Sílvia Bel (Barcelona, 1970) creu en l’autenticitat i la naturalitat, i les exerceix. L’actriu, que ha passat pels grans teatres de l’escena catalana i que avui és coneguda pel seu paper de Marta a Com si fos ahir, alterna la màxima expressivitat –gestual i lingüística– amb el silenci introspectiu. Bel entén les arts com un espai d’expressió sincera, allunyat d’impostacions i hipocresies; i també és així com parla de la gastronomia i el vi.

De la tendència a adoptar la paraula anglesa, inclús malgrat que ja existeixi la catalana per designar el mateix, no se n'escapa ni una beguda tan tradicional com el vi. A Catalunya ha tornat amb força l'elaboració de vins blancs fermentats amb les pells –i, de vegades, amb la rapa–, els quals poden presentar un cridaner to ataronjat. Així és com s'acostumaven a fer els blancs en temps passats i en català s'anomenen vins brisats, perquè durant la seva elaboració s'ha emprat la brisa, que és el residu que queda després d'haver utilitzat el raïm sencer durant l'elaboració. Ara bé, fins i tot aquí sovint se'ls identifica com a orange o orange wines.

És difícil pensar en la felicitat a Catalunya sense passar per aquest nom. Tortell Poltrona (Barcelona, 1955) acaba de tornar d'Ucraïna. En les paraules que ha dedicat l'associació Rokada a Pallassos sense Fronteres per la seva estada hi ha una síntesi precisa de tota una vida dedicada a la felicitat aliena: l'agraïment per oferir-los als nens no només el riure, sinó "el recordatori que l'alegria encara és possible". Tortell Poltrona —més ben dit, Jaume Mateu— diu que s'està fent gran. Però això no inhibeix les seves ganes de seguir viatjant, ni tampoc impedeix que s’avanci abans de poder fer la primera pregunta.

L'escriptora Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) respon amb gràcia a la proposta de fer aquesta entrevista: a bodes em convides. La guanyadora, entre d'altres, dels premis Ramon Llull, Ciutat de Barcelona i Nadal, que acaba de publicar una nova edició de La caçadora de cossos (Edicions 62, 2026), no només es relaciona amb el món a través del filtre embellidor de la literatura: també ho fa a través del gust.

Per raons laborals, convisc i comparteixo àpats amb un grup de joves d’entre vint i trenta anys. A la vida he fet àpats amb joves, esclar, però sempre eren preparats o pagats per mi. En aquest cas és diferent —dinem amb una esgarrapada per mor de la feina—, perquè puc observar els usos i costums culinaris.

La bona verema després de tres anys de sequera i l'expansió en el nombre de cellers van disparar les vendes de Corpinnat el 2025. La marca col·lectiva de vins escumosos del Penedès va créixer un 27% respecte a l'any anterior, fins als 34,13 milions d'euros.

Entrevisto l’elaborador Álvaro Palacios al restaurant Marejol de Vilanova i la Geltrú un divendres al vespre. Unes hores després, hi menjarà acompanyat de la gent que vol compartir els seus vins en un sopar antològic, tant pels plats com pels vins que s'hi serveixen. L'Álvaro s’expressa en castellà i en català alhora. Fa molts anys que viu a Gratallops, i coneix la llengua i li agrada. Diu que té treballadors al celler que han fet castells, i s’interessa per la colla castellera de Vilanova, els Bordegassos.

La família fundadora i el fins ara president d'honor de la cavista Freixenet, José Luis Bonet, han acordat vendre la participació que encara tenien de la companyia al grup alemany Henkell, que controlarà així la totalitat del capital, segons ha informat aquest dimarts la mateixa Freixenet en un comunicat.

Eufòria absoluta per a Álvaro Ribalta i Thomas Luke Parker, que és la parella guanyadora del 18è concurs de vins celebrat a la Llotja de Barcelona i organitzat per la botiga i distribuïdora Vila Viniteca. Els guanyadors han guanyat 35.000 euros per haver endevinat a cegues un total de catorze vins, dividits en dues fases. Al matí, des de les 10.30 h fins a les 12 h del migdia, els participants han hagut d’endevinar-ne set, i a la tarda, a partir de les 16.30 h, set més. Dels catorze vins, els guanyadors n’han encertat el país, la zona d’origen, la denominació d’origen, la varietat de raïm, l’anyada, l’elaboradora i la marca. És a dir, una proesa incommensurable, a l’abast dels millors, i probablement també de la sort, perquè en una prova d’aquest tipus hi ha un percentatge molt alt d’estudi i professió (d’aquí que molts participants siguin elaboradors i sommeliers) i un altre de valentia inconscient.

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) guarda a casa una desena d'ampolles buides. L'escriptor i crític de La Vanguardia va copiar la idea d'una exposició que la Biblioteca Nacional d'Espanya va dedicar a Camilo José Cela, en la qual s'exposaven les ampolles, sobretot antigues, que l'escriptor gallec havia decidit conservar. Guillamon ha publicat una vintena de llibres –l'últim d'ells, Rascaparets (Galàxia Gutenberg, 2026), acaba d'arribar a les llibreries–, en què conviuen molts temes, entre els quals, inevitablement, el vi.

El que m’agrada de passejar entre els estands de la Wine Week, la fira internacional del vi a Barcelona, és que tots els anants i vinents tenen un nas entrenat. Si no has ensumat mai, de petit, farigola, romaní, ja no dic sajolida, no saps què és la farigola, el romaní i ja no dic la sajolida, i, llavors, de gran, et són aliens i incomprensibles. Ensumar és obrir les portes al nostre sentit més secret i complicat, més que l’oïda, més que el tacte. Ensumar una aula, amb la barreja d’olor de llapis, de berenar a temperatura ambient, de colònies per als polls. Ensumar la redacció d’un diari a l’hora de dinar, on sol sentir-s’hi olor de mandarina. Ensumar un gos mullat. Ensumar un estable. Ensumar el cuiro. Ensumar, si es pot, esclar, una maduixa, una cirera. Ensumar espígol. Pensar que quan fas el curs de tast Wine SET et parlen d’acàcia, i potser no l’has ensumat mai. Ensumar el perfum de la Marina Rossell, que és concretíssim (diria que és el mateix que fa servir la Mònica Terribas) i la fa ser ella i et fa pensar en ella quan abandona una habitació. Ensumar la colònia del Leslie dels Sírex, que és una colònia que porten molts homes. Ensumar i ensumar, el perfum salvatge d’un fricandó (aquella canyella), ensumar el bosc i dir: “Fa olor d’arròs bullit”, perquè hi ha llorer.

Avui comença a Barcelona una altra edició de la Barcelona Wine Week, una trobada internacional del sector del vi, tan important, econòmicament i culturalment, a casa nostra. En un context de canvis d’hàbits de consum, de campanades amb llúpol, de posar al mateix sac el vodka i el picapoll, aquesta fira és un aparador, brillant i elegant, suggestiu i atractiu, positiu, d’aquesta part de la cultura, que en el cas del Mediterrani ve de molt, molt antic, sense la qual no “som”. El paisatge de Catalunya, de mar a muntanya, no s’entén sense la vinya. La religió que ens ha acompanyat i construït en aquests 2025 anys, justament, celebra l’eucaristia amb pa i vi, rememorant l’últim sopar de Crist amb els seus deixebles, on els dona a beure vi, que és la seva sang, i pa, que és el seu cos (i que fa la funció, permetin-me la broma, dels picos que roseguem, avui, quan anem als tastos). Els Evangelis en són plens, de vi. No es perdin, sisplau, la brillant i extraordinària traducció de Roser Omar de l’Evangelio de Mateo, publicada per Blackie Books, i veuran que a Jesús, en algun passatge, els seus enemics el titllen de “borratxo”.

La Barcelona Wine Week, el congrés de vi espanyol que se celebra anualment a Barcelona, tornarà a créixer aquest any en nombre d'expositors, visitants i metres quadrats, segons han informat aquest dimecres els organitzadors de la trobada. El sector es reuneix en un moment de complicacions pel canvi climàtic, les tensions comercials entre la Unió Europea i els Estats Units i la preocupació per la disminució del consum de vi arreu del món.

Laura Grau (Blanes, 1995) s’ha consolidat en els darrers anys com una de les comunicadores i creadores de contingut en català amb més presència a les xarxes. Després de passar per RAC105, Catalunya Ràdio i iCat, ha construït un espai propi des d’on aborda qüestions socials que li preocupen i també parla sobre cultura popular, amb una atenció especial al món dels castells. Hores després de l’entrevista, Grau s'ha posat en contacte per afegir un detall que havia oblidat de destacar: li encanta el tinto de verano, tot i que el seu nom en català –còctel negre d'estiu– no li ha acabat de convèncer.

Fa quatre mesos que Francesc Garriga (Súria, 1983) ha tornat a Catalunya, després de treballar quatre anys com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington, uns anys marcats pel retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. A més de la feina del dia a dia, d’aquesta etapa n’ha quedat un llibre, A Washington amb paracaigudes (Pòrtic, 2024), però sobretot una manera molt concreta de mirar els Estats Units a través dels detalls quotidians, les contradiccions i els petits –i grans– xocs culturals.

Carles Sans (Badalona, 1955) ha passat més de quatre dècades damunt dels escenaris, la major part sense dir ni una paraula. Membre fundador de Tricicle, juntament amb Joan Gràcia i Paco Mir, va contribuir a convertir el gest en un llenguatge escènic reconeixible i exportable. Ara, en una etapa marcada pel pas a l’espectacle parlat, Sans reflexiona sobre el temps, el cos, els hàbits que canvien i la relació amb el vi: un aprenentatge que, com tants altres, obliga a saber quan obrir una ampolla i quan deixar-la tancada.

Escric aquestes ratlles mentre veig nevar a les vinyes. El fons de pantalla (no en direm “estampa”, ja) que en resulta és bellíssim per impensat. Algunes vinyetes acabades de plantar, com la meva, és el primer any que reben neu. D’altres, les velles, venen de la sequera salvatge d’aquests anys que deixem enrere. Les cols, les flors, apareixen avui cobertes d’una neu tan esponjosa com unes postres d’en Jordi Roca.

Entrevisto el cap de sala Santi Amigó Castellví (Sant Pau d’Ordal, 1962) l’últim dia de servei del 2025, el 29 de desembre. El restaurant Cal Xim farà vacances fins al 7 de gener, quan tornarà a obrir com sempre. El seu germà, en Fidel, a la brasa; en Santi, a la sala. Just aquest mateix mes de gener del 2026 el restaurant fa cinquanta-dos anys, i en Santi em diu que tenen corda per a molts més. Els pares van posar al restaurant Cal Xim per l’avi, que li deien Ximet, que s’havia casat amb l’àvia Cinta. “Tots dos eren vidus per la Guerra Civil i es van ajuntar; en Ximet tenia aquest local, on som ara, l’àvia Cinta s’hi va casar”, diu en Santi. Mentre anem parlant, en una de les tres sales del restaurant, els comensals s’hi dirigeixen per acomiadar-se. Ningú no marxa sense dir-li adeu. És el que té haver aconseguit convertir-se en referent del bon menjar i beure al bell mig del Penedès. Mentrestant, al fons de la sala, el seu germà, Fidel Amigó, ha començat a recollir la brasa. A la cuina, la seva cunyada, cap de cuina, Tona Travé, també enllesteix per avui.

En fi. TV3 va retransmetre les campanades i els presentadors van brindar amb cervesa, cosa que ha fet que, naturalment, el sector tregui bromera per la boca, i no precisament de llúpol. Hi ha poques ocasions en què és ben clar que el cava hi ha de ser present, i el Cap d'Any n’és una. 

Quan Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) li va explicar a la seva mare que escriuria un llibre sobre la fòbia social que pateix des de petit, ella el va advertir que no el contractarien enlloc mai més. No sembla que hagi estat el cas. Des de la publicació de Digue'm boig l'any 2023, De Gràcia ha continuat treballant al pòdcast Tenim paraula de Catalunya Ràdio, i amb Júlia Otero a Onda Cero. Al seu llibre, i també a la conversa, apareixen el cos, el cap i la beguda, com a costum, com a aprenentatge i com a límit.