Donna Leon farà 80 anys el 28 de setembre i està pletòrica. És feliç en el seu "matrimoni" amb el comissari venecià Guido Brunetti i s'ho passa molt bé escrivint i sent lliure: "El millor de l'èxit és que et permet passar-t'ho molt bé i fer el que vols", diu telemàticament des de casa seva, en un petit poble de Suïssa, on va marxar després d'anys de viure a Venècia. L'escriptora va publicar el primer cas de Brunetti, Mort a La Fenice (Edicions 62/Seix Barral), el 1992, i trenta anys després ha arribat a les llibreries el 31è cas del comissari venecià: Doneu i se us donarà (Edicions 62/Seix Barral), amb traducció al català de Núria Parés Sellarés i al castellà de Pilar de la Peña Minguell.

Fa més de trenta anys, Donna Leon va anar a una representació de l’òpera que dirigia a La Fenice un amic seu, Gabriele Ferro. Quan es va acabar, entre bastidors, referint-se a un director alemany Ferro va exclamar: “L’odio, el mataria”. “No ho facis –li va dir Leon–, deixa’m que ho faci jo per a tu en una novel·la”. Així va néixer el comissari Guido Brunetti, que ja fa trenta anys que acompanya l’escriptora. Esclaus del desig, el trentè cas, arriba ara en català, a Edicions 62 i amb traducció de Núria Parés, i en castellà amb Seix Barral, però la infatigable escriptora ja ha acabat el trenta-unè.

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

Donna Leon publica ‘La temptació del perdó’ (Edicions 62 / Seix Barral) Gran defensora de la novel·la negra com a eina de crítica social, l’escriptora enfronta el comissari Brunetti amb el dilema de la pietat en una nova intriga farcida d’enganys

“Sempre és meravellós guanyar un premi, tant és l’edat que tinguis”, va assegurar l’escriptora Alice Munro quan va rebre el premi Nobel de literatura el 2013. Aleshores tenia 82 anys, i abans de ser distingida amb el guardó literari més prestigiós del món, la comunitat de lectors de Munro era relativament modesta en comparació amb altres autors que acostumen a tenir plaça reservada a les llistes dels més venuts. Amb tot, els fidels a Munro són devots però exigents i entre ells hi ha els també escriptors Margaret Atwood i Salman Rushdie, l’actriu Mia Farrow o Pedro Almodóvar. Els contes de Munro són petites càpsules en què situacions quotidianes esdevenen estremidorament inquietants. Llegir-la és com tenir a la mà un putxinel·li de dos caps, que tant pot ser una tendra Caputxeta Vermella com un llop ferotge amb ganes de fer maldats. El Nobel de literatura, la Champions de les lletres, va néixer el 1901, i el poden rebre obres escrites en qualsevol llengua del món sempre que concentrin un interès universal. Potser per això el palmarès del Nobel reuneix autors que eren pràcticament desconeguts fins a haver sigut triats pel jurat suec. És el cas de Svetlana Aleksiévitx, molt seguida a Rússia i part de l’Europa de l’Est, però no gaire llegida a la resta del planeta fins a convertir-se en Nobel de literatura.

La mitologia ens parla de l’au fènix, criatura fabulosa que, en sentir que arriba la seva hora, prepara un niu amb plantes aromàtiques i hi cala foc, amb ella a dins. De les cendres en sorgeix un nou ocell, tan esplèndid com el primer. El teatre La Fenice de Venècia va haver de fer honor al seu nom i renéixer, també, de les cendres, si bé la història és una mica més recaragolada.

Quan parlem de la seva barca, Max Colombo es posa nostàlgic. “Deu estar enfonsada, me la deuen haver robat i vés a saber què n’han fet”. A Venècia cada família té la seva barca: “És com l’equivalent a tenir una escúter a Barcelona”. La moto, a Barcelona, també l’hi han robat unes quantes vegades, al cuiner del Xemei. “Coses que passen a les grans ciutats”.

Si hi ha una ciutat literària al món és sens dubte Venècia. Són tants els autors que n’han escrit meravelles que se’n podria fer un article aplegant tan sols cites il·lustres, una rere l’altra, com un rosari. Però, esclar, això seria abusar. De tota manera, és inevitable escriure sobre Venècia i recordar Casanova, Goethe, Mann, Byron o Shelley. El 1876 Goethe va escriure a 'Viatge a Itàlia': “Ja s’han dit i escrit tantes coses sobre Venècia que no m’entretindré en descripcions”. Si això passava fa cent quaranta anys, què queda ara per dir?

Donna Leon va assistir a principis dels 90 a una representació de l’òpera 'Macbeth' que dirigia un amic seu, Gabriele Ferro, a La Fenice. Quan es va acabar, tots dos van començar a parlar de directors d’orquestra i Ferro, referint-se a un director alemany –probablement Herbert von Karajan–, va exclamar: “L’odio, el mataria”. “No ho facis –va replicar Leon–, deixa’m que ho faci jo per tu en una novel·la”.

Eren dos quarts de set del matí quan el ferri que venia de Split va fer la seva entrada al port. A la coberta feia força fresca encara que ja era primavera. A més, el dia era lleig, gris, humit i plovia lleugerament. Panorama immillorable per admirar una de les ciutats més fascinants i romàntiques, Venècia.

Donna Leon va néixer a Nova Jersey el 1942. Des del 1981 viu a Venècia, on es dedica de ple a les seves gran passions: l’òpera i la literatura. Les seves novel·les tenen com a protagonista el comissari venecià Guido Brunetti. Edicions 62 ha publicat en català gran part de la seva obra. Els seus llibres han estat traduïts a 23 llengües.