Una de les dones més oblidades de la cultura catalana del segle XX és Paulina Crusat (1900-1981), filla d’un barceloní acabalat, però que va viure quasi tota la vida a Sevilla i a Madrid, cosa que no té cap raó per ser considerada una desgràcia: a les dues ciutats hi ha molta vida nadiua al carrer.

Joan Fuster deia que la poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) "és una incoercible riada de passió petita, manual, d'assalariat que habita un quart o cinquè pis d'un edifici urbà aproximadament precapitalista". Pot semblar paradoxal que un poeta d'aparença tímida, que escrivia discretament des d'un bloc de pisos de València, hagi esdevingut un poeta majúscul. I encara pot semblar més paradoxal que un home tan poc avesat a l'exposició pública hagi motivat nombroses adaptacions musicals i escèniques. Des d'Ovidi Montllor i Toti Soler fins a Pau Alabajos, Xavi Sarrià i Joan Ollé, músics, actors i directors de teatre han reivindicat la seva obra amb entusiasme. Aprofitant el centenari del naixement del poeta de Burjassot, el director i dramaturg Marc Chornet (Tarragona, 1981) també li ha volgut retre homenatge, amb una versió teatral del poema Coral romput, interpretada per l'actriu Marina Alegre i amb música de Gerard Marsal, que es podrà veure a la Sala Atrium de Barcelona del 2 al 30 d'abril i del 4 al 7 de juny. "Coral romput té una força descomunal, és com una vomitada d'una nit de dolor pel dol de la filla del poeta, que va morir als quatre mesos –diu Chornet–. Com que està escrit en primera persona, amb una oralitat preciosa, és un poema que dona peu fàcilment a imaginar-lo com un monòleg dramàtic".

"De tant que és jove enamora el seu pas", diu un dels versos de La rosa als llavis, un dels llibres més celebrats de Joan Salvat-Papasseit. Mort el 1924, quan només tenia 30 anys, l'escriptor barceloní continua conservant aquesta joventut enamoradissa gràcies a l'aparent senzillesa i a la llum que desprenen els seus millors poemes. "A hores d'ara és un autor conegut, però no tant com caldria", admet Ferran Aisa, estudiós del poeta i periodista i comissari de l'any que el departament de Cultura de la Generalitat li dedicarà a través de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Entre els actes hi haurà recitals, conferències, rutes literàries, taules rodones, concerts i una exposició itinerant a les biblioteques catalanes.

El nom literari de Rosa Font Massot ha patit, al llarg dels anys, lleus modificacions: M. Rosa Font i Massot, M. Rosa Font, Rosa Font i Massot, Rosa Font Massot, Rosa Font... En el llibre que presento, esplèndid, no hi podia faltar el Massot matern. De fet, Esquerda és una elegia –una elegia fonda, greu– dedicada a la mare morta. M’ha dut a la memòria un dels llibres més commovedors de la poesia catalana moderna: Cantilena, de Josep Sebastià Pons. El rossellonès hi recordava Elena, la seva dona: “Des que la mort t’ha presa, flor gelada, / senti els meus ulls cansats s’entenebrir”. 

Des que va publicar Invertida el 2017 a Lleonard Muntaner, Eva Baltasar havia obert un parèntesi en la creació poètica –n'havia publicat fins llavors deu llibres– per dedicar-se a la narrativa. "Els reptes de llenguatge que em plantejo quan escric poesia o prosa són similars: sempre busco la musicalitat i el ritme", admet l'autora, que es va estrenar com a novel·lista el 2018 a Club Editor amb Permagel, fenomen de vendes, traduïda a diverses llengües i guardonada amb el premi Llibreter. El 2020 va repetir l'èxit amb una altra ficció poderosa i punyent, Boulder, que va rebre el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any.

"No he pogut endevinar mai / quina estrella podria ser: / surt cap a la mitjanit, / sempre ran de l'aigua". Aquest quartet forma part dels Poemes civils, el llibre de Joan Brossa que tanca l'esplendorós volum que Univers acaba de publicar i que reuneix tota la poesia escrita per l'autor barceloní entre el 1940 i el 1960. "Són dues dècades de producció intensa que, no obstant això, Brossa va haver d'anar publicant sempre anys després de la seva escriptura. Fins a finals dels 80, el que escrivia i el que publicava no anaven alhora; hi havia un desfasament", comenta Glòria Bordons, la gran especialista en un dels creadors més prolífics, versàtils i juganers de la literatura catalana del segle XX. Aquest primer volum de Poesia completa presenta, com mai abans, tots els llibres del període seguint una cronologia estricta, opció que possibilita una interpretació completa, i sens dubte diferent de la que s'havia pogut fer fins ara. "La majoria no s'editaven des de fa dècades i només circulaven, amb comptagotes, en el circuit de llibreries de vell", recorda Bordons, que estudia Brossa des de mitjans de la dècada dels 70 i que li ha dedicat assajos, ha preparat antologies sobre la seva obra i l'ha difós des de la fundació dedicada a l'autor.

En l’obra poètica de Susanna Rafart, hi ha un respecte estricte per la tradició i un gust exquisit per la forma. De sempre, la ripollesa ha conreat un vers ben tallat, elegant i precís, en què cada paraula és a lloc i cada imatge hi té el punt de gravidesa escaient. Una poesia de reminiscències postsimbolistes, que fuig del pla realisme íntim i del conceptualisme treballós, entre altres expressions de les modes variables. Els seus versos fan bona companyia als de Carles Riba o Màrius Torres, als de Rosa Leveroni i, per descomptat, als del Vinyoli d’El Callat, amb qui l’autora comparteix la flaca per desentranyar els misteris “del llibre estrany de la natura”. Aquest darrer poeta, a més, hi és convocat en forma d’epígraf –la citació inicial–. Com també hi és convocada, més endavant, Emily Dickinson, la veu de la qual ressona en alguns passatges de D'una sola branca.

Josep Colet i Giralt –mort als 85 anys– es va llicenciar com a advocat, però només va exercir aquesta professió durant dos anys. Llavors es va dedicar a la publicitat, activitat professional que va compaginar amb l'escriptura: "La publicitat em va permetre viatjar per tot Espanya, pràcticament fins a la mort de Franco –recordava el 2010–. A partir de llavors em vaig quedar aquí i em vaig dedicar a fer classes de català i de preceptiva poètica".

Si féssim analogia amb la figura del geògraf, Jaume Pont, com a poeta, seria el delineant d'un gran mapa confegit en un territori de llenguatge explorat (i explotat) amb valentia, ardència i visió. Una terra ignota on ell s'ha endinsat per convertir en sòl de coneixement, amb un objectiu: L'altra llum, i, també, l'alta llum (i no hi vulgueu veure connotacions religioses...).

Del 30 de juny a l'11 de juliol torna al Maresme el Poesia i +, un dels festivals de poesia (i no només) més rellevants del país i cita ineludible de la creació contemporània. En la 16a edició, recupera la presencialitat i escampa la programació per Caldes d'Estrac, Canet, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Teià, Dosrius, Arenys, Alella i Mataró. Aquests nou municipis acolliran recitals, concerts, performances i propostes artístiques que posaran en diàleg la poesia amb altres arts i el moment present.

El títol pòstum de Joan Margarit és, primer de tot, un llibre d’amor a la seva dona, Mariona Ribalta: “La Raquel de tota la meva obra”. Però també d’amor als fills (Mònica, Joana i Carles). I és, encara, una obra sobre la vellesa confinada per la malaltia (la de la pandèmia i la que es va endur la vida del poeta a mitjan febrer), una obra sobre “la insubornable austeritat / [...] que imposa el final”. No hi trobem gens un to planyívol, sinó lucidesa davant la realitat, i la convicció que, malgrat que la memòria és precària, els poetes continuen tenint una certa capacitat per fundar allò que perdura: “Encara som reals: / dos vells que estan parlant / en aquest pati verd mentre escolten la pluja. / Però que ja només podrà sentir-los / el qui un dia llegeixi aquest poema”.

El diagnòstic d'un limfoma va trasbalsar la vida de Joan Margarit l'any passat. Al mes d'abril, en ple confinament a causa de la pandèmia de covid-19, el poeta va fer les primeres sessions de quimioteràpia, que es van allargar fins al desembre. Va ser llavors que va saber que el tractament no havia aconseguit aturar el càncer. Tot i que se li acabés el temps, Margarit va treballar gairebé fins a l'últim moment en un llibre, Animal de bosc (Proa, 2021), que tanca la seva obra reivindicant la importància de la intimitat, al mateix temps que apel·la als records feliços, però també als dolorosos, i aconsegueix desprendre la serenitat –en alguns moments, fins i tot alegria– de qui ha tingut una vida plena.

La poesia és, per si mateixa, un aliment sensual i espiritual, bona teca intel·lectual. La poesia parla de tot, ho és tot. Aquí n’hem volgut fer un tast culinari. Hem deixat de banda poemes gastronòmics infantils prou divulgats de Miquel Martí i Pol o de Joana Raspall per parar taula amb versos gustosos i no tan coneguts de Vicent Andrés Estellés, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres, i un final familiar de Joan Salvat-Papasseit. Bona lectura i bon profit!

“M’he adonat que la malenconia no duu gaire enlloc, i que recrear-te en el dolor tampoc: és per això que aquest nou llibre tanca un llarg cicle en la meva obra”, explica Jordi Llavina, que acaba de publicar L'anell (Meteora), un poema narratiu de 1695 versos que parteix dels dies que va passar a París, el novembre del 2018, per fer una visita a la seva filla, acompanyat d'una de les seves millors amigues. "No és la primera vegada que la itinerància m’estimula la creativitat: la passejada exterior convida al viatge interior”, admet.

La tardor passada van aparèixer alhora aquest llibre de poemes, L'incert encontre, i un breu epistolari, Tots aquests anys (Quaderns de la Font del Cargol), acuradament editat, de la correspondència que va mantenir Feliu Formosa amb el seu amic Josep M. Benet i Jornet entre el 1972 i el 1980. No em sé estar de veure-hi algun senyal, en aquesta coincidència. Les cartes consignen fets i preocupacions de dos homes de lletres que són “enmig del camí” i Formosa, a l’epíleg, en pondera la importància, per l’amistat que els va unir i per les circumstàncies culturals del país que s’hi reflecteixen. Però el que marca aquest epistolari és, certament, el punt d’inflexió que representà per a Formosa la pèrdua de la seva dona. Hi ha una carta colpidora, on diu: “Tu ets potser l’única persona a qui puc llançar aquest cable buscant una mena de solidaritat llunyana. No entenc res. No puc fer res [...]”. El poeta formalitzaria, en una mena de catarsi, el seu dolor elegíac convertint-lo en poesia, el famós i memorable Cançoner (1976). Però en aquell moment havia de compartir el dol amb el seu amic. Aquesta mena d’homenatge a l’amistat amb el dramaturg, xifrat en unes cartes de fa més de quaranta anys, lliga amb el darrer llibre de poesia, L’incert encontre. A l’últim poema del recull, dedicat justament a Mari Plans, hi diu: “El tren encara/no anava soterrat. Hi passejàvem/arran, i el que en recordo/no he pogut soterrar-ho.” Podem soterrar la realitat de les coses del món, però no el record dels moments vitals.