Gegant, de Mark Rosenblatt, ha sigut la sensació de la temporada al teatre anglès. Es va estrenar la tardor passada al Royal Court Theatre i aquesta primavera ja es va reprogramar en una sala comercial del West End, el Harold Pinter Theatre, i ha obtingut tres premis Olivier. L’obra —cosa insòlita— està en cartell a Londres i al Teatre Romea de Barcelona, en la segona producció de l’espectacle. Tot plegat es deu a l’ull clínic de Josep Maria Pou, que la va veure i en va sortir entusiasmat. L’actor hi interpreta l’escriptor Roald Dahl en un moment crític: convertit en el gran autor anglosaxó de literatura juvenil, quan està a punt de publicar Les bruixes, el 1983, és acusat d’antisemitisme per un article que conté afirmacions com: "Mai abans en la història de l'home una raça havia passat tan ràpidament de ser víctima llastimosa a una assassina bàrbara". Gegant arriba al Festival Grec (fins al 3 d’agost) en plena guerra al Pròxim Orient. L'autor ha assistit a l'estrena.

L’inacabable conflicte entre Israel i Palestina és una qüestió espinosa en què són pocs els que diuen el que pensen, com és palès actualment entre els pròcers europeus, llevat de Pedro Sánchez, incapaços no ja d’influir sinó ni tan sols de condemnar el genocidi que el govern de l’extremista Netanyahu practica a Gaza i Cisjordània. Silencis mortals entre el desig de pau impossible i la sang dels milers de palestins assassinats. Com bé saben, qualsevol crítica, aquesta també, a les accions del govern israelià és considerada pel sionisme internacional com un acte d'antisemitisme.

Hi ha dos motius pels quals Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) va tirar-se de cap a portar Gegant de Mark Rosenblatt als escenaris catalans. La raó més egoista, admet l'actor i director del Teatre Romea, va ser descobrir que el protagonista era Roald Dahl (Llandaff, 1916 - Oxford, 1990). "A banda de ser un grandíssim escriptor, feia 1,95 m i tenia la mobilitat reduïda després de patir ferides de guerra i moltes operacions. A més, era un home amb un caràcter estrany i complicat. El paper semblava escrit per a mi", bromeja Pou. L'altre motiu –el principal– és la temàtica de l'espectacle. Gegant, que s'estrena el 5 de juliol al Teatre Romea dins del festival Grec, recrea un dia en la vida de Roald Dahl l'agost del 1983, just després que publiqués una ressenya incendiària contra els israelians a la revista Literary Review. En aquell text, Dahl es referia al conflicte amb el Líban del 1982 i deia que durant la invasió "tots van començar a odiar Israel".

Josep Maria Pou em mostra la fotografia que té com a fons al mòbil: s’hi veu un Jordi Pujol deixondit, amb la corbata torta, imatge viva de la derrota en vida. M’explica que l’ha mirat hores i hores, a les pauses de rodatge i als matins, preparant les escenes, per posar-se en la pell de l’expresident de la Generalitat, a la pel·lícula Parenostre, que arriba als cinemes aquest dimecres. L’actor ens concedeix dues hores generoses per parlar amb calma sobre el teatre i la vida.

Cada vegada que Josep Maria Flotats posa un peu –o en el seu cas, podríem dir que fica el nas de Cyrano– en un teatre català, els productors, la premsa i el públic ho viuen com un esdeveniment. És cert que l'actor ha tornat en altres ocasions, des que el 2013 el govern d'Artur Mas li va organitzar un homenatge de reparació, setze anys després de la "sobtada, traumàtica, dolorosa i brutal" destitució del Teatre Nacional de Catalunya. Però les seves visites no són gens sovintejades; l'última, el 2015 al Teatre Lliure amb Ser-ho o no. "Hi hauria retorn si alguna vegada hagués dit que marxo", diu, fent una finta. Però afegeix: "Hauria fet teatre aquí més sovint si ho hagués tingut fàcil. No em trucava ningú, i si algun cop vaig trucar no hi va haver resposta. A fora em trucaven", deixa anar.

Quan Josep Maria Pou va començar en el món del teatre, Concha Velasco "ja era la gran Concha Velasco", recorda l'actor i director sobre l'actriu, que ha mort aquest dissabte. Els seus camins professionals es van creuar quan, al principi de la seva etapa com a director del Teatre Goya, Pou va oferir-li representar una obra a Barcelona: La vida por delante. "Li vaig oferir pensant que em diria que no, perquè jo només havia dirigit un parell de coses, però va acceptar". La funció va ser "un èxit brutal" que va fer tota la temporada a Barcelona. "Ella feia un personatge meravellós, la Madame Rosa, que jo crec que és dels millors que ha fet –comenta Pou–. I ella també ho pensava".

El pare és una d’aquelles obres que engrandeixen un gran actor i que fan gran el que encara no ho és. Al cap i a la fi, un personatge ideal per a un gran actor com Josep Maria Pou, rei absolut d’una funció rebuda amb entusiasme per la platea.

El Grup Focus (propietari dels teatres Goya, Condal, Romea i Villarroel de Barcelona) segueix eixamplant la programació i les activitats al voltant del fet teatral. Ho fa a través d'Àfora i la Fundació Romea, que de cara a l'any vinent prepara noves iniciatives escèniques, literàries i de pensament. Una de les principals novetats és el llançament de quatre col·leccions literàries que es distribuiran des de les llibreries de tot Catalunya. Entre els títols previstos hi ha un llibre d'aforismes i pensaments del director i actor Josep Maria Pou, una novel·la sobre els 50 anys de La Villarroel escrita per Ángel Alonso Tomás i una obra de l'artista xilè Fernando Prats. També es publicaran l'obra de teatre Immunitat de Jordi Casanovas i el text de l'adaptació teatral del Paradís perdut de Milton que ha fet Helena Tornero.

El Teatre Romea ha estat un dels més matiners a encetar la temporada aquest dijous amb José Sacristán, un dia abans que el Grup Focus desvelés tots els noms de les programacions dels seus quatre teatres. El president de la productora, Daniel Martínez, ha avançat que aquest curs aixecaran 14 produccions pròpies i 6 coproduccions i que destinaran 14 milions d’euros a l’activitat dels seus teatres. "Som optimistes i volem generar optimisme", ha dit. L’afirmació se sosté en unes xifres positives: la temporada 2021-22 de Focus "ha superat els números de la temporada 2018-19", és a dir que, tot i les restriccions que encara hi havia fins passat Nadal, han tornat a xifres prepandèmiques.

Iván Redondo venia candidats i ara que s’ha quedat sense, ven Iván Redondo. De moment està tenint èxit: un article setmanal a La Vanguardia a cinc columnes seria el més obvi, però que el lector conegui el nom d’un consultor polític és el que millor ho resumeix tot plegat. Des que el cap de gabinet de Pedro Sánchez va ser defenestrat el juliol passat, Espanya ha assistit a una gira de promoció reeixida, que ha transformat en fama el seu suposat paper protagonista en la moció de censura contra Mariano Rajoy. I si el millor consultor polític és com el millor espia, que en sabrem mai el nom? Per estar promocionant un llibre que du per títol Moncloa: Iván Redondo. La política o el arte de lo que no se ve, a Redondo l’estem veient a tot arreu.

'Justícia'

TNC. Sala Gran. 13 de gener

Aquell país mal follat on regna la hipocresia. Un país dominat per una classe burgesa benestant, religiosa i sexualment reprimida, ens ve a dir Guillem Clua en aquesta ambiciosa i agosarada mirada sobre la Catalunya convergent (que no se cita) i pujolista (que sí que se cita). En dos moments de l’obra, els actors es pregunten quin és l’instant precís per explicar com va ser la vida de Samuel Gallart, jutge i exdiputat que celebra la seva retirada amb un dinar familiar òbviament precedit de la missa a la parròquia de la Concepció. Dos instants que remeten a la seva homosexualitat reprimida des de l’adolescència: primer amb l’amic Ricard, que per apaivagar el dimoni es va fer capellà, i després amb el jove prostitut Ignasi, l’autèntic amor de la seva vida, que morirà de sida. Tot i el transfons sociopolític de la història, és la pulsió sexual el que marca l'esdevenir de la funció i d’aquesta família des que el 1940 l’avi Samuel va casar-se amb la filla d’un falangista amb qui només va consumar en una còpula d’odi, passant després per la clandestina homosexualitat del fill, la concupiscència del net, la desídia sexual de la neta i el seu marit i el lesbianisme de la besneta.

]]>

"Arriba un moment a la vida en què no saps si estàs caient o estàs volant", sentencia l'actor Josep Maria Pou en paraules del jutge Samuel Gallart, el personatge que interpreta a l'obra Justícia. L'afirmació resumeix de manera contundent l'essència d'aquest espectacle, que representa el debut del dramaturg Guillem Clua a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i que explora la idea d'una identitat personal i col·lectiva entesa com una presó. Autor d'èxits com Smiley (2012) i Invasión (2013), Clua ha escrit una obra complexa i ambiciosa que parteix d'un jutge jubilat amb una vida plena de fantasmes als quals s'haurà d'enfrontar. Dirigida per Josep Maria Mestres, Justícia s'estrena aquest dijous al TNC i es podrà veure fins al 22 de març.

]]>

L'actor Josep Maria Pou rebrà el premi Jordi Dauder, que atorga la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya i que el reconeix per la seva dilatada trajectòria com a autor i director en els camps del teatre, el cinema i la televisió, així com pel seu llegat al cinema català. Pou recollirà el premi durant la cerimònia d'inauguració del certamen el 6 de juny.

]]> La casualitat ha enxampat Josep Maria Pou a les Canàries just el dia que celebrava 50 anys de carrera. Té una memòria tan prodigiosa que recorda exactament el dia i el lloc d’aquell Marat-Sade que dirigia Adolfo Marsillach al Teatro Español. Sempre m’ha impressionat la gent que estructura el seu passat per anys i no per records: ell funciona per les dates d’estrena d’obres i pel·lícules. I no erra mai.

]]>

L'actor i director teatral Josep Maria Pou va ser guardonat dimarts a la nit amb el premi Català de l'Any 2017, organitzat per 'El Periódico'. Pou, que va rebre el suport del 47% dels lectors del rotatiu que han participat en la votació per triar el premiat, culmina d'aquesta manera un any de molt èxits, ja que al d'ara hi suma la Creu de Sant Jordi i el premi Gaudí d'Honor a la trajectòria. En rebre el premi, Pou va explicar que no havia preparat cap discurs perquè "ni per un moment" havia pensat que pogués ser el guanyador. I a l'alegria que mostrava hi va afegir "dos motius de joia", el fet de "tenir govern" i que "s'acaba el 155".

]]>

‘Moby Dick’, Teatre Goya, 29 de gener

]]>

Tot i ser un edifici civil, les Drassanes de Barcelona tenen per la seva monumentalitat un aire catedralici. Aquest fet i el contingut de l’obra les van fer un lloc molt adequat per presentar la nova aventura del Teatre Goya, una adaptació teatral de Moby Dick amb Josep Maria Pou en el paper del capità Ahab i dirigida per Andrés Lima que es podrà veure al Teatre Goya a partir de demà, tot i que l’estrena oficial serà el 29 de gener. A més, el talent dels dos artistes i també el de l’adaptador de la novel·la, Juan Cavestany, i l’obsessió desaforada per caçar la gran balena blanca prometen emocions fortes, com si de sobte es desfermés un temporal.

]]>

Q uan ho diu Josep Maria Pou, l’expressió “Submergir-se en el personatge” no és una frase feta. En aquests moments té a casa seva prop de 50 llibres sobre Moby Dick, començant per l’edició sintètica, amb cobertes de color blau, que li van regalar els seus pares quan era un nen. Fa 13 anys que Pou, estimulat per la productora Focus, va començar a donar voltes a la possibilitat d’interpretar el capità Ahab, protagonista “d’una de les obres més importants de la literatura universal”, com ell mateix recorda. I ara que per fi està a punt d’estrenar, a les ordres d’Andrés Lima i amb Anna Maria Ricart d’ajudant de direcció (funcions prèvies al Goya a partir de divendres vinent), el seu interès pel personatge és proporcional a l’obsessió del veterà mariner per la balena blanca. Així que no és estrany que hagi acumulat tanta documentació sobre la matèria. Perquè la magna obra de Herman Melville és complexa i ambigua, i ha donat peu a les interpretacions i teories més diverses.

]]>

L'actor i director Josep Maria Pou ha negat aquest dimarts categòricament que els últims esdeveniments ocorreguts a Catalunya estiguin incidint en una menor recaptació generalitzada als teatres i ha considerat que dir això "és tota una ximpleria". "Jo dirigeixo el Teatre Goya de Barcelona i en aquests moments té un 98% d'ocupació diària des que hem començat la temporada; tot això forma part de les 'fake news' que corren", ha dit Pou en declaracions a Efe.

]]>