Quan pensem en fronteres, tendim a pensar en espais físics creixentment fortificats amb tanques, concertines i la presència de forces policials i militars a banda i banda. Si bé les fronteres internes dins de l’espai Schengen han anat desapareixent, les externes s’han anat fent més infranquejables i lesives. Entre el 2014 i el 2022 la longitud total de les tanques a les fronteres exteriors de la UE va augmentar de 315 km a 2.048 km. Per fer-nos-en una idea, el cèlebre “mur de Trump” en té 900.

En un moment en què els conflictes armats són notícia, cal recordar que els infants també en són conscients i s’interessen pel que passa a Gaza, Ucraïna o en altres llocs, i tot el que se'n deriva: la violència i la mort, la gana i la pobresa, el poder i la vulnerabilitat, les quotidianitats estroncades i la por. Podem esquivar aquests temes o bé podem buscar maneres sensibles d’abordar-los, i la literatura pot ser un d’aquests camins. Aquest va ser el punt de partida del X Simposi Edició-Educació, celebrat el 28 d’octubre a la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, amb la participació de Pablo Larraguibel, editor d’Ekaré, i Blanca Andelic, tècnica del Consorci de Benestar Social del Pla de l'Estany-Banyoles. 

A principis de segle, el Casal dels Infants, tota una institució a l'àrea metropolitana, es va plantejar la necessitat de tenir ulls i mans al Marroc que treballessin en xarxa amb les entitats locals, les criatures amb intenció de marxar i les seves famílies. La francesa Claire Trichot és la responsable de la delegació del Casal al país magribí, amb seu a Tànger.

Desenes de persones que no tenen cap lloc on anar prenen el sol al barri de Sant Roc de Badalona. Ho fan entre bosses improvisades a correcuita, maletes antigues i bicicletes rovellades. És tot el que tenen. Són alguns dels residents de l'antic institut abandonat B9, on fins fa poc hi havia més de 400 ocupants, la majoria migrants en situació irregular que ja havien estat en altres assentaments de la ciutat. Aquest dimecres els han desallotjat una altra vegada, com ja havia passat amb les naus ocupades on vivien abans.

"Després del que ha passat a Escòcia i el Regne Unit, el Procés català continua i va cap endavant. Ens sentim reforçats pel bon exemple d'una democràcia europea que ha deixat votar. Aquest és el camí". Així s'expressava Artur Mas el novembre del 2014, pocs dies després de la consulta del 9-N, l'avantsala del referèndum que lideraria Carles Puigdemont tres anys després. Des de llavors i durant els anys àlgids del Procés, Catalunya es va emmirallar en diverses ocasions en el cas escocès. 11 anys després d'aquell moment, la realitat que viu el país i els temes que ocupen l'agenda política catalana l'allunyen de qui va ser un model a seguir.

Les Canàries han viscut aquest dimecres l'enèsima mostra del drama migratori. Un cayuco amb desenes de persones a bord ha bolcat al matí a l'illa d'El Hierro, quan s'acostava al port de La Restinga per desembarcar. L'embarcació transportava més de cent persones, incloses criatures, i les autoritats canàries han confirmat set víctimes mortals: quatre dones, una adolescent de 16 anys i dues nenes de cinc.

Hein de Haas és un dels experts més destacats en migració a Europa. En el seu darrer llibre Los mitos de la inmigración (Península), que ha estat un gran èxit internacional, recopila les conclusions de més de 30 anys de recerca, en què rebat els prejudicis que hi ha sobre aquest tema. És codirector de l'Institut Internacional de Migració (IMI) de la Universitat d'Oxford i professor de migració i desenvolupament a la Universitat de Maastricht. Ha participat en l'última reunió del Cercle d'Economia.

Rebo el correu quan ja soc a Colòmbia, a la Fira del Llibre de Bogotà. En un parell de dies m'enlairo des d'allí cap a Nova York per assistir al World Voices Festival, el festival literari internacional de la ciutat. El PEN International, l'organitzador de l'esdeveniment, és el remitent del mail. Adjunt, hi ha un document anomenat "Viatjar als Estats Units". L'obro al rebedor de l'hotel. Encapçalant-lo, en negreta, hi diu: "Sisplau, sàpiga que aquesta informació no ha de ser entesa com un consell legal".

Hi ha moments en què la vida accelera i embogeix. Li va passar l’any passat a Abou Sangaré, un migrant guineà que va arribar a França als 16 anys després de travessar Mali, Algèria, Líbia, el Mediterrani i Itàlia. Establert a Amiens, al nord de França, Sangaré va ser elegit per encarnar un migrant sense papers, com ell mateix, a la pel·lícula La història de Souleymane, que el maig del 2024 s’estrenava a Canes, on la seva interpretació va ser premiada com la millor de la secció Una Certa Mirada. Continuava sense tenir papers, però l’aclamaven com una estrella. “Canes va ser una experiència molt estressant per a mi –matisa l’actor a través de videotrucada–. Presentar la pel·lícula davant de 900 persones no és una cosa que faci habitualment i em vaig posar molt nerviós. I quan després tothom es va posar a aplaudir va ser directament com aterrar en un altre món”.

Alimentar a los fantasmas (Reservoir Books) és una de les grans apostes editorials dels primers mesos de l’any. Finalista del Premi Kirkus de no-ficció i de la medalla Andrew Carnegie, aquesta “memòria gràfica” –segons el subtítol original, canviat de manera desconcertant per “autobiografia en vinyetes” a l’edició en castellà– resulta molt ambiciosa: la nord-americana d’origen xinès Tessa Hulls (Califòrnia, 1984) no s’havia enfrontat mai a una obra tan llarga com aquesta. Es tracta d’una novel·la gràfica de prop de quatre-centes denses pàgines –i esforçada traducció de Juan Naranjo– fruit de gairebé una dècada d’intensa investigació de Hulls, que recorre la història familiar de tres generacions de dones: la seva àvia, Sun Yi, que va haver de fugir de la Xina quan Mao Tse-Tung va assolir el poder; Rose, la seva mare, travessada per la condició de mestissa i marcada per la malaltia mental de la seva progenitora; i la mateixa Tessa Hulls, en qui recau d’alguna manera el trauma acumulat, els fantasmes que donen títol a l’obra i que l’han acompanyat tota la vida.

El govern de Keir Starmer ha arribat a la conclusió que no només ha de dir què fa en matèria immigratòria, amb dades concretes sobre com combat les arribades irregulars al país, sinó que també ha d'oferir imatges a l'opinió pública de la mà dura amb què tracta aquells que són al país sense papers.

El 2050 fins a 1.200 milions de persones podrien veure's obligades a fugir de casa a causa de la crisi climàtica, segons un informe del think tank Institute for Economics and Peace (IEP) citat per l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), tot i que apunta que l'estimació "més àmpliament citada" és de 200 milions. L'ONU adverteix des de fa temps que les migracions climàtiques són un dels grans reptes del segle XXI, que fins ara genera debats però pocs fets. La majoria són desplaçaments dins de les fronteres del mateix país, però cada cop més persones es veuen obligades a migrar per sequeres, inundacions, huracans o simplement per la pèrdua de les seves fons de subsistència per la pujada de les temperatures o l’augment del nivell del mar. “Les migracions es podrien gestionar si hi hagués una política migratòria racional, però l’actual està basada en prejudicis racistes i xenòfobs”, apunta Miguel Pajares, president d’honor de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

La reivindicació de “l'orgull xarnego” del guionista Eduard Sola quan va rebre el premi Gaudí ha encès les xarxes socials entre alguns internautes que van veure en el discurs un atac a la història dels catalans de soca-rel que, com l'avi andalús del guardonat, van haver de viure en situacions molt precàries o amb l'opressió de la dictadura, amb l'única diferència que no havien hagut de deixar el seu país. La polèmica –artificial o no– coincideix amb el centenari de Paco Candel, l'autor que, com Sola, va escriure sobre la seva pròpia experiència.

Feia només deu minuts, quinze a tot estirar, que havia nascut. Estava despullat, estirat sobre les cames de la seva mare i rodejat per una seixantena d'homes i dones subsaharians que havien travessat l'Atlàntic, utilitzant la via migratòria més perillosa del món, per arribar a les Canàries. L'escena va tenir lloc el dilluns 6, dia de Reis, en una embarcació rescatada a les costes de Lanzarote. La fotografia del moment va ser captada per un tripulant de Salvament Marítim i des de llavors s'ha viralitzat com a imatge d'esperança enmig del drama migratori.

Blanca Garcés Mascareñas és investigadora sènior del Cidob especialista en migracions. Conversem amb ella l’endemà del balanç d’arribades irregulars del 2024, que supera el del 2023 i consolida la ruta a les Canàries, una de les més perilloses, com una de les més transitades.

Les enquestes d’opinió mostren un país poc optimista. Les grans xifres de creixement macroeconòmic no arriben al carrer. Com ja he escrit en alguna ocasió, l’explicació és, de fet, senzilla. Creixem per pura acumulació de força de treball, sense que això suposi que millorin les condicions de vida del ciutadà mitjà. No m’estranya el pessimisme sobre el futur.

El Tribunal Superior de Justícia de les Canàries ha suspès el protocol del govern canari que pretenia posar traves a l'acollida de menors migrants. La decisió d'aquest divendres respon al recurs que va presentar dimecres la Fiscalia, en què demanava anul·lar el protocol de l'executiu CC-PP. En el mateix escrit, la Fiscalia va demanar al tribunal la suspensió cautelar, com s'ha aprovat, per evitar que quedessin desatesos els menors que arribin a les illes per mar.

Aquest 10 d’abril el Parlament Europeu ha aprovat el controvertit Pacte sobre Migració i Asil, que reforma el sistema d’asil i migració de la UE, després d’un llarg i ardu procés de discussió que es va iniciar el mes de setembre de 2020, quan la Comissió Europea va presentar un primer esborrany del text.