Sí, avui és l’últim dia de gener. Sembla que era ahir que va començar. Com cada any, vaig escoltar el concert de la Filharmònica de Viena en aquella sala daurada, plena de flors i japonesos. És un concert festiu, valsos, polques, coses d’aquestes que formen part de la història de la ciutat. Aquest any, el director era més aviat jove i simpàtic, i dirigia amb cara de felicitat. No en recordo el nom, ja m’ho perdonaran. M’agrada escoltar el concert amb bata i babutxes i una bona tassa de cafè calentó a la mà. Fa tants anys que ho faig que se m’ha convertit en un ritual i no podria començar l’any sense aquest concert. Hi ha dues peces obligades: Al bell Danubi blau, de Johann Strauss fill, i la Marxa Radetzky, del seu pare. De fet, tota la platea l’espera per poder picar de mans seguint-ne el ritme. Sembla que els afortunats que hi assisteixen només ho facin per aquest moment… Començar l’any així, per força, ha de donar sort. Però un any és tan llarg que poden passar moltes coses. Mentre dura el concert d’aquella orquestra que funciona com un rellotge de precisió —que precisament patrocina la marca Rolex— mai no penso que l’any és llarg ni en res d’allò que hi pot passar.

8 de febrer

Eleccions

El 2026 arrenca amb el rum-rum d'un possible avançament electoral a l'estat espanyol per les diverses crisis que assetgen el partit de Pedro Sánchez. Però mentre això no es confirma, aquest any hi ha programades diverses eleccions autonòmiques que serviran de preludi de la pugna pel govern espanyol. El PP posarà a prova la seva majoria l'Aragó –on no ha pogut pactar un govern amb Vox i ha convocat eleccions– el dia 8 de febrer, a Castellà Lleó el 15 de març, i a Andalusia al juny. Tres dates decisives per prendre el pols a la batalla PSOE-PP per l’executiu central, que no es descarta que acabi sent una altra de les cites electorals de l’any.

]]>

Que el 2026 serà un any molt perillós ho sents a dir per tot arreu per poc que paris l’orella. I encara que ja sabem que els pessimistes tenen més números per encertar-la, és ben probable que el mal averany es faci realitat si comptem que aviat farà quatre anys que tenim una guerra a Europa (a vegades sembla que ho hem oblidat: la guerra a Ucraïna és una guerra a casa), amb la Unió Europea trontollant davant Putin, que ha lligat la seva supervivència al conflicte, i davant Trump, que ha trencat la confiança en allò que un dia se’n va dir el vincle transatlàntic.

]]>

Avui és el dia després, l’endemà de Reis, que vol dir l’endemà de les festes de Nadal. Avui tanquem un període de l’any que és especial; per a molts, adorable, i per molts altres, detestable.

]]>

Els meus propòsits de Cap d'Any sempre han tingut un element en comú: tots han girat al meu voltant. Alguns anys m'he promès tornar a estudiar francès, que vaig aprendre a la secundària; altres he jurat renunciar a les compres impulsives, i altres (bé, cada any) he dit que aniria a dormir més aviat. L'objectiu, però, sempre ha estat el mateix: convertir-me en una millor versió i més feliç de mi mateixa. Tot i que no hi ha res dolent en buscar la superació personal, els experts afirmen que centrar-nos en les nostres relacions amb les persones que ens envolten pot contribuir de manera efectiva a fer-nos més feliços.

]]>

Cada any comença amb la millor de les intencions i el pitjor dels designis: és la batalla històrica, tan antiga com nosaltres, entre la realitat i el desig. Voler canviar les coses és un gest valent que ve d’un malestar sovint inidentificable: per què em trobo, novament, enumerant reptes i fracassos? D’on ve aquesta urgència de ser algú altre? Qui soc jo sinó aquest intent de deixar de repetir-me? Davant la incertesa, que és la nostra veritat més sangonosa, el present més radical, torno a aquella frase de Lispector que diu que un món totalment viu té la força d’un infern. És, potser, tot això, un intent de fugir de les flames?

]]>

Anys enrere, totes les televisions dedicaven temps, personal i energia a fer els seus resums de l’any. Eren la culminació del rigor informatiu, l’enginy o l’humor depenent de sobre què volia presumir cada cadena. Es promocionaven com un dels regals televisius per a l’audiència. No és un format senzill: requereix capacitat de condensació i la perspectiva que dona la veterania professional. Per als espectadors eren un exercici catàrtic per madurar l’actualitat. Però la tradició s’ha perdut. Ara, a tot arreu, es fan llistes de "els millors de l’any”, que és més ràpid, fàcil, barat i no compromet gaire. 

]]>

Es pot fer un resum de l’any amb frases i paraules que se’ns han enganxat durant aquests dotze mesos. Començo. El dia que vaig sentir Pedro Sánchez dient que escoltava les cançons de Taylor Swift i a Feijóo parlant de Bruce Sprinter, no em va estranyar gens el que va acabar passant al juliol.

]]>

El desig que no em puc treure del cap per a l’any nou és que plogui. Com si n’hi hagués prou amb desitjar-ho. Com si no sabéssim que els anhels també ens abandonen. El desig és que plogui aquí. Perquè com passa sovint, on plou, plou sobre mullat. Aquí fa massa temps que no veiem com cau l’aigua del cel, però el llenguatge encara no ha incorporat un nou dia de sol com “un mal dia”. Tampoc existeix una paraula que parli de l’enyor d’un dia de pluja i caldria inventar-la. És possible que només l’utilitzéssim unes quantes persones, però la pluja la necessitem totes. Que arribi, si pot ser aquest any, un dia en què l’aigua no pari de caure. Sobre els nostres caps i, sobretot, sobre els nostres camps. I a veure si deixem de fer el ridícul preguntant-nos si ens podrem dutxar o no al gimnàs, com si fos la pregunta transcendental del moment. Que sobreviure és un esport de risc, fem el favor. El 2023 ja ens ha ensenyat les orelles, però a nosaltres encara ens manca la capacitat d’escoltar. Que la intel·ligència artificial no ens farà florir els arbres ni ens donarà a menjar. Encara que hi hagi personatges que es nodreixin de destrossar-nos també el cel. 

]]>

Canvis. La investidura de Lula és el retorn de l’esperança. No només pels primers decrets firmats per combatre la fam, la desforestació o la violència de les armes al Brasil, sinó perquè confirma el triomf de l’alternança política enmig del soroll de sabres colpistes. És el retorn del discurs de reconciliació davant la intolerància. Vint anys després, Luiz Inácio Lula da Silva ja té poc a veure amb aquell operari del metall i líder sindical que va arribar al palau presidencial de l’Alvorada l’any 2003; la seva victòria ha estat més feble, com també ho és la maquinària electoral del Partit dels Treballadors (PT). Però, altre cop, té al davant un país ple de desafiaments, trencat internament, colpejat de nou per la fam i la pobresa. És un Brasil desigual, en un món desigual. I, com diu la catedràtica d’Economia Jayati Ghosh, la desigualtat és el principal “assassí del món actual”, perquè alimenta la construcció de “societats més injustes, més malaltes o infelices”. La desigualtat mata persones. 

]]> Fent balanç de l’any, recordava una conversa de l’estiu passat, a l’ombra balsàmica d’un til·ler. Parlava amb un artistàs en actiu i va sortir el tema de l’èxit mundial de la Rosalía. Que com era possible que hagués conquerit la celebritat internacional amb unes credencials tan locals. I dèiem que tan important com el seu talent i la seva capacitat de treball era que la Rosalía s’ho creu, i això es nota. I que si tu et creus molt allò que fas (i vals) sempre hi haurà algú que també s’ho creurà i et seguirà.

]]> Quan aquest article vegi la llum (a la web) farà poques hores que haurà acabat l’any 2022. Un any més que deixem enrere. Amb totes les seves alegries i daltabaixos. Amb triomfs i derrotes. Recordem les il·lusions i desitjos amb què vam començar el 2022. Quan tanquem l’any, igual que succeeix amb les empreses, fem balanç. Un balanç empresarial té dos grans elements: l'actiu i el passiu. A l’actiu hi ha el que té l’empresa i al passiu el que deu. La diferència entre actiu i passiu són beneficis o pèrdues acumulades, juntament amb fons propis.

]]> Cada Cap d’Any, el meu gat i jo, ens carreguem dues saques a l’esquena i una aixada a la mà. Caminem cap al final de l’hort. Ho deixem caure tot. Ens amorrem a l’ampolla d’aiguardent i comencem a cavar. Fem dos forats: el dels records i el dels oblits. Els forats fondos-fondos com un mai més. I mentre van caient totes les coses anem xumant com si ja no ens quedés res. Ho colguem tot de terra. I resem sense paraules amb els ulls picant: “Any nou, vida nova”. De patac, des de l’infern, brota un dimoni enforquillat i ens escup flames de terra als morros bramant: “Any nou, vida vella”. Aquest 2023 serà com el 1923. 

]]>

Aquests dies molts es faran propòsits d’any nou. Uns intentaran fer règim o apuntar-se al gimnàs, amb la idea d’anar-hi tres cops per setmana que la rutina convertirà en una tarda, si hi ha sort. D’altres intentaran arribar a finals de mes dignament o potser estalviar, però la inflació es menjarà en part les bones intencions. Molts pensaran en centrar-se més en les coses importants i viraran cap a la feina o la família, en l’equilibri més difícil del circ de tres pistes vital. Potser per uns dies, la majoria dels benintencionats tindran vides més equilibrades abans que la força de la inèrcia s’imposi. Aquells que aconsegueixin mantenir les seves aspiracions per damunt de la força de la rutina i la mediocritat seran els nostres herois. Salut i admiració per a tots aquells que aconsegueixin fer les coses diferents al seu voltant, que converteixin la inèrcia en pols. Serà en l’àmbit individual on podem marcar el terreny de joc en el qual estem disposats a jugar la partida o, dit d’una altra manera, triar la pista de circ on estem disposats a penjar el trapezi que ens toca a cadascú, siguem periodistes, electricistes, mestres o financers. Ciutadans, en definitiva.

]]>

Qui? Comença un altre moment crític per a la Unió Europea. És l’any que ha de començar a revertir l'impacte social i econòmic d’una pandèmia que ens sembla inacabable, en què la migració continuarà atrapada per la instrumentalització política i la falta de voluntat dels governs. La UE està convençuda que aquest 2022 es decidirà la seva capacitat d’influència global. Encara estem en aquests primers dies en què objectius i desitjos es confonen; en què les tensions geopolítiques s’arrosseguen d’un calendari al següent. 

]]>

Any nou, dia nou, instant nou. De fet, cada instant és nou, amb tot el que té de vell, amb tot el que encara no ha arribat. Una síntesi del temps, una instantània. ¿Com viure aquest temps i alhora fer-lo present? Aquestes dates són temps de recapitulació (tot el que l’any anterior ens ha donat -i ens ha pres-), són dates de prospecció, d’expectatives i plans de futur, d’esperança. I, entre passat i futur, on queda l’ara?, on van els nostres pensaments?, com els podem fer aterrar aquí? 

]]>

El primer nadó nascut el 2022 a Catalunya és una nena que es diu Alexa i és de Barcelona. Segons la informació facilitada pel departament de Salut, la criatura ha nascut a les 00.00 hores en punt a l'Hospital de Sant Pau i ha pesat 3,765 quilos. Els seus pares són la Valentina i l'Alexander, i tant la mare com la nena estan en perfecte estat.

]]>

Després de gairebé dos anys d'enyorar la normalitat, se'ns fa evident que el covid-19 no permetrà que torni. La pandèmia ha tingut un efecte profund sobre persones, comunitats, països i sobre la cooperació internacional, i planteja grans desafiaments per al 2022. Un element essencial per fer-hi front serà la reconstrucció de la confiança.

]]> L’endoll on hi tinc l’ordinador fa soroll de mosca morint-se. De la cuina m’arriba el soroll del minipímer (ja en diem així) i després, un cop s’ha acabat, el del braç picant contra el pot de plàstic on es deu haver batut el que sigui (estem preparant tot de coses bones per a la nit de Cap d’Any). És el soroll d’escurar abans de rentar. I l’aixeta. També sento el soroll de la paella, i penso, justament, que els tècnics de so, de les interferències dels altaveus en diuen “soroll de fregit”. Sento el tap d’un pot que cau sobre el marbre i que puc endevinar que rodola abans de quedar-se quiet. Sento el soroll del meu teclat: la tecla d’enter va més fluixa que les altres i sona diferent. Ara sento rentar un pot de llauna i puc saber quin és: el vermell, amb nansa, que està tot escarbotat i descolorit. El fem servir a tota hora, aquest pot. Per bullir aigua per a les infusions, per escalfar sopa... Penso en la primera vegada que vaig dormir en un pis, lluny del poble on havia crescut. Vaig sentir, a través del celobert, algú que rascava una torrada massa cremada i algú altre que feia una truita. Recordo com em va sorprendre sentir-ho. Sento el soroll de la meva panxa: tinc gana. He anat a córrer i només he esmorzat un plàtan.

]]>

Escriure a mà en una agenda de paper podria ser la manera de no oblidar les tasques diàries. I, si més no, de practicar la gimnàstica cerebral que la neurociència explica que suposa el fet d'escriure amb bolígraf i paper. Des que s’aprèn a escriure la lletra lligada a l’escola ja s’estan fent els exercicis mentals que la neurologia relaciona amb la formació de connexions sinàptiques clau en la memòria. “I també amb la capacitat de crear i d’innovar, perquè l’ésser humà és l’únic animal amb records de futur, la qual cosa li permet confegir projectes i plantejar-se objectius”, afirma el neuropsicòleg Joaquim Valls, autor del llibre Manual-mente (Libros Cúpula).

]]>