Qualsevol amic de la literatura que en llegir es fixa abans que res en la qualitat estètica d’un llibre, d’un estil, d’una prosa, té problemes de consciència quan agafa l’obra d’un escriptor de primera categoria, però que va lloar sense cap dissimulació, o va tenir-hi tractes, un règim despòtic com el feixisme italià o el nazisme alemany. A Itàlia passa amb Gabriele D'Annunzio, molt amic de Mussolini; a Alemanya passa amb Martin Heidegger i uns quants més; a França passa amb una colla d’escriptors que van col·laborar amb els alemanys o amb el règim pusil·lànime de Vichy.

Era el 2013 quan el crònut va viatjar per tot el món malgrat que es va crear al barri del Soho de Manhattan de les mans del pastisser Dominique Ansel. Aquell dolç que barrejava la forma del dònut amb la massa del croissant va trencar motlles, i no hi havia pastisseria que no el volgués imitar. A casa nostra, el pastisser Joe Moretones fa anys que perseguia la idea de fer servir la massa del panettone per fer-ne una ensaïmada. A la vista, per la forma, seria una ensaïmada, però a l’interior, un panettone, amb una diferència cabdal: no tindria mantega sinó llard. Fins i tot somiava en el nom que li posaria: ensaïmattone.

"És quan plou, que ballo sol", cantava l'Orfeó Sarrianenc a l'auditori acabat d'estrenar de la nova –i esperadíssima– Biblioteca de Sarrià - J.V. Foix. Al carrer, un xàfec contundent havia obligat a desplaçar la festa d'inauguració a l'interior del recinte, 1.450 metres quadrats de superfície útil repartits en tres plantes i dissenyats amb elegància per OP Team Arquitectes. "Hi havia d'haver castellers, sardanes... i al final ens els haurem d'imaginar", es queixava una de les moltes veïnes que, tot i la pluja, feia cua per accedir a l'equipament reclamat des de fa com a mínim tres dècades, quan l'última biblioteca del barri, de l'Obra Social de la Caixa de Pensions, va tancar les portes.

Al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona es va obrir recentment un procés participatiu per escollir el nom de la nova biblioteca pública que ha acabat, com era del tot previsible, amb la victòria de J.V. Foix. Molts i moltes s’han sentit alleugerits després de fer campanya per un home que no la necessita, de qui vam aprendre els seus versos a l’escola i a qui vam admirar posteriorment després de llegir-lo ja més grans i de compartir aquell “és quan dormo que hi veig clar”, amb una mica menys de surrealisme perquè el surrealisme a mi no m’ha convençut mai massa. Però Foix i els seus poemes sí que ho van fer i, encara que fa molt de temps que no els rellegeixo, sempre li he tingut simpatia. També per l’atzar que va fer que nasqués un 28 de gener i morís un 29, l’endemà del seu 94è aniversari. O sigui, em justifico i defenso el poeta, que ni hi és ni té cap culpa d’uns resultats que l’han beneficiat injustament. M’explico. Al costat de J.V. Foix hi havia també el nom de dues dones, Carme Serrallonga, pedagoga reconeguda i fundadora de l’escola Isabel de Villena, aquesta última considerada la primera escriptora amb nom de la literatura catalana i precursora o visionària del feminisme al segle XV, i Núria Pompeia, pionera de l’humor gràfic i autora de tires feministes en una època, la franquista, en la qual la Sección Femenina es va encarregar de posar a lloc les dones que venien esverades de la Segona República. Pompeia, amb una obra excepcionalment original i necessària, ha estat referent en el seu camp de ninotaires, on hi ha hagut moltes menys dones i molt masclisme. Però no és que aquesta il·lustradora enginyosa i lacerant no sigui prou genial per donar nom a una biblioteca del seu barri, el que passa és que no té el mateix prestigi que Foix ni els arguments d’activista de barri que l’acompanyen. Té moltes altres coses, valuosíssimes, que no vam aprendre a l’escola, com no vam saber el nom de cap dona i ens vam educar amb el cànon masculí i en la literatura femenina, tot marcat per una desigualtat exemplar. Fora bo que els alumnes catalans d’avui coneguessin la vigència de la feina de Núria Pompeia i miressin el calendari per saber quin és el nostre segle i quin era el seu. I que es continuï llegint J.V. Foix, i tant.

A Sarrià hi fan una biblioteca nova i, esclar, bé l’han de batejar. Aquesta biblioteca només podia portar un nom: el de J.V. Foix, un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Al costat del seu nom, tots els noms dels altres candidats, sarrianencs de naixement o d’adopció, empal·lideixen. Foix va néixer a Sarrià en aquells temps que els sarrianencs baixaven a Barcelona, hi va viure tota la vida, i hi va morir. La seva família hi tenia dues pastisseries, una al carrer Gran i l’altra a la plaça de Sant Vicenç (la V del seu nom és perquè sant Vicenç és el patró de Sarrià), a quatre passos de l’església dedicada al sant. Malgrat les dues pastisseries, que encara hi són, Foix no era pastisser. No n’havia après l’ofici, em va dir un dia, ell era tipògraf. 

El 4 d’abril de 1998 em van fer una pregunta que no vaig saber respondre. Recordo. El micro als morros. Un segon. Ja em perdonareu, però ara reviso el guió. Tinc desat tot el que he fet en aquesta vida i en la de més enllà. Cinta en brut. Llegeixo. Ell diu que per què li faig l’entrevista en castellà. Que per què no la faig en català i subtitulem en castellà. No sé respondre. Dic que jo, que jo això ho faig per una tele espanyola. Hola? Davant tinc Jordi Madern, cosí de J.V. Foix. 

La biblioteca de Sarrià, reclamada des de fa més de vint anys, està previst que s'inauguri a finals del 2024, però encara és un misteri com es dirà. Fa tres anys es donava per fet que el nou equipament rebria el nom del poeta J.V. Foix. Tot va canviar quan, en un consell de districte que es va celebrar el maig del 2021, Junts, ERC i els comuns van votar en contra de la proposta del PSC per assignar a l'equipament el nom d'un dels grans referents literaris del segle XX, i van plantejar que la nova biblioteca dugués el nom d'una dona. Un dels arguments és que les dones estan en clara minoria: actualment, de les 40 biblioteques de Barcelona, només n'hi ha 13 amb nom de dona. Aleshores es va obrir el debat.

No recordo quan vaig adonar-me de com m'arriba a agradar el tenis. De petita sempre el veia a la televisió i devia tenir nou o deu anys quan vaig demanar als meus pares que volia aprendre a jugar-hi. Llegir, escriure i jugar a tenis han estat tradicionalment les meves aficions. El meu cas no és únic; sembla que el binomi tenis i literatura van més junts del que hom pot pensar. A casa nostra, per començar, tres dels autors més nostrats, Pompeu Fabra, Josep Carner i J.V. Foix, eren tenistes entusiastes. D'autors actuals, el poeta i amic Josep Maria Fulquet també ho és (aprofito per recordar-li que tenim un partit pendent des de fa massa temps!). De fet, si no vaig errada, el seu club de tenis, el Sant Gervasi, ha estat adquirit recentment per Sergi Ferrer-Salat, un dels filantrops catalans més coneguts en el món literari. El propietari de la Llibreria Finestres fa temps que combina la promoció de talent, tant en el món tenístic –amb una escola d'alt rendiment– com en el de les lletres –amb les beques i la residència literària Finestres.

J.V. Foix no te l’acabes. I no deixa mai de sorprendre’t. Des de la Fundació que vetlla pel seu llegat, Margarida Trias i Jordi Cornudella fan una feina molt fina i persistent perquè segueixi viu a les llibreries, les prestatgeries, les xarxes. Ara han recuperat un llibre del qual, a causa del títol, és molt difícil passar de llarg: Allò que no diu La Vanguardia (Ed. 62). Allò que el rotatiu dels Godó silencia segur que és interessant, oi? Després, un cop llegit, t’adones que Foix també va ser periodista i que, per tant, dominava la tècnica de la titulació. El millor del llibre és el títol, cosa que no vol dir que no sigui llegidor. Perquè, ho repeteixo: Foix no deixa mai de sorprendre.

A finals de maig del 1933 es va celebrar a Dubrovnik el Congrés Internacional del PEN. En representació del centre català hi va viatjar el poeta barceloní J.V. Foix. "Poques setmanes enrere hi havia hagut la primera crema de llibres promoguda pel nazisme a Berlín", recorda Carles Torner, director executiu del PEN Internacional entre el 2014 i el 2020. S'hi havien destruït obres de Thomas Mann, Anna Seghers, Bertolt Brecht, Walter Benjamin, Stefan Zweig, Vicki Baum, Ernst Toller i molts altres. "Va ser Toller qui va demanar als delegats de tot el món que condemnessin el que havia passat –explica Torner–. Per què es cremaven llibres? Per què s'estigmatitzava i es perseguia els jueus?" Es va acabar votant quina posició prenia l'associació a partir de llavors i es va decidir expulsar el centre PEN alemany del moment, simpatitzant del nazisme, amb els vots, entre d'altres, de J.V. Foix.

S'acaba de publicar la correspondència entre Foix i l’editor-llibreter Joan Gili, establert a Londres. És emocionant resseguir-hi la publicació de Sol i de dol o Les irreals omegues i les primeres traduccions de Foix al francès i l’anglès en ple franquisme. Un altre dels fils que uneixen Foix i Gili és que tots dos eren ambaixadors culturals de Catalunya a través del PEN Català: Foix hi va tenir un paper de primer ordre als anys trenta, Gili en el manteniment del PEN Club Català a l’exili. Del 1968 al 1973 Foix presidí un PEN que, activament des d’Anglaterra, donà suport a les candidatures de Carner i Espriu al Nobel. A la primera carta, del juny de 1935, Foix hi relata anècdotes del Congrés Internacional dels PEN Clubs que acabava de celebrar-se a Barcelona i on ell havia acollit delegats del món sencer (entre els quals un Jawaharlal Nehru que vint-i-dos anys després, amb la independència, seria primer ministre de l’Índia).

L’estiu del 2009, quan Carles Capdevila em va explicar el projecte de crear un diari, la meva resposta va ser que podia comptar amb mi i que ens havíem d’inspirar en el millor periodisme català de l’època republicana, el de diaris com La Publicitat, òrgan dels intel·lectuals catalanistes i progressistes (Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Garcés, J.V. Foix, Riba, Gasch, Sagarra, Carner...). Precisament el seu director més emblemàtic i longeu va ser el periodista Carles Capdevila. Això li va fer gràcia, al Carles. L’estiu següent començàvem a crear la redacció de l’ARA i jo encetava la tasca de reclutar firmes de relleu per bastir un diari de nivell intel·lectual en el camp de l’opinió cultural i política dins l’univers catalanista. La resta de la història els lectors d’aquest diari ja la coneixen.

Abans de ser el poeta que coneix tothom -és un dir, un desig-, J.V. Foix era sobretot un periodista cultural amarat de catalanisme. Als anys trenta escrivia gairebé diàriament al rotatiu La Publicitat, principal òrgan del catalanisme intel·lectual. S’adreçava a un país culte, desvetllat i ambiciós. O l’imaginava. Lamentava el poc cas que s’havia fet a Ramon Llull en el 600 aniversari del seu naixement; reivindicava la continuïtat poètica entre Verdaguer, Maragall, Carner i Riba; i entre els artistes, és molt suggerent, i perfectament discutible, com tractava el triangle Picasso-Miró-Dalí: “Miró a París hauria d’ésser el Grand Metèque, l’Hoste Insolent, l’Insurrecte. No és el condescendent Picasso, ni l’intrèpid Dalí: és la Puresa enfront la impudícia, la Raça enfront el Mestís, la Modèstia enfront el Geni”, escrivia el 1934. Definia Miró com el “pessebrista astral”.

Cada Nadal –des de fa gairebé dues dècades– la Fundació J.V. Foix publica un nou volum sobre l’autor de Sol, i de dol que reconfigura, reinventa i amplia la seva obra. Els últims anys s’han recopilat algunes de les millors entrevistes al poeta (Oh, si prudent i amb paraula lleugera i Amb mots de ben copsar), s’ha publicat la correspondència amb Albert Manent, s’ha editat la carpeta amb totes les felicitacions nadalenques que l’autor va enviar als amics (Ho sap tothom, i és profecia) i s’ha reeditat el llibre d’articles Els lloms transparents.

“Una ciutat sense escriptors queda buidada de la seva essència de ciutat”, deia la filòsofa María Zambrano. Barcelona ha fet mèrits durant segles -tant a nivell creatiu com pel que fa a l’empenta del sector editorial- perquè la literatura sigui un dels seus pilars culturals, tant en llengua catalana com castellana. El Mapa literari que acaba de posar en circulació l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura, que va arrencar coincidint amb la selecció de la Unesco per formar part de la xarxa literària de ciutats literàries a finals del 2015, vol demostrar la força de la capital catalana en aquest camp.

Escrit el 1934 per J.V. Foix al diari La Publicitat : “Quan el catalanisme, en les seves diverses figuracions polítiques i socials, ha reclamat de cadascun dels seus adherents una reforma espiritual, una aproximació moral al tipus de ciutadà de la pàtria nova, ha reeixit i ha vençut. Quan, al contrari, ha ofert la pàtria als sequaços, com un botí fàcil d’abastar, ha reculat i ha estat derrotat. Allà on l’estoic ha cedit ha aparegut l’orgíac”. Ho escrivia fa 75 anys, però podria semblar que parlés exactament del nostre present, dels llaços grocs d’una banda i dels encaputxats de l’altra. El mateix 1934, Foix, que ja havia superat els 40 anys, diu que no ha cregut mai en “la joventut” i es queixa: “La joventut, insolent, creu que ha d’ésser irrespectuosa, incauta, disbauxada, indisciplinada, i fins i tot impertinent”.

A J.V. Foix li agrada confondre els lectors, una actitud que potser arrenca del seu avantguardisme. És per aquest motiu que qualsevol que l’any 1981 obrís l’edició de cobertes grogues de Diari 1918 amb la intenció de trobar-hi notes de caràcter dietarístic, escrites i ambientades durant l’any que el títol prometia, devia avançar en la lectura del volum amb una perplexitat creixent.

Al poeta J.V. Foix l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, i una bona manera de reunir aquests dos pols aparentment oposats van ser les felicitacions de Nadal, de Cap d’Any i d’aniversari que va enviar durant una part important de la seva trajectòria. Reunides per primera vegada en el format original -i encapçalades per il·lustracions de pintors com Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Ponç-, les epifàniques i resplendents composicions foixianes prenen un nou sentit que transcendeix el vers de circonstance, segons els havia definit Pere Gimferrer el 1973, quan una dotzena d’elles van ser recollides al volum Onze Nadals i un Cap d’Any (L’Amic de les Arts, 1960).

Em disculparan els lectors foixians per usar espúriament un títol de J.V. Foix, Allò que no diu “La Vanguardia”, volum publicat a Proa (1970), on el poeta sarrianenc s’esplaiava amb tot allò que la seva imaginació i vèrbola incomparable podia crear des del seu quotidià fascinant. Era clar que un diari com el barceloní de can Godó mai no explicaria les coses que posava en solfa Foix. I ve a tomb la boutade del títol, perquè Jaume C. Pons i Alorda (Caimari, 1984) demostra, justament, que l’avantguarda (no el diari, ni la històrica, sinó la contemporània) no deixa de dir res, és a dir, es permet de dir-ho tot, en aquest cas en clau ponsalordiana, que, coses de l’atzar objectiu -o de la serendípia-, s’avé perfectament amb les tres citacions de Foix en aquesta obra del 70.