Només hi ha un assaig que pugui reunir en les mateixes pàgines un grapat de monges del Barroc, les Kardashian, el Me Too, la Santa Inquisició, TikTok, l’amor lèsbic i la vida acadèmica a Providence, Rhode Island. Instrucción de novicias (Blackie Books) és el primer assaig divulgatiu de les doctores en literatura hispànica Ana Garriga i Carmen Urbita, les creadores de l’exitós pòdcast Las Hijas de Felipe, i ha estat un fenomen editorial fins i tot abans de publicar.

S’acaba de publicar una traducció al castellà de l’Evangeli segons sant Mateu del grec koiné original. La traducció és a càrrec de Roser Homar, la primera traductora dona a traslladar-lo a aquesta llengua. I si ho remarco és perquè la mirada femenina és molt, molt rellevant en el text. Quan hem llegit, en altres versions, que “els deixebles” segueixen Jesús, ens hem imaginat deixebles només homes. Oi? Però Roser Homar ens diu que hi havia dones grans i nens petits que també el seguien. Per tant, per fer-ho visible, ha fet servir genèrics que ho indiquen. “La humanitat” i no pas “l’home”. “La gent” i no pas “els homes”.

Aquesta versió d’un acudit sobre les tragèdies dels jueus bé podria servir per il·lustrar l’esperit sofert del catalanoparlant, tan tossudament alçat mantenint la llengua com terriblement cansat de la tabarra lingüística. Malgrat que el fons de la qüestió sigui una preocupació real, o potser precisament per això, la llengua és motiu recurrent de gags, monòlegs i paròdies per part dels mateixos parlants. Mentre en altres països els acudits van sobre tòpics com el menjar, l’estètica i la meteorologia –el xovinisme francès o l'esnobisme i la gastronomia pèssima dels anglesos–, a Catalunya fem mofa de la mala salut de ferro del català. Per què carai ens fa tanta gràcia l’humor sobre el català?

"Michael McDowell: el meu amic, el meu mestre. Fascinant, aterridor, simplement genial. El millor de tots nosaltres". Aquestes paraules de Stephen King haurien pogut convertir l'autor nord-americà en una celebritat. No va ser el cas, o no ho ha estat fins fa poc. McDowell va escriure desenes de novel·les –moltes de les quals signades amb pseudònim– i va col·laborar en el guió de pel·lícules com Beetlejuice i Malson abans de Nadal. Va morir el 1999, quan només tenia 49 anys. Des de llavors, alguns dels seus llibres s'han reeditat en editorials independents com ara Valancourt Books, Centipede i Felony & Mayhem Press, sempre amb una repercussió més aviat modesta.

Hi ha una història que, per més vegades que s’expliqui, no deixa de fascinar mai: la del soldat japonès que es va estar trenta anys defensant una illa del Pacífic, convençut que la Segona Guerra Mundial no s’havia acabat i que en qualsevol moment arribarien o bé reforços japonesos o bé l’enemic nord-americà. La vida tot sol entre la selva i el mig desert que és l’illa de Lubang, a les Filipines, a pocs quilòmetres de Manila, el va convertir en un boig sense remei per a la majoria de la gent o en un heroi per a una minoria. No cal dir que Werner Herzog forma part d'aquesta minoria d’entusiastes.

El primer llibre de la periodista i escriptora Shon Faye (Bristol, 1988) és una anàlisi exhaustiva i reveladora de l'experiència vital de les persones transgènere, que segons l'autora inclou homes trans, dones trans i persones no binàries. Publicat per Blackie Books, Trans vol conscienciar els lectors de la importància d'escoltar una minoria –que a països com el Regne Unit no arriba a l'1%– per prendre consciència de la universalitat de les seves lluites. Faye presentarà l'assaig aquest dimarts (18 h) al Centre LGBTI de Barcelona acompanyada del sociòleg i activista Miquel Missé.

"Des del meu punt de vista, un home no és un home si no té un trosset del diable dins seu", diu Jane Eyre en un fragment de la novel·la homònima de Charlotte Brontë. Aquesta citació forma part de l'extensa, versàtil i sorprenent antologia sobre literatura inspirada pel diable –que ha rebut noms com Satanàs, Llucifer i Baal– i que publica Blackie Books. Seleccionada i prologada per Jorge de Cascante, El gran libro de Satán (2021) reivindica la presència sostinguda i polimòrfica del mal en la història de la literatura, amb exemples canònics com els de Dante Alighieri, Charles Baudelaire, els germans Grimm i Nathaniel Hawthorne, però també amb narracions escrites expressament per al volum, signades per autores com Irene Solà, Belén Gopegui, Sara Mesa i Elisa Victoria.

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

M'he enganxat al Paraulògic. Aquest joc de paraules creat per l’equip de Rodamots s’inspira en l’SpellingBee del New York Times i proposa, cada dia, formar paraules a partir d’un grup de 7 lletres. Només s’admeten paraules que apareguin al DIEC i per fer-ho més difícil s’ha d’utilitzar sempre la lletra del mig. Si ho proveu, us hi enganxareu segur.

]]>

Fronteres, deserts, oceans, màfies, esperança, impotència 

Un dia, l’Ibrahima es desperta a les sis del matí i s’adona que el seu pare encara dorm. “Pare, ja és el matí, normalment tu em despertes, però avui no m’has despertat”. El pare no li respon. “Li vaig posar la mà sota la barbeta i va ser com tocar glaç. Li vaig tocar tot el cos. Tot glaç”. El fill insisteix: “Pare, ja és de matí, tu em despertes sempre, però avui no m’has despertat”.

]]>

Aquest divendres s'estrena el primer títol de producció pròpia de Filmin, la comèdia Doctor Portuondo, minisèrie basada en la novel·la, del mateix títol, que Carlo Padial va publicar el 2017. Sis episodis que recorden l'experiència de l'escriptor fent teràpia amb un psicoanalista i que combina lúcides lliçons de vida amb renecs, experiències i acusacions inesperades. Un singular combat entre la neura i el mètode narrat en primera persona per Padial, també director de la sèrie.

]]>

Vacaciones Santillana, vacaciones Santillana era un anunci que no et podies treure del cap, i una tornada que se't clavava en el més profund del teu interior. Fer el quadern de deures i repàs estiuenc era l'única obligació inexcusable durant els mesos de vacances escolars: agafar llapis i provar de desxifrar els problemes que proposava el llibre es convertia en un ritual per a milers d'infants catalans. El que no s'imaginaven llavors és que d'adults en seguirien fent, aquesta cop per pur gaudi, i que ho convertirien en una deliciosa tradició estiuenca. Un petit miracle que ha aconseguit el Cuaderno de vacaciones para adultos, la llibreta d'exercicis pop de l'editorial Blackie Books creat per Daniel López Valle i l'il·lustrador Cristóbal Fortúnez el 2011. Líder habitual dels rànquings de llibres més venuts de no-ficció a partir del mes de juny, celebra la seva primera dècada de vida abonat a l'èxit i en constant creixement: s'ha expandit a Itàlia, on la segona edició és tot un fenomen de vendes, i han augmentat encara més el públic potencial gràcies al Cuaderno Golden, publicació especialment pensada per a persones que superen la seixantena.

]]>

Té una mirada tímida, i parla amb un fil de veu que la mascareta encara dificulta una mica més de desxifrar, però l'ambició de Fatoumata Kebe és enorme. Doctora en astronomia per la Universitat de la Sorbona, astrofísica i aspirant a viatjar algun dia a la Lluna, ha visitat Barcelona per inaugurar el festival Kosmopolis del CCCB, que ha tingut com un dels eixos temàtics principals la mirada a l'espai exterior des de la ciència i la literatura. Kebe hi ha parlat del seu primer llibre, L'altra cara de la Lluna (Angle / Blackie Books, 2020), on combina consideracions científiques, històriques i mítiques sobre l'únic satèl·lit de la Terra.

]]>

Una fotografia es va fer viral setmanes després de començar la pandèmia, en plena primera onada. Era la imatge d'un cartell d'aquells que van ocupar les balconades més optimistes llençat a les escombraries. S'hi podia llegir "Tot anirà bé", entre bosses blavoses plenes de residus. Aquella metàfora visual explica què hi ha darrere d'El evangelio (Blackie Books, 2021), la nova novel·la de l'andalusa Elisa Victoria. En la història de l'Eulalia, la seva protagonista, hi ha un desengany idèntic a l'esperança abocada a les deixalles d'aquella cartolina que assegurava que tot milloraria: doncs no. No tot anirà bé, o com a mínim no té per què anar-hi. I això que fins fa poc temps semblava que potser podria. Però no, de cap manera.

]]>

Los asquerosos, de l'escriptor Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964), desprèn al llarg de totes les seves pàgines una al·lèrgia profunda i fastigosa cap a la gent. Paradoxalment, la novel·la publicada per Blackie Books s'ha convertit en un fenomen de masses. Amb més de 150.000 exemplars venuts i diverses traduccions en marxa, Los asquerosos parla de l'exili d'un jove precari en un poble deshabitat i minúscul de l'Espanya interior. El llibre s'ha convertit en un espectacle en mans de Jordi Galceran i Jaume Buixó que s'estrena aquest dijous al Teatro Español de Madrid. També se'n prepara una adaptació cinematogràfica.

]]>

En els seus seixanta i escaig anys de vida, David Sedaris (Nova York, 1956) ha patit desgràcies tan remarcables com tenir una mare alcohòlica o que la seva germana petita se suïcidi. Però no tot ha sigut dolor, també li han passat moltes altres coses que no estan tan malament: comprar uns pantalons de pallasso a Tòquio de 1.000 dòlars, fer-se addicte a una polsera de les que compten els passos (i que avui dia encara utilitza) o aconseguir que a Anglaterra hi hagi un camió que recull escombraries batejat amb el seu nom. Totes elles -les bones, les dolentes, les quotidianes, les intranscendents- són el material amb el qual Sedaris construeix la seva obra. Recentment incorporat al catàleg de Navona i de Blackie Books, les editorials van publicar Calipso, el seu últim llibre, en la fatídica data en què es decretava l’estat d’alarma a causa de l’emergència sanitària. Apagada parcialment l’epidèmia viral, arriba a les llibreries amb traducció d’Aurora Ballester en català i de Jorge de Cascante en castellà, i passa amb nota alta la complicada empresa d’aconseguir que entrin perfectament les bromes i acudits dels seus relats.

]]>

La pèrdua del pare no és l'eix central del debut de Manuel González (Sevilla, 1978), més conegut com a Toteking, però sí el motor de la primera incursió literària d'aquesta llegenda del rap en llengua castellana. La seva sorprenent estrena és Búnker, un recull de textos autobiogràfics que publica Blackie Books i que té més llibres que rimes.

]]>

Amb la seva primera novel·la, ‘Vozdevieja’ (Blackie Books, 2019), Elisa Victoria s’ha convertit en un dels descobriments de l’any del panorama indie literari espanyol. L’escriptora sevillana fa un retrat gens complaent del pas de la infància a la pubertat.

]]>

Calen molts llibres perquè nou de cada deu són il·legibles

“Per què hi ha tants llibres?”, pregunta la Manon, de cinc anys, a l’il·lustrador Tomi Ungerer. “Perquè no n’hi ha prous!”, respon ell. (I jo corro a consultar l’Optimot: sí, en registres informals de certs parlars com el central, la nova gramàtica admet el plural de l’adjectiu prou ). Ungerer ho raona així: “De fet, bona part de les publicacions no valen la pena de ser llegides. Per desgràcia, això suposa un gran malbaratament que cada any costa la vida a milions d’arbres. Però si nou de cada deu llibres són il·legibles, això explica que sempre ens en calguin més, de llibres”. Perquè la lectura és un aliment necessari i, com a tal, no ens en pot faltar.

]]> Els camins de les direccions editorials de vegades són tan inescrutables com els del Senyor. Ens acabem de trobar amb la sorpresa de la reedició d’una novel·la de 1989, extraordinària, que tres dècades enrere va crear una certa expectació a casa nostra però que no va tenir la transcendència que es mereixia, com tants altres casos. Es tractava d’Amor profano, de Katherine Dunn (1945-2016), que va publicar Ediciones B el 1990 amb traducció de Jordi Mustieles i que recupera Blackie Books amb el títol molt més apropiat d’Amor de monstruo (el traductor és el mateix). Dunn és un exemple clàssic del concepte de literatura als Estats Units, tan diferent del de casa nostra. Allà, encara s’entén sovint com un servei a la societat, que l’agraeix. Per això hi ha autors, com la mateixa Dunn, que tenen una història per explicar, normalment la pròpia. I l’expliquen perquè creuen que n’han de donar testimoni. I un cop explicada, no es preocupen per fer carrera literària. Per això no són estranys els casos d’autors amb només una novel·la.

]]>

Michael Kupperman és un dibuixant que en les seves historietes subverteix la iconografia de la cultura popular parodiant-la amb un sentit de l’humor corrosiu i surrealista que l’ha portat a col·laborar en mitjans com el New York Times o el New Yorker. Però en la seva primera novel·la gràfica, Kupperman canvia totalment d’estil per abordar la relació amb el seu pare, Joel Kupperman, el nen prodigi més famós dels Estats Units. Durant la Segona Guerra Mundial, les seves respostes a preguntes de gran dificultat en el concurs radiofònic Quiz kids van fer d’ell una celebritat que es fotografiava amb actors i músics, feia gires per tot el país i fins i tot protagonitzava pel·lícules. Un èxit que, inevitablement, va acabar devorant la seva infància, i el va convertir en una persona distant i introvertida, decidit a esborrar tot rastre del seu passat com a prodigi infantil.

]]>