El president de la Generalitat ha publicat a Instagram un vídeo reaccionant a un clip publicat per Flaixbac. Al vídeo es veuen un bon grapat de joves assistents al Saló de l'Ensenyament que havien de respondre a la pregunta "Qui és el president actual de la Generalitat de Catalunya?". D'entre les respostes, totes errònies, destaquen els noms de Salvador Espriu, Joan Pera, Salvador Dalí, Jaume Collboni o Pedro Sánchez, que deixaven anar entre riures incòmodes.

Fiona Scott és llicenciada en economia per la Universitat de Yale (1989) i doctorada pel MIT (1994). És professora a Yale, facultat de la qual va ser degana entre el 2007 i el 2010, i entre el 2011 i el 2012 va exercir com a economista en cap a la divisió antimonopoli del departament de Justícia dels EUA. Atén l’ARA a la UPF, on va oferir la lliçó inaugural d’economia.

Des de fa cinc setmanes María Casado presenta un nou programa a La 1 produït per Antonio Banderas. L’espai havia passat desapercebut fins que dimecres a la nit la presentadora es va posar a plorar mentre conversava amb Pedro Ruiz. Las tres puertas és un programa d’entrevistes que vol homenatjar la televisió d’una altra època. Però el resultat no és bo. El decorat està ple de portes i sembla l’escenari d’un vodevil de poc pressupost i moltes pretensions. Casado va canviant de racó i de butaques per conversar amb els convidats. Dimecres rebia la presentadora Raquel Sánchez Silva, l’actor José Sacristán, els cantants Beatriz Luengo i Yotuel Romero i, finalment, Pedro Ruiz. Casado va sense guió i un pianista acaricia les tecles d’un piano de cua amb una lentitud i una suavitat soporíferes. Són les clàssiques entrevistes afectades, ensucrades i carrinclones. Parlen a poc a poc, tomben el cap cap a un costat exhibint una mena de poder balsàmic de les seves pròpies paraules. “¿Cómo te ha tratado la vida?” o “¿Cómo te llevas con el paso del tiempo?”, li pregunta la presentadora a Sacristán. 

A Adrián Embarba (Madrid, 1992), no li agrada desenganxar-se de la pilota. L’extrem de l’Espanyol reivindica el futbol de carrer, on va aprendre a regatejar i a ser un futbolista atrevit i descarat. En una conversa amb l’ARA, recorda com va definir l’estil que el caracteritza des de petit i que voldrà exhibir al Camp Nou, un gran escenari on mai ha guanyat i que visitarà aquest dissabte en un derbi barceloní marcat pel bon moment de l'Espanyol i per l'arribada de Xavi Hernández a la banqueta del Barça.

Aquest diumenge la directora de l'ARA, Esther Vera, entrevista el conseller d'Economia i Hisenda, Jaume Giró

Eric Garcia porta el futbol a la sang. Des de ben petit aquest esport s'ha convertit en una prioritat que ha marcat i continua marcant la seva vida. Amb tan sols 16 anys va prendre la decisió de separar-se de la família per viure una nova aventura a Manchester. Només tenia una acompanyant, la pilota. Deixar la comoditat del seu club natal per buscar-se un lloc a l'estranger diu molt de la seva mentalitat. Ara, amb 19 anys, ha arribat el torn d'aquest jove central català.

Després de debutar a la direcció amb Requisitos para ser una personal normal, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) fa el salt al món de les sèries amb Vida perfecta (Movistar+), una comèdia generacional sobre tres amigues que es replantegen la seva existència. Tot i estar esquitxada per la polèmica per haver prescindit d’una embarassada Aina Clotet per interpretar un dels personatges principals, la sèrie va triomfar al festival Canneseries, on es va endur el guardó a la millor ficció i a la millor interpretació per a les tres protagonistes.

Una de les lamentacions que uneixen els periodistes de qualsevol redacció del món és el temps dedicat al llarg de la carrera professional a transcriure hores i hores de l’àudio d’entrevistes. Ara en Marc Assens i l’André Bastié, un català i un francès que no arriben al quart de segle, hi han trobat una solució. El primer, estudiant de màster a la Dublin City University, havia de transcriure una dotzena d’entrevistes per a un treball de la facultat. Fart d’aquesta tasca eterna, va decidir crear un algoritme que automatitzés el procés juntament amb el seu company de pis, estudiant d’Erasmus del grau d’enginyeria de telecomunicacions especialitzat en intel·ligència artificial.

< Hi ha pel·lícules que tenen efectes col·laterals. Com Buscant la Susan desesperadament. “Quan la vaig veure vaig saber que volia viure en una ciutat i anar pel carrer amb tutú”. Coses extravagants que en un poblet de Lleida no estaven ben vistes. Així que ja teniu la Iol Ortiz maquinant com marxar de Bellpuig: primer estudiant arts i oficis a Tàrrega i després -oh, meravellós atzar- trobant nòvio a Barcelona.