepte “casa”, esclar. Anuncis d’alarmes, de mobles, de calefacció o de fred, de menjar o d’allò que abans en dèiem “roba blanca”, encara que no sempre en fos. Senyors que renten o que no hi senten, nens que berenen, senyores que decoren o s’amoïnen per la dieta... M’escolto tots aquests anuncis i en la majoria els locutors no diuen “casa teva” o “casa meva”, que és el que tocaria dir i sempre s’ha dit. Invariablement diuen “la teva casa” i “la meva casa”. Un altre calc del castellà. Però aquest calc és molt absurd. L’ús de “casa meva” i “casa teva” és ben viu, i molt menys farragós de dir que “la meva casa” i “la teva casa”. Com que a tota emissora de ràdio i de tele hi ha correctors lingüístics, entenc que l’error és volgut. No podria escapar-se-li a ningú. Entenc, sí, que els anunciants deuen trobar-ho més bonic, ves a saber.

El ministeri de Consum preparava, des de feia anys, una llei molt necessària i llargament esperada: la prohibició de la publicitat d’aliments insans dirigida als menors d’edat. No tota la publicitat dirigida als menors, com seria lògic, sinó només la d’aliments insans. (No puc imaginar cap justificació per a la publicitat dirigida als nens; vull creure que en el futur la gent se sorprendrà en veure els anuncis que ara veiem: “Però, això era legal?”). Es tractava, doncs, d’una llei molt limitada, una proposta de mínims.

Ja va ser la polèmica barcelonina del juny de l'any passat: un gran anunci de la marca Samsung presideix, des de llavors, el cimbori de la catedral. I la polèmica sobre la conveniència o no de fer servir el patrimoni de la ciutat com a suport publicitari ha rebrotat aquests últims dies a través de les xarxes. El motiu: la potent il·luminació nocturna de la lona, que fa que sigui impossible que passi desapercebuda. De nit hi ha la catedral, però sobretot hi ha l'anunci. Fins al punt que el mateix Ajuntament ja ha admès que la il·luminació és excessiva i ja ha requerit a l'operador publicitari responsable, IKO Media, que redirigeixi els focus i disminueixi la intensitat de la llum per adaptar-se a la normativa de contaminació lumínica. Segons fonts municipals, l'empesa s'ha compromès a fer els canvis de manera immediata.

El ministeri d’Igualtat ha llançat un nou anunci de la campanya de promoció de les masculinitats més sanes i corresponsables. Aprofitant les festes de Nadal, l’espot se centra en alertar sobre els regals que obeeixen a estereotips de gènere. L’anunci comença amb un primer pla d’un nen d’uns sis o set anys. Se sent de fons un brunzit electrònic. I sentim la veu del pare que li diu: “Cuando termine de montar esta maravilla, ya verás! ¡Va a funcionar a todo gas!” Pensem que es deu tractar d’un cotxe teledirigit, però aleshores descobrim que l’home en realitat està muntant una cuineta de joguina mentre el nano l’observa amb admiració. La criatura li va passant les eines i el pare, amb el tornavís elèctric, va collant les portes dels armaris. De fons, la mare teletreballa a la taula del menjador: “¡Qué chulo, Roberto! ¿Le vas a cocinar cositas ricas a mamá?”. I una veu en off tanca la historieta anunciant a l’espectador: “La masculinidad de hoy está creando la masculinidad del mañana”.

A Telecinco, al voltant de quarts de tres del migdia, s’ha començat a emetre un anunci molt breu d’una d’aquestes empreses que faciliten crèdits econòmics a la gent amb només una trucada. Fa anys que són habituals, especialment en la franja televisiva del matí. En l’època del confinament més estricte, davant la crisi a què s’abocava molta gent, aquests anuncis van viure un ressorgiment. En aquest espot que dèiem hi apareix Dionisio Rodríguez Martín, conegut popularment com el Dioni. Segurament el podem considerar el lladre més famós d’Espanya, tot i que podria haver-hi debat a l’hora d’escollir-ne un de sol. L’any 1989 el Dioni va robar un furgó blindat de la mateixa empresa per a la qual treballava com a vigilant de seguretat. Es va emportar 320 milions de pessetes, va fugir al Brasil i es va posar un perruquí per passar desapercebut. Poc després el van detenir i es va passar sis anys a la presó. Del botí que va robar només se’n van recuperar 175 milions de pessetes, i de la resta no se’n va saber mai res. Posteriorment va ser acusat de narcotràfic i falsificació de bitllets i va anar entrant i sortint de la presó. A partir del 2007 es va adonar que participar en els programes i realities de Telecinco era millor negoci que continuar delinquint. Ara, l’oferta de fer publicitat li deu haver proporcionat una bona picossada. En l’espot veiem el Dioni en la fase prèvia a la gravació d’un anunci, mentre li posen el micròfon i li demanen que faci una prova de so. I després de comptar fins a tres diu: “Anda que si hace 30 años hubiera existido Creditea me hubiera liado yo con el furgón, eh...” A la web de l’empresa es pot trobar la versió completa, en què l’expresentadora de TVE Francine Gálvez li fa una entrevista on ell explica tot el procés del robatori, la vida de luxe que va portar al Brasil i com es va acabar convertint, per a sorpresa seva, en un ídol per a molta gent. A més, prometen convertir aquests episodis de cinquanta segons en una mena de sèrie documental en què el personatge parlarà de diners, d’administrar-se i de viure bé.

Que a l’extraterrestre E. T. li encantessin els caramels Reese’s Pieces va fer créixer les vendes d’aquesta marca nord-americana un 66%; que Tom Cruise dugués unes Ray-Ban a la pel·lícula Risky Business va triplicar la facturació de la companyia d’ulleres. Avui, que La Vecina Rubia pengi una foto a Instagram amb una brusa de Zara fa esgotar les existències a la firma d’Inditex en cosa de minuts. El potencial dels influencers com a icones de masses està més que demostrat, i les marques fa temps que ho saben. De fet, pocs d’aquests nous perfils professionals oculten que gran part dels seus ingressos provenen de les campanyes de publicitat, i això ha tornat a obrir el debat que fa uns anys va obligar el món audiovisual a fer explícit que hi havia emplaçament de producte quan alguna marca havia pagat per sortir en una sèrie o pel·lícula.

Com s’ha de pronunciar? Txueps? Xueps? Durant un temps aquest va ser un tema important, un dubte raonable, una frívola coqueteria. Com s’ha de dir aquest coi de nom? Només això, aquest detall fonètic, aquesta lluita contra les consonants, ja és per si sol una estratègia promocional interessant. Devia resultar d’allò més chic entrar al Sandor i ordenar un refresc per combatre el sol asfixiant que en ple estiu cau vertical sobre Francesc Macià, abans Calvo Sotelo. “Posa’ns una Xueps i un Bitter, carinyo, amb molt i molt de gel”.

El Banc d'Espanya ha notificat, només el primer trimestre del 2019, 160 requeriments a bancs perquè rectifiquin la publicitat de productes financers, segons dades de l'organisme monetari. Això suposa una mitjana d'1,8 notificacions per dia. En tot el 2018, el conjunt d'aquest tipus d'intervencions va ser de 309.

Dos cantants de versions que busquen la seva pròpia veu i, sense saber-ho, es busquen l'un a l'altre. Aquesta és la premissa de l'últim anunci d'estiu d'Estrella Damm, probablement el més melancòlic de la sèrie. És, també, un espot en clau d'autohomenatge, ja que el director, Dani de la Torre, hi ha encaixat les cançons de les nou campanyes anteriors, de manera que hi desfilen les melodies –versionades– de Love of Lesbian, Ramon Mirabet, Herman Düne o The Vaccines. Els protagonistes són Michelle Jenner, en el paper de Júlia, i Oriol Pla, com a Àlex.

Les Corts Valencianes han aprovat, amb el suport de tots els grups parlamentaris a excepció del Partit Popular, la llei de publicitat institucional que prohibeix la contractació d'aquests espais a mitjans de comunicació que continguin anuncis de comerç sexual o de foment de la prostitució.

Mira que ens ho repeteixen una vegada i una altra en prime time : feu-vos regalar aquesta colònia o aquest perfum i sereu insultantment joves, guapos i... rics. Us ho explico per si no teniu tele i perquè encara hi sou a temps (la major part dels regals de Reis es compren l’últim dia, no?). És allò que la gent de màrqueting anomena aspiracional, no d’aspirar pel nas sinó de voler ser/tenir alguna cosa diferent o millor del que ets/tens. La pastanaga davant del burro de tota la vida, vaja, que només funciona mentre el burro està enganyat. Si l’ase sabés que per molt que arrossegui el carro mai arribarà a fer-hi un mos, ho deixaria córrer i tot el sistema capitalista actual s’enfonsaria com un castell de cartes. Friso per arribar a veure-ho en vida.